31
de març
del
2022
Actualitzat
a les
17:28h
Vaig conèixer en Miquel Strubell de ben jove, quan tot just començava a treballar. Jo combinava els estudis universitaris amb la primera feina a temps complet. Va ser a la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat. Amb un equip humà i directiu de primer nivell, encapçalat per l’estimada Aina Moll, en Isidor Marí i el mateix Miquel Strubell.
En Miquel era el Cap de Servei de Normalització Lingüística i jo em vaig integrar al seu equip fent tasques administratives. La notícia del seu traspàs em va deixar glaçat. Més enllà d’aquells tres anys on vaig poder treballar amb ell, ens vam anar retrobant, sempre de forma esporàdica, com a veïns o en actes diversos. Petàvem la xerrada, ens posàvem al dia de la política, fèiem broma, compartíem il·lusions d’un país millor.
Ara que, amb nostàlgia, faig memòria, crec que aquell equip humà de Política Lingüística era potent, compromès, lluitador. I en Miquel sempre hi era ben present. Intel·ligent, respectuós amb tothom, integrador, amb sentit de l’humor. Trobava molt sovint dreceres quan apareixien obstacles, fos per qüestions rellevants o per aspectes més instrumentals com la incipient informàtica. Amb discreció, sense protagonisme, cercant la complicitat de tothom.
No parlaré de la seva activitat professional ni de la seva vessant més política. D’altres l’han conegut molt més i han escrit als mitjans i a les xarxes aquests darrers dies. Vull esmentar, per contra, dos components de la seva vida que més he valorat i que han estat mestratge per a molts. Es tracta, d’una banda, del seu compromís amb la gestió pública; de l’altra, del ferm compromís cívic.
En Miquel va ser un autèntic civil servant, un servidor d’allò públic. Segur que les seves arrels angleses hi devien tenir alguna cosa a veure. Concebia la tasca professional a l’administració com un autèntic servei al país i a la ciutadania. Amb rigor, amb una sòlida ètica professional. Ho transmetia a tothom amb l’exemple, sense escarafalls. Per a mi va ser un autèntic privilegi iniciar una carrera professional amb ell com a exemple de directiu públic compromès, qualificat i sempre creador de valor i de treball compartit.
La vida d’en Miquel ha estat també exemple de compromís cívic. Ara que molts no saben veure més enllà de l’Estat i del mercat (i així ens van les coses), ell creia fermament en la societat civil. Una societat mobilitzada, crítica, culte, que participa diàriament en els afers comuns. Així pensava i actuava en Miquel. De fet, mai n’havíem parlat.
Però ell, com deia, predicava sobretot amb l’exemple i sense fer soroll. En els darrers anys, quan ens creuàvem pel barri, molt sovint anava fent feina amb el mòbil enganxat a la mà, sense descans. Crec que volia ser ciutadà actiu en cada minut de la seva vida. Mil gràcies Miquel pel teu mestratge. Ara que has marxat, ets encara més present. Seguirem la teva tasca de servei públic i de compromís cívic pel bé comú.
En Miquel era el Cap de Servei de Normalització Lingüística i jo em vaig integrar al seu equip fent tasques administratives. La notícia del seu traspàs em va deixar glaçat. Més enllà d’aquells tres anys on vaig poder treballar amb ell, ens vam anar retrobant, sempre de forma esporàdica, com a veïns o en actes diversos. Petàvem la xerrada, ens posàvem al dia de la política, fèiem broma, compartíem il·lusions d’un país millor.
Ara que, amb nostàlgia, faig memòria, crec que aquell equip humà de Política Lingüística era potent, compromès, lluitador. I en Miquel sempre hi era ben present. Intel·ligent, respectuós amb tothom, integrador, amb sentit de l’humor. Trobava molt sovint dreceres quan apareixien obstacles, fos per qüestions rellevants o per aspectes més instrumentals com la incipient informàtica. Amb discreció, sense protagonisme, cercant la complicitat de tothom.
No parlaré de la seva activitat professional ni de la seva vessant més política. D’altres l’han conegut molt més i han escrit als mitjans i a les xarxes aquests darrers dies. Vull esmentar, per contra, dos components de la seva vida que més he valorat i que han estat mestratge per a molts. Es tracta, d’una banda, del seu compromís amb la gestió pública; de l’altra, del ferm compromís cívic.
En Miquel va ser un autèntic civil servant, un servidor d’allò públic. Segur que les seves arrels angleses hi devien tenir alguna cosa a veure. Concebia la tasca professional a l’administració com un autèntic servei al país i a la ciutadania. Amb rigor, amb una sòlida ètica professional. Ho transmetia a tothom amb l’exemple, sense escarafalls. Per a mi va ser un autèntic privilegi iniciar una carrera professional amb ell com a exemple de directiu públic compromès, qualificat i sempre creador de valor i de treball compartit.
La vida d’en Miquel ha estat també exemple de compromís cívic. Ara que molts no saben veure més enllà de l’Estat i del mercat (i així ens van les coses), ell creia fermament en la societat civil. Una societat mobilitzada, crítica, culte, que participa diàriament en els afers comuns. Així pensava i actuava en Miquel. De fet, mai n’havíem parlat.
Però ell, com deia, predicava sobretot amb l’exemple i sense fer soroll. En els darrers anys, quan ens creuàvem pel barri, molt sovint anava fent feina amb el mòbil enganxat a la mà, sense descans. Crec que volia ser ciutadà actiu en cada minut de la seva vida. Mil gràcies Miquel pel teu mestratge. Ara que has marxat, ets encara més present. Seguirem la teva tasca de servei públic i de compromís cívic pel bé comú.