Fins fa poc hem fet mans i mànigues per fer veure col·lectivament que totes les restriccions sanitàries de Covid que afecten la cultura ens semblaven bé. Perquè l’argument del "millor això que res" és trist, però et permet anar tirant. Hem vist monòlegs amb mascareta sense poder sentir-nos riure els uns als altres, hem renunciat a les crispetes al cinema i ens hem quedat asseguts en concerts on el que ens sortia de l’ànima era saltar i cridar. Malauradament, les mascaretes s’han quedat i les crispetes han tornat però per sort també hem recuperat els concerts a peu dret i sense distància de seguretat.
L’altre dia Mazoni actuava a La 2 de l’Apolo i hi vam anar amb un amic amb ganes de veure com sonaven els sàmplers de Beethoven en directe i d’exigir eufòria. "M'exalta el nou i m'enamora el vell", que diria J.V. Foix. Com que la distància que ens ha imposat la pandèmia és una cosa que no em desagrada del tot i algun benefici ha de tenir ser una dona alta, ara per ara em sembla més que correcte veure els concerts des de la perifèria de la pista. A prop de la barra, al fons de la sala i amb una cervesa a la mà, comentàvem amb l’amic que m’acompanyava alguna cosa que no recordo amb claredat, però que probablement tenia a veure amb la idea d’agafar fragments de simfonies de Beethoven i integrar-los al pop-rock català amb la naturalitat que ho ha fet Jaume Pla.
Doncs bé, allò no va agradar a tothom. I no parlo dels sàmplers. Entre el públic, entre tota aquella marabunta de gent que no en té prou amb la felicitat sinó que exigeix eufòria, hi havia un purista a qui li va ofendre profundament que el meu amic i jo comentéssim la jugada. "Perdoneu, no veieu que està cantant? No entenc per què veniu a un concert si heu de parlar. Hi ha un músic tocant i és una falta de respecte parlar mentre algú altre està treballant". L’estupor del moment no ens va permetre respondre-li gaire res, però tampoc ens va tallar el rotllo més de vint segons.
No estem parlant del Liceu, el Palau o l’Auditori, era la sala 2 de l’Apolo, per això em pregunto com acaba un pop en un garatge. Tant de bo aquell senyor que ens va intentar alliçonar l’altre dia arribi a llegir això i pugui aprofitar per dir-li que als concerts evidentment que s’hi va a escoltar música, però s’hi va per moltes altres coses més. Un concert és una festa, és un punt de trobada de gent que saps que vibrarà, durant més o menys una hora i mitja, a la mateixa freqüència que tu. Que saps que saltarà en els mateixos versos que tu i aprofitarà per anar al lavabo en els mateixos punts de la setlist.
Evidentment que s’hi va a escoltar música, però per sobre de tot i per definició un concert és una experiència compartida. Perquè per molt que t’hi plantis tot sol, allà hi trobaràs desenes o centenars d’entusiasmats. O persones que hi van arrossegades i hi surten sorpreses (m’estalviaré de citar John Boy). Als concerts s’hi va a escoltar música però també a cantar, cridar, xerrar i suar. O a lligar, diguem-ho tot. I ballar i beure i donar-ho tot i quedar-te afònic.
A més, coincidirem que aquesta mena de concerts no acostumen a ser el millor escenari per escoltar un disc amb condicions, perquè sí que és veritat que hi ha concerts que sonen de nassos, però si vols escoltar música amb tranquil·litat: auriculars. De sempre, de tota la vida. Perquè, de fet, em pregunto què pensaria un músic si fa un concert a l’Apolo i tothom estigués callat, en un silenci eixordador, sense moure’s ni un pèl però concentrat i escoltant-lo atentament, això sí. Al concert s’hi va a gaudir amb tot el que això suposa. Si no vols pols, no vagis a l’era i si realment vols respectar un músic, paga entrada i dona-ho tot al seu concert. Veuràs que és divertit.