Rehabilitar Pujol

Rep El Despertador cada matí al teu correu

I, de cop, com un bolet, Jordi Pujol torna a escena. En un context de desorientació de l'independentisme institucional, de desànim al carrer i de fragmentació de l'espai que va liderar, la Generalitat convoca de nou a qui la va presidir durant 23 anys per un acte amb la resta d'expresidents sobre Europa. Pujol va acceptar ser-hi i parlar perquè ja fa un temps que està tornant. Tot i els seus 91 anys va a més presentacions i debats, es reuneix i dina amb gent, el telèfon para boig i encara que ja no sigui tan àgil com abans no s'està quiet. Té ganes de reivindicar-se i de fer-se escoltar.

La confessió de la "deixa" paterna mai regularitzada l'any 2014 i els escàndols de corrupció dels seus fills i del seu partit, CDC, que van acabar en refundació primer i desaparició després, van condemnar Pujol a l'ostracisme i el seu nom va quedar pràcticament proscrit. Els que aleshores el van castigar amb duresa ara són els que, uns penedits pel tracte i els altres com si no hi haguessin tingut res a veure, n'exigeixen la rehabilitació. Hi ha qui ho fa des del PDECat i qui ho fa des de Junts, hi arribessin o no des de l'antiga Convergència.

Pujol és, lògicament, controvertit. No es pot encabir en una frase, un tuit o un article de forma precisa un retrat de qui ha estat quaranta anys en primera línia i ha condicionat tantes coses. Seva és la reconstrucció de l'autogovern i la construcció de les estructures que l'han permès, des de l'escola a la televisió; la recuperació de la consciència nacional; o la projecció exterior i europeista de Catalunya. Però Pujol, és clar, també va ser un actor principal de l'anomenat règim del 78, va evitar incomodar la Corona i els poders de l'Estat, va poder fer perquè no va qüestionar l'statu quo i va crear el miratge de la Generalitat-Estat. Tot això s'incardinava en l'explicació que, aleshores, no es podia fer més.

Però, a més, i això segur que no li calia, va permetre que el seu partit es financés de forma il·legal. Així s'ha acreditat per part de la Justícia. I al seu entorn -costa de creure que sense cap coneixement o sospita d'algú tan capaç com ell- van fer fortuna uns personatges, inclosos alguns dels seus fills, allunyats dels valors que pregonava. Pujol és una cosa i és l'altra i no fora just obviar-ne cap. Ell mateix va dir el 2013 que encara era a temps d'"espatllar-se la biografia". És possible que ho hagi fet malgrat els mèrits que acumula. 

I ara, en un moment de manca de rumb, de lideratges tendres o en declivi, i, sobretot, quan el seu espai polític acusa la pèrdua de la presidència de la Generalitat, sorgeix la rehabilitació. Dirigents amb importants responsabilitats l'any 2014, quan, espantat de prendre mal a les urnes, Artur Mas va humiliar Pujol després de la seva confessió obligant-lo a renunciar a la pensió, l'oficina i els honors protocol·laris, el reivindiquen. No diuen si tot plegat hauria de consistir només a convidar-lo a tants llocs com es pugui, si a donar-li protagonisme a Junts o al PDECat, o si a retornar-li la pensió i l'oficina d'expresident a la que tant es va dedicar.

Des que va deixar de ser president la figura de Pujol és, per desgràcia i malgrat ell, víctima d'un cert oportunisme. El 80 aniversari del fundador de CDC ja no es va celebrar políticament com calia a desgrat de la seva família i col·laboradors. L'equip de Mas, traumatitzat encara per com Pujol va eclipsar-lo amb el "tites, tites" en la seva entronització com a successor el 2002, va minimitzar riscos en la cursa que aquell estiu de 2010 lliurava per arribar a la Generalitat després de dos fracassos. Pujol va entomar-ho i va ser sempre lleial a Mas, però aquest no va resistir la pressió i el 2014, després de la confessió, el va apartar malgrat que no se l'havia condemnat per res i ni tan sols imputat. La celebració del 90 aniversari també va ser discreta i sense honors públics.

Ara, i més enllà de l'acte puntual de dilluns, la rehabilitació que, malgrat el gest de Pujol amb Carles Puigdemont, incomoda als sectors de Junts refractaris a l'herència convergent i a Palau, té un punt oportunista i extemporani. Ell i la seva família estan pendents de judici a l'Audiència Nacionalper delictes contra la hisenda, blanqueig i falsedat documental i sembla difícil que en puguin sortir del tot indemnes. És possible que si Pujol no hagués abraçat la causa de la independència públicament, l'Estat no li hauria buscat les pessigolles ni a ell ni a la seva família: durant tres dècades no ho van fer i els missals i les comissions importaven poc. I també és cert que els casos de corrupció han estat plom a les ales del projecte independentista a l'hora d'explicar que una república catalana seria una democràcia més plena que l'espanyola. Tal vegada retornar a Pujol i a un context ara impossible no sigui la via més eficaç per retrobar el rumb. 
 

---

Avui no et perdis

» Aragonès va declinar assistir a l'acte amb Pujol organitzat per Acció Exterior; per Oriol March.

» Crònica: 23‑F contra Pablo Casado; per Pep Martí.

» Fil directe: «Casado, Ayuso i la «Quinta del Buitre»; per Joan Serra Carné.

» Opinió: «Díaz Ayuso, heroïna de Marvel»; per Francesc Canosa.

» Putin tensa els aliats d'Ucraïna: totes les conseqüències dels moviments del Kremlin; per Bernat Surroca i Pep Martí.

»Totes les dades per entendre els riscos que té el català a l'hora de sobreviure; per Oriol March.

» Antifrau detecta irregularitats en un contracte de Salut de 61 milions en material sanitari; per Roger Tugas Vilardell.

» Opinió: «Salaris i país»; per Sergi Perelló, secretari general de la Intersindical.

» Opinió: «Apunts per entendre el descontentament docent»; per Dani Cortijo.

» Crisi a la CUP de Vilanova i la Geltrú; per Bernat Surroca.

»Un any per investigar a fons els abusos a menors: així serà l'auditoria a l'Església espanyola; per Víctor Rodrigo.

» On es troben els nous radars de tram a Barcelona?; per Lluís Girona.

» Nova llei de trànsit: els deu canvis que afecten els conductors; per Lluís Girona.

» Obituari: José Martí Gómez, el periodista que mai va seure a redacció; per Pep Martí.

»Opinió: «Les desigualtats de carnaval»; per Alba Carreres.
 

---

 El passadís

El ple del Parlament va triar ahir nou secretari tercer. El lloc li correspon a la CUP i després que la mesa acatés la inhabilitació de Pau Juvillà, la seva formació va designar Carles Riera per representar-los. El ple el va votar i va aconseguir 71 vots a favor, els dels tres grups independentistes. Però ERC, Junts i la CUP sumen 72 escons. Hi va haver un vot nul, se suposa que d'algun diputat del grup d'Albert Batet perquè a la papereta de votació hi apareixia el nom de Jordi Turull. Alguns postconvergents no han perdonat encara que els anticapitalistes no haguessin investit president l'exconseller de la Presidència a principis de 2018, el dia abans que entrés a la presó. Riera havia estat el candidat anticapitalista el 21-D i liderava aleshores els quatre diputats de la CUP.

Vist i llegit

Treballar de periodista en determinats contextos no és fàcil. És el que fins ara passa en algunes manifestacions o desnonaments. Les agressions i les identificacions injustificades han crescut en els darrers anys a casa nostra. Invertir aquesta tendència, fruit de la llei mordassa, és un dels reptes del nou model policial que ara es debat al Parlament i que el conseller Elena i el comissari en cap Estela hauran d'aplicar. L'Observatori Media.cat del Grup de Periodistes Ramon Barnils va presentar l'informe "Policies contra periodistes" elaborat per Gemma García Fàbrega i que retrata aquesta realitat, poc assumible en termes democràtics. El podeu llegir sencer aquí i en aquest enllaç podeu recuperar l'acte de presentació de l'informe d'ahir al vespre.

 L'efemèride

El 23 de febrer de l'any 1918, poc després del triomf de la Revolució Russa, es funda l'Exèrcit Roig, les forces armades de l'URSS. Va existir fins al febrer de 1946, quan prendria la denominació d'Exèrcit Soviètic vigent fins a la dissolució de la superpotència. Després en va prendre el testimoni l'exèrcit rus, ara protagonista de la tensió a Ucraïna. L'Exèrcit Roig es va crear a partir de la Guàrdia Roja i per sufocar la revolta dels anomenats russos blancs, els contrarevolucionaris. L'exèrcit de l'URSS va ser la nineta dels ulls del dictador Stalin i va tenir un paper fonamental per aconseguir que els aliats s'imposessin a les potències feixistes a la Segona Guerra Mundial. Va derrotar i castigar durament les tropes nazis al front oriental i els seus soldats van ser els primers a entrar a Berlín.

En la seva conquesta d'Alemanya, però, van ser especialment cruels amb la població civil. Els dirigents de la Rússia actual no han renegat del seu llegat. El seu prestigiós cor és un dels seus llegats. Aquí podeu escoltar un dels seus himnes amb subtítols en castellà i aquí veure la seva desfilada de la victòria a la plaça Roja de Moscú el 24 de juny de 1945.

 L'aniversari

L'avinguda del Paral·lel ha estat sempre un punt neuràlgic de la festa a Barcelona. I ha tingut estrelles. Una de les més rutilants va néixer el 23 de febrer de l'any 1901 a Cuevas de Almanzora, a Almeria, i va morir a Barcelona el 2001. Es tracta de María Yáñez García, coneguda com la Bella Dorita. Va emigrar amb la seva família i treballar en diverses fàbriques fins que, amb només 16 anys, es va casar. No va anar bé i va acabar exercint la prostitució fins que en va sortir presentant-se a concursos de bellesa i començant una profitosa carrera als teatres del Paral·lel com a cantant i ballarina.

Els anys 40 i 50 van ser els del seu gran èxit. Quan es va retirar va regentar la sala Bagdad. Les seves cançons sempre jugaven amb el doble sentit ple de referències sexuals, com ara La Vaselina, Régimen severo o La Pulga. Aquí, ja de gran en una visita a El Molino, el teatre que més va estimar.
 ​Fes clic aquí per rebre'l