22
de febrer
del
2022
Actualitzat
a les
10:04h
A vegades, la història ofereix lliçons que poden ser útils per situacions ben actuals, com la que travessa el PP, amb un líder com Pablo Casado que es troba assetjat pels seus barons. De moment, el líder del partit ha convocat el màxim òrgan entre congressos, la junta directiva nacional. Hi ha un precedent històric que hi té una retirada i que, si per un moment Casado enterra la seva obsessió contra el comunisme i està per la feina, potser el pugui ajudar.
El juny del 1957, va ser molt important en la història de la Unió Soviètica. Es va produir un intent de derrocar el màxim líder soviètic, que al final va fracassar. Governava Nikita Khrusxov, que havia substituït Stalin a la mort d'aquest el 1953. Khrusxov va iniciar una política de reformisme suau i certa obertura, sempre amb moltes contradiccions. El 1956 va denunciar els crims d'Stalin i el culte a la personalitat en el transcurs del XX Congrés del Partit Comunista de l'URSS (PCUS). El sector més conservador del partit va intentar fer-lo fora.
Contra Khrusxov es va teixir una àmplia aliança de forces que aplegava tots els barons del partit. Els més nostàlgics dels anys estalinistes, com Kliment Voroxílov o Viatxeslav Mólotov, durant molts anys ministre d'Exteriors, van sumar amb antics aliats de Khrusxov, Gueorgui Malenkov o Nikolai Bulganin, que era el primer ministre. Els atacs contra ell eren continus. Finalment, en una reunió del Presidium, òrgan restringit de prop d'una quinzena de persones, el van acorralar i van exigir-li la dimissió.
El secretari general del PCUS, però, va tenir reflexos i va fer ús de la seva prerrogativa: convocar el comitè central, el màxim òrgan entre congressos, format per centenars de membres, per intentar revertir la posició del Presidium. Uns dies després, el comitè central es reunia enmig d'una forta crispació. Els historiadors de l'època soviètica (ho explica John Dornberg en una biografia de Leonid Bréjnev) han donat detalls d'aquell comitè central, que va ser una de les assemblees on van intervenir més membres i es va produir un debat intens entre els quadres del partit. Va ser decisiu el paper que van jugar representants de províncies allunyades, convocats a Moscou amb urgència.
La sessió es va allargar uns dies. Però va acabar bé per Khrusxov, per qui ningú apostava ni un ruble. Al llançar els càrrecs mitjans contra els barons i convertir el complot contra ell en un gran debat obert dins del partit, el líder soviètic va arriscar i va guanyar. Va sortir reforçat de la batalla i els seus detractors perderen els seus llocs i foren anomenats Grup Antipartit. Uns anys després, el 1964, sí que fructificaria un nou complot contra el líder i una nova aliança d'enemics duria Leonid Bréjnev al poder. Aquest cop, amb la col·laboració del comitè central.
Tindrà la mateixa sort Pablo Casado? És improbable? Les situacions són incomparables. Però hi ha episodis que poden donar pistes. No sabem quines maniobres internes són més cruels, si les del PP o les del PCUS. En tot cas, es fa difícil trobar similituds entre Isabel Díaz Ayuso i Mólotov. I, sobretot, Casado no és Khrusxov.
El juny del 1957, va ser molt important en la història de la Unió Soviètica. Es va produir un intent de derrocar el màxim líder soviètic, que al final va fracassar. Governava Nikita Khrusxov, que havia substituït Stalin a la mort d'aquest el 1953. Khrusxov va iniciar una política de reformisme suau i certa obertura, sempre amb moltes contradiccions. El 1956 va denunciar els crims d'Stalin i el culte a la personalitat en el transcurs del XX Congrés del Partit Comunista de l'URSS (PCUS). El sector més conservador del partit va intentar fer-lo fora.
Contra Khrusxov es va teixir una àmplia aliança de forces que aplegava tots els barons del partit. Els més nostàlgics dels anys estalinistes, com Kliment Voroxílov o Viatxeslav Mólotov, durant molts anys ministre d'Exteriors, van sumar amb antics aliats de Khrusxov, Gueorgui Malenkov o Nikolai Bulganin, que era el primer ministre. Els atacs contra ell eren continus. Finalment, en una reunió del Presidium, òrgan restringit de prop d'una quinzena de persones, el van acorralar i van exigir-li la dimissió.
El secretari general del PCUS, però, va tenir reflexos i va fer ús de la seva prerrogativa: convocar el comitè central, el màxim òrgan entre congressos, format per centenars de membres, per intentar revertir la posició del Presidium. Uns dies després, el comitè central es reunia enmig d'una forta crispació. Els historiadors de l'època soviètica (ho explica John Dornberg en una biografia de Leonid Bréjnev) han donat detalls d'aquell comitè central, que va ser una de les assemblees on van intervenir més membres i es va produir un debat intens entre els quadres del partit. Va ser decisiu el paper que van jugar representants de províncies allunyades, convocats a Moscou amb urgència.
La sessió es va allargar uns dies. Però va acabar bé per Khrusxov, per qui ningú apostava ni un ruble. Al llançar els càrrecs mitjans contra els barons i convertir el complot contra ell en un gran debat obert dins del partit, el líder soviètic va arriscar i va guanyar. Va sortir reforçat de la batalla i els seus detractors perderen els seus llocs i foren anomenats Grup Antipartit. Uns anys després, el 1964, sí que fructificaria un nou complot contra el líder i una nova aliança d'enemics duria Leonid Bréjnev al poder. Aquest cop, amb la col·laboració del comitè central.
Tindrà la mateixa sort Pablo Casado? És improbable? Les situacions són incomparables. Però hi ha episodis que poden donar pistes. No sabem quines maniobres internes són més cruels, si les del PP o les del PCUS. En tot cas, es fa difícil trobar similituds entre Isabel Díaz Ayuso i Mólotov. I, sobretot, Casado no és Khrusxov.