21
de febrer
del
2022
Actualitzat
el
22
de febrer
a les
10:59h
Pablo Casadoaguanta. Es resisteix, per ara, a les pressions dels barons encapçalats -curioses aliances es produeixen quan exploten crisis internes als partits- per Alberto Núñez Feijóo i Isabel Díaz Ayuso i continua sent president del PP. Després d'una jornada maratoniana de reunions a la seu del carrer Génova de Madrid, el dirigent conservador, que no porta ni quatre anys en el càrrec, es defensa dels atacs però veu com li van caient els suports, també dins del nucli més reduït de col·laboradors. Dimarts vinent, en la junta directiva nacional, el màxim òrgan entre congressos, es veurà en quin punt es troba la guerra civil popular, màxima crisi de la seva història.
Aquestes són les deu claus per entendre com s'ha arribat fins aquí, quines conseqüències pot tenir la ruptura i fins a quin punt els protagonistes se'n poden sortir. En el rerefons hi juguen tant el paper de Vox, que forma part dels motius que han dut al PP a estar en crisi, i també el de Pedro Sánchez, que continua demanant "estabilitat" als populars. El líder del PSOE sap perfectament què és tenir el partit en contra.
Per què s'ha anat debilitant Casado?
Com passa en bona part de les crisis internes, l'erosió de Casado s'ha anat coent a foc lent però ha faltat una flamarada -el xoc directe amb Ayuso- perquè es fes evident. El president del PP va arribar al càrrec després de vèncer Soraya Sáenz de Santamaría, enarborant la bandera de l'anomenada "Espanya dels balcons", però va col·leccionar els pitjors resultats del seu partit quan va confrontar-se amb Pedro Sánchez a les urnes. Al Congrés i en les successives campanyes autonòmiques, Casado ha tingut una línia erràtica, que ha passat per la recerca del centre i també pel combat de dreta dura amb Vox, que l'ha acabat desgastant. La maniobra d'avançar eleccions a Castella i Lleó tampoc li ha comportat cap benefici. Per això Ayuso ha triat aquest moment per fer el pols: no hi ha efecte Casado, a diferència del que va passar amb ella a Madrid.
Com s'ha confrontat García Egea amb el poder territorial?
Des de l'inici del seu mandat, García Egea ha imposat un estil de direcció intervencionista i autoritari que ha obert un munt de ferides en les organitzacions territorials. Egea ha creat conflictes a Extremadura (contra l'expresident José Antonio Monago), a Castella i Lleó (generant tensions amb Fernández Mañueco), al País Basc (forçant la sortida d'Alfonso Alonso), a Catalunya (intentant apartar Alejandro Fernández)... Tampoc ha tingut sintonia amb l'andalús Moreno Bonilla i el gallec Feijóo. Casado li ha donat carta blanca per fer i desfer, i ara es comprova la dificultat per trobar aliats que l'ajudin a taponar les moltes vies d'aigua que Génova ha d'afrontar. Casado paga amb la seva fallida haver optat per un equip tancat i del tot fidel, però mediocre.
Els barons, mobilitzats: Feijóo és la solució?
Avui per avui, Feijóo apareix com l'únic dirigent que pot cobrir alhora el buit de lideratge i oferir una imatge de polític institucional i, sobretot, presidenciable. Que Feijóo sigui el més indicat per tancar l'hemorràgia de vots cap a Vox és qüestionable, ja que el gallec encarna l'ànima més centrista dels seus. A Galícia, d'altra banda, l'extrema dreta és marginal. També genera dubtes com pot funcionar la seva cohabitació amb una Ayuso que sortirà reforçada, si més no a curt termini, de la batussa. Però en l'actual moment, Feijóo pot posar damunt la taula les seves quatre victòries electorals amb majoria absoluta i la imatge de versemblant guanyador. Feijóo sap que el destí no truca gaires vegades. No es va atrevir a llançar-se a l'arena quan la caiguda de Rajoy -es va especular, i molt, sobre una sèrie de dossiers que el vinculen amb narcotraficants de la seva terra- i ara la sort ha decidit donar-li una segona oportunitat.
Quines fortaleses pot exhibir Ayuso?
Principalment, el resultat electoral del 4 de maig del 2021 -va escombrar Ciutadans i va contenir Vox, fenomen també d'origen madrileny- i una imatge de lideressa forjada amb la perícia de Miguel Ángel Rodríguez, que ja va portar José María Aznar a la Moncloa. A l'espera de conèixer quina força interna té Ayuso, el cert és que la militància de base -així s'ha apreciat als mítings de campanya a Castella i Lleó- i els votants la tenen en altíssima consideració. Suficient, si més no, per reunir centenars de persones en diumenge davant la seu del PP al carrer Génova. La presidenta madrilenya, també gràcies al suport inequívoc de la dreta mediàtica, ha sabut forjar-se com a icona pop al voltant de la idea de llibertat en contraposició a les restriccions de la pandèmia. Les xifres d'atur i el balanç epidemiològic i de víctimes no li han fet ni pessigolles. Un dels problemes que pot tenir és, com apunten algunes fonts, que es demostri que el cas del seu germà no es tracta d'una comissió, sinó d'una empresa pantalla que el beneficia.
Vox: aliat o problema?
El PP té davant seu una cruïlla difícil. Els conservadors hauran de fer una elecció sobre quin tipus de relació volen amb l'extrema dreta. D'alguna manera, el PP ja ha assajat les dues estratègies possibles: empatitzar amb Vox amb un discurs proper, com ha fet Ayuso, i li ha sortit bastant bé. O marcar-hi distàncies i arribar-hi a algun acord si és imprescindible per sumar una majoria, però evidenciant les diferències, com ha fet Moreno Bonilla a Andalusia. La dialèctica amb els de Santiago Abascal no és fàcil. Casado ha estat un exemple de la incapacitat de trobar el to, passant d'un discurs extremista a forçar els atacs a Vox -com va passar en la moció de censura del 2020-sense evitar el creixement ultra ni guanyar perfil moderat. El PP com a partit d'un gran centre o com a receptacle de tots els malestars de dreta? Feijóo, o qui vingui després de Casado, hauran d'elegir entre Trump o Merkel i fer-ho aviat.
Quins perills pot tenir la temptació de jugar al populisme?
No és nou que els partits sistèmics de la dreta pateixin en un context de polarització. Només cal mirar què ha passat a França, on els populars encadenen refundacions i ja veuen com fins i tot a la seva dreta hi ha batalla. En aquest sentit, Ayuso ha agafat sense complexos la bandera del populisme sota l'epígraf de la llibertat, mentre que Casado, quan ha abandonat cíclicament el viatge al centre, ha jugat les cartes habituals: Catalunya, ETA i les aliances de Sánchez. El dubte és si el rumb que adopti ara el PP viatja cap al centrisme -Feijóo- o es desacomplexa encara més.
Per què la dreta mediàtica ha abandonat Casado?
No és habitual que un president del PP se'n vagi a dormir amb l'avançament d'una portada de l'Abc en la qual s'hi arrenca una editorial dura on se li exigeix la dimissió. Tampoc ho és que hagi d'aguantar les invectives de tots els opinadors -en diaris i en ràdios- que tradicionalment li fan costat. Casado ha perdut en l'última setmana la guerra mediàtica contra Ayuso, i aquest punt acostuma a ser decisiu. L'estratègia de mitjans de la presidenta madrilenya, a banda, ha estat hàbil: dijous va parlar primer i Casado va restar en silenci; divendres, ell va anar a la Cope -plaça amiga-, però no comptava que ella hi trucaria per reclamar torn de rèplica. El president del PP, per tant, ja no és vist com una figura útil que lideri tot el flanc de la dreta.
Fins a quin punt queda tocada la figura d'Aznar?
José María Aznar pot trobar-se en la paradoxa de contemplar com dos dels seus seus fillols polítics han triomfat per acabar esbatussant-se davant de tota la societat. Aznar va cobrar-se la seva revenja sobre Mariano Rajoy amb l'arribada de Casado a Génova i després va aplaudir l'ascens a la glòria d'Ayuso, de qui en diu meravelles. Però la lluita pel poder ha enrunat el mandat de Casado, deixant superat un Aznar que ha volgut sempre jugar a pontífex d'un sector de la dreta espanyola. No fa ni una setmana que l'expresident assegurava al Círculo Ecuestre de Barcelona que Casado mereixia guanyar i, de fer-ho, seria un bon president. Què sabia ja Aznar en aquell moment? La nova situació que es dibuixarà al PP el convertirà en un passat més llunyà.
Què diu la crisi del PP de la política que es fa a Madrid?
A banda dels aspectes concrets que aquests dies es diluciden en aquesta batalla (qui liderarà el PP, què passarà amb Ayuso, com seran les relacions futures amb el PSOE, amb qui es governarà a Castella i Lleó), el cert és que la crisi Ayuso-Casado ha deixat a la intempèrie tot una manera de fer les coses al gran poder de Madrid. Després de tant de temps d'escoltar com es donaven lliçons del lideratge que prenia la capital espanyola, l'espectacle d'aquests dies ha estat com la caiguda d'un decorat. La veritat és que la grolleria, el joc brut, l'espionatge i el tracte de favor entre parents i amics són el tret diferencial del Madrid polític i de la dreta espanyola.
Sánchez en pot ser el gran beneficiat?
Sense moure ni un dit, en una setmana el president del govern espanyol ha passat de veure com el PSOE tornava a perdre unes eleccions autonòmiques a veure com el seu principal rival per ser reelegit quedava desnortat. Un escorament creixent del PP cap a la dreta, a banda, li permet polaritzar -sempre brandant l'espantall de Vox- i mobilitzar l'esquerra. Aquesta vegada, la resistència de Sánchez ha comptat amb l'ajuda inestimable d'un PP que ja perd pistonada a totes les enquestes. El president espanyol, en tota aquesta crisi, ha volgut jugar la carta institucional i ha indicat que la crisi al PP no és bona perquè pot comprometre "l'estabilitat" de l'Estat. Un interrogant que es pot obrir ara, en tot cas, és si a Sánchez li pot anar bé haver de competir en les properes eleccions espanyoles amb un líder del PP més sòlid que Casado.
Aquestes són les deu claus per entendre com s'ha arribat fins aquí, quines conseqüències pot tenir la ruptura i fins a quin punt els protagonistes se'n poden sortir. En el rerefons hi juguen tant el paper de Vox, que forma part dels motius que han dut al PP a estar en crisi, i també el de Pedro Sánchez, que continua demanant "estabilitat" als populars. El líder del PSOE sap perfectament què és tenir el partit en contra.
Per què s'ha anat debilitant Casado?
Com passa en bona part de les crisis internes, l'erosió de Casado s'ha anat coent a foc lent però ha faltat una flamarada -el xoc directe amb Ayuso- perquè es fes evident. El president del PP va arribar al càrrec després de vèncer Soraya Sáenz de Santamaría, enarborant la bandera de l'anomenada "Espanya dels balcons", però va col·leccionar els pitjors resultats del seu partit quan va confrontar-se amb Pedro Sánchez a les urnes. Al Congrés i en les successives campanyes autonòmiques, Casado ha tingut una línia erràtica, que ha passat per la recerca del centre i també pel combat de dreta dura amb Vox, que l'ha acabat desgastant. La maniobra d'avançar eleccions a Castella i Lleó tampoc li ha comportat cap benefici. Per això Ayuso ha triat aquest moment per fer el pols: no hi ha efecte Casado, a diferència del que va passar amb ella a Madrid.
Com s'ha confrontat García Egea amb el poder territorial?
Des de l'inici del seu mandat, García Egea ha imposat un estil de direcció intervencionista i autoritari que ha obert un munt de ferides en les organitzacions territorials. Egea ha creat conflictes a Extremadura (contra l'expresident José Antonio Monago), a Castella i Lleó (generant tensions amb Fernández Mañueco), al País Basc (forçant la sortida d'Alfonso Alonso), a Catalunya (intentant apartar Alejandro Fernández)... Tampoc ha tingut sintonia amb l'andalús Moreno Bonilla i el gallec Feijóo. Casado li ha donat carta blanca per fer i desfer, i ara es comprova la dificultat per trobar aliats que l'ajudin a taponar les moltes vies d'aigua que Génova ha d'afrontar. Casado paga amb la seva fallida haver optat per un equip tancat i del tot fidel, però mediocre.
Els barons, mobilitzats: Feijóo és la solució?
Avui per avui, Feijóo apareix com l'únic dirigent que pot cobrir alhora el buit de lideratge i oferir una imatge de polític institucional i, sobretot, presidenciable. Que Feijóo sigui el més indicat per tancar l'hemorràgia de vots cap a Vox és qüestionable, ja que el gallec encarna l'ànima més centrista dels seus. A Galícia, d'altra banda, l'extrema dreta és marginal. També genera dubtes com pot funcionar la seva cohabitació amb una Ayuso que sortirà reforçada, si més no a curt termini, de la batussa. Però en l'actual moment, Feijóo pot posar damunt la taula les seves quatre victòries electorals amb majoria absoluta i la imatge de versemblant guanyador. Feijóo sap que el destí no truca gaires vegades. No es va atrevir a llançar-se a l'arena quan la caiguda de Rajoy -es va especular, i molt, sobre una sèrie de dossiers que el vinculen amb narcotraficants de la seva terra- i ara la sort ha decidit donar-li una segona oportunitat.
Quines fortaleses pot exhibir Ayuso?
Principalment, el resultat electoral del 4 de maig del 2021 -va escombrar Ciutadans i va contenir Vox, fenomen també d'origen madrileny- i una imatge de lideressa forjada amb la perícia de Miguel Ángel Rodríguez, que ja va portar José María Aznar a la Moncloa. A l'espera de conèixer quina força interna té Ayuso, el cert és que la militància de base -així s'ha apreciat als mítings de campanya a Castella i Lleó- i els votants la tenen en altíssima consideració. Suficient, si més no, per reunir centenars de persones en diumenge davant la seu del PP al carrer Génova. La presidenta madrilenya, també gràcies al suport inequívoc de la dreta mediàtica, ha sabut forjar-se com a icona pop al voltant de la idea de llibertat en contraposició a les restriccions de la pandèmia. Les xifres d'atur i el balanç epidemiològic i de víctimes no li han fet ni pessigolles. Un dels problemes que pot tenir és, com apunten algunes fonts, que es demostri que el cas del seu germà no es tracta d'una comissió, sinó d'una empresa pantalla que el beneficia.
Vox: aliat o problema?
El PP té davant seu una cruïlla difícil. Els conservadors hauran de fer una elecció sobre quin tipus de relació volen amb l'extrema dreta. D'alguna manera, el PP ja ha assajat les dues estratègies possibles: empatitzar amb Vox amb un discurs proper, com ha fet Ayuso, i li ha sortit bastant bé. O marcar-hi distàncies i arribar-hi a algun acord si és imprescindible per sumar una majoria, però evidenciant les diferències, com ha fet Moreno Bonilla a Andalusia. La dialèctica amb els de Santiago Abascal no és fàcil. Casado ha estat un exemple de la incapacitat de trobar el to, passant d'un discurs extremista a forçar els atacs a Vox -com va passar en la moció de censura del 2020-sense evitar el creixement ultra ni guanyar perfil moderat. El PP com a partit d'un gran centre o com a receptacle de tots els malestars de dreta? Feijóo, o qui vingui després de Casado, hauran d'elegir entre Trump o Merkel i fer-ho aviat.
Quins perills pot tenir la temptació de jugar al populisme?
No és nou que els partits sistèmics de la dreta pateixin en un context de polarització. Només cal mirar què ha passat a França, on els populars encadenen refundacions i ja veuen com fins i tot a la seva dreta hi ha batalla. En aquest sentit, Ayuso ha agafat sense complexos la bandera del populisme sota l'epígraf de la llibertat, mentre que Casado, quan ha abandonat cíclicament el viatge al centre, ha jugat les cartes habituals: Catalunya, ETA i les aliances de Sánchez. El dubte és si el rumb que adopti ara el PP viatja cap al centrisme -Feijóo- o es desacomplexa encara més.
Per què la dreta mediàtica ha abandonat Casado?
No és habitual que un president del PP se'n vagi a dormir amb l'avançament d'una portada de l'Abc en la qual s'hi arrenca una editorial dura on se li exigeix la dimissió. Tampoc ho és que hagi d'aguantar les invectives de tots els opinadors -en diaris i en ràdios- que tradicionalment li fan costat. Casado ha perdut en l'última setmana la guerra mediàtica contra Ayuso, i aquest punt acostuma a ser decisiu. L'estratègia de mitjans de la presidenta madrilenya, a banda, ha estat hàbil: dijous va parlar primer i Casado va restar en silenci; divendres, ell va anar a la Cope -plaça amiga-, però no comptava que ella hi trucaria per reclamar torn de rèplica. El president del PP, per tant, ja no és vist com una figura útil que lideri tot el flanc de la dreta.
Fins a quin punt queda tocada la figura d'Aznar?
José María Aznar pot trobar-se en la paradoxa de contemplar com dos dels seus seus fillols polítics han triomfat per acabar esbatussant-se davant de tota la societat. Aznar va cobrar-se la seva revenja sobre Mariano Rajoy amb l'arribada de Casado a Génova i després va aplaudir l'ascens a la glòria d'Ayuso, de qui en diu meravelles. Però la lluita pel poder ha enrunat el mandat de Casado, deixant superat un Aznar que ha volgut sempre jugar a pontífex d'un sector de la dreta espanyola. No fa ni una setmana que l'expresident assegurava al Círculo Ecuestre de Barcelona que Casado mereixia guanyar i, de fer-ho, seria un bon president. Què sabia ja Aznar en aquell moment? La nova situació que es dibuixarà al PP el convertirà en un passat més llunyà.
Què diu la crisi del PP de la política que es fa a Madrid?
A banda dels aspectes concrets que aquests dies es diluciden en aquesta batalla (qui liderarà el PP, què passarà amb Ayuso, com seran les relacions futures amb el PSOE, amb qui es governarà a Castella i Lleó), el cert és que la crisi Ayuso-Casado ha deixat a la intempèrie tot una manera de fer les coses al gran poder de Madrid. Després de tant de temps d'escoltar com es donaven lliçons del lideratge que prenia la capital espanyola, l'espectacle d'aquests dies ha estat com la caiguda d'un decorat. La veritat és que la grolleria, el joc brut, l'espionatge i el tracte de favor entre parents i amics són el tret diferencial del Madrid polític i de la dreta espanyola.
Sánchez en pot ser el gran beneficiat?
Sense moure ni un dit, en una setmana el president del govern espanyol ha passat de veure com el PSOE tornava a perdre unes eleccions autonòmiques a veure com el seu principal rival per ser reelegit quedava desnortat. Un escorament creixent del PP cap a la dreta, a banda, li permet polaritzar -sempre brandant l'espantall de Vox- i mobilitzar l'esquerra. Aquesta vegada, la resistència de Sánchez ha comptat amb l'ajuda inestimable d'un PP que ja perd pistonada a totes les enquestes. El president espanyol, en tota aquesta crisi, ha volgut jugar la carta institucional i ha indicat que la crisi al PP no és bona perquè pot comprometre "l'estabilitat" de l'Estat. Un interrogant que es pot obrir ara, en tot cas, és si a Sánchez li pot anar bé haver de competir en les properes eleccions espanyoles amb un líder del PP més sòlid que Casado.