17
de febrer
del
2022
Actualitzat
a les
12:54h
Un somriure enlluernador sorgit de la tragèdia més profunda. Carla Simón (Barcelona, 1986) és la figura cinematogràfica catalana més important dels nostres temps. La victòria a la Berlinale amb la seva delicada Alcarràs, segona pel·lícula de la seva curta filmografia, situa la llengua catalana i la directora en un dels panteons més rellevants de la indústria del setè art. Formada a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) en comunicació audiovisual, va completar els seus estudis a la prestigiosa London Film School i des d'allà va començar a construir la seva filmografia a través de documentals i curtmetratges.
Simón va enlluernar el planeta amb Estiu 1993, el seu primer llargmetratge de ficció que va conduir-la, per primer cop, a aixecar un premi a la Berlinale de 2017, en ser considerada la Millor Òpera Prima. Aquella història, sorgida de la vivència personal, va començar a construir el senyal d'identitat d'una autora que aconsegueix transformar les tragèdies familiars viscudes en pel·lícules emocionals, carregades de sentiments i de moments humans que s'han guanyat el respecte i l'admiració dels crítics arreu del món.
Va ser amb Estiu 1993 quan es va destapar la resiliència de Simón i el seu talent creatiu al capdavant de projectes audiovisuals. Encara que amb els curts i els documentals dels inicis de la seva carrera ja havia guanyat certs guardons a nivell internacional, és amb aquesta història protagonitzada per David Verdaguer, Bruna Cusí i les petites Laia Artiga i Etna Campillo on ha destapat la història personal de la directora. Els seus pares van morir de sida quan ella només era una nena -tenia 3 i 6 anys-, un fet que va marcar profundament la seva trajectòria i la va empènyer, entre d'altres coses, a expressar els seus sentiments a través de la càmera.
Dotada d'un discurs sòlid i conscient de les carències culturals que viu el país, sobretot en l'apartat del cinema, Simón ha reivindicat sempre les pel·lícules d'autor fetes amb dedicació, perseverança i, sobretot, amb la necessitat d'explicar alguna cosa. El seu segell identitari -encara que només hagi signat dues pel·lícules- el verbalitzava ja el 2017, quan recordava que, per a ella, "reivindicar la família és una necessitat emocional". Un fet que ha subratllat encara més amb Alcarràs. El seu vincle directe amb les Terres de Lleida, amb el seu padrí i els camps de préssecs, es va accentuar amb la mort del seu avi i la reflexió de la pèrdua de l'agricultura familiar, un pilar d'aquesta terra i del país.
Criada a la Garrotxa després de la pèrdua dels seus pares -on es va rodar, precisament, Estiu 1993-, Simón reclama per activa i per passiva la creació cinematogràfica en llengua catalana. Des de l'inici de la seva carrera ha situat la llengua com un ingredient fonamental de les seves creacions, i després de la victòria a la Berlinale amb Alcarràs, encara ha volgut reivindicar-la més. "Ser catalana és utilitzar la meva llengua", va dir, convençuda, el 2018. "Espero que gràcies a aquesta pel·lícula la gent descobreixi el català", relatava sobre el seu compromís amb la llengua. En declaracions posteriors a la victòria a Berlín, hi insistia: "Tenia claríssim que s’havia de fer en català i amb el dialecte de Lleida, que és preciós".
Simón és la punta de llança de la nova cinematografia catalana dels nostres temps. Ella mateixa ha destacat el paper de les dones en la indústria del país, també a la resta de l'Estat, subvertida durant molts anys a una situació secundària. Ara, Simón és una de les representants d'una llista de dones creadores, guionistes i directores (diverses sorgides de l'ESCAC, escola de cinema de Catalunya) que estan encapçalant una nova onada de creació de qualitat que situa les pel·lícules d'aquí arreu del món: Clara Roquet, Belen Funes, Irene Moray, Celia Rico, Elena Trapé, Júlia de Paz Solvas, Lucía Alemany, Neús Ballús... Tota una dècada d'òperes primes i creadores que han consolidat el cinema català a uns nivells com no s'havien vist mai.
Simón va enlluernar el planeta amb Estiu 1993, el seu primer llargmetratge de ficció que va conduir-la, per primer cop, a aixecar un premi a la Berlinale de 2017, en ser considerada la Millor Òpera Prima. Aquella història, sorgida de la vivència personal, va començar a construir el senyal d'identitat d'una autora que aconsegueix transformar les tragèdies familiars viscudes en pel·lícules emocionals, carregades de sentiments i de moments humans que s'han guanyat el respecte i l'admiració dels crítics arreu del món.
Va ser amb Estiu 1993 quan es va destapar la resiliència de Simón i el seu talent creatiu al capdavant de projectes audiovisuals. Encara que amb els curts i els documentals dels inicis de la seva carrera ja havia guanyat certs guardons a nivell internacional, és amb aquesta història protagonitzada per David Verdaguer, Bruna Cusí i les petites Laia Artiga i Etna Campillo on ha destapat la història personal de la directora. Els seus pares van morir de sida quan ella només era una nena -tenia 3 i 6 anys-, un fet que va marcar profundament la seva trajectòria i la va empènyer, entre d'altres coses, a expressar els seus sentiments a través de la càmera.
Dotada d'un discurs sòlid i conscient de les carències culturals que viu el país, sobretot en l'apartat del cinema, Simón ha reivindicat sempre les pel·lícules d'autor fetes amb dedicació, perseverança i, sobretot, amb la necessitat d'explicar alguna cosa. El seu segell identitari -encara que només hagi signat dues pel·lícules- el verbalitzava ja el 2017, quan recordava que, per a ella, "reivindicar la família és una necessitat emocional". Un fet que ha subratllat encara més amb Alcarràs. El seu vincle directe amb les Terres de Lleida, amb el seu padrí i els camps de préssecs, es va accentuar amb la mort del seu avi i la reflexió de la pèrdua de l'agricultura familiar, un pilar d'aquesta terra i del país.
Simón, en un moment del rodatge de la pel·lícula «Alcarràs» Foto: Europa Press
Criada a la Garrotxa després de la pèrdua dels seus pares -on es va rodar, precisament, Estiu 1993-, Simón reclama per activa i per passiva la creació cinematogràfica en llengua catalana. Des de l'inici de la seva carrera ha situat la llengua com un ingredient fonamental de les seves creacions, i després de la victòria a la Berlinale amb Alcarràs, encara ha volgut reivindicar-la més. "Ser catalana és utilitzar la meva llengua", va dir, convençuda, el 2018. "Espero que gràcies a aquesta pel·lícula la gent descobreixi el català", relatava sobre el seu compromís amb la llengua. En declaracions posteriors a la victòria a Berlín, hi insistia: "Tenia claríssim que s’havia de fer en català i amb el dialecte de Lleida, que és preciós".
Simón és la punta de llança de la nova cinematografia catalana dels nostres temps. Ella mateixa ha destacat el paper de les dones en la indústria del país, també a la resta de l'Estat, subvertida durant molts anys a una situació secundària. Ara, Simón és una de les representants d'una llista de dones creadores, guionistes i directores (diverses sorgides de l'ESCAC, escola de cinema de Catalunya) que estan encapçalant una nova onada de creació de qualitat que situa les pel·lícules d'aquí arreu del món: Clara Roquet, Belen Funes, Irene Moray, Celia Rico, Elena Trapé, Júlia de Paz Solvas, Lucía Alemany, Neús Ballús... Tota una dècada d'òperes primes i creadores que han consolidat el cinema català a uns nivells com no s'havien vist mai.