05
de febrer
del
2022
Actualitzat
a les
17:50h
Mireia Serra (Lleida, 1990) signa les seves obres com a Lily Brick, i així és coneguda arreu. Ha fet murals per tot el món, però a ella li agrada passejar per la seva terra. En aquesta conversa ho fa per Penelles, el poble de la Noguera que s’ha convertit en la capital catalana del muralisme i l’art urbà. Es va aturant per explicar tècniques i abordar qüestions artístiques de col·legues seus, alguns d’ells amb una formació acadèmica que ella no té.
Va començar en aquest món als 24 anys gairebé de rebot i en pocs anys s’ha convertit en un referent. Li agrada dir que crea a partir “de la víscera”, del que sent i té a dins, alhora que reivindica el professionalisme en aquest món de l’art del carrer que, diu, és curull d’enveges, aprofitats. Li diuen que és una noia estranya i que es busqui una feina “normal” algun dia. No vol perquè assegura que el muralisme és la seva vida. Ho demostra parlant, i ho fa primer de la seva obra, ubicada al costat de l’escola municipal.
- Aquest mural és seu. Què significa?
- És un record d'infantesa i agraeixo que l'Ajuntament de Penelles em donés la llibertat de fer el que volgués sobre el tema que em proposaven, que era la meva visió de les terres de Lleida. Vaig rememorar que quan era una nena, amb la colla d’amics del barri de la Bordeta on vivia, ens trobàvem sovint un home gran que ens esbroncava perquè li robàvem la fruita. Recordo la barba, que tenia un ull de cada color i que sempre anava amb una espiga a la boca. Aquella cara se’m va gravar, i la vaig reproduir.
- De memòria?
- No tenia cap foto. Vaig completar la imatge amb els gira-sols i les orenetes, també dos records dels estius. Aquesta va ser la primera gran obra que vaig fer.
- Aquí va començar la seva trajectòria?
- Encara no sé si ha començat! (riu) M’agrada reivindicar l’ofici d’artista però em costa molt definir-me així. En la meva feina estic en constant recerca artística i m’apareixen dubtes. No obstant, en aquest mural de Penelles sí que hi valoro la composició i el tractament dels colors. I en aquella època no tenia la tècnica que sí tinc ara.
- És autodidacta?
- Al 100%. No tinc formació acadèmica, de manera que la meva escola ha estat la curiositat i la memòria visual. Els processos artístics m’han atret i emocionat molt, i sempre m’he fet preguntes en aquesta direcció. Quan era nena em van posar mobles de fusta a la meva habitació, i em captivava la tasca manual que feien els fusters. Em donaven resposta a la pregunta que em feia: Per què això es fa així?
- Ara estem davant d’un mural on s’hi veu un gran gat davant d’una papallona. Què hi veu?
- D’entrada, la rapidesa del traç. La bellesa d’aquesta obra no la veig des del prisma decoratiu, sinó des de la força tècnica que hi ha al darrere.
- Troba la bellesa a partir del reconeixement tècnic.
- Exacte!
- Sempre va tenir clar que es dedicaria a això?
- El primer cop que vaig agafar un esprai va ser amb 24 anys.
- I abans què feia?
- Buscar un camí! i a vegades ni això. Havia estat vivint a l’estranger i durant tres anys a València, i tenia una feina en una impremta que no m’omplia. Un dia entra un home i m’encarrega unes samarretes amb motius de hip-hop, em convida a pintar amb ell i els seus amics el cap de setmana i em diu que això potser m’alegraria la cara. Aleshores era una persona molt esquerpa. Em proposa passar un cap de setmana amb muralistes, i accepto. Em fan un petit racó i allí faig el meu primer traç amb esprai. Jo creia que la gent que els utilitzava embrutaven parets i que el que feien era denunciable! (riu). Vaig estar-me cinc hores seguides i de cop em giro i veig que tots estaven al meu darrere veient com pintava. Em deien que al·lucinaven i em preguntaven si de debò mai no havia pintat. Dins meu anava dient: "Deixeu-me, l'únic que vull és pintar! (riu).
- I mai ho havia fet.
- No. Allà va canviar tot. Era feliç i només volia dedicar-me a això. Em llevava més d’hora del que ho feia fins aleshores per mirar vídeos, estudiar tècniques... li vaig ensenyar els primers treballs al meu cap i em va dir que tenia un do. Em va facilitar un espai que ell tenia a Balaguer per tal que practiqués. Allò era un laboratori!
- I allà va definir aquest estil que l’identifica.
- Jo pinto amb la víscera. Des de dins. Penso en l’obra i em deixo portar pel que m’inspira l’entorn, per les coses que em diu la gent quan hi converso, pels records... tot això configura una obra amb coherència artística. Miri, veu aquesta obra? Es nota que ha estat feta per algú amb formació acadèmica.
- Per què?
- Observi com tracta els colors, com treballa els vectors, com utilitza les capes de colors, com toca la tipografia...
- Amb quins referents artístics s’inspira?
- Quan estudiava Història de l’Art a batxillerat m’agradava el romanticisme i l’Art Noveau, però també m’inspiraven les idees de Gaudí i el que deia que l’"originalitat és tornar als orígens". Més tard vaig interessar-me pels prerafaelites i el constructivisme de l’escola de la Bauhaus.
- Com és el procés de preparació d’una obra a la paret?
- Bona pregunta! He passat per diverses fases en l’abordatge preliminar dels murals. Primer projectava; treballava al Photoshop i després ubicava la imatge a la paret. Però aquest mètode requeria unes condicions com que no fes vent o que es necessités sempre d’un punt d’electricitat. Ho vaig descartar, i aleshores vaig treballar amb la quadrícula, però a vegades em confonia la retícula. Ara estic treballant a partir d’un sistema de flops.
- Flops?
- És un grafiti curt. Ho fan servir els artistes Pichi i Avo, que omplen la paret a mode de mapa. Jo vaig inspirar-me en aquest mètode pels gargots que faig. Aquestes línies em serveixen de referència. Una vegada tinc l’obra feta a l’ordinador, la sobreposo i veig per quins punts del gargot ha de passar el traç. Les imperfeccions dels murs també m’ajuden sovint a l’hora d’encarar el mural.
- Quant li dura una obra?
- Depèn. Hi ha murals que els he fet en un dia i d’altres en cinc. Treballant vuit hores cada dia per dignificar la feina al màxim.
- Se la veu una artista responsable.
- Sí, però hauria de cuidar-me més quan estic pintant a dalt de la grua. La gent em diu que m'he de posar la mascareta.
- I per què no ho fa?
- Miri, quan soc a dalt només existeix el mur i jo. Fins i tot em costa compartir grua amb algú més. Allí canvia tot i no necessito res, ni la mascareta. Quan me la poso és com si em tenallés, com si existís una barrera entre jo i el que tinc al davant. Quan no la duc em sento lliure, i jo vull ser lliure quan pinto encara que els meus pulmons acabin essent de colors! (riu).
- Ser dona li fa més difícil la seva feina?
- Sóc una noia que treballa en un món força masculinitzat, però cada cop hi ha més muralistes dones. He vist que la gent té molts prejudicis perquè a mi m’han dit coses que no es dirien als nois.
- Com què?
- I a la teva parella ja li agrada que et dediquis a això? Vigila no et facis mal a dalt de la grua. No hauries de madurar? I si algun dia vols tenir fills com ho faràs? No et vols dedicar a una feina més normal? M’han dit també que soc rara, complicada...
- I vostè respon amb murals on les nenes, noies i dones són protagonistes.
- Jo pinto el que sento i també el que voldria ser. Pintar protagonistes femenines i a vegades una mica salvatges va en consonància amb el que tinc dins i també amb una certa reivindicació del feminisme. Però compte, a mi no m’agrada quedar com una artista que fa eslògans o imatges per quedar bé. La lluita feminista no es guanya amb això, sinó sobretot amb les accions de cada dia, les que no es veuen als diaris ni als murals.
- Ara els murals s’han convertit en una moda i molts municipis volen embellir parets amb obres com les que crea vostè. Aquest corrent no fa perillar l’esperit reivindicatiu i el missatge crític que ha de tenir l’art urbà? Hi ha un risc que els murals quedin com uns luxes decoratius perquè un ajuntament ha tingut el desig.
- Estic molt d’acord en això. Molta gent ja s’ha enfadat amb els murals perquè comença a haver-hi un excés, i això cansa. No obstant, cal filar prim a l’hora de tractar aquest tema.
- Fili, doncs...
- La moda del mural ha provocat un augment d’”artistes” que han aprofitat l’oportunitat pujant a aquest carro, i sovint han rebentat preus i han tret la feina als que ens hi dediquem professionalment. La pandèmia va acabar amb aquestes tendències i ara en quedem pocs, i això és important per prestigiar l’ofici.
- Què li diu aquest mural de Marc Márquez?
- És un anunci. Només això.
- Ha de ser bonic per força un mural?
- Els muralistes tenim una responsabilitat afegida perquè les nostres creacions estan al carrer i les veu tothom. Per aquesta raó cal que les obres es plantegin amb bellesa, però mai ha d’eclipsar el missatge o la denúncia social que es vol donar. Cal saber trobar l’equilibri entre la forma i el fons.
- Té més relació el muralisme amb el grafitti que amb les obres d’art que es veuen als museus?
- El mural té el seu propi món i jo no el comparo amb res. Té punts de concomitància amb el grafiti i també amb les pintures sobre tela. Les característiques i les maneres de treballar són úniques d'aquest ofici, per això dic també que el muralisme no és el mateix que l'art urbà. Són conceptes diferents perquè la nostra tasca es circumscriu a murs i parets. Jo de fet, em sento més propera a les pintures rupestres del Cogul que no amb les obres de Leonardo Da Vinci (riu).
- Té comptabilitzades les obres que ha fet?
- 477 mínim, però n'hi han més segur.
- I a quants països?
- Una desena. Però aquestes qüestions numèriques m’importen relativament poc.
- Com creu que evolucionarà el muralisme?
- La moda actual decaurà, i és lògic que ho faci. Però els murals i els muralistes continuaran existint.
- I d’aquí deu anys seguirà vostè enganxada a la paret?
- Espero que sí! Em decebria molt a mi mateixa si hagués de canviar de feina, perquè soc molt feliç fent-la. Durant una època vaig anar al psicòleg a “revisar-me” i em va dir que era molt important per a mi aquest ofici. Si d'aquí deu anys hem continuen dient "a veure si poses seny!" serà un bon senyal (riu).
Va començar en aquest món als 24 anys gairebé de rebot i en pocs anys s’ha convertit en un referent. Li agrada dir que crea a partir “de la víscera”, del que sent i té a dins, alhora que reivindica el professionalisme en aquest món de l’art del carrer que, diu, és curull d’enveges, aprofitats. Li diuen que és una noia estranya i que es busqui una feina “normal” algun dia. No vol perquè assegura que el muralisme és la seva vida. Ho demostra parlant, i ho fa primer de la seva obra, ubicada al costat de l’escola municipal.
- Aquest mural és seu. Què significa?
- És un record d'infantesa i agraeixo que l'Ajuntament de Penelles em donés la llibertat de fer el que volgués sobre el tema que em proposaven, que era la meva visió de les terres de Lleida. Vaig rememorar que quan era una nena, amb la colla d’amics del barri de la Bordeta on vivia, ens trobàvem sovint un home gran que ens esbroncava perquè li robàvem la fruita. Recordo la barba, que tenia un ull de cada color i que sempre anava amb una espiga a la boca. Aquella cara se’m va gravar, i la vaig reproduir.
- De memòria?
- No tenia cap foto. Vaig completar la imatge amb els gira-sols i les orenetes, també dos records dels estius. Aquesta va ser la primera gran obra que vaig fer.
- Aquí va començar la seva trajectòria?
- Encara no sé si ha començat! (riu) M’agrada reivindicar l’ofici d’artista però em costa molt definir-me així. En la meva feina estic en constant recerca artística i m’apareixen dubtes. No obstant, en aquest mural de Penelles sí que hi valoro la composició i el tractament dels colors. I en aquella època no tenia la tècnica que sí tinc ara.
- És autodidacta?
- Al 100%. No tinc formació acadèmica, de manera que la meva escola ha estat la curiositat i la memòria visual. Els processos artístics m’han atret i emocionat molt, i sempre m’he fet preguntes en aquesta direcció. Quan era nena em van posar mobles de fusta a la meva habitació, i em captivava la tasca manual que feien els fusters. Em donaven resposta a la pregunta que em feia: Per què això es fa així?
- Ara estem davant d’un mural on s’hi veu un gran gat davant d’una papallona. Què hi veu?
- D’entrada, la rapidesa del traç. La bellesa d’aquesta obra no la veig des del prisma decoratiu, sinó des de la força tècnica que hi ha al darrere.
- Troba la bellesa a partir del reconeixement tècnic.
- Exacte!
- Sempre va tenir clar que es dedicaria a això?
- El primer cop que vaig agafar un esprai va ser amb 24 anys.
"El primer cop que vaig agafar un esprai tenia 24 anys. Creia que la gent que feia grafitis s’havien de denunciar"
- I abans què feia?
- Buscar un camí! i a vegades ni això. Havia estat vivint a l’estranger i durant tres anys a València, i tenia una feina en una impremta que no m’omplia. Un dia entra un home i m’encarrega unes samarretes amb motius de hip-hop, em convida a pintar amb ell i els seus amics el cap de setmana i em diu que això potser m’alegraria la cara. Aleshores era una persona molt esquerpa. Em proposa passar un cap de setmana amb muralistes, i accepto. Em fan un petit racó i allí faig el meu primer traç amb esprai. Jo creia que la gent que els utilitzava embrutaven parets i que el que feien era denunciable! (riu). Vaig estar-me cinc hores seguides i de cop em giro i veig que tots estaven al meu darrere veient com pintava. Em deien que al·lucinaven i em preguntaven si de debò mai no havia pintat. Dins meu anava dient: "Deixeu-me, l'únic que vull és pintar! (riu).
- I mai ho havia fet.
- No. Allà va canviar tot. Era feliç i només volia dedicar-me a això. Em llevava més d’hora del que ho feia fins aleshores per mirar vídeos, estudiar tècniques... li vaig ensenyar els primers treballs al meu cap i em va dir que tenia un do. Em va facilitar un espai que ell tenia a Balaguer per tal que practiqués. Allò era un laboratori!
- I allà va definir aquest estil que l’identifica.
- Jo pinto amb la víscera. Des de dins. Penso en l’obra i em deixo portar pel que m’inspira l’entorn, per les coses que em diu la gent quan hi converso, pels records... tot això configura una obra amb coherència artística. Miri, veu aquesta obra? Es nota que ha estat feta per algú amb formació acadèmica.
- Per què?
- Observi com tracta els colors, com treballa els vectors, com utilitza les capes de colors, com toca la tipografia...
- Amb quins referents artístics s’inspira?
- Quan estudiava Història de l’Art a batxillerat m’agradava el romanticisme i l’Art Noveau, però també m’inspiraven les idees de Gaudí i el que deia que l’"originalitat és tornar als orígens". Més tard vaig interessar-me pels prerafaelites i el constructivisme de l’escola de la Bauhaus.
- Com és el procés de preparació d’una obra a la paret?
- Bona pregunta! He passat per diverses fases en l’abordatge preliminar dels murals. Primer projectava; treballava al Photoshop i després ubicava la imatge a la paret. Però aquest mètode requeria unes condicions com que no fes vent o que es necessités sempre d’un punt d’electricitat. Ho vaig descartar, i aleshores vaig treballar amb la quadrícula, però a vegades em confonia la retícula. Ara estic treballant a partir d’un sistema de flops.
- Flops?
- És un grafiti curt. Ho fan servir els artistes Pichi i Avo, que omplen la paret a mode de mapa. Jo vaig inspirar-me en aquest mètode pels gargots que faig. Aquestes línies em serveixen de referència. Una vegada tinc l’obra feta a l’ordinador, la sobreposo i veig per quins punts del gargot ha de passar el traç. Les imperfeccions dels murs també m’ajuden sovint a l’hora d’encarar el mural.
- Quant li dura una obra?
- Depèn. Hi ha murals que els he fet en un dia i d’altres en cinc. Treballant vuit hores cada dia per dignificar la feina al màxim.
- Se la veu una artista responsable.
- Sí, però hauria de cuidar-me més quan estic pintant a dalt de la grua. La gent em diu que m'he de posar la mascareta.
- I per què no ho fa?
- Miri, quan soc a dalt només existeix el mur i jo. Fins i tot em costa compartir grua amb algú més. Allí canvia tot i no necessito res, ni la mascareta. Quan me la poso és com si em tenallés, com si existís una barrera entre jo i el que tinc al davant. Quan no la duc em sento lliure, i jo vull ser lliure quan pinto encara que els meus pulmons acabin essent de colors! (riu).
- Ser dona li fa més difícil la seva feina?
- Sóc una noia que treballa en un món força masculinitzat, però cada cop hi ha més muralistes dones. He vist que la gent té molts prejudicis perquè a mi m’han dit coses que no es dirien als nois.
"He vist que la gent té molts prejudicis perquè a mi m’han dit coses que no es dirien als nois"
- Com què?
- I a la teva parella ja li agrada que et dediquis a això? Vigila no et facis mal a dalt de la grua. No hauries de madurar? I si algun dia vols tenir fills com ho faràs? No et vols dedicar a una feina més normal? M’han dit també que soc rara, complicada...
- I vostè respon amb murals on les nenes, noies i dones són protagonistes.
- Jo pinto el que sento i també el que voldria ser. Pintar protagonistes femenines i a vegades una mica salvatges va en consonància amb el que tinc dins i també amb una certa reivindicació del feminisme. Però compte, a mi no m’agrada quedar com una artista que fa eslògans o imatges per quedar bé. La lluita feminista no es guanya amb això, sinó sobretot amb les accions de cada dia, les que no es veuen als diaris ni als murals.
- Ara els murals s’han convertit en una moda i molts municipis volen embellir parets amb obres com les que crea vostè. Aquest corrent no fa perillar l’esperit reivindicatiu i el missatge crític que ha de tenir l’art urbà? Hi ha un risc que els murals quedin com uns luxes decoratius perquè un ajuntament ha tingut el desig.
- Estic molt d’acord en això. Molta gent ja s’ha enfadat amb els murals perquè comença a haver-hi un excés, i això cansa. No obstant, cal filar prim a l’hora de tractar aquest tema.
- Fili, doncs...
- La moda del mural ha provocat un augment d’”artistes” que han aprofitat l’oportunitat pujant a aquest carro, i sovint han rebentat preus i han tret la feina als que ens hi dediquem professionalment. La pandèmia va acabar amb aquestes tendències i ara en quedem pocs, i això és important per prestigiar l’ofici.
- Què li diu aquest mural de Marc Márquez?
- És un anunci. Només això.
- Ha de ser bonic per força un mural?
- Els muralistes tenim una responsabilitat afegida perquè les nostres creacions estan al carrer i les veu tothom. Per aquesta raó cal que les obres es plantegin amb bellesa, però mai ha d’eclipsar el missatge o la denúncia social que es vol donar. Cal saber trobar l’equilibri entre la forma i el fons.
Lily Brick, a Penelles. Foto: Àlvar Llobet
- Té més relació el muralisme amb el grafitti que amb les obres d’art que es veuen als museus?
- El mural té el seu propi món i jo no el comparo amb res. Té punts de concomitància amb el grafiti i també amb les pintures sobre tela. Les característiques i les maneres de treballar són úniques d'aquest ofici, per això dic també que el muralisme no és el mateix que l'art urbà. Són conceptes diferents perquè la nostra tasca es circumscriu a murs i parets. Jo de fet, em sento més propera a les pintures rupestres del Cogul que no amb les obres de Leonardo Da Vinci (riu).
"Em sento més propera a les pintures rupestres del Cogul que no amb les obres de Leonardo Da Vinci"
- Té comptabilitzades les obres que ha fet?
- 477 mínim, però n'hi han més segur.
- I a quants països?
- Una desena. Però aquestes qüestions numèriques m’importen relativament poc.
- Com creu que evolucionarà el muralisme?
- La moda actual decaurà, i és lògic que ho faci. Però els murals i els muralistes continuaran existint.
- I d’aquí deu anys seguirà vostè enganxada a la paret?
- Espero que sí! Em decebria molt a mi mateixa si hagués de canviar de feina, perquè soc molt feliç fent-la. Durant una època vaig anar al psicòleg a “revisar-me” i em va dir que era molt important per a mi aquest ofici. Si d'aquí deu anys hem continuen dient "a veure si poses seny!" serà un bon senyal (riu).