Ada Colau i els signes dels temps

Rep El Despertador cada matí al teu correu

Signes dels tempsés el programa que TV3 dedica setmanalment a la religió catòlica. L'espai pren el nom d'un concepte teològic, posat en circulació després del Concili Vaticà II, que expressa allò que caracteritza una època i expressa les necessitats i les aspiracions de la humanitat que acaben sent consensos pràcticament universals. Els polítics -que, si se'n volen sortir, han de ser més caçadors de tendències que no pas dogmàtics- intenten identificar les inquietuds dels ciutadans i adaptar-hi les seves idees. Quan aconsegueixen dur la bandera dels signes dels temps i són creïbles, triomfen.

És el que va fer, el 2015, Ada Colau encertant el diagnòstic. A la ciutat havia crescut la preocupació pel turisme de masses i els seus efectes negatius (bàsicament el treball precari i la gentrificació als barris), i per la sortida desigual de la crisi del 2008 que, entre d'altres, complicava l'accés a l'habitatge. La seva oferta política bevia de diversos malestars i va imposar-se contra pronòstic a la gestió endreçada de Xavier Trias, que va pagar els escàndols de corrupció de CiU i un model business friendly i amb clara aversió al risc.

L'alcaldessa afronta el final del seu mandat amb l'instint intacte i amb la certesa que els signes dels temps que la van portar a l'alcaldia el 2015 han canviat poc. El cert, però, és que el context és més advers. El 2019 ja va perdre i, per seguir al càrrec, va necessitar els vots de Manuel Valls. En campanya l'havia presentat com el seu antagonista i va acabar donant-se un escenari que en unes declaracions a aquest diarihavia considerat impossible. 

L'aliança de govern amb el PSC i Jaume Collboni, que promouen un model de ciutat que té més punts de connexió amb el de Trias i el de Junts que no pas amb el dels comuns o ERC, ha acabat de complicar-li les coses. Només les necessitats d'Esquerra i Junts li han permès trampejar les votacions al plenari: els vots del grup de Jéssica Albiach al Parc de la Ciutadella han servit perquè ella es garantís els d'Ernest Maragall a la plaça de Sant Jaume. 

Colau esperarà al maig per dir-ho, però seria una gran sorpresa que a la primavera del 2023 no optés al tercer mandat. A hores d'ara, i si no és que Elsa Artadi, proclamada candidata de Junts, o una llista de la dreta espanyolista aconsegueixin reeixir, la victòria se la disputaran ella, els socialistes i ERC. Colau és, de llarg, la millor candidata del seu espai; els socialistes volen treure suc del seu bon moment a Catalunya i Illa defensa Collboni malgrat els constants rumors de relleu per buscar un cap de cartell amb més ganxo; i ERC optarà de nou pel veteraníssim Maragall confiant aparèixer com a pal de paller i vot útil sobiranista.  

A l'alcaldessa la defineixen els companys de viatge i la seva trajectòria. Una evolució que provoca, per exemple, que quan els poders fàctics molestos amb les seves polítiques li busquen problemes als jutjats hagi d'incomplir el codi ètic dels comuns, pensat des d'un partit que lluitava "contra la màfia" i que volia impugnar-ho tot. Ha canviat ella i el seu espai polític. El 2015, els comuns propugnaven un "procés constituent [la forma suau de dir revolució] no subordinat [Catalunya per si mateixa]". Ara, defensen amb dents i ungles una reforma laboral pactada amb la patronal i que no deroga la del PP. Sobre la reforma laboral i l'estratègia d'ERC a Madrid, per cert, n'he escrit aquest article. 

Colau intenta, però, mantenir-se fidel a la seva agenda. I creu encara que són signes dels temps la impugnació del turisme massiu (d'aquí el rebuig al projecte de l'Hermitage) o l'aposta per les superilles com a defensa d'una ciutat més vivible, peatonal i amb menys contaminació. Aquest darrer assumpte li ha valgut aquest cap de setmana una dura nota de la patronal Foment, que en la línia del RACC i la seva defensa del cotxe, ha assegurat que portaran a l'atur a 25.000 treballadors. Una valoració tremendista i sense que n'hagin explicat el fonament que es contraposa a estudis científics que quantifiquen en més d'un miler de morts cada any pels efectes de la pol·lució en una ciutat d'alta densitat de població. La comparació amb altres urbs europees no la deixa precisament en bon lloc. Les superilles tenen sentit, però també necessiten intensificar l'aposta pel transport públic a l'Àrea Metropolitana i a la mateixa ciutat. 

L'instint de l'alcaldessa topa amb els seus socis, que desinflen ràpidament els seus anhels inoculant el virus de la desil·lusió entre els seus votants. Divendres mateix Collboni, que entre els que s'asseuen al plenari és qui millor connecta ara amb l'establishment de la ciutat, i particularment amb Foment, defensava la instal·lació de la franquícia museística al port, els Jocs d'Hivern i l'ampliació del Prat. Tot de cop. Tres projectes que, a hores d'ara, semblen molt remots sent generosos i que han acusat un empatx d'apriorismes i ideologia i un dèficit d'avaluació de polítiques públiques.
 

---

Avui no et perdis

» Entrevista a Carles Sala, secretari d'Habitatge del Govern: «La llei antidesnonaments comportarà més inseguretat»; per Joan Serra Carné.

» La Generalitat rebutja per escrit la proposta de finançament autonòmic de l'Estat.

» Immersos en refer el full de ruta a les portes del primer aniversari del 52%; per Oriol March.

» Anàlisi | La dreta farà pagar fins al final els indults a Pedro Sánchez; per Bernat Surroca.

» La reforma laboral situa ERC en la cruïlla d'un abans i un després a Madrid; per Sara González.

» Fil directe: «Incomplir és de franc»; per Germà Capdevila.

» Joan Fuster, estructura d'Estat; per Francesc Viadel.

» Aforisme Fuster (I): L'idioma de tothom; per Jordi Velert.

» Esquerra torna a demanar la compareixença de Núria Marín al Parlament.

» Protesta a Berga contra els Jocs Olímpics d'Hivern; per Joan Obiols.

» Opinió: «Acabem d’empènyer?»; per Eduard Voltas.

» Entrevista a Narcís Comadira: «Catalunya pateix l'epidèmia de l'instint de conservació»; per Pep Martí.

» Opinió: «Un himne per a moltes dones»; per Alba Carreres.

» Ho analitzen els experts | Ucraïna, entre les pors d'Europa i la nostàlgia russa; per Pep Martí.

» Opinió: «Portugal vota sistema de salut»; per Montserrat Tura.

» Futbolítica: 1972, quan el Bloody Sunday va sacsejar l’esport irlandès; per Ramon Usall.
 

---

 El passadís

El diputat de Junts Joan Canadell deia aquest cap de setmana, després de ser titllat d'"independentista asimptomàtic", que "des de Twitter tot és molt fàcil, criticant als que defensem el mateix objectiu". Segurament és cert, com diu, que a la xarxa n'hi ha que són de gallet fàcil. Tal vegada algú pensi que, fins i tot, ho pot ser ell. Un dels dirigents més actius a Twitter és el juntaire Josep Lluís Alay, cap de l'oficina de Carles Puigdemont i expert en relacions internacionals. "No teniu vergonya Barcelona i Sant Cugat. Al costat dels executors del genocidi uigur i tibetà, la repressió de Hong Kong, l'eliminació de la llengua mongol i l'amenaça d'invasió de Taiwan", va piular dissabte a la tarda. Alay estava indignat per l'assistència d'Ada Colau, dels comuns, i de Mireia Ingla, d'ERC, a actes de comunitats xineses a les seves respectives ciutats per celebrar l'any nou xinès al costat del cònsol d'aquell país, que no és, efectivament, modèlic en drets humans.

Quina sorpresa devia endur-se Alay en descobrir que la consellera d'Exteriors, Victòria Alsina, havia compartit el dia abans un acte de celebració de l'any nou xinès amb el cònsol i que, al que assistia Colau i que tant el va indignar, hi havia nodrida representació de Junts. També hi era, a primera fila, el director general d'Exteriors, Joan Maria Piqué, que no va contenir la seva alegria i fins i tot va dedicar un "bravo" al representant del règim xinès, Zhu Jingyang. La política exterior, ja ho diuen, va més d'interessos que de principis. 

Vist i llegit

El filòsof i crític cultural Joan Burdeus és una de les noves veus del debat públic català. Els seus articles de política a Núvol, ben escrits, punyents i severs amb l'anomenat "processisme", són de lectura necessària en un context de desencant general i de "fracàs" (que no pèrdua de sentit i d'expectatives creades) del projecte independentista. Ahir va passar pels micròfons del Suplement, a Catalunya Ràdio, i el va entrevistar Roger Escapa. Va parlar d'ell i també del moment que viu el país, ja que, com deia, li interessa més el present que el passat. El podeu recuperar aquí.

 L'efemèride

Tal dia com avui de l'any 1994, ara fa 28 anys, un incendi va destruir totalment el Gran Teatre del Liceu. Recordem l'efemèride amb un vídeo que va publicar el mateix teatre per commemorar els 15 anys de la seva reobertura. També podeu gaudir d'aquest magnífic reportatge publicat el 2015 per NacióDigital sobre les entranyes del teatre, que es va reconstruir amb la implicació de totes les administracions. El programa de televisió Salvados va emetre un reportatge que, en una mena de judici paral·lel, posava en qüestió la versió oficial i donava a entendre que potser a algú li va interessar cremar-lo i reconstruir-lo. El podeu recuperar aquí i treure'n (o no) conclusions.

 L'aniversari

Avui compleix 66 anys l'expresident de la Generalitat Artur Mas. Ara està retirat de la primera línia i observa inquiet els moviments polítics a l'espai neoconvergent. Evita tant com pot marcar distàncies públicament amb Carles Puigdemont, però, per ara, encara milita al PDECat a l'espera del futur del partit que va impulsar. Mas es va iniciar en política de ben jove a l'administració Pujol, i després d'un breu pas per l'empresa privada (al grup empresarial de la família Prenafeta) va convertir-se en regidor a l'Ajuntament de Barcelona. D'allà, a la Generalitat de nou, on va ser conseller d'Obres Públiques, d'Economia i conseller en cap, el 2001, quan Pujol el va designar successor.

Després de set anys a l'oposició va arribar a la presidència en les eleccions del 2010 i s'hi va estar fins principis de 2016, quan la CUP va aconseguir fer-lo renunciar després de l'escàs resultat de Junts pel Sí. Va haver de fer retallades, però també posar institucionalment en marxa el procés. Aquest documental va retratar el backstage de les últimes hores d'aquella campanya de 2010.
 ​Fes clic aquí per rebre'l