11
de gener
del
2022
Actualitzat
a les
18:32h
L'extrema dreta ha vingut per quedar-se, convertint-se en un dels fenòmens més imprevistos només fa uns pocs anys. La irrupció del partit Voxal Parlament de Catalunya amb motiu de les darreres eleccions de febrer del 2021 va suposar un fet rellevant, del tot inèdit, que abans havia tingut la seva plasmació en el Congrés espanyol. D'on sorgeix aquesta presència?
Com ha aconseguit l'extrema dreta fer-se un lloc en l'escenari polític i, fins i tot, amenaçar la primacia de la dreta tradicional de tota la vida en alguns territoris? Quins han estat els personatges que han jugat un paper destacat en aquesta història? Xavier Rius Sant, periodista i politòleg, porta anys investigant aquest món i ara ens presenta un llibre d'investigació ple de capítols sorprenents. Ho fa a Els ultres aquí. De Plataforma per Catalunya a Vox (Pòrtic), del qual us oferim un avançament.
Som al juny del 2013. Alejo Vidal-Quadras ocupa un escó pel Partit Popular a Estrasburg des del 1999, i des de juny del 2004 és vicepresident de la cambra. El polític català discrepa de la línia política del PP i comparteix la seves discrepàncies amb el també membre del PP i vicepresident de la Internacional Liberal, Ignacio Camuñas. Tots dos decideixen contactar amb diversos cercles de militants i exmilitants del PP decebuts amb l'acció de govern de Mariano Rajoy, que, en l'any i mig que fa que és a la Moncloa, s'ha centrat a gestionar la recuperació econòmica i ha abandonat, segons ells, els principis ideològics del PP, per no haver derogat lleis del període de José Luis Rodríguez Zapatero com les de Memòria Històrica, l'avortament o el matrimoni homosexual.
Per si això fos poc, a ulls de Vidal-Quadras el PP de Rajoy no qüestiona els suposats pactes de Zapatero amb ETA, que ha abandonat tota acció armada i camina cap a la dissolució. Una dissolució que hauria d'anar acompanyada de la rendició i el lliurament dels responsables d'atemptats no resolts, la majoria dels anys setanta i vuitanta. Per a Vidal-Quadras, aquesta suposada tebior davant d'ETA donava volada a l'independentisme català, que per l'Onze de Setembre preparava la Via Catalana -la cadena humana des de França fins a la província de Castelló- i més endavant una consulta sobre la independència.
Vidal-Quadras es va reunir amb dirigents del partit descontents i també amb militants que ja havien marxat. Ho va fer amb Sara González i Antonio Gambero, presidenta i vicepresident del partit Democracia y Libertad Popular, format per antics militants del PP, registrat el febrer del 2013. Gambero, guàrdia civil jubilat, havia participat en la creació dels Grups Antiterroristes de la Guàrdia Civil i va intervenir en el rescat del funcionari de presons Ortega Lara, que va estar 532 dies segrestat per ETA. Els membres del DLP creien que Vidal-Quadras i altres dirigents del PP estarien disposats a integrar-se en el DLP per concórrer a les properes eleccions europees. Però Vidal-Quadras no volia posar-se una camisa ja feta, volia fer-se'n una amb ell com a fundador.
Mesos després, quan es va legalitzar Vox, Sara González va retreure a Vidal-Quadras que els hagués copiat els estatuts i el programa. Vidal-Quadras va continuar fent trobades amb dirigents i exdirigents del PP, i tinc diferents versions de si Abascal ja havia decidit o no sumar-se al partit que preparava Vidal-Quadras. Abascal havia estat regidor de Laudio, diputat autonòmic basc i el 2006 va crear la Fundació per a la Defensa de la Nació Espanyola (DENAES), de la qual era president.
Abascal es va mantenir al capdavant de DENAES fins a l'octubre del 2014, un mes després de ser nomenat president de Vox. En el congrés que el PP va celebrar a València el juny del 2008, Abascal, que com el seu pare havia patit reiterades amenaces d'ETA, va presentar amb Vidal-Quadras i altres crítics una esmena -que va ser derrotada- demanant més bel·ligerància amb els partits nacionalistes bascos. Va ser llavors que José Antonio Ortega Lara, el funcionari de presons que va estar segrestat per ETA el 1996, va abandonar el PP en discrepar de la línia que marcaven Aznar i Rajoy davant el nacionalisme basc, i en disconformitat que el PP hagués votat a favor dels estatuts d'autonomia del País Valencià i d'Andalusia, que per a Ortega Lara trencaven Espanya.
A les eleccions autonòmiques del 2009, Abascal no va aconseguir revalidar el seu escó per la circumscripció d'Àlaba, on el PP va obtenir sis diputats, en ser el setè de la llista. Abascal havia apostat per l’anterior presidenta del PP basc, María San Gil, i quan Carlos Urquijo va ser nomenat delegat del Govern i va haver de renunciar a l'escó, el president del PP basc, Antonio Basagoiti, va exigir a Abascal que renunciés a prendre possessió, malgrat que li corresponia a ell ocupar l'escó vacant.
Llavors Abascal es va traslladar a Madrid, on la presidenta de la comunitat, Esperanza Aguirre, li va oferir el lloc de director de l'Agència de Protecció de Dades de la Comunitat, càrrec que va ocupar de febrer del 2010 a desembre del 2012, amb un sou de 80.000 euros anuals, en uns moments en què la comunitat patia les retallades de la crisi i suprimia organismes públics. Si Aguirre es va compadir d'Abascal o si aquesta porta giratòria va ser una exigència a canvi que renunciés a l'escó, hi ha divergència d'opinions. En l'entrevista que Gonzalo Altozano i Julio Llorente li fan en el llibre La España viva, editat per Kalma Libros el 2018, Abascal justifica l'acceptació del càrrec i el sou pel fet que en aquell moment se li va ajuntar "el divorci de la seva dona, el fracàs d'un negoci i l'embargament del pis en què vivia". Abascal diu "divorci", cosa que haurem de recordar quan es casi per l'Església amb la influencer Lidia Bedman.
El gener del 2013 l'organisme serà dissolt, però el 10 d'abril de 2013 Abascal va ser nomenat director de la Fundación para el Mecenazgo y el Patrocinio Social, que no té activitat coneguda. Aquell any la fundació va rebre de la Comunitat de Madrid 183.600 euros, dels quals va destinar 82.491 al sou d'Abascal, que, a més a més, vivia en un pis propietat de la fundació.
El novembre del 2013 Abascal, que ja ha decidit abandonar el PP, si bé no ho ha fet públic, ja té juntament amb Vidal-Quadras un nou partit amb el qual competir electoralment amb el PP. Un PP que no en sap res, perquè per legalitzar Vox s'han servit de tres desconeguts. Així, Ignacio Ansaldo, propietari d’una empresa de jardineria i altres serveis, Julio Utrilla, directiu d'una empresa de seguretat, i Gonzalo Padrón, directiu d'una immobiliària, tots tres amics de Javier Ortega Smith, van anar l'11 de novembre de 2013 al despatx del notari José Luis Ruiz Abad i van posar la seva signatura en el document fundacional de Vox, com a president, vicepresident i secretari. Després portarien el document al Registre de Partits del Ministeri de l'Interior amb la sol·licitud de legalització, sense donar cap pista que al darrere hi havia diputats i exdiputats del PP, amb la casa d'Ansaldo com a domicili social del partit.
Contra un Rajoy "tebi" amb ETA
El Ministeri de l'Interior va demanar als promotors de Vox que esmenessin quatre articles que no s'ajustaven a la llei de partits, unes modificacions que van presentar el 29 de novembre. Quatre dies abans, el 25, Abascal va fer públic que deixava el PP, disconforme amb la política als seus ulls tèbia de Rajoy amb relació a ETA, a l'acostament de presos a Euskadi i a l'aplicació de l'anomenada doctrina Parot, que en compliment d'una sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans escurçava les penes als presos. Anunci que va sorprendre i va molestar l'executiva nacional. Al cap de dues setmanes, els representants de Vox van rebre la comunicació que ja havien estat registrats i legalitzats, si bé al web del Registre de Partits del Ministeri de l'Interior no es va publicar fins al dia 17, el mateix dia que es dissolia la Fundación para el Mecenazgo y el Patrocinio Social.
El 16 de desembre, ja amb la comunicació d'estar inscrits, sense que ni Santiago Abascal ni Vidal-Quadras donessin la cara, Ignacio Ansaldo i els seus dos amics van lliurar al Ministeri de l'Interior un document notarial en què comunicaven que cessaven en els seus càrrecs a Vox i que eren substituïts pel filòsof José Luis González Quirós com a president, Javier Ortega Smith com a vicepresident i Iván Espinosa de los Monteros com a secretari general. González Quirós, exmembre del Consell Polític de l'extinta UCD, havia militat al PP i era membre de la Fundación para el Análisis y los Estudios Sociales, FAES, instrument ideològic de José María Aznar.
Com veurem a la llista de les europees, que encapçalarà Vidal-Quadras, Abascal no anirà en un lloc de possible elecció, sinó en el número 53, atès que creia que, un cop Vox entrés al Parlament Europeu, el seu lloc era encapçalar la candidatura per Madrid al Congrés dels Diputats. Les seves exigències, mentrestant, consistien a viure a Madrid a sou del partit. Segons va explicar l'exvicepresident de Vox, Juan Jara, al programa de la periodista Eider Hurtado "360 Grados", d'Euskal Telebista, emès el desembre de 2018, Abascal "no era dels ideòlegs ni dels fundadors de Vox, però en quedar-se sense subvencions, va entrar a Vox, i des del primer minut cobrant". L'exdirigent extremeny Carlos Caldito va denunciar en aquell mateix programa que Vox inflava el nombre d'afiliats per simular com a quotes de militants donacions d'origen desconegut. El dirigent del PP basc Borja Semper, company d'Abascal durant anys, lamentaria en el programa de la televisió basca que Abascal, que "va marxar a Madrid, acusés els que ens quedem al País Basc de ser gairebé una sucursal del nacionalisme".
Javier Ortega Smith, primer vicepresident de Vox, va conèixer Abascal fent d'interventor electoral del PP a Euskadi en diverses eleccions, juntament amb altres companys del seu període a les COE a l'exèrcit. Abascal va proposar a Ortega que fos el responsable jurídic de DENAES. Ortega, que de jove va militar a Falange Española de las JONS, de doble nacionalitat -espanyola i argentina-, és cosí del general a la reserva Juan Chicharro Ortega, que des del 2018 presidirà la Fundació Francisco Franco i amb el qual Ortega mantindrà una estreta relació. De la seva època de militant falangista hi ha a la xarxa un article seu escrit l'any 1986 en què lloa els fundadors de la Falange i lamenta que el franquisme deformés la doctrina falangista.
El 16 de gener de 2014, Vox va fer a Madrid la seva presentació amb els seus fundadors, entre els quals hi eren també Ana Velasco Vidal-Abarca, José Luis González Quirós, Cristina Seguí, José Antonio Ortega Lara i Ignacio Camuñas. Vidal-Quadras, oficialment, encara n'estava al marge.
A diferència d'altres fundadors, la valenciana Cristina Seguí no havia militat al PP i es caracteritzava per tenir una ideologia econòmica ultraliberal propera al Tea Party dels Estats Units. Poc empàtica amb valors i drets socials i econòmics de l'Estat del benestar, i propera ideològicament a l'anticatalanisme de la ultradreta valenciana, va ser parella sentimental d’Ortega Smith. Ignacio Camuñas tampoc havia militat al PP, però sí a la UCD d'Adolfo Suárez, com a ministre de Relacions amb les Corts el 1977. Camuñas era directiu de la Fundación Valores y Sociedad, presidida per Jaime Mayor Oreja, a la qual també pertanyia María San Gil, que juntament amb la Fundación Villacisneros va organitzar actes de suport a les víctimes d'ETA i contra el nacionalisme basc. Ana Velasco Vidal-Abarca, fundadora de Vox, també era membre del patronat de la Villacisneros, on feia de directora de comunicació.
La primera executiva de Vox
El primer comitè executiu de Vox va estar presidit per José Luis González Quirós, Ortega Smith com a vicepresident i Abascal com a secretari general. També en formaven part Ignacio Camuñas, Cristina Seguí, Ana Velasco Vidal-Abarca i un amic d'Abascal, Iván Espinosa de los Monteros, econòmicament ultraliberal, d'ideologia ultracatòlica i amb vincles amb l'associació espanyola Hazte Oír i l'associació secreta llatinoamericana El Yunque.
Com explica el llibre La España viva, de Gonzalo Altozano i Julio Llorente, en el qual fan una sèrie d'entrevistes a dirigents de Vox, segons Iván Espinosa de los Monteros, que era vicepresident de DENAES, el partit va néixer de dos corrents: "D’una banda DENAES, amb la seva estructura i implantació territorial amb una línia de defensa de la unitat d'Espanya, i de l'altra la Fundación Concordia, de Vidal-Quadras".
Sent Vox ja una realitat cinc mesos abans de les eleccions europees, Vidal-Quadras va comunicar que deixava el PP, però que continuaria amb la seva acta d'eurodiputat els mesos que quedaven. No va dir fins més tard que encapçalaria la candidatura de Vox i que en seria el president. I com que necessitava diners per a la campanya de Vox al Parlament Europeu, va recórrer a un grup que havia esdevingut una mena de lobby i que li devia favors. Els Mujaidins del Poble iranians. Hi ha qui diu que el color de Vox és el verd -propi dels mujaidins i de l'islam- com a agraïment.
La connexió iraniana
Els Mujaidins del Poble eren un grup comunista de l'Iran que, després d'haver lluitat contra el Xa Reza Pahlavi i aliar-se amb l'aiatol·là Khomeini el 1980 per desbancar les forces liberals i nacionalistes, es va negar a acceptar el caràcter teocràtic de la república islàmica. Hi va haver combats entre els Guardians de la Revolució, lleials a Khomeini, i els Mujaidins, i molts d'aquests van fugir a l'Iraq i van combatre al costat de Saddam Hussein en la guerra contra l'Iran. Un cop acabat el conflicte es van quedar a l'Iraq.
El 1997 van ser inclosos en la llista de grups terroristes del Departament d'Estat nord-americà i de la Unió Europea. Però el març del 2003, quan es produeix la invasió nord-americana i d'acord amb la CIA, aquests soldats iranians es van quedar aquarterats a la seva base iraquiana d'Ashraf, en lloc d'anar a defensar Bagdad amb Saddam. Com a agraïment, els Estats Units els van atorgar l'estatus de "persones protegides" per la Convenció de Ginebra.
A partir d'aquí, els Mujaidins -o el seu braç polític, el Consell Nacional per a la Resistència de l'Iran- van moure molts fils per sortir de la llista de grups terroristes, i part dels seus membres, amb el vistiplau dels Estats Units, van marxar a Albània o a França per evitar ser perseguits pel govern proiranià de Bagdad. Va ser en aquest punt que van establir relacions amb governs i polítics de tota mena per aconseguir que se'ls tragués de la llista de grups terroristes. I un dels seus interlocutors amb la Unió Europea va ser Vidal-Quadras, que era vicepresident del Parlament Europeu i va aconseguir que el Partit Popular Europeu donés el vistiplau a esborrar aquest grup de la llista.
El grup, liderat en aquell moment per Maryam Rayaví, presidenta del Consell Nacional de la Resistència d’Iran (CNRI), va esdevenir una mena de think tank de funcionament sectari, en coherència amb el caràcter esotèric del xiïsme. A les convencions que organitzava van participar des de Rodríguez Zapatero fins a John Bolton, conseller de Seguretat Nacional dels Estats Units, passant per Rudy Giuliani, exalcalde de Nova York, o el mateix Vidal-Quadras.
Carlos Caldito, exdirigent de Vox a Extremadura, explicarà que, quan va plegar per l'opacitat econòmica del partit, ja corria el rumor que la campanya del 2014 l'havia pagat un grup iranià. Però això no es confirmarà fins que El País ho reveli el gener del 2019, setmanes després de l'entrada de Vox al Parlament andalús. Espinosa de los Monteros va haver de reconèixer que tant ell com Abascal van cobrar la seva nòmina entre febrer i octubre del 2014 amb diners d'aquest grup.
I potser perquè els diners venien d'on venien, si repassem el programa del 2014, més enllà d'algunes referències a adaptar l'arribada d'immigrants a les demandes del mercat laboral, Vox no va assumir cap mena de discurs ni xenòfob ni islamòfob. Serà a les eleccions andaluses del 2015, quan Vidal-Quadras ja ha deixat el partit, que faran un vídeo d'un telenotícies del futur en què una periodista amb hijab informa que la Junta d'Andalusia ha signat un acord per destinar la mesquita de Còrdova a l'ús exclusiu del culte islàmic. Però no ens avancem!
Tornant a la campanya per a les europees del 2014, Vox es trobava amb el problema que a Catalunya, lloc d'on era el cap de llista, no tenia militants. Llavors Vidal-Quadras va parlar amb la delegada a Barcelona del fantasmagòric partit Sociedad Civil y Democracia (SCD), de Mario Conde, l'advocada Ariadna Hernández, exmilitant del PP de Sant Cugat, on també militava l'estimada per tothom Clotilde Vaz de Concicao, "la Cloti", originària de l'antiga província espanyola de Guinea Equatorial, que defensava l'espanyolitat de la seva persona i de Catalunya amb més intensitat que ningú.
El seu fill odontòleg, Ignacio Garriga Vaz de Concicao, havia deixat el PP per discrepàncies amb la tebior de Mariano Rajoy davant d'ETA, el nacionalisme català, la llei de la Memòria Històrica, l'avortament i el matrimoni gai. De fet, va ser la Cloti qui va suggerir a Vidal-Quadras que contactés amb l'advocada Ariadna Hernández, que havia assumit la coordinació del partit de Mario Conde, que feia aigües per totes bandes.
Ariadna Hernández havia iniciat una relació de parella amb el regidor de PxC de l'Hospitalet Alberto Sánchez, dirigent del Casal Tramuntana, i era assídua de les activitats d'aquest grup. El desembre del 2013, mentre se celebrava un ple municipal a l'Hospitalet, des del compte de Twitter de Sociedad Civil y Democracia de Catalunya es va fer una piulada amb una imatge de la sala de plens, feta des d'on seia Alberto Sánchez, que mostrava part dels regidors i del públic amb aquest text: "En el ple de L'H es nota l'odi separatista, avortista i de l'esquerra radical".
La piulada la fa Ariadna Hernández, i pel seu contingut mostra la visió -des del meu punt de vista esbiaixada- de la realitat d'Alberto Sánchez i d'ella mateix, atès que a l'Hospitalet no hi havia regidors de cap grup de l'esquerra radical, com ara la CUP, ni tampoc d'ERC. Evidentment es referia al PSC i a Iniciativa, que no eren ni independentistes ni radicals. El fet és que, el febrer del 2014, els trenta militants de SCD a Barcelona entren a Vox, estrenen oficines i Hernández anirà de número 7 en la llista europea. Conde denunciarà a les xarxes socials que Vox ha comprat els seus militants.
Com ha aconseguit l'extrema dreta fer-se un lloc en l'escenari polític i, fins i tot, amenaçar la primacia de la dreta tradicional de tota la vida en alguns territoris? Quins han estat els personatges que han jugat un paper destacat en aquesta història? Xavier Rius Sant, periodista i politòleg, porta anys investigant aquest món i ara ens presenta un llibre d'investigació ple de capítols sorprenents. Ho fa a Els ultres aquí. De Plataforma per Catalunya a Vox (Pòrtic), del qual us oferim un avançament.
Som al juny del 2013. Alejo Vidal-Quadras ocupa un escó pel Partit Popular a Estrasburg des del 1999, i des de juny del 2004 és vicepresident de la cambra. El polític català discrepa de la línia política del PP i comparteix la seves discrepàncies amb el també membre del PP i vicepresident de la Internacional Liberal, Ignacio Camuñas. Tots dos decideixen contactar amb diversos cercles de militants i exmilitants del PP decebuts amb l'acció de govern de Mariano Rajoy, que, en l'any i mig que fa que és a la Moncloa, s'ha centrat a gestionar la recuperació econòmica i ha abandonat, segons ells, els principis ideològics del PP, per no haver derogat lleis del període de José Luis Rodríguez Zapatero com les de Memòria Històrica, l'avortament o el matrimoni homosexual.
Per si això fos poc, a ulls de Vidal-Quadras el PP de Rajoy no qüestiona els suposats pactes de Zapatero amb ETA, que ha abandonat tota acció armada i camina cap a la dissolució. Una dissolució que hauria d'anar acompanyada de la rendició i el lliurament dels responsables d'atemptats no resolts, la majoria dels anys setanta i vuitanta. Per a Vidal-Quadras, aquesta suposada tebior davant d'ETA donava volada a l'independentisme català, que per l'Onze de Setembre preparava la Via Catalana -la cadena humana des de França fins a la província de Castelló- i més endavant una consulta sobre la independència.
Vidal-Quadras es va reunir amb dirigents del partit descontents i també amb militants que ja havien marxat. Ho va fer amb Sara González i Antonio Gambero, presidenta i vicepresident del partit Democracia y Libertad Popular, format per antics militants del PP, registrat el febrer del 2013. Gambero, guàrdia civil jubilat, havia participat en la creació dels Grups Antiterroristes de la Guàrdia Civil i va intervenir en el rescat del funcionari de presons Ortega Lara, que va estar 532 dies segrestat per ETA. Els membres del DLP creien que Vidal-Quadras i altres dirigents del PP estarien disposats a integrar-se en el DLP per concórrer a les properes eleccions europees. Però Vidal-Quadras no volia posar-se una camisa ja feta, volia fer-se'n una amb ell com a fundador.
Mesos després, quan es va legalitzar Vox, Sara González va retreure a Vidal-Quadras que els hagués copiat els estatuts i el programa. Vidal-Quadras va continuar fent trobades amb dirigents i exdirigents del PP, i tinc diferents versions de si Abascal ja havia decidit o no sumar-se al partit que preparava Vidal-Quadras. Abascal havia estat regidor de Laudio, diputat autonòmic basc i el 2006 va crear la Fundació per a la Defensa de la Nació Espanyola (DENAES), de la qual era president.
Abascal es va mantenir al capdavant de DENAES fins a l'octubre del 2014, un mes després de ser nomenat president de Vox. En el congrés que el PP va celebrar a València el juny del 2008, Abascal, que com el seu pare havia patit reiterades amenaces d'ETA, va presentar amb Vidal-Quadras i altres crítics una esmena -que va ser derrotada- demanant més bel·ligerància amb els partits nacionalistes bascos. Va ser llavors que José Antonio Ortega Lara, el funcionari de presons que va estar segrestat per ETA el 1996, va abandonar el PP en discrepar de la línia que marcaven Aznar i Rajoy davant el nacionalisme basc, i en disconformitat que el PP hagués votat a favor dels estatuts d'autonomia del País Valencià i d'Andalusia, que per a Ortega Lara trencaven Espanya.
A les eleccions autonòmiques del 2009, Abascal no va aconseguir revalidar el seu escó per la circumscripció d'Àlaba, on el PP va obtenir sis diputats, en ser el setè de la llista. Abascal havia apostat per l’anterior presidenta del PP basc, María San Gil, i quan Carlos Urquijo va ser nomenat delegat del Govern i va haver de renunciar a l'escó, el president del PP basc, Antonio Basagoiti, va exigir a Abascal que renunciés a prendre possessió, malgrat que li corresponia a ell ocupar l'escó vacant.
Llavors Abascal es va traslladar a Madrid, on la presidenta de la comunitat, Esperanza Aguirre, li va oferir el lloc de director de l'Agència de Protecció de Dades de la Comunitat, càrrec que va ocupar de febrer del 2010 a desembre del 2012, amb un sou de 80.000 euros anuals, en uns moments en què la comunitat patia les retallades de la crisi i suprimia organismes públics. Si Aguirre es va compadir d'Abascal o si aquesta porta giratòria va ser una exigència a canvi que renunciés a l'escó, hi ha divergència d'opinions. En l'entrevista que Gonzalo Altozano i Julio Llorente li fan en el llibre La España viva, editat per Kalma Libros el 2018, Abascal justifica l'acceptació del càrrec i el sou pel fet que en aquell moment se li va ajuntar "el divorci de la seva dona, el fracàs d'un negoci i l'embargament del pis en què vivia". Abascal diu "divorci", cosa que haurem de recordar quan es casi per l'Església amb la influencer Lidia Bedman.
El gener del 2013 l'organisme serà dissolt, però el 10 d'abril de 2013 Abascal va ser nomenat director de la Fundación para el Mecenazgo y el Patrocinio Social, que no té activitat coneguda. Aquell any la fundació va rebre de la Comunitat de Madrid 183.600 euros, dels quals va destinar 82.491 al sou d'Abascal, que, a més a més, vivia en un pis propietat de la fundació.
El novembre del 2013 Abascal, que ja ha decidit abandonar el PP, si bé no ho ha fet públic, ja té juntament amb Vidal-Quadras un nou partit amb el qual competir electoralment amb el PP. Un PP que no en sap res, perquè per legalitzar Vox s'han servit de tres desconeguts. Així, Ignacio Ansaldo, propietari d’una empresa de jardineria i altres serveis, Julio Utrilla, directiu d'una empresa de seguretat, i Gonzalo Padrón, directiu d'una immobiliària, tots tres amics de Javier Ortega Smith, van anar l'11 de novembre de 2013 al despatx del notari José Luis Ruiz Abad i van posar la seva signatura en el document fundacional de Vox, com a president, vicepresident i secretari. Després portarien el document al Registre de Partits del Ministeri de l'Interior amb la sol·licitud de legalització, sense donar cap pista que al darrere hi havia diputats i exdiputats del PP, amb la casa d'Ansaldo com a domicili social del partit.
Contra un Rajoy "tebi" amb ETA
El Ministeri de l'Interior va demanar als promotors de Vox que esmenessin quatre articles que no s'ajustaven a la llei de partits, unes modificacions que van presentar el 29 de novembre. Quatre dies abans, el 25, Abascal va fer públic que deixava el PP, disconforme amb la política als seus ulls tèbia de Rajoy amb relació a ETA, a l'acostament de presos a Euskadi i a l'aplicació de l'anomenada doctrina Parot, que en compliment d'una sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans escurçava les penes als presos. Anunci que va sorprendre i va molestar l'executiva nacional. Al cap de dues setmanes, els representants de Vox van rebre la comunicació que ja havien estat registrats i legalitzats, si bé al web del Registre de Partits del Ministeri de l'Interior no es va publicar fins al dia 17, el mateix dia que es dissolia la Fundación para el Mecenazgo y el Patrocinio Social.
El 16 de desembre, ja amb la comunicació d'estar inscrits, sense que ni Santiago Abascal ni Vidal-Quadras donessin la cara, Ignacio Ansaldo i els seus dos amics van lliurar al Ministeri de l'Interior un document notarial en què comunicaven que cessaven en els seus càrrecs a Vox i que eren substituïts pel filòsof José Luis González Quirós com a president, Javier Ortega Smith com a vicepresident i Iván Espinosa de los Monteros com a secretari general. González Quirós, exmembre del Consell Polític de l'extinta UCD, havia militat al PP i era membre de la Fundación para el Análisis y los Estudios Sociales, FAES, instrument ideològic de José María Aznar.
Com veurem a la llista de les europees, que encapçalarà Vidal-Quadras, Abascal no anirà en un lloc de possible elecció, sinó en el número 53, atès que creia que, un cop Vox entrés al Parlament Europeu, el seu lloc era encapçalar la candidatura per Madrid al Congrés dels Diputats. Les seves exigències, mentrestant, consistien a viure a Madrid a sou del partit. Segons va explicar l'exvicepresident de Vox, Juan Jara, al programa de la periodista Eider Hurtado "360 Grados", d'Euskal Telebista, emès el desembre de 2018, Abascal "no era dels ideòlegs ni dels fundadors de Vox, però en quedar-se sense subvencions, va entrar a Vox, i des del primer minut cobrant". L'exdirigent extremeny Carlos Caldito va denunciar en aquell mateix programa que Vox inflava el nombre d'afiliats per simular com a quotes de militants donacions d'origen desconegut. El dirigent del PP basc Borja Semper, company d'Abascal durant anys, lamentaria en el programa de la televisió basca que Abascal, que "va marxar a Madrid, acusés els que ens quedem al País Basc de ser gairebé una sucursal del nacionalisme".
Javier Ortega Smith, primer vicepresident de Vox, va conèixer Abascal fent d'interventor electoral del PP a Euskadi en diverses eleccions, juntament amb altres companys del seu període a les COE a l'exèrcit. Abascal va proposar a Ortega que fos el responsable jurídic de DENAES. Ortega, que de jove va militar a Falange Española de las JONS, de doble nacionalitat -espanyola i argentina-, és cosí del general a la reserva Juan Chicharro Ortega, que des del 2018 presidirà la Fundació Francisco Franco i amb el qual Ortega mantindrà una estreta relació. De la seva època de militant falangista hi ha a la xarxa un article seu escrit l'any 1986 en què lloa els fundadors de la Falange i lamenta que el franquisme deformés la doctrina falangista.
El 16 de gener de 2014, Vox va fer a Madrid la seva presentació amb els seus fundadors, entre els quals hi eren també Ana Velasco Vidal-Abarca, José Luis González Quirós, Cristina Seguí, José Antonio Ortega Lara i Ignacio Camuñas. Vidal-Quadras, oficialment, encara n'estava al marge.
A diferència d'altres fundadors, la valenciana Cristina Seguí no havia militat al PP i es caracteritzava per tenir una ideologia econòmica ultraliberal propera al Tea Party dels Estats Units. Poc empàtica amb valors i drets socials i econòmics de l'Estat del benestar, i propera ideològicament a l'anticatalanisme de la ultradreta valenciana, va ser parella sentimental d’Ortega Smith. Ignacio Camuñas tampoc havia militat al PP, però sí a la UCD d'Adolfo Suárez, com a ministre de Relacions amb les Corts el 1977. Camuñas era directiu de la Fundación Valores y Sociedad, presidida per Jaime Mayor Oreja, a la qual també pertanyia María San Gil, que juntament amb la Fundación Villacisneros va organitzar actes de suport a les víctimes d'ETA i contra el nacionalisme basc. Ana Velasco Vidal-Abarca, fundadora de Vox, també era membre del patronat de la Villacisneros, on feia de directora de comunicació.
La primera executiva de Vox
El primer comitè executiu de Vox va estar presidit per José Luis González Quirós, Ortega Smith com a vicepresident i Abascal com a secretari general. També en formaven part Ignacio Camuñas, Cristina Seguí, Ana Velasco Vidal-Abarca i un amic d'Abascal, Iván Espinosa de los Monteros, econòmicament ultraliberal, d'ideologia ultracatòlica i amb vincles amb l'associació espanyola Hazte Oír i l'associació secreta llatinoamericana El Yunque.
Com explica el llibre La España viva, de Gonzalo Altozano i Julio Llorente, en el qual fan una sèrie d'entrevistes a dirigents de Vox, segons Iván Espinosa de los Monteros, que era vicepresident de DENAES, el partit va néixer de dos corrents: "D’una banda DENAES, amb la seva estructura i implantació territorial amb una línia de defensa de la unitat d'Espanya, i de l'altra la Fundación Concordia, de Vidal-Quadras".
Sent Vox ja una realitat cinc mesos abans de les eleccions europees, Vidal-Quadras va comunicar que deixava el PP, però que continuaria amb la seva acta d'eurodiputat els mesos que quedaven. No va dir fins més tard que encapçalaria la candidatura de Vox i que en seria el president. I com que necessitava diners per a la campanya de Vox al Parlament Europeu, va recórrer a un grup que havia esdevingut una mena de lobby i que li devia favors. Els Mujaidins del Poble iranians. Hi ha qui diu que el color de Vox és el verd -propi dels mujaidins i de l'islam- com a agraïment.
La connexió iraniana
Els Mujaidins del Poble eren un grup comunista de l'Iran que, després d'haver lluitat contra el Xa Reza Pahlavi i aliar-se amb l'aiatol·là Khomeini el 1980 per desbancar les forces liberals i nacionalistes, es va negar a acceptar el caràcter teocràtic de la república islàmica. Hi va haver combats entre els Guardians de la Revolució, lleials a Khomeini, i els Mujaidins, i molts d'aquests van fugir a l'Iraq i van combatre al costat de Saddam Hussein en la guerra contra l'Iran. Un cop acabat el conflicte es van quedar a l'Iraq.
El 1997 van ser inclosos en la llista de grups terroristes del Departament d'Estat nord-americà i de la Unió Europea. Però el març del 2003, quan es produeix la invasió nord-americana i d'acord amb la CIA, aquests soldats iranians es van quedar aquarterats a la seva base iraquiana d'Ashraf, en lloc d'anar a defensar Bagdad amb Saddam. Com a agraïment, els Estats Units els van atorgar l'estatus de "persones protegides" per la Convenció de Ginebra.
A partir d'aquí, els Mujaidins -o el seu braç polític, el Consell Nacional per a la Resistència de l'Iran- van moure molts fils per sortir de la llista de grups terroristes, i part dels seus membres, amb el vistiplau dels Estats Units, van marxar a Albània o a França per evitar ser perseguits pel govern proiranià de Bagdad. Va ser en aquest punt que van establir relacions amb governs i polítics de tota mena per aconseguir que se'ls tragués de la llista de grups terroristes. I un dels seus interlocutors amb la Unió Europea va ser Vidal-Quadras, que era vicepresident del Parlament Europeu i va aconseguir que el Partit Popular Europeu donés el vistiplau a esborrar aquest grup de la llista.
El grup, liderat en aquell moment per Maryam Rayaví, presidenta del Consell Nacional de la Resistència d’Iran (CNRI), va esdevenir una mena de think tank de funcionament sectari, en coherència amb el caràcter esotèric del xiïsme. A les convencions que organitzava van participar des de Rodríguez Zapatero fins a John Bolton, conseller de Seguretat Nacional dels Estats Units, passant per Rudy Giuliani, exalcalde de Nova York, o el mateix Vidal-Quadras.
Carlos Caldito, exdirigent de Vox a Extremadura, explicarà que, quan va plegar per l'opacitat econòmica del partit, ja corria el rumor que la campanya del 2014 l'havia pagat un grup iranià. Però això no es confirmarà fins que El País ho reveli el gener del 2019, setmanes després de l'entrada de Vox al Parlament andalús. Espinosa de los Monteros va haver de reconèixer que tant ell com Abascal van cobrar la seva nòmina entre febrer i octubre del 2014 amb diners d'aquest grup.
I potser perquè els diners venien d'on venien, si repassem el programa del 2014, més enllà d'algunes referències a adaptar l'arribada d'immigrants a les demandes del mercat laboral, Vox no va assumir cap mena de discurs ni xenòfob ni islamòfob. Serà a les eleccions andaluses del 2015, quan Vidal-Quadras ja ha deixat el partit, que faran un vídeo d'un telenotícies del futur en què una periodista amb hijab informa que la Junta d'Andalusia ha signat un acord per destinar la mesquita de Còrdova a l'ús exclusiu del culte islàmic. Però no ens avancem!
Tornant a la campanya per a les europees del 2014, Vox es trobava amb el problema que a Catalunya, lloc d'on era el cap de llista, no tenia militants. Llavors Vidal-Quadras va parlar amb la delegada a Barcelona del fantasmagòric partit Sociedad Civil y Democracia (SCD), de Mario Conde, l'advocada Ariadna Hernández, exmilitant del PP de Sant Cugat, on també militava l'estimada per tothom Clotilde Vaz de Concicao, "la Cloti", originària de l'antiga província espanyola de Guinea Equatorial, que defensava l'espanyolitat de la seva persona i de Catalunya amb més intensitat que ningú.
El seu fill odontòleg, Ignacio Garriga Vaz de Concicao, havia deixat el PP per discrepàncies amb la tebior de Mariano Rajoy davant d'ETA, el nacionalisme català, la llei de la Memòria Històrica, l'avortament i el matrimoni gai. De fet, va ser la Cloti qui va suggerir a Vidal-Quadras que contactés amb l'advocada Ariadna Hernández, que havia assumit la coordinació del partit de Mario Conde, que feia aigües per totes bandes.
Ariadna Hernández havia iniciat una relació de parella amb el regidor de PxC de l'Hospitalet Alberto Sánchez, dirigent del Casal Tramuntana, i era assídua de les activitats d'aquest grup. El desembre del 2013, mentre se celebrava un ple municipal a l'Hospitalet, des del compte de Twitter de Sociedad Civil y Democracia de Catalunya es va fer una piulada amb una imatge de la sala de plens, feta des d'on seia Alberto Sánchez, que mostrava part dels regidors i del públic amb aquest text: "En el ple de L'H es nota l'odi separatista, avortista i de l'esquerra radical".
La piulada la fa Ariadna Hernández, i pel seu contingut mostra la visió -des del meu punt de vista esbiaixada- de la realitat d'Alberto Sánchez i d'ella mateix, atès que a l'Hospitalet no hi havia regidors de cap grup de l'esquerra radical, com ara la CUP, ni tampoc d'ERC. Evidentment es referia al PSC i a Iniciativa, que no eren ni independentistes ni radicals. El fet és que, el febrer del 2014, els trenta militants de SCD a Barcelona entren a Vox, estrenen oficines i Hernández anirà de número 7 en la llista europea. Conde denunciarà a les xarxes socials que Vox ha comprat els seus militants.