02
de gener
del
2022
Actualitzat
el
03
de gener
a les
18:14h
Ritxi Lizartza, David Pallarès i Oier Aranzabal han dirigit La presó de capellans (Apaiz Kartzela en basc), un documental sobre el mòdul penitenciari creat a Zamora pel franquisme per empresonar-hi els religiosos que gosaven oposar-s'hi. El documental es va presentar als cinemes Girona de Barcelona i fa llum sobre un dels episodis menys coneguts de la dictadura. Entre 1968 i 1976, mig centenar de sacerdots van ser presos en les seves cel·les, que estaven sotmeses a un règim especial seguint el Concordat que l'Espanya nacionalcatòlica tenia subscrit amb la Santa Seu.
Si el llegendari mossèn Josep Dalmau, ja malaguanyat, va ser el primer capellà processat pel Tribunal d'Ordre Públic (TOP), d'altres van ser empresonats a Zamora. Un dels qui hi va ser fou Eduard Fornés, a qui entrevistem poc abans del passi del documental. Fornés ha estat també un actiu promotor cultural, fundador de l'editorial Mediterrània i coneixedor de l'obra de Salvador Dalí.
- Quin delicte va cometre perquè en un règim que es proclamava catòlic decidís empresonar-lo?
- El nostre delicte va ser que l'1 de maig del 1968, al tornar de Matadepera d'una xerrada que s'havia organitzat amb gent obrera, al barri de Ca n'Oriach de Sabadell, ens vam trobar que ens esperaven molts grisos. Al veure que van començar a pegar la gent amb porres, vam obrir les portes de l'església i molta gent va entrar-hi.
- Quina parròquia era?
- La del Sagrat Cor de Ca n'Oriach de Sabadell. La policia va envoltar l'església, que va estar encerclada tota la nit amb reflectors, gossos i metralletes. Alguns havien pogut escapar però dins vam quedar 22 homes, tres capellans i unes quantes dones i criatures. Ens van tancar l'aigua, el telèfon i la llum. L'endemà, la policia va venir amb una autorització de l'arquebisbe Marcelo González permetent que entressin a l'església. Contravenint el que deia el Concordat. Ens van detenir i, després d'una nit a la comissaria de Sabadell, ens portaven a la Via Laietana però ens van desviar cap al convent de les monges teresianes de Ganduxer, on vivia l'arquebisbe Marcelo González. A l'arribar ens van treure les manilles i el prelat els va donar una carta dient-los que quedàvem sota la seva jurisdicció. Van marxar i ens va dir: "Els deixo en llibertat". Jo li vaig dir que com era possible que ens hagués detingut la policia i ens deixava en llibertat l'arquebisbe.
- Això era l'Espanya nacionalcatòlica en estat pur.
- Era la situació que es vivia en aquell moment. L'Estat i la Conferència Episcopal havien acordat fer una presó concordatòria per a capellans.
Eduard Fornés, en un moment de l'entrevista. Foto: Àlex Marín
- I com va acabar a Zamora?
- Havíem quedat processats els 22 veïns del barri, molts de Comissions o d'Acció Catòlica, i tres sacerdots, i vam ser sotmesos a judici davant del TOP duran l'estat d'excepció del 1969. Vam tenir dos grans advocats, Josep Solé Barberà i Albert Fina, i ens van reduir la petició inicial de dos anys a sis mesos i un dia de presó. Jo aleshores treballava a l'editorial Nova Terra amb qui anys després seria bisbe, Joan Carrera. Fins que el 8 de desembre ens van venir a buscar per portar-nos a la presó. Primer vam anar a Via Laietana, on el comissari creix ens va dir que posaria a la nostra disposició el millor cotxe que tenia per portar-nos a Zamora.
- Quin tracte els va donar Creix?
- Home, anàvem emmanillats dins del cotxe, que era gran, amb tres policies armats. Creix va estar molt distant. Vam passar la nit a Saragossa. En el tram final, els policies ens van anar agafant confiança i fins i tot ens van preguntar perquè ens empresonaven. A Zamora, ens van dur a unes cel·les individuals. Es va donar el cas que hi havia un grup nombrós de sacerdots bascos empresonats i quan van saber que hi érem, van entonar la cançó que els havia ensenyat mossèn Botey, que havia estat allí abans, el Vull ser lliure: "I abans de ser un esclau/enterreu-me sota el fang/i deixeu-me viure en pau i llibertat". Va ser corprenedor. Hi havia una vintena de capellans bascos, entre ells Julián Calzada i Juan Echave, que serien processats a Burgos i als qui es va demanar pena de mort per col·laboració amb ETA.
- Quant de temps va estar a Zamora?
- Vam sortir de la presó el març del 1970. El desembre d'aquell any se celebraria el procés de Burgos.
- En quines condicions estaven?
- Les condicions eren dures. A l'entrar ja ens van dir que se'ns considerava enemics polítics. Feia un fred horrible. El menjar era horrible. Fins i tot en alguna ocasió ens havíem trobat el fregall dins de la galleda on ens servien una mena de caldo. Això sí, des d'Euskadi enviaven molt de menjar i es tenia un bon rebost. Els lavabos eren un forat al terra sense porta i quan volíem anar-hi havíem d'anar-hi amb un funcionari que estava davant nostre. Era vexatori.
- Woody Allen diu en una de les seves pel·lícules que "la presó està bé, coneixes gent...". Quines persones va conèixer que l'impactessin més?
- El que sí que és cert és que a la presó es creen moltes complicitats. A la nostra manera, celebràvem l'eucaristia amb pa. Es crea una relació d'amistat.
- Devia viure moments memorables.
- Recordo que el després bisbe Ramon Torrella em va enviar una Bíblia en català i el director de la presó va impedir que entrés perquè estava escrita en un idioma estranger. Vaig escriure una instància queixant-me i acusant el director de separatista i, finalment, el mestre de la presó va autoritzar que se'm lliurés la Bíblia. Van passar algunes coses curioses. Amb un mocador de paper vaig escriure una carta al bisbe Saint-Gaudens de Tolosa, a qui coneixia de feia temps, que va treure d'amagat un altre sacerdot, Mikel Zuazabeitia, que havia quedat en llibertat. Zuazabeitia va anar a Tolosa. En la carta li explicava que per culpa del que establia el Concordat en cas d'un judici a capellans, el procés de Burgos es faria a porta tancada. Això és el que volia el règim. Els dos sacerdots processats amenaçaven de secularitzar-se per reclamar una vista pública, que sempre oferia més garanties.
- Vostè feia alta diplomàcia vaticana, pel que es veu.
- Bé, el bisbe Saint-Gaudens va parlar amb el bisbe de Lió, Alfred Ancel, que havia estat col·laborador de Jean Villot, secretari d'Estat de Pau VI, i havia d'anar a Roma. Villot va intervenir i des de la Santa Seu es va escriure a Madrid renunciant al privilegi que els judicis a capellans es fessin a porta tancada. El govern espanyol va admetre que el consell de guerra es fes a porta oberta, es van millorar una mica les nostres condicions i Franco va indultar els tres capellans catalans. O sigui, que a mi em va indultar Franco. Val a dir que no teníem ganes de sortir en aquells moments perquè s'havia planificat un intent de fugida i es volia excavar un túnel. També havíem muntat una emissora, des de la qual jo mateix havia parlat amb periodistes de Le Monde. Hi va haver un moment, nosaltres ja no hi érem, que els bascos van decidir cremar la presó.
- Els sacerdots bascos?
- Sí, sí. Fins i tot van avisar la premsa estrangera. Jo no ho havia vist, però en el documental es veuen unes imatges amb fum sortint de les finestres. Van cremar matalassos, l'antic espai d'una capella i periodistes estrangers van gravar-ho.
- Dins de la cel·la, la fe es va reforçar o va trontollar?
- Es van iniciar uns processos que van fer que molts de nosaltres ens secularitzéssim. En això hi van influir factors molt diversos. En alguns casos, perquè alguns es van enamorar i van penjar els hàbits. No va ser el meu cas. A mi l'actuació de la jerarquia em va generar un conflicte que va ser determinant. El contacte amb l'Església francesa em va mostrar una Església molt diferent de la que hi havia aquí. Jo continuo considerant-me un cristià i una persona de fe. La presó, tot i la seva duresa, no afecta les conviccions personals. En el meu cas, també va ser un xoc el fet que a la parròquia, on vam acollir milers de persones que venien del sud d'Espanya, ens trobàvem que havíem de celebrar molts casaments, batejos i comunions, però que era difícil fer-los resar un parenostre. Jo deia que estàvem sagramentant una massa de gent que no estava evangelitzada. L'actitud de Marcelo González també em va desconcertar. Em vaig secularitzar. Dos anys després, em vaig enamorar i em vaig casar, i tinc tres fills i cinc nets.
- L'ambient havia canviat a l'Església. Vostè va evolucionar ideològicament?
- Mentre estàvem a la parròquia, vam renunciar a la paga de l'Estat per viure del nostre treball manual. Jo vaig aprendre a ser soldador elèctric. Era un temps en què era molt fort el moviment dels capellans obrers, especialment a França.
- El Concili el devia impregnar.
- És clar. Jo vaig cantar missa el 1964. Aquest bisbe francès que he esmentat, Ancel, em va convidar a una sessió del Concili. Va ser el dia que es discutia l'esquema 13, que tractava de la participació dels laics a l'Església, i vaig poder assistir a un debat com aquell. Recordo que Ancel va fer una intervenció en un silenci absolut, en què es va limitar a llegir passatges de l'Evangeli.
- Com contempla aquesta Església de Francesc?
- Ha estat un bri d'esperança. Però estic decebut de l'actitud de la jerarquia. A Catalunya, hi havia hagut bisbes de pes i crec que aquí hi ha hagut un retrocés. Recentment, amb motiu d'una pel·lícula sobre els santuaris de l'antifranquisme, vam voler anar a la parròquia de Ca n'Oriach, i se'ns va dir que tenien ordres del bisbe de Terrassa de no deixar-me entrar.
- El bisbe Saiz Meneses?
- Saiz Meneses. És un altre concepte d'Església.
Si el llegendari mossèn Josep Dalmau, ja malaguanyat, va ser el primer capellà processat pel Tribunal d'Ordre Públic (TOP), d'altres van ser empresonats a Zamora. Un dels qui hi va ser fou Eduard Fornés, a qui entrevistem poc abans del passi del documental. Fornés ha estat també un actiu promotor cultural, fundador de l'editorial Mediterrània i coneixedor de l'obra de Salvador Dalí.
- Quin delicte va cometre perquè en un règim que es proclamava catòlic decidís empresonar-lo?
- El nostre delicte va ser que l'1 de maig del 1968, al tornar de Matadepera d'una xerrada que s'havia organitzat amb gent obrera, al barri de Ca n'Oriach de Sabadell, ens vam trobar que ens esperaven molts grisos. Al veure que van començar a pegar la gent amb porres, vam obrir les portes de l'església i molta gent va entrar-hi.
- Quina parròquia era?
- La del Sagrat Cor de Ca n'Oriach de Sabadell. La policia va envoltar l'església, que va estar encerclada tota la nit amb reflectors, gossos i metralletes. Alguns havien pogut escapar però dins vam quedar 22 homes, tres capellans i unes quantes dones i criatures. Ens van tancar l'aigua, el telèfon i la llum. L'endemà, la policia va venir amb una autorització de l'arquebisbe Marcelo González permetent que entressin a l'església. Contravenint el que deia el Concordat. Ens van detenir i, després d'una nit a la comissaria de Sabadell, ens portaven a la Via Laietana però ens van desviar cap al convent de les monges teresianes de Ganduxer, on vivia l'arquebisbe Marcelo González. A l'arribar ens van treure les manilles i el prelat els va donar una carta dient-los que quedàvem sota la seva jurisdicció. Van marxar i ens va dir: "Els deixo en llibertat". Jo li vaig dir que com era possible que ens hagués detingut la policia i ens deixava en llibertat l'arquebisbe.
"Ens va detenir la policia, que ens va lliurar a l'arquebisbe Marcelo González, que va ser qui ens va deixar en llibertat"
- Això era l'Espanya nacionalcatòlica en estat pur.
- Era la situació que es vivia en aquell moment. L'Estat i la Conferència Episcopal havien acordat fer una presó concordatòria per a capellans.
- I com va acabar a Zamora?
- Havíem quedat processats els 22 veïns del barri, molts de Comissions o d'Acció Catòlica, i tres sacerdots, i vam ser sotmesos a judici davant del TOP duran l'estat d'excepció del 1969. Vam tenir dos grans advocats, Josep Solé Barberà i Albert Fina, i ens van reduir la petició inicial de dos anys a sis mesos i un dia de presó. Jo aleshores treballava a l'editorial Nova Terra amb qui anys després seria bisbe, Joan Carrera. Fins que el 8 de desembre ens van venir a buscar per portar-nos a la presó. Primer vam anar a Via Laietana, on el comissari creix ens va dir que posaria a la nostra disposició el millor cotxe que tenia per portar-nos a Zamora.
- Quin tracte els va donar Creix?
- Home, anàvem emmanillats dins del cotxe, que era gran, amb tres policies armats. Creix va estar molt distant. Vam passar la nit a Saragossa. En el tram final, els policies ens van anar agafant confiança i fins i tot ens van preguntar perquè ens empresonaven. A Zamora, ens van dur a unes cel·les individuals. Es va donar el cas que hi havia un grup nombrós de sacerdots bascos empresonats i quan van saber que hi érem, van entonar la cançó que els havia ensenyat mossèn Botey, que havia estat allí abans, el Vull ser lliure: "I abans de ser un esclau/enterreu-me sota el fang/i deixeu-me viure en pau i llibertat". Va ser corprenedor. Hi havia una vintena de capellans bascos, entre ells Julián Calzada i Juan Echave, que serien processats a Burgos i als qui es va demanar pena de mort per col·laboració amb ETA.
- Quant de temps va estar a Zamora?
- Vam sortir de la presó el març del 1970. El desembre d'aquell any se celebraria el procés de Burgos.
- En quines condicions estaven?
- Les condicions eren dures. A l'entrar ja ens van dir que se'ns considerava enemics polítics. Feia un fred horrible. El menjar era horrible. Fins i tot en alguna ocasió ens havíem trobat el fregall dins de la galleda on ens servien una mena de caldo. Això sí, des d'Euskadi enviaven molt de menjar i es tenia un bon rebost. Els lavabos eren un forat al terra sense porta i quan volíem anar-hi havíem d'anar-hi amb un funcionari que estava davant nostre. Era vexatori.
"Les condicions a la presó de Zamora eren dures, el fred era horrible, el lavabo un forat al terra sense porta, era vexatori"
- Woody Allen diu en una de les seves pel·lícules que "la presó està bé, coneixes gent...". Quines persones va conèixer que l'impactessin més?
- El que sí que és cert és que a la presó es creen moltes complicitats. A la nostra manera, celebràvem l'eucaristia amb pa. Es crea una relació d'amistat.
- Devia viure moments memorables.
- Recordo que el després bisbe Ramon Torrella em va enviar una Bíblia en català i el director de la presó va impedir que entrés perquè estava escrita en un idioma estranger. Vaig escriure una instància queixant-me i acusant el director de separatista i, finalment, el mestre de la presó va autoritzar que se'm lliurés la Bíblia. Van passar algunes coses curioses. Amb un mocador de paper vaig escriure una carta al bisbe Saint-Gaudens de Tolosa, a qui coneixia de feia temps, que va treure d'amagat un altre sacerdot, Mikel Zuazabeitia, que havia quedat en llibertat. Zuazabeitia va anar a Tolosa. En la carta li explicava que per culpa del que establia el Concordat en cas d'un judici a capellans, el procés de Burgos es faria a porta tancada. Això és el que volia el règim. Els dos sacerdots processats amenaçaven de secularitzar-se per reclamar una vista pública, que sempre oferia més garanties.
Eduard Fornés, excapellà empresonat per Franco. Foto: Àlex Marin
- Vostè feia alta diplomàcia vaticana, pel que es veu.
- Bé, el bisbe Saint-Gaudens va parlar amb el bisbe de Lió, Alfred Ancel, que havia estat col·laborador de Jean Villot, secretari d'Estat de Pau VI, i havia d'anar a Roma. Villot va intervenir i des de la Santa Seu es va escriure a Madrid renunciant al privilegi que els judicis a capellans es fessin a porta tancada. El govern espanyol va admetre que el consell de guerra es fes a porta oberta, es van millorar una mica les nostres condicions i Franco va indultar els tres capellans catalans. O sigui, que a mi em va indultar Franco. Val a dir que no teníem ganes de sortir en aquells moments perquè s'havia planificat un intent de fugida i es volia excavar un túnel. També havíem muntat una emissora, des de la qual jo mateix havia parlat amb periodistes de Le Monde. Hi va haver un moment, nosaltres ja no hi érem, que els bascos van decidir cremar la presó.
- Els sacerdots bascos?
- Sí, sí. Fins i tot van avisar la premsa estrangera. Jo no ho havia vist, però en el documental es veuen unes imatges amb fum sortint de les finestres. Van cremar matalassos, l'antic espai d'una capella i periodistes estrangers van gravar-ho.
- Dins de la cel·la, la fe es va reforçar o va trontollar?
- Es van iniciar uns processos que van fer que molts de nosaltres ens secularitzéssim. En això hi van influir factors molt diversos. En alguns casos, perquè alguns es van enamorar i van penjar els hàbits. No va ser el meu cas. A mi l'actuació de la jerarquia em va generar un conflicte que va ser determinant. El contacte amb l'Església francesa em va mostrar una Església molt diferent de la que hi havia aquí. Jo continuo considerant-me un cristià i una persona de fe. La presó, tot i la seva duresa, no afecta les conviccions personals. En el meu cas, també va ser un xoc el fet que a la parròquia, on vam acollir milers de persones que venien del sud d'Espanya, ens trobàvem que havíem de celebrar molts casaments, batejos i comunions, però que era difícil fer-los resar un parenostre. Jo deia que estàvem sagramentant una massa de gent que no estava evangelitzada. L'actitud de Marcelo González també em va desconcertar. Em vaig secularitzar. Dos anys després, em vaig enamorar i em vaig casar, i tinc tres fills i cinc nets.
"La carta que des de la presó vam fer arribar fins a Roma va permetre que el procés de Burgos no es fes a porta tancada"
- L'ambient havia canviat a l'Església. Vostè va evolucionar ideològicament?
- Mentre estàvem a la parròquia, vam renunciar a la paga de l'Estat per viure del nostre treball manual. Jo vaig aprendre a ser soldador elèctric. Era un temps en què era molt fort el moviment dels capellans obrers, especialment a França.
- El Concili el devia impregnar.
- És clar. Jo vaig cantar missa el 1964. Aquest bisbe francès que he esmentat, Ancel, em va convidar a una sessió del Concili. Va ser el dia que es discutia l'esquema 13, que tractava de la participació dels laics a l'Església, i vaig poder assistir a un debat com aquell. Recordo que Ancel va fer una intervenció en un silenci absolut, en què es va limitar a llegir passatges de l'Evangeli.
- Com contempla aquesta Església de Francesc?
- Ha estat un bri d'esperança. Però estic decebut de l'actitud de la jerarquia. A Catalunya, hi havia hagut bisbes de pes i crec que aquí hi ha hagut un retrocés. Recentment, amb motiu d'una pel·lícula sobre els santuaris de l'antifranquisme, vam voler anar a la parròquia de Ca n'Oriach, i se'ns va dir que tenien ordres del bisbe de Terrassa de no deixar-me entrar.
- El bisbe Saiz Meneses?
- Saiz Meneses. És un altre concepte d'Església.