01
de desembre
del
2021
Actualitzat
a les
9:37h
Oriol Bohigas ha mort quan Barcelona viu un intens debat sobre el model de ciutat. No és l'única de les paradoxes en la vida d'aquest urbanista que solia hegemonitzar les batalles d'idees en les quals intervenia. La seva veu, apagada ja fa temps per l'edat i la malaltia, es trobarà a faltar en els moments que venen, que reclamen el màxim d'opinions solidificades. Bohigas, arquitecte i urbanista, va ser un dels principals col·laboradors de l'alcalde Pasqual Maragall i un dels inspiradors de les transformacions dutes a terme per la ciutat, del projecte olímpic a l'obertura al mar.
Nascut el desembre del 1925, Bohigas explicava els seus records de petit, quan el seu pare el va dur a la plaça de Sant Jaume el 14 d'abril de 1931, quan Francesc Macià va proclamar la República. Potser va ser d'aquell record que va començar a covar un republicanisme profund que l'acompanyaria sempre i que conviuria amb una voluntat jacobina i il·lustrada de transformar la realitat urbana dela ciutat. El seu pas per l'Institut-Escola i tot el que va representar com a projecte reformador de l'ensenyament va deixar en ell un fort impacte.
Oriol Bohigas era ambiciós, volia incidir en la realitat i l'urbanisme requeria, en els anys del franquisme, una reacció decidida per transformar-lo al servei de la seva ciutat. Ell va imprimir mestratge des de l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura i va fundar un despatx d'arquitectura , amb Josep Martorell i Davic Mackay (MBM) que seria referencial. Es va convertir en un dels ideòlegs de la Barcelona que havia de ser quan es recuperessin les llibertats. Va dirigir l'àrea d'Urbanisme de l'Ajuntament (1980-84) i fou regidor de Cultura (1991-94), i no sabem en quin dels dos àmbits es va sentir més còmode, tot i que ho podem sospitar. L'arquitecte havia volgut ser historiador i entenia l'urbanisme com una àrea més a través de la qual es transformava la realitat.
Aquests dies apareixeran moltes valoracions sobra la seva obra i la petjada que deixa en l'evolució de la ciutat de Barcelona. El seu nom està lligat a l'etapa més ambiciosa de l'era maragalliana, la de l'obertura a la Mediterrània i el somni de reprendre la idea de la Catalunya-ciutat que va començar a bategar en els anys de la Mancomunitat.
Bohigas va aplegar sempre en el seu discurs la voluntat transformadora, que el va dur a defensar un intervencionisme que ara en diríem estatalista o jacobí, amb un esperit republicà iconoclasta. Les seves sortides de to i les seves provocacions dialèctiques -fossin en contra de la Sagrada Família o a favor de les places dures- anaven sovint més enllà del que els seus detractors assenyalaven.
Els darrers anys de la seva vida activa els va dedicar a la renovació de l'Ateneu Barcelonès (2003-11), que va copsar també la seva ànsia modernitzadora. Ell va fer possible la reforma de la biblioteca de l'entitat, un projecte que s'arrossegava des de feia anys, així com posar l'Ateneu al centre de la vida cultural de la ciutat.
Potser va ser un dels seus fills qui millor va definir les contradiccions del bohiguisme, quan va va dir que Bohigas estimava molt l'Ateneu i no tant els ateneistes. La temptació del despotisme il·lustrat sempre era a prop. Pels qui el van conèixer, però, la intel·ligència de l'il·lustrat s'imposava al despotisme del governant, que també hi era. En els debats, podia ser temible i, com tots els creadors conscients de les seves raons, també injust.
Tot i haver trepitjat les moquetes del poder, Oriol Bohigas tenia molt d'heterodox. El seu esperit crític el va fer ubicar-se sempre en posicions d'esquerres, però la sva individualitat el feia capaç de teixir aliances sorprenents. El mateix esperit el va fer simpatitzar amb el procés sobiranista. Va aplegar catalanisme i modernitat il·lustrada. Aquesta suma és, al capdavall, la clau de molts èxits futurs. Si pot ser, de manera transversal i consensuada i sense el dirigisme del maragallisme. Sí, la seva veu es trobarà a faltar en els debats del futur immediat sobre Barcelona. I l'enyoraran els sues amics però també els seus adversaris, el que ja diu molt de l'empremta del seu llegat.
Nascut el desembre del 1925, Bohigas explicava els seus records de petit, quan el seu pare el va dur a la plaça de Sant Jaume el 14 d'abril de 1931, quan Francesc Macià va proclamar la República. Potser va ser d'aquell record que va començar a covar un republicanisme profund que l'acompanyaria sempre i que conviuria amb una voluntat jacobina i il·lustrada de transformar la realitat urbana dela ciutat. El seu pas per l'Institut-Escola i tot el que va representar com a projecte reformador de l'ensenyament va deixar en ell un fort impacte.
Oriol Bohigas era ambiciós, volia incidir en la realitat i l'urbanisme requeria, en els anys del franquisme, una reacció decidida per transformar-lo al servei de la seva ciutat. Ell va imprimir mestratge des de l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura i va fundar un despatx d'arquitectura , amb Josep Martorell i Davic Mackay (MBM) que seria referencial. Es va convertir en un dels ideòlegs de la Barcelona que havia de ser quan es recuperessin les llibertats. Va dirigir l'àrea d'Urbanisme de l'Ajuntament (1980-84) i fou regidor de Cultura (1991-94), i no sabem en quin dels dos àmbits es va sentir més còmode, tot i que ho podem sospitar. L'arquitecte havia volgut ser historiador i entenia l'urbanisme com una àrea més a través de la qual es transformava la realitat.
Aquests dies apareixeran moltes valoracions sobra la seva obra i la petjada que deixa en l'evolució de la ciutat de Barcelona. El seu nom està lligat a l'etapa més ambiciosa de l'era maragalliana, la de l'obertura a la Mediterrània i el somni de reprendre la idea de la Catalunya-ciutat que va començar a bategar en els anys de la Mancomunitat.
Bohigas va aplegar sempre en el seu discurs la voluntat transformadora, que el va dur a defensar un intervencionisme que ara en diríem estatalista o jacobí, amb un esperit republicà iconoclasta. Les seves sortides de to i les seves provocacions dialèctiques -fossin en contra de la Sagrada Família o a favor de les places dures- anaven sovint més enllà del que els seus detractors assenyalaven.
Els darrers anys de la seva vida activa els va dedicar a la renovació de l'Ateneu Barcelonès (2003-11), que va copsar també la seva ànsia modernitzadora. Ell va fer possible la reforma de la biblioteca de l'entitat, un projecte que s'arrossegava des de feia anys, així com posar l'Ateneu al centre de la vida cultural de la ciutat.
Potser va ser un dels seus fills qui millor va definir les contradiccions del bohiguisme, quan va va dir que Bohigas estimava molt l'Ateneu i no tant els ateneistes. La temptació del despotisme il·lustrat sempre era a prop. Pels qui el van conèixer, però, la intel·ligència de l'il·lustrat s'imposava al despotisme del governant, que també hi era. En els debats, podia ser temible i, com tots els creadors conscients de les seves raons, també injust.
Tot i haver trepitjat les moquetes del poder, Oriol Bohigas tenia molt d'heterodox. El seu esperit crític el va fer ubicar-se sempre en posicions d'esquerres, però la sva individualitat el feia capaç de teixir aliances sorprenents. El mateix esperit el va fer simpatitzar amb el procés sobiranista. Va aplegar catalanisme i modernitat il·lustrada. Aquesta suma és, al capdavall, la clau de molts èxits futurs. Si pot ser, de manera transversal i consensuada i sense el dirigisme del maragallisme. Sí, la seva veu es trobarà a faltar en els debats del futur immediat sobre Barcelona. I l'enyoraran els sues amics però també els seus adversaris, el que ja diu molt de l'empremta del seu llegat.