La ITV de la immersió

Rep el butlletí cada matí al teu correu

Potser per autocomplaença o, fins i tot, per conformisme polític, fa temps que es conjuga un missatge simplista sobre la immersió lingüística: és un model d'èxit. Es repeteix cada cop que hi ha una invectiva judicial, com si es tractés d'un discurs memoritzat que no admet discussió. I, certament, el model d'immersió va ser un principi fundacional de l'escola en democràcia, perquè va convertir el català en la llengua d'escolarització de generacions d'alumnes que tenien el castellà com a referència, amb tot el que això implica en termes de normalització lingüística i de construcció d'un imaginari col·lectiu. Però aquell model d'èxit fa temps que necessita una actualització. I aquesta revisió profunda, per materialitzar-se, reclama com a base discursos que trepitgin la realitat i no relats prefabricats.

La presència del català als patis de les escoles, però també a les aules, ha retrocedit. Ho diuen les enquestes del Departament d'Educació, que mostren dades preocupants en els usos lingüístics dels alumnes i també dels professors. Tan sols un 46,8% dels mestres de 4t d'ESO conversa amb els alumnes en català -menys de la meitat del total- mentre que només un 39,4% dels estudiants del mateix curs escull la llengua catalana per interactuar amb el seu docent a classe. Amb percentatges tan allunyats de la majoria es fa difícil garantir l'assoliment de les competències en l'etapa obligatòria.

Aquesta realitat, que constata passos enrere significatius respecte a la fotografia de fa una dècada, té múltiples causes, perquè l'escola acaba sent el reflex de la seva societat. Pesa una realitat social canviant -la ciutadania és avui més diversa en orígens-; també hi influeix el consum lingüístic a partir de les tecnologies de la informació -on el català té una projecció residual en relació al castellà, que impacta en els comportaments del públic infantil i juvenil-; i tampoc hi ajuda la laxitud en la defensa del català que han practicat els poders públics en els últims anys. La llengua hauria de ser d'obligat coneixement en els serveis que depenen de l'administració, la promoció del seu ús social no s'hauria de desatendre i, a la docència, caldria rigor en el predomini del català, a banda de professionals amb coneixements acreditats. 

El model d'immersió té vies d'aigua obertes que no s'han reparat. Les resolucions judicials que pretenen dopar el castellà només són un problema més. No són, en cap cas, la dificultat principal sinó una molèstia afegida, recurrent en els darrers anys. A l'aula fins i tot es podria diagnosticar una pèrdua progressiva dels anomenats mestres motivats, els que van accedir al sistema en els anys de recuperació de la democràcia amb la idea clara de lligar els conceptes de llengua i escola, i que ara enfilen la seva jubilació. A banda de la reposició d'efectius serem capaços també de connectar amb el seu compromís?

Ni la competència dels alumnes en castellà depenen d'un percentatge dictat des dels tribunals -la seva força social és molt superior com per guanyar quotes en detriment del català- ni la recepta per protegir la llengua catalana serà efectiva amb una mirada que es concentri només en el que passa als centres educatius. La immersió s'ha de posar al dia i passar la seva ITV: la protecció del català hauria de ser tan desacomplexada com rigorosa en el respecte al concepte de poble d'acollida.
 

---

Avui no et perdis

»El govern espanyol avisa que la sentència sobre el castellà a les aules és de «compliment obligat».

»RNE es disculpa per les burles sobre el català a Netflix; per Lluís Girona.

» Opinió: «Analfabets»; per Jonathan Martínez.

»Les violències masclistes tenen un impacte econòmic de fins a 1.412 milions anuals a Catalunya; per Roger Tugas Vilardell.

»Les institucions es conjuren a posar fi a la por amb la qual viuen les dones; per Sara González.

»El TSJC avala l'ampliació del passaport Covid; per Bernat Surroca.

»Així pots aconseguir el certificat Covid; per Jordi Velert.

»L'EMA aprova la vacuna de Pfizer en nens de 5 a 11 anys; per Víctor Rodrigo.

» El Govern allarga fins al 2024 l'externalització del 112 malgrat l'acord amb els comuns; per Roger Tugas Vilardell.

»El bloc de la investidura avala els pressupostos i impulsa Sánchez fins al final del mandat; per Oriol March.

» Opinió: «Rebregar (més) la unitat»; per Oriol March.

»Onze agents dels Mossos exerciran d'acusació al judici per la investidura fallida de Puigdemont; per Bernat Surroca.

»Material nazi, armes i drogues: cop policial a la cúpula de «Boixos Nois»; per Bernat Surroca.

»«Encanto», la nova meravella musical de Disney que aprofundeix en les arrels familiars; per Víctor Rodrigo.

» Marc Gasol torna a Girona per acabar la seva carrera; per Lluís Girona.
 

---

 El passadís

Una de les primeres, i més controvertides, decisions que va prendre Miquel Sàmper com a conseller d'Interior quan el va nomenar Quim Torra va ser cessar el secretari general del departament, Brauli Duart, a qui es va fer també responsables de les càrregues policials durant els fets posteriors a la sentència de l'1-O. Duart, molt ben connectat amb l'antic pinyol de CDC i amb noms com Francesc Homs, era funcionari del Departament d'Interior i d'allà havia passat a ocupar la presidència de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals a proposta de CiU. Va deixar la Corpo per anar de número dos d'Interior al costat de Miquel Buch el 2018. La renovació de l'òrgan del govern dels mitjans públics havia de ser imminent perquè els consellers ja tenien el mandat caducat, però quatre dels cinc consellers que van quedar amb la marxa de Duart encara hi són i, per ara, no hi ha massa perspectives de renovació malgrat els compromisos i les peticions.

El cas és que, amb el cessament per part de Sàmper i l'arribada d'ERC a la direcció de la conselleria, Duart havia quedat relegat a la seva plaça de funcionari al departament. Però Buch l'ha rescatat. Fa uns dies que l'influent exsecretari general i expresident de la CCMA és director de servei d'Infraestructures de Catalunya, l'empresa pública que dirigeix Buch per designació de Jordi Puigneró i que gestiona l'obra pública.     

Vist i llegit

Els escacs tenen un nom de referència: Magnus Carlsen. I el noruec, número 1 des de fa més d'una dècada, té la determinació de continuar-ho sent. Defensa la corona de campió mundial davant el rus Ian Niepómniachi, que en discuteix el regnat. Carlsen va concedir una entrevista a El País des de Dubai, on es juga mantenir el títol de mestre de mestres. I la conversa amb Leontxo García va versar sobre qüestions que van molt més enllà dels escacs. "La vida que portem no ens incita a pensar", sentenciava el noruec, frase que sintetitza aquesta mirada àmplia sobre sobre la vida accelerada. Carlsen, que està acostumat a pensar cada moviment, convida a reflexionar detingudament. 

 El nom propi

Aquest dijous va fer un any de la mort de Diego Armando Maradona. L'astre argentí va morir com va viure, envoltat de polèmica i controvèrsia, fins al punt que el cas encara està sotmès a investigació judicial, per determinar si en l'assistència mèdica que se li dispensava es van cometre negligències. Però Maradona és, en essència, futbol. I una icona sintetitza el mite: la samarreta de l'albiceleste amb el 10, la que va enlluernar el planeta en el Mundial de Mèxic del 1986. Sobre el pes -futbolístic i emocional- de l'elástica en parla Carles Riupérez a La Vanguardia. L'article repassa els futbolistes que han vestit el 10 després del regnat de Maradona, propietat de Messi des que l'exblaugrana va convertir-se en el millor jugador del món. Per als qui van emular Maradona, ni que fos només en un partit, aquell moment representa l'honor més elevat de la seva carrera. El repàs de noms i sentiments viscuts, amb veu de protagonistes, ajuda a comprendre la dimensió celestial del futbolista més recordat pels argentins.

 Els imperdibles

En una setmana marcada per la salut del català a l’escola -amenaçada per una nova resolució judicial que imposa quotes de castellà a les aules-, la proposta de cap de setmana té com a focus la llengua. Des d’aquest dijous s’exhibeix a l’Arxiu Nacional de Catalunya l’exposició Joan Triadú, defensar la llengua, estimar el país, en el marc de les activitats de l’Any Triadú. La mostra, comissariada per Jordi Manent, ressegueix el compromís amb l’activisme cultural i polític del personatge, i permet fer un trajecte per la creació del nostre país en el darrer segle, que ell mateix va definir com el segle d’or de la cultura catalana. Bon cap de setmana!

 ​