28
de novembre
del
2021
Actualitzat
el
30
de novembre
a les
11:25h
Pedro J. Ramírez (Logronyo, 1952) publica la primera part de les seves memòries,Palabra de director (Planeta), on explica la seva experiència al capdavant de Diario16 i El Mundo fins al 2006. El llibre travessa la història d'Espanya des dels anys de la Transició fins després del triomf de Rodríguez Zapatero, una època de la qual l'editor d'El Español n'ha estat testimoni però també protagonista.
Ramírez, geni i figura, no defuig cap capítol de la seva biografia, per escabrós que sigui. Inclòs l'episodi del vídeo sexual amb Exuperancia Rapú, que la justícia va demostrar que implicava un seguit de persones estretament vinculades a la Moncloa dels anys del felipisme. Ha passat per Barcelona i hi hem conversat sobre el GAL i la guerra bruta contra ETA, el rei emèrit, l'encaix de Catalunya i el diàleg. L'editorial ens dona molt pocs minuts i ens demana que centrem la conversa als aspectes tractats al llibre, que arriba fins al 2006. El procés i el paper del diari que dirigia a l'hora d'esbombar suposats escàndols de corrupció de líders independentistes en queda fora. Però l'interès del personatge mereix la trobada.
- Ha escrit les seves memòries, però es queda uns anys enrere, el 2006. Per què?
- Doncs perquè era impossible posar tants records en un sol volum. I algunes de les coses que han succeït després necessitaran una mica més de perspectiva per poder explicar-les. Però és una assignatura pendent que aprovaré. Hi haurà una continuació.
- Explica com va començar a fer camí la investigació sobre els GAL, a partir del treball iniciat fet per un periodista de Deia.
- Nosaltres, a Diario16, ja estàvem investigant amb Melchor Miralles a partir de les pistes que havia destapat un setmanari portuguès amb el periodista Celestino Amaral. El cas és que va arribar un dia a la redacció Ricardo Arques, que treballava a Deia -proper al PNB- i ens va explicar que tenia molt bones fonts en relació amb els GAL, però que el PNB no el deixava investigar. Vam decidir contractar-lo i que formés tàndem amb Miralles. I així és com vam arribar al famós zulo dels Pirineus on estaven enterrades les proves que van permetre al jutge Baltasar Garzón enviar les comissions rogatòries a Portugal i després processar i condemnar a Amedo i Domínguez. Així va començar tot.
- Al PNB no li interessava investigar els GAL?
- Aleshores governava en coalició amb el Partit Socialista d'Euskadi. El govern del PNB depenia del PSE.
- Explica en un passatge del llibre que poc després de publicar les primeres informacions sobre els GAL va tenir un encontre que va acabar en un xoc amb Felipe González, que li va dir en un passadís del Congrés que "quan ETA deixi d'assassinar-nos a nosaltres, nosaltres deixarem d'assassinar-los a ells".
- Em va dir que "l'únic que he de negociar amb ETA és que si ells deixen d'assassinar-nos a nosaltres, nosaltres deixarem d'assassinar-los a ells". Això no ho havia explicat amb tant de detall. Però no va ser un xoc, ell deliberadament va venir a buscar-me perquè em volia retreure el que jo havia escrit en l'article de la vigília i, sobretot, la investigació que estàvem duent a terme que per ell era molt incòmoda. Em vaig quedar estupefacte. També va dir que érem com Egin, que ETA tenia dues capçaleres, Egin i Diario16. El que provoca més sarcasme és que després de dir això, un any després, representants del seu govern es van asseure amb membres d'ETA. Allò no va donar fruits, però van negociar moltes més coses que deixar de matar-se.
- Dona els detalls del seu vídeo sexual amb Exuperancia Rapú que es va gravar d'amagat i difondre posteriorment. El paper de les clavegueres de l'Estat en aquest episodi ha quedat substanciat.
- Del que jo estic més orgullós és que quan es va posar en marxa aquest muntatge infame, els meus companys i jo vam reaccionar com si això li estigués passant a un altre, com si fos una història que havíem d'investigar. És veritat que jo ho vaig passar molt malament en el pla personal, fins que en unes setmanes vam començar a trobar les pistes que van desembocar en un grup de persones, totes elles estretament vinculades a Felipe González. Al final vam aconseguir que acabessin al banc dels acusats i fossin condemnats a 16 anys de presó. Va ser un muntatge teixit entorn de la trama dels GAL que tenia l'objectiu de canviar la línia del diari El Mundo de cara als judicis que s'acostaven. El llibre crec que aporta indicis molt sòlids que els implicats no només eren persones molt properes a Felipe González, sinó que reportaven a l'aleshores president el que estaven fent. Hi ha indicis abrumadors que ell personalment va impulsar aquella vilesa.
- Felipe González mateix va impulsar l'operació del vídeo?
- És a dir, ell va estimular la distribució del vídeo. En el dietari que es va intervenir a aquesta senyora, un cop i un altre ella explica que "ho expliquem a Felipe González". Ella no hi era present, però escrivia el que li explicava Ángel Patón, que havia estat assistent personal de Felipe González. Però en el llibre que acaba de publicar-se dels papers de José Luis Manglano, exdirector del Cesid, quan ja el meu estava a impremta, hi ha una dada terrible. Manglano explica que la primera persona que li va parlar de l'existència d'aquest vídeo, estant ell ja fora del Cesid, va ser Felipe González en una reunió que van tenir a les 11 del matí de l'1 de setembre del 1997. La primera notícia que jo vaig tenir de la seva existència és un mes i escaig després, i el vídeo no es distribueix fins un mes i mig després. Tot lliga en el sentit que Felipe González no estava amb la càmera dins de l'armari, però que va impulsar la distribució del vídeo, d'això no n'hi ha dubte.
- I qui hi havia dins de l'armari?
- José María González-Cantalejo, que es va presentar davant d'aquesta senyora com a membre dels serveis de seguretat de l'Estat i que tenia una relació d'estreta amistat amb Ángel Patón, assistent de González i enllaç entre la Moncloa i el Cesid.
- El detall de la màscara és de pel·lícula.
- Jo d'això me'n vaig assabentar després, que la gravació es va produir a través de la boca d'una màscara que hi havia penjada a l'armari. És el que va quedar acreditat en el judici.
- Després d'unes relacions tan tempestuoses amb Felipe González, com és que es va entendre tan bé amb Rodríguez Zapatero?
- Sempre he estat un liberal. Sempre he estat lluny dels extremismes, sempre he defensat la legalitat i alguns cops he coincidit amb les posicions més conservadores i altres amb els socialistes. Crec que no he estat mai anti-PP ni anti-PSOE, ni antifelipista. Amb González teníem una relació magnífica fins que vam descobrir la seva vinculació amb el terrorisme d'Estat i la seva tolerància amb la corrupció. I amb l'actual govern, que em sembla un govern més radical, amb socis radicals, fem una crítica en termes polítics. Una cosa és parlar dels errors que comet el govern i una altra fer-ho dels delictes en què es veu implicat. Això ha succeït amb els governs de Felipe González, amb els GAL, i amb el govern de Mariano Rajoy amb l'ocultació de les trames de Gürtel. De fet, de Diario16 em van fer fora a instàncies del govern de Felipe González i d'El Mundo a instàncies del govern de Mariano Rajoy.
- Un estiu a Mallorca va ser dels primers articles crítics amb el rei emèrit que van aparèixer en un gran diari espanyol. Era el 1990. Preveia el que va passar després?
- Amb Joan Carles I jo he passat de l'admiració a la preocupació, de la preocupació a la decepció i de la decepció a la indignació. Aquell primer article, Un estiu a Mallorca, el vaig escriure en la fase de la preocupació. Em preguntava com era possible que enmig d'una crisi internacional com la de la invasió de Kuwait, tenint el cap de l'estat a Espanya tanta relació amb les monarquies àrabs, el rei es quedés a Mallorca, amb el seu iot, la seva aristocràcia de bitàcola i les seves amigues. Aquell va ser el primer article crític amb la monarquia i l'endemà em van trucar de La Zarzuela. Vaig anar-hi i el rei em diu: "Amics o enemics?". Em va dir: "Ja sé que tu saps que jo li vaig dir a l'amo de Diario16 que no s'assegués al meu costat mentre Pedro J. continuï sent director del diari". Jo no ho sabia, ho vaig saber aleshores. I tot seguit va tenir una sortida molt joancarlista: "El que no sabia era que fos tan ruc com per fer-me cas".
- Ha esmentat la invasió de Kuwait. Diu a propòsit de la guerra de l'Irak, a la qual vostè es va oposar, durant el govern de José María Aznar, que sempre ha preferit els coloms als falcons. També en el cas de Catalunya?
- Sí. Jo crec que els coloms són els que busquen solucions a través del diàleg i els falcons els que prenen decisions unilaterals al marge de la legalitat. Jo crec que l'1 d'octubre va ser un acte de força propi de falcons. Ja s'ha dit que fou un cop postmodern que no implicava la utilització massiva de violència física. Crec que els que intenten trencar l'ordre constitucional es comporten com a falcons.
- I a l'Estat no ha vist falcons actuant envers Catalunya?
- Jo crec que també. Els qui han mantingut posicions intransigents i no han buscat fórmules d'entesa. Jo recordo que Jordi Pujol se'm queixava molt amargament en la segona legislatura d'Aznar que aquest havia deixat de fer-li el més mínim cas i crec que en part tenia raó. En aquesta "conllevancia" eterna a la qual sembla que estem condemnats buscant l'encaix de Catalunya en l'encaix constitucional, em sembla molt bé que Pedro Sánchez estigui impulsant el diàleg. El que passa és que el diàleg acaba en el moment en què algú pretén trencar la baralla.
- En el llibre elogia la pel·lícula Ciutadà Kane. En algun moment s'ha cregut Kane?
- No. Ciutadà Kane utilitzava el poder de la premsa d'una manera immoral i publicava coses sabent que eren mentida. Jo prometo que això no he fet mai.
- En el llibre esmenta la figura de Joaquín Garrigues Walker, un dirigent de la UCD el nom del qual dirà poc als lectors joves, però que va ser una figura brillant. Un liberal irònic i obert que va morir aviat. Vostè en va ser molt proper.
- Bé, Joaquín Garrigues era el meu gran amic en la política. Fins i tot em va proposar que passés a la política. Com va passar als Estats Units amb els Kennedy, quan algú mor prematurament, la seva imatge s'engrandeix. Però jo segueixo pensant que la vida política espanyola hauria estat diferent si hi hagués hagut algú tan intel·ligent i preparat com ell.
- Veu algun element de Joaquín Garrigues en la dreta espanyola?
- Bé, ara molts es reclamen liberals, però... Crec que potser algú com el president d'Andalusia, Moreno Bonilla, o Elías Bendodo, en aquests moments portaveu del govern andalús, tenen aquest ADN liberal bastant marcat. També, en cert sentit, Núñez Feijóo. Però Joaquín tenia més ideologia.
Ramírez, geni i figura, no defuig cap capítol de la seva biografia, per escabrós que sigui. Inclòs l'episodi del vídeo sexual amb Exuperancia Rapú, que la justícia va demostrar que implicava un seguit de persones estretament vinculades a la Moncloa dels anys del felipisme. Ha passat per Barcelona i hi hem conversat sobre el GAL i la guerra bruta contra ETA, el rei emèrit, l'encaix de Catalunya i el diàleg. L'editorial ens dona molt pocs minuts i ens demana que centrem la conversa als aspectes tractats al llibre, que arriba fins al 2006. El procés i el paper del diari que dirigia a l'hora d'esbombar suposats escàndols de corrupció de líders independentistes en queda fora. Però l'interès del personatge mereix la trobada.
- Ha escrit les seves memòries, però es queda uns anys enrere, el 2006. Per què?
- Doncs perquè era impossible posar tants records en un sol volum. I algunes de les coses que han succeït després necessitaran una mica més de perspectiva per poder explicar-les. Però és una assignatura pendent que aprovaré. Hi haurà una continuació.
- Explica com va començar a fer camí la investigació sobre els GAL, a partir del treball iniciat fet per un periodista de Deia.
- Nosaltres, a Diario16, ja estàvem investigant amb Melchor Miralles a partir de les pistes que havia destapat un setmanari portuguès amb el periodista Celestino Amaral. El cas és que va arribar un dia a la redacció Ricardo Arques, que treballava a Deia -proper al PNB- i ens va explicar que tenia molt bones fonts en relació amb els GAL, però que el PNB no el deixava investigar. Vam decidir contractar-lo i que formés tàndem amb Miralles. I així és com vam arribar al famós zulo dels Pirineus on estaven enterrades les proves que van permetre al jutge Baltasar Garzón enviar les comissions rogatòries a Portugal i després processar i condemnar a Amedo i Domínguez. Així va començar tot.
"Felipe em va dir que 'si ETA deixa d'assassinar-nos, nosaltres deixarem d'assassinar-los a ells'"
- Al PNB no li interessava investigar els GAL?
- Aleshores governava en coalició amb el Partit Socialista d'Euskadi. El govern del PNB depenia del PSE.
Pedro J. Ramírez. Foto: Adrià Costa
- Explica en un passatge del llibre que poc després de publicar les primeres informacions sobre els GAL va tenir un encontre que va acabar en un xoc amb Felipe González, que li va dir en un passadís del Congrés que "quan ETA deixi d'assassinar-nos a nosaltres, nosaltres deixarem d'assassinar-los a ells".
- Em va dir que "l'únic que he de negociar amb ETA és que si ells deixen d'assassinar-nos a nosaltres, nosaltres deixarem d'assassinar-los a ells". Això no ho havia explicat amb tant de detall. Però no va ser un xoc, ell deliberadament va venir a buscar-me perquè em volia retreure el que jo havia escrit en l'article de la vigília i, sobretot, la investigació que estàvem duent a terme que per ell era molt incòmoda. Em vaig quedar estupefacte. També va dir que érem com Egin, que ETA tenia dues capçaleres, Egin i Diario16. El que provoca més sarcasme és que després de dir això, un any després, representants del seu govern es van asseure amb membres d'ETA. Allò no va donar fruits, però van negociar moltes més coses que deixar de matar-se.
- Dona els detalls del seu vídeo sexual amb Exuperancia Rapú que es va gravar d'amagat i difondre posteriorment. El paper de les clavegueres de l'Estat en aquest episodi ha quedat substanciat.
- Del que jo estic més orgullós és que quan es va posar en marxa aquest muntatge infame, els meus companys i jo vam reaccionar com si això li estigués passant a un altre, com si fos una història que havíem d'investigar. És veritat que jo ho vaig passar molt malament en el pla personal, fins que en unes setmanes vam començar a trobar les pistes que van desembocar en un grup de persones, totes elles estretament vinculades a Felipe González. Al final vam aconseguir que acabessin al banc dels acusats i fossin condemnats a 16 anys de presó. Va ser un muntatge teixit entorn de la trama dels GAL que tenia l'objectiu de canviar la línia del diari El Mundo de cara als judicis que s'acostaven. El llibre crec que aporta indicis molt sòlids que els implicats no només eren persones molt properes a Felipe González, sinó que reportaven a l'aleshores president el que estaven fent. Hi ha indicis abrumadors que ell personalment va impulsar aquella vilesa.
- Felipe González mateix va impulsar l'operació del vídeo?
- És a dir, ell va estimular la distribució del vídeo. En el dietari que es va intervenir a aquesta senyora, un cop i un altre ella explica que "ho expliquem a Felipe González". Ella no hi era present, però escrivia el que li explicava Ángel Patón, que havia estat assistent personal de Felipe González. Però en el llibre que acaba de publicar-se dels papers de José Luis Manglano, exdirector del Cesid, quan ja el meu estava a impremta, hi ha una dada terrible. Manglano explica que la primera persona que li va parlar de l'existència d'aquest vídeo, estant ell ja fora del Cesid, va ser Felipe González en una reunió que van tenir a les 11 del matí de l'1 de setembre del 1997. La primera notícia que jo vaig tenir de la seva existència és un mes i escaig després, i el vídeo no es distribueix fins un mes i mig després. Tot lliga en el sentit que Felipe González no estava amb la càmera dins de l'armari, però que va impulsar la distribució del vídeo, d'això no n'hi ha dubte.
Pedro J. Ramírez durant l'entrevista al Cotton House. Foto: Adrià Costa
- I qui hi havia dins de l'armari?
- José María González-Cantalejo, que es va presentar davant d'aquesta senyora com a membre dels serveis de seguretat de l'Estat i que tenia una relació d'estreta amistat amb Ángel Patón, assistent de González i enllaç entre la Moncloa i el Cesid.
- El detall de la màscara és de pel·lícula.
- Jo d'això me'n vaig assabentar després, que la gravació es va produir a través de la boca d'una màscara que hi havia penjada a l'armari. És el que va quedar acreditat en el judici.
- Després d'unes relacions tan tempestuoses amb Felipe González, com és que es va entendre tan bé amb Rodríguez Zapatero?
- Sempre he estat un liberal. Sempre he estat lluny dels extremismes, sempre he defensat la legalitat i alguns cops he coincidit amb les posicions més conservadores i altres amb els socialistes. Crec que no he estat mai anti-PP ni anti-PSOE, ni antifelipista. Amb González teníem una relació magnífica fins que vam descobrir la seva vinculació amb el terrorisme d'Estat i la seva tolerància amb la corrupció. I amb l'actual govern, que em sembla un govern més radical, amb socis radicals, fem una crítica en termes polítics. Una cosa és parlar dels errors que comet el govern i una altra fer-ho dels delictes en què es veu implicat. Això ha succeït amb els governs de Felipe González, amb els GAL, i amb el govern de Mariano Rajoy amb l'ocultació de les trames de Gürtel. De fet, de Diario16 em van fer fora a instàncies del govern de Felipe González i d'El Mundo a instàncies del govern de Mariano Rajoy.
"De Diario16 me'n van fer fora a instàncies del govern de Felipe González i d'El Mundo a instàncies del govern de Mariano Rajoy"
- Un estiu a Mallorca va ser dels primers articles crítics amb el rei emèrit que van aparèixer en un gran diari espanyol. Era el 1990. Preveia el que va passar després?
- Amb Joan Carles I jo he passat de l'admiració a la preocupació, de la preocupació a la decepció i de la decepció a la indignació. Aquell primer article, Un estiu a Mallorca, el vaig escriure en la fase de la preocupació. Em preguntava com era possible que enmig d'una crisi internacional com la de la invasió de Kuwait, tenint el cap de l'estat a Espanya tanta relació amb les monarquies àrabs, el rei es quedés a Mallorca, amb el seu iot, la seva aristocràcia de bitàcola i les seves amigues. Aquell va ser el primer article crític amb la monarquia i l'endemà em van trucar de La Zarzuela. Vaig anar-hi i el rei em diu: "Amics o enemics?". Em va dir: "Ja sé que tu saps que jo li vaig dir a l'amo de Diario16 que no s'assegués al meu costat mentre Pedro J. continuï sent director del diari". Jo no ho sabia, ho vaig saber aleshores. I tot seguit va tenir una sortida molt joancarlista: "El que no sabia era que fos tan ruc com per fer-me cas".
Pedro J. Ramírez signant un exemplar de "Palabra de director". Foto: Adrià Costa
- Ha esmentat la invasió de Kuwait. Diu a propòsit de la guerra de l'Irak, a la qual vostè es va oposar, durant el govern de José María Aznar, que sempre ha preferit els coloms als falcons. També en el cas de Catalunya?
- Sí. Jo crec que els coloms són els que busquen solucions a través del diàleg i els falcons els que prenen decisions unilaterals al marge de la legalitat. Jo crec que l'1 d'octubre va ser un acte de força propi de falcons. Ja s'ha dit que fou un cop postmodern que no implicava la utilització massiva de violència física. Crec que els que intenten trencar l'ordre constitucional es comporten com a falcons.
- I a l'Estat no ha vist falcons actuant envers Catalunya?
- Jo crec que també. Els qui han mantingut posicions intransigents i no han buscat fórmules d'entesa. Jo recordo que Jordi Pujol se'm queixava molt amargament en la segona legislatura d'Aznar que aquest havia deixat de fer-li el més mínim cas i crec que en part tenia raó. En aquesta "conllevancia" eterna a la qual sembla que estem condemnats buscant l'encaix de Catalunya en l'encaix constitucional, em sembla molt bé que Pedro Sánchez estigui impulsant el diàleg. El que passa és que el diàleg acaba en el moment en què algú pretén trencar la baralla.
"Em sembla molt bé que Pedro Sánchez estigui impulsant el diàleg, però el diàleg acaba en el moment en què algú pretén trencar la baralla"
- En el llibre elogia la pel·lícula Ciutadà Kane. En algun moment s'ha cregut Kane?
- No. Ciutadà Kane utilitzava el poder de la premsa d'una manera immoral i publicava coses sabent que eren mentida. Jo prometo que això no he fet mai.
Pedro J. Ramírez: "La política espanyola hagués estat diferent amb Joaquín Garrigues". Foto: Adrià Costa
- En el llibre esmenta la figura de Joaquín Garrigues Walker, un dirigent de la UCD el nom del qual dirà poc als lectors joves, però que va ser una figura brillant. Un liberal irònic i obert que va morir aviat. Vostè en va ser molt proper.
- Bé, Joaquín Garrigues era el meu gran amic en la política. Fins i tot em va proposar que passés a la política. Com va passar als Estats Units amb els Kennedy, quan algú mor prematurament, la seva imatge s'engrandeix. Però jo segueixo pensant que la vida política espanyola hauria estat diferent si hi hagués hagut algú tan intel·ligent i preparat com ell.
- Veu algun element de Joaquín Garrigues en la dreta espanyola?
- Bé, ara molts es reclamen liberals, però... Crec que potser algú com el president d'Andalusia, Moreno Bonilla, o Elías Bendodo, en aquests moments portaveu del govern andalús, tenen aquest ADN liberal bastant marcat. També, en cert sentit, Núñez Feijóo. Però Joaquín tenia més ideologia.