Tensió migratòria entre Bielorússia i la UE: les claus geopolítiques

 La crisi migratòria entre Bielorússia i la Unió Europea no s’atura. El juliol d’aquest any el govern bielorús va obrir les portes de les seves fronteres amb els països de la UE a migrants i refugiats procedents de l'Orient Mitjà. No només això, si no que, des de llavors, les autoritats bielorusses han contribuït a traslladar milers d’ells en avió fins a territori bielorús per a, un cop allà, permetre’ls accedir a territori dels membres de la Unió i de l'OTAN amb els que té frontera: Polònia, Lituània i Letònia.
 
La situació s’ha agreujat durant les darreres setmanes, especialment al punt fronterer de Kuznica, entre Polònia i Bielorússia. Segons les autoritats poloneses, en aquests moments podria haver-hi fins a 12.000 migrants a Bielorússia que estarien esperant ser enviats a la frontera amb Polònia, la majoria dels quals aspira a arribar a Alemanya i al Regne Unit.    
Un 75% d’aquests provenen de l’Iraq, però també de Turquia, Iran, Síria, i Rússia, desplaçant-se gràcies a agències de viatge i màfies a qui paguen milers d’euros. Tot això, amb la col·laboració i suport logístic del propi govern bielorús, el qual facilita visats i es beneficia econòmicament de la operació.
    
Què pretén Lukashenko?
Les relacions entre la Unió Europea i Bielorússia es troben en el seu pitjor moment des de l’arribada de Lukaixenko al poder l’any 1994. El suposat frau electoral de les eleccions presidencials bielorusses de l’agost de 2020 va provocar que l’oposició no en reconegués els resultats, i va desencadenar una onada de protestes que demanaven una repetició electoral, l’alliberament dels presoners polítics, i que els responsables de la repressió fossin jutjats. Una repressió que no només no s’ha aturat, si no que ha anat en augment, saldant-se amb milers de detinguts i d’exiliats.            

Així, els països de la Unió Europea no només no han reconegut els resultats d’aquelles eleccions, si no que han donat recolzament actiu a l’oposició bielorussa, i han aplicat diverses rondes de sancions econòmiques contra el president Lukaixenko i el seu entorn, incloent 166 persones i 15 empreses i entitats públiques.

Davant d’aquesta situació, Minsk hauria optat per a utilitzar els fluxos de migrants i refugiats com a carta de pressió geopolítica, igual que ja va fer en el seu moment no només la Turquia d’Erdogan contra Grècia i la UE, si no també el Marroc fa pocs mesos contra l’Estat espanyol i la mateixa UE.

En actuar així, el govern bielorús buscaria castigar Polònia, Lituània i Letònia per haver liderat la ofensiva interna dins la UE per a trencar els llaços amb el govern bielorús, recolzar la oposició i imposar sancions a Bielorússia. Les autoritats bielorusses buscarien també evidenciar la hipocresia dels governs d’aquests països, en tant que han estat molt crítics amb la repressió i violació dels drets humans comesos a Bielorússia, mentre que ara són ells mateixos els que estarien perpetrant violacions de drets humans contra els migrants que intenten entrar als seus països.             

Alhora, Minsk busca també a pressionar la Unió Europea per a mirar d’alleugerir les sancions, intentant imitar l’èxit que van tenir en el seu moment tant les autoritats turques com les marroquines a l’hora d’aconseguir contraprestacions i cessions per part de la UE.
En aquest sentit, Lukashenko busca forçar la UE a dialogar amb ell, tot i que el considerin president il·legítim, reprenent el diàleg amb Minsk després que anys d'acostament gradual volessin pels aires per la crisi política que va esclatar després de les controvertides eleccions presidencials de Bielorússia de l'agost de 2020.

Una situació que va provocar que Bielorússia passés de ser un contribuent a l'estabilitat regional, a ser considerada com a Estat pària, esgarrant la seva aposta per una política exterior multivector que contribuís a reduir la seva gran dependència de Rússia..      

La crisi migratòria s’ha anat incrementant durant els darrers dies, amb una massificació dels intents d’entrada per part dels migrants. Una situació promoguda pel govern bielorús, qui, coincidint amb l’arribada del fred, té la intenció d’incrementar la gravetat d’una possible crisi humanitària, i responsabilitzar-ne els seus veïns. Alhora, busca aprofitar unes setmanes en que les relacions entre la Comissió Europea i Polònia han arribat al seu punt de màxima tensió, amb un conflicte obert per la decisió del Tribunal Constitucional polonès de declarar que el dret polonès està per sobre del dret europeu.

Paradoxalment, per al govern ultraconservador polonès del partit Llei i Justícia, la crisi a la frontera amb Bielorússia ofereix una oportunitat per a millorar la seva posició tant a casa com en relació a la UE. Així, està instrumentalitzant la crisi per a mobilitzar la seva base conservadora lliurant una suposada guerra contra la migració, i millorant la seva posició a Occident jugant un suposat rol de defensor de primera línia defensiva d'Europa davant una amenaça híbrida provinent de l’est.

En aquest sentit, el senat polonès va aprovar fa pocs dies la construcció d’un mur de 180km a la seva frontera amb Bielorússia, amb un cost d’uns 350 milions d’euros. A més, el govern del país ha desplegat 15.000 tropes a la frontera, ha declarat l’estat d’emergència, ha negat l’accés a periodistes, reporters i ONGs a la zona,  i està portant a terme devolucions en calent, violant el dret internacional i el propi dret de la Unió Europea, moltes de les quals s’estarien produint de forma violenta, amb un balanç de víctimes que és ja de 11 migrants morts i 1500 detinguts. Tot plegat, amb la connivència d’agents de l’agència europea de cooperació policial Europol que han estat desplegats a la zona. 

La reacció de la Unió Europea i de Rússia      
Tot i aquestes vulneracions de drets humans, per part de les autoritats europees des del primer moment s’ha produït un tancament de files amb el govern polonès. Precisament, ahir mateix el Consell de la Unió Europea va anunciar una nova ronda de sancions contra les autoritats bielorusses, la cinquena des de l’estiu de 2020, en aquest cas contra persones dins de l’administració pública bielorussa que consideren responsables de la crisi migratòria, la qual han catalogat ni més ni menys que d’“atac híbrid”.

Així, la UE respon al que considera un xantatge bielorús contra els seus veïns occidentals, redoblant la seva aposta pel càstig econòmic. Unes sancions a les que probablement en seguiran de noves aplicades pels Estats Units. En paral·lel, la UE ha pressionat els països d’origen dels migrants per a que suspenguin o posin restriccions en els seus vols amb Bielorússia, i per a que s’organitzin vols de repatriació.
         
Pel que fa al rol de Rússia, tant des dels països europeus com des dels Estats Units s’ha acusat aquest país de jugar un paper actiu en aquesta crisi. Tot i que existeixen múltiples evidències de la participació de les autoritats bielorusses en la creació de la crisi dels migrants, encara no han aparegut proves que recolzin les afirmacions que s’han fet des de Occident sobre una suposada participació de Rússia en les operacions de transport de migrants i refugiats.        

En realitat, seria contraproduent per a Moscou participar activament d’una operació concebuda pel govern bielorús precisament per a guanyar marge de maniobra en política exterior i reduir a seva dependència de Rússia. I és que, tot i ser Bielorússia un dels aliats més propers a Moscou, tenen interessos divergents, i tot i la seva precària posició, Lukashenko es segueix resistint a cedir davant dels intents del Kremlin d’avançar cap a una major integració política, econòmica i militar entre ambdós Estats.

Tot i així, igual que en altres contextos similars, el que si estan fent les autoritats russes és exprimir aquesta crisi per a assenyalar la UE com a un actor hipòcrita, incapaç de defensar en una situació de crisi els principis democràtics i drets humans que tant pregona, buscant també contribuir a agreujar les seves divisions internes.

Així, la setmana passada, el ministre d'Afers Exteriors rus, Sergey Lavrov, va provocar les ires molts observadors europeus quan va suggerir que els països de la UE haurien de pagar a Bielorússia per acollir els migrants, seguint un esquema similar al que s'aplicà a Turquia amb la crisi de migrants de 2015, quan es va acordar pagar 6 mil milions d'euros per a que aquest país acollís els migrants i refugiats al seu propi territori i evités el seu pas a la UE a través de Grècia i els Balcans.

En paral·lel, durant els darrers dies bombarders nuclears russos han participat en missions de vigilància aèria conjunta amb caces bielorussos a la zona, i des de Moscou s’ha criticat l’increment d’efectius militars polonesos a la frontera. El president Lukashenko hauria demanat també al Kremlin desplegar míssils Iskander amb capacitat nuclear a la seva frontera sud i est, unes peticions davant les quals no s’ha donat resposta. És important recordar que Bielorússia és l'aliat més proper de Rússia, i Polònia és un membre actiu de l'OTAN, amb el que una possible escalada de les tensions entre ambdós països podria tenir conseqüències imprevisibles.      
     
Per la seva banda, Polònia, Lituània i Letònia han anunciat que estarien plantejant-se demanar l’activació de l’article 4 del tractat de l’OTAN. Aquest article preveu  l’obertura de consultes militars entre membres quan “la integritat territorial, la independència política o la seguretat de qualsevol d’alguns d’aquests es trobi amenaçada”. En paral·lel,  els membres de l’OTAN presents al Consell de Seguretat de l’ONU han portat la qüestió per a consultes internes dins d’aquest òrgan. També, el Regne Unit ha enviat un petit destacament de soldats per ajudar les forces de seguretat poloneses a la frontera.    

Bielorússia, Ucraïna, i la nova línia divisòria a l’Europa oriental       
Aquest increment de les tensions entre Rússia i Bielorússia d’una banda, i els països occidentals d’una altra, coincideix amb un augment de les hostilitats a l’est d’Ucraïna. Tant Rússia com Ucraïna estan portant a terme una acumulació de tropes i material a la zones de conflicte, i la missió de observació de l’OSCE al conflicte del Donbass ha informat que durant els darrers dies s’ha produït el major increment de violacions de l’alto el foc des de juny de 2020.

Tot i el risc d’escalada militar, tant per a Moscou com per a Kiev aquest increment de les tensions té com a objectiu captar una major internacional pel que fa a aquest conflicte. Així mentre el Kremlin busca pressionar els Estats europeus i els Estats Units per a desbloquejar el procés negociador per a una solució pactada, que contribueixi de retruc a reduir les sancions que Occident manté contra Rússia, les autoritats ucraïneses aspiren a generar atenció global per a obtenir encara més suport econòmic i militar per part dels països occidentals per a fer front a l’amenaça russa, i que alhora s’endureixin les mesures econòmiques contra Moscou.         

Tot i que ni la crisi fronterera entre Polònia i Bielorússia ni l’escalfament de la situació al Donbass implica que ens estiguem apropant a un escenari de conflicte militar obert entre països, el cert és que el deteriorament de la seguretat i la creixent inestabilitat a l’Europa oriental està contribuint a agrejar i aprofundir les noves línies divisòries entre Rússia i Bielorússia d’una banda, i els països occidentals de l’altre, amb Ucraïna cada cop més integrada amb aquests.

Els nous murs fronterers que es puguin arribar a construir en poden ser una mostra molt visible d’aquest escenari. De fet, va ser precisament arran de la crisi a Ucraïna de 2013 i 2014, de l'annexió russa de Crimea i l'inici de la guerra al Donbàs quan es va produir el trencament històric entre Rússia i Occident, el qual encara dura. Per a Moscou, el valor simbòlic, històric, polític i econòmic d'Ucraïna és fonamental. Per això, el fet que, a ulls de Moscou, Ucraïna fos arrencada de l'òrbita d'influència russa, va desencadenar uns fets històrics que van marcar un punt i a part en les relacions entre Moscou i Occident.      

Els nous conflictes de la "zona grisa"
Per últim, és important destacar que l’ús de fluxos migratoris i de refugiats com a arma geopolítica s’engloba dins de la categoria de conflictes coneguts com a “zona grisa”, en base a estratègies posades en marxa per un actor Estatal o no Estatal per a obtenir rèdits geopolítics que en condicions normals exigirien una guerra oberta.

La particularitat de la zona grisa és que qui ho planteja no desitja obrir hostilitats militars, i que si ve són agressives en el fons, són pacífiques en la forma, amb una ambigüitat calculada. En aquest sentit, donades les creixents tensions geopolítiques i l’increment dels desequilibris demogràfics, és molt probable que l’ús de fluxos migratoris i de refugiats com a arma de pressió internacional vagi a l’alça, i en tant que països potencialment receptors amb frontera terrestre o marítima amb rivals al seu entorn, els Estats europeus en poden ser víctimes cada cop més freqüents.                  

Dit això, la contundent resposta de la UE davant la situació actual, contrasta amb la tènue reacció que es va donar a la crisi migratòria originada el maig d’aquest any pel Marroc contra els enclaus de l’Estat espanyol de Ceuta i Melilla, uns fets davant dels quals les autoritats comunitàries no van anar més enllà d’expressions de condemna i preocupació. Aquests dobles estàndards evidencien que per a la UE allò fonamental no és tant la suposada agressió en sí, si no quin Estat hi ha al darrera, i a diferència de Bielorússia, el Marroc segueix sent un soci estratègic de la UE, tot i que durant els darrers anys les relacions hagin pogut patit alguns episodis de tibantor per la qüestió del Sahara Occidental.

Possiblement, una resposta més contundent de la UE com a bloc davant del Marroc el mes de maig, en base a una major solidaritat interna entre membres, hagués pogut servir per a desincentivar l’ús d’aquesta mateixa tàctica en aquests moments per part del govern bielorús. Un cas que, de nou, mostra com la Unió Europea viu atrapada en els seus dobles estàndards en relació als drets humans i a les relacions amb els seus veïns, fet que minimitza les possibilitats de poder actuar de forma coherent com a bloc poder geopolític.