08
de novembre
del
2021
Actualitzat
el
09
de novembre
a les
11:21h
En només sis mesos, des de les eleccions del 4 de maig a la Comunitat de Madrid, el PP ha convertit la victòria d'Isabel Díaz Ayuso en un conflicte intern difícil de gestionar. Una suma de gelosies, ambicions mal digerides i estratègies contraposades ha fet dels populars a Madrid un camp de mines que qüestiona el lideratge de Pablo Casado. Els dubtes sobre si la presidenta de la regió assistiria a la recent convenció popular ha estat un dels darrers episodis d'un serial que amenaça l'estabilitat conservadora en un moment en què Casado va per davant de Pedro Sánchez a les enquestes.
La direcció de Génova ha assenyalat un calendari per celebrar els diversos congressis territorials que s'ha anat allargant. Primer cal convocar els de les comunitats amb més d'una província i després toca fer els de les autonomies uniprovincials, com Madrid. Això equival a fer el congrés del PP madrileny ben entrat el 2022, una cosa que no entra en els plans d'Ayuso.
La líder madrilenya té pressa. Vol assumir el control del partit a la regió per preparar les futures campanyes electorals, començant per les regionals del 2023 -on ha de revalidar el seu govern-, i fer-ho amb la maquinària partidista del tot sotmesa. Casado, però, no ho veu igual. En el seu entorn hi ha temor a una Ayuso descontrolada i s'intenta retocar el seu poder. Per això es voldria una direcció col·legiada a Madrid, on els partidaris d'Ayuso cohabitessin amb figures més còmodes a la cúpula casadista. La presidenta, en canvi, se sent prou forta per no voler compartir el poder intern.
La batalla de la capital dirimirà el pols intern que viu ara el PP. Però probablement les seves implicacions van molt més enllà de la comunitat. L'escaquer madrileny pot acabar definint el futur de la dreta espanyola. De moment, la pugna interna ja ha aconseguit truncar la dinàmica ascendent que la major part d'enquestes mostraven a Casado. Aquestes són algunes de les claus, el paisatge i el paisanatge de l'escenari conservador madrileny.
1. Un partit dins del partit
Casado va voler sortir amb Ayuso al balcó de Génova la nit del 4 de maig, quan ja era evident que la que havia estat la seva aposta personal havia escombrat a les urnes madrilenyes. Per molt que l'equip de la vencedora demanés que es deixés aquesta sola en el balcó, ni que fos uns moments, la direcció popular va ser contundent: ni parlar-ne. En aquesta nit de victòria es covaven ja mesos de tensió i malestar.
A Génova no obliden els maldecaps de Mariano Rajoy amb Esperanza Aguirre i volen evitar com sigui la reedició de la mateixa història: un aparell de partit que va a la seva i al servei d'un lideratge que no li vol deure res a la cúpula central. Dit d'una altra manera: un partit deins del partit. Un poder fàctic amb capacitat de desestabilitzar tot el PP. El xoc Casado-Ayuso, a més, ha suposat una divisió profunda dins de l'univers Aznar, ja que tots dos líders són fills polítics de l'expresident.
2. MAR, el príncep de les tenebres d'Ayuso
Una de les claus del conflicte es diu Miguel Ángel Rodríguez (MAR). L'actual "Iván Redondo" d'Ayuso, reclamat per la presidenta al seu costat el 2019, ha esdevingut l'estratega de la dirigent. A Génova no el poden ni veure. No se'n refien perquè li coneixen la trajectòria: cap de comunicació d'Aznar quan aquest era el president de Castella-Lleó els anys noranta, MAR va ser el cervell de l'assalt d'Aznar al poder, primer al partit, després a la Moncloa.
Rodríguez, tot i compartir proximitat ideològica amb Casado i els seus, és d'una altra generació i no pot dissimular cert menyspreu per Casado. Les seves maneres, tosques i sardòniques, crispen en l'entorn casadista. MAR és un adicte a la política de la polarització i el conflicte, i amb ell pel mig, una sortida moderada a la crisi actual no sembla fàcil. Tot aparent armistici serà tan sols un parèntesi entre tirotejos.
3. Els barons, més calculadors que mai
La potència mediàtica de la presidenta madrilenya la sol presentar com la gran basa guanyadora del seu partit. Però el cert és que el poder territorial dels populars depassa en molt la Comunitat de Madrid i que les descripcions de les correlacions de forces internes no es poden fer obviant l'existència d'altres baronies de pes decisiu. Ho és el gallec Alberto Núñez Feijóo, que governa amb majoria absoluta a la seva terra i controla el partit amb mà de ferro. Però és també el cas de Juan Manuel Moreno Bonilla, el president d'Andalusia, on governa sense majoria gràcies a un acord amb Vox i les restes de Ciutadans.
Moreno desfulla la margarita d'una convocatòria electoral a Andalusia, mentre exigeix al PP que resolgui el conflicte entre Génova i Ayuso. També Feijóo ha reclamat posar fi a la batussa interna. Alhora, tots dos avaluen i calculen moviments i han recordat que el més lògic és que el president de la comunitat sigui també el líder del partit. Però reticents a Casado i hostils a l'estil i al poder d'Ayuso, poden ser els qui acabin enduent-se el peix mentre Casado i Ayuso es desgasten mútuament.
4. Martínez-Almeida, l'ambició insegura
L'alcalde de Madrid, José Luis Martínez-Almeida, és la carta acaronada per Génova enfront les ambicions d'Ayuso. Almeida es deixa estimar, però trepitja un terreny insegur. Ayuso és una màquina de triturar i l'alcalde intenta evitar un cos a cos directe en una elecció a primàries, que és el pitjor escenari imaginable per Casado. Almeida prové igualment, com tots els actors d'aquesta obra, de l'ala aznariana de la formació, però el seu to l'ha convertit en el moderat enfront l'ofensiva d'Ayuso.
5. García Egea, el casadista fidel
La crisi interna madrilenya ha posat el secretari general del PP, Teodoro García Egea, en el primer pla de la pugna. García Egea va grimpar a la cúspide del PP quan va dirigir la campanya de Casado enfront María Dolores de Cospedal i Soraya Sáenz de Santamaría. Com a guardià de l'aparell de Génova, ha de representar les forces vives del partit i alhora les ha de dominar. El temps dirà si la missió li va gran. De moment, però, el segon de Casado ja pot mostrar els caps de dirigents territorials que li han plantat cara, de la valenciana Isabel Bonig al balear Biel Company. Ayuso, però, serà més indigesta. De moment, la presidenta madrilenya l'ha bloquejat a Watsapp. La guerra només ha fet que començar.
La direcció de Génova ha assenyalat un calendari per celebrar els diversos congressis territorials que s'ha anat allargant. Primer cal convocar els de les comunitats amb més d'una província i després toca fer els de les autonomies uniprovincials, com Madrid. Això equival a fer el congrés del PP madrileny ben entrat el 2022, una cosa que no entra en els plans d'Ayuso.
La líder madrilenya té pressa. Vol assumir el control del partit a la regió per preparar les futures campanyes electorals, començant per les regionals del 2023 -on ha de revalidar el seu govern-, i fer-ho amb la maquinària partidista del tot sotmesa. Casado, però, no ho veu igual. En el seu entorn hi ha temor a una Ayuso descontrolada i s'intenta retocar el seu poder. Per això es voldria una direcció col·legiada a Madrid, on els partidaris d'Ayuso cohabitessin amb figures més còmodes a la cúpula casadista. La presidenta, en canvi, se sent prou forta per no voler compartir el poder intern.
La batalla de la capital dirimirà el pols intern que viu ara el PP. Però probablement les seves implicacions van molt més enllà de la comunitat. L'escaquer madrileny pot acabar definint el futur de la dreta espanyola. De moment, la pugna interna ja ha aconseguit truncar la dinàmica ascendent que la major part d'enquestes mostraven a Casado. Aquestes són algunes de les claus, el paisatge i el paisanatge de l'escenari conservador madrileny.
1. Un partit dins del partit
Casado va voler sortir amb Ayuso al balcó de Génova la nit del 4 de maig, quan ja era evident que la que havia estat la seva aposta personal havia escombrat a les urnes madrilenyes. Per molt que l'equip de la vencedora demanés que es deixés aquesta sola en el balcó, ni que fos uns moments, la direcció popular va ser contundent: ni parlar-ne. En aquesta nit de victòria es covaven ja mesos de tensió i malestar.
A Génova no obliden els maldecaps de Mariano Rajoy amb Esperanza Aguirre i volen evitar com sigui la reedició de la mateixa història: un aparell de partit que va a la seva i al servei d'un lideratge que no li vol deure res a la cúpula central. Dit d'una altra manera: un partit deins del partit. Un poder fàctic amb capacitat de desestabilitzar tot el PP. El xoc Casado-Ayuso, a més, ha suposat una divisió profunda dins de l'univers Aznar, ja que tots dos líders són fills polítics de l'expresident.
2. MAR, el príncep de les tenebres d'Ayuso
Una de les claus del conflicte es diu Miguel Ángel Rodríguez (MAR). L'actual "Iván Redondo" d'Ayuso, reclamat per la presidenta al seu costat el 2019, ha esdevingut l'estratega de la dirigent. A Génova no el poden ni veure. No se'n refien perquè li coneixen la trajectòria: cap de comunicació d'Aznar quan aquest era el president de Castella-Lleó els anys noranta, MAR va ser el cervell de l'assalt d'Aznar al poder, primer al partit, després a la Moncloa.
Rodríguez, tot i compartir proximitat ideològica amb Casado i els seus, és d'una altra generació i no pot dissimular cert menyspreu per Casado. Les seves maneres, tosques i sardòniques, crispen en l'entorn casadista. MAR és un adicte a la política de la polarització i el conflicte, i amb ell pel mig, una sortida moderada a la crisi actual no sembla fàcil. Tot aparent armistici serà tan sols un parèntesi entre tirotejos.
3. Els barons, més calculadors que mai
La potència mediàtica de la presidenta madrilenya la sol presentar com la gran basa guanyadora del seu partit. Però el cert és que el poder territorial dels populars depassa en molt la Comunitat de Madrid i que les descripcions de les correlacions de forces internes no es poden fer obviant l'existència d'altres baronies de pes decisiu. Ho és el gallec Alberto Núñez Feijóo, que governa amb majoria absoluta a la seva terra i controla el partit amb mà de ferro. Però és també el cas de Juan Manuel Moreno Bonilla, el president d'Andalusia, on governa sense majoria gràcies a un acord amb Vox i les restes de Ciutadans.
Moreno desfulla la margarita d'una convocatòria electoral a Andalusia, mentre exigeix al PP que resolgui el conflicte entre Génova i Ayuso. També Feijóo ha reclamat posar fi a la batussa interna. Alhora, tots dos avaluen i calculen moviments i han recordat que el més lògic és que el president de la comunitat sigui també el líder del partit. Però reticents a Casado i hostils a l'estil i al poder d'Ayuso, poden ser els qui acabin enduent-se el peix mentre Casado i Ayuso es desgasten mútuament.
4. Martínez-Almeida, l'ambició insegura
L'alcalde de Madrid, José Luis Martínez-Almeida, és la carta acaronada per Génova enfront les ambicions d'Ayuso. Almeida es deixa estimar, però trepitja un terreny insegur. Ayuso és una màquina de triturar i l'alcalde intenta evitar un cos a cos directe en una elecció a primàries, que és el pitjor escenari imaginable per Casado. Almeida prové igualment, com tots els actors d'aquesta obra, de l'ala aznariana de la formació, però el seu to l'ha convertit en el moderat enfront l'ofensiva d'Ayuso.
5. García Egea, el casadista fidel
La crisi interna madrilenya ha posat el secretari general del PP, Teodoro García Egea, en el primer pla de la pugna. García Egea va grimpar a la cúspide del PP quan va dirigir la campanya de Casado enfront María Dolores de Cospedal i Soraya Sáenz de Santamaría. Com a guardià de l'aparell de Génova, ha de representar les forces vives del partit i alhora les ha de dominar. El temps dirà si la missió li va gran. De moment, però, el segon de Casado ja pot mostrar els caps de dirigents territorials que li han plantat cara, de la valenciana Isabel Bonig al balear Biel Company. Ayuso, però, serà més indigesta. De moment, la presidenta madrilenya l'ha bloquejat a Watsapp. La guerra només ha fet que començar.