Andreu Claret: «Quan Catalunya es divideix, perd»

Andreu Claret guarda un record molt viu de Pau Casals. Quan tenia 14 anys, el va escoltar tocar a l'església de Prada de Conflent i va quedar impressionat. Els seus dos germans són músics reconeguts i el mestre violoncel·lista -de qui ara s'han commemorat els 50 anys del seu discurs a l'ONU- n'era padrí. El pare, Andreu Claret Casadessús, era íntim de Casals i en va ser secretari.   

Són records de l'exili d'aquest periodista que acaba de publicar la novel·la 1939. La caiguda de Barcelona (Columna). És el seu tercer llibre sobre la Guerra Civil. Des de Cambio16, on va començar a treballar durant la Transició, Claret acumula una llarga carrera com a periodista, on ha dirigit l'agència Efe a Catalunya, i també com a expert en relacions internacionals. Ha estat al capdavant de l'Institut Català de la Mediterrània i de la Fundació Euromediterrània Anna Lindh, amb seu a Alexandria. Aquí ens parla de l'exili, de Lluís Companys, de les lliçons d'una derrota i dels canvis que venen al món àrab. 

- Aquesta és la seva tercera novel·la sobre la Guerra Civil. 

- Sí, en vaig escriure un sobre la batalla de l'Ebre i els fets de la Fatarella, i una segona sobre la vida del cònsol de la Unió Soviètica a Barcelona, que em va servir també per endinsar-me en els Fets de Maig i el tema de la guerra dins la guerra. I ara he escrit aquesta sobre la caiguda de Barcelona i la retirada. Jo soc fill de l'exili, i a l'exili se'n parlava molt de la guerra. A diferència d'aquí, on era un tema tabú. El franquisme no permetia de parlar-ne i les famílies ho tenien mal digerit. A l'exili, tothom en parlava. El meu pare, que era un home d'Esquerra Republicana, sempre tenia convidats a casa i se'n parlava. A casa venia Pompeu Fabra, Joan Alavedra, i jo de petit en vaig sentir parlar molt. Per mi ha estat una obsessió perquè crec que se n'ha parlat poc.

- Existeix poca narrativa de l'exili?

- Els historiadors han fet molt bona feina, però els novel·listes, sobretot els que s'expressen en català, n'han parlat poc. Fins fa poc, si tu volies un llibre sobre els Fets de Maig, entraves en una llibreria i et donaven un llibre de George Orwell. Allò va ser una cosa molt nostra, amb mil morts. I no parlem de l'exili. Hi ha poca narrativa de la guerra i de l'exili.

- A què es deu això?

- En el llibre hi ha una cita de la Teresa Pàmies, que diu que les derrotes són de mal evocar. Està molt clar què és la guerra, que ve d'un aixecament militar contra un govern legítim. Però, vist des del camp republicà, la guerra fa de mal evocar perquè hi va haver moltes divergències dins de l'esquerra i baralles dins del mateix sector nacionalista. Una cosa és veure que Franco fou el gran culpable, però quan entrem en com es van gestionar les coses a Catalunya, fa de mal pair. Però és important conèixer-ho. Si no ho païm bé, no recuperarem plenament la memòria històrica. 

"Els novel·listes han parlat molt poc de l'exili, i com pot ser que no se n'hagi fet una gran pel·lícula?"

  
- Ha definit l'exili republicà d'èxode bíblic i de ser encara poc conegut.

- Estem parlant de mig milió de persones entre civils i militars que en poques setmanes assalten els Pirineus passant per diversos ports cap a França. I entre ells hi va haver més de 100.000 catalans. És comparable, ara que parlem tant del que ha passat a Síria o a la Mediterrània, amb els grans moviments migratoris que es van produir després de la Segona Guerra Mundial. Això ens ha d'interessar, i no només des de la narrativa. Com és possible que no se n'hagi fet una gran pel·lícula?
 
Jo volia explicar el que va patir la meva família. La meva mare va sortir de Manresa quan tenia 14 anys, caminant amb la seva família fins a la frontera. Per Figueres va passar molta gent. Alguns per la Cerdanya o Portbou. Però el 80% van passar per Figueres. I aleshores arribaven a la frontera i la trobaven tancada perquè els francesos no la van obrir fins al darrer moment. A Figueres hi havia una situació dantesca. I tot això amb bombardejos. L'altre dia vaig fer una presentació a Figueres i li deia a l'alcaldessa com era possible que molta gent no sabés que la ciutat va patir bombardejos equiparables a Gernika. Va ser la Gernika catalana, amb 262 morts. A Barcelona hi va haver 2.600 morts per bombardejos. Tot això necessita més narrativa.

- Com es pot jutjar l'actitud de França?

- França va pagar el preu de la No Intervenció, decidida amb el Regne Unit. Els anglesos estaven lluny i no els afectava. La política de No Intervenció va facilitar la victòria de Franco, amb l'ajuda d'Alemanya i Itàlia. I França en va pagar el preu, trobant-se amb milers de persones en el seu territori, en un moment de forta crisi social. L'actitud francesa és una barreja de situacions difícils d'explicar, però també de voluntat d'acollida. En la societat francesa hi va haver molta gent que va anar als camps de concentració a buscar gent i donar-los feina, per exemple per la verema. Jo soc fill d'aquest exili. França va acollir la meva família i he de reconèixer una actitud solidària. Però en el moment de l'arribada a la frontera de tots aquests exiliats, la posició de França va ser molt dolorosa. La meva àvia va arribar a la frontera i es va trobar els soldats senegalesos, de metro noranta, amb armes, separant a la gent, ella que no havia vist mai una persona negra. Ara, després i acabada la Segona Guerra Mundial, al comprovar també que molts republicans havien participat en el maquis, que el primer tanc que va entrar a París era de republicans espanyols, França va tenir una posició de reconeixement.           

"Companys ha estat mitificat o criminalitzat de manera insolent; jo he buscat l'home, un personatge de novel·la que al llarg de la seva vida va saber tenir la dignitat que tocava"

  
- La figura de Companys és important en la novel·la. Al final del llibre el defineix com un dels personatges més fascinants de la Segona República. Continua sent, tot i la seva visibilitat i la mitificació de la seva figura, un actor històric que depara moltes sorpreses?

- Sí, ha estat un home que ha estat criminalitzat de manera insolent per part de la dreta, que el fa responsable de tots els mals de la República, molt sovint de manera injustificada, perquè no es pot dir que fos el responsable dels milers de morts que hi va haver a Catalunya, víctimes de grups incontrolats. Hi ha aquest Companys criminalitzat i després hi ha el Companys mitificat. Jo he volgut anar a l'home, que té molt d'interès. És un home molt dramàtic, que viu tot això com una derrota personal, i s'hi afegeix el seu drama familiar, amb la malaltia del seu fill. És un personatge de novel·la. És un ciclotímic i viu moments de forta depressió. Quan surt de Barcelona, se'n va a Sant Hilari i s'hi està tres dies, mentre el govern estava escampat pel territori.
 
- És per una depressió?

- Sí, però després, es recupera i es posa al davant de la situació. El dia abans de marxar, visita l'hospital militar i veu la tragèdia, veu molts oficials que no podran marxar. Però hi ha dues coses que salven Companys: fins al moment de l'afusellament actua amb una dignitat fora de dubte, això ho reconeix tothom. Fins i tot els enemics. En el consell de guerra, hi ha falangistes que reconeixen el seu coratge. Al llarg de la seva vida, va saber tenir l'actitud que tocava. Quan era un jove advocat, té una comprensió per la causa obrera, tot i venir d'una família pagesa benestant. I el salva també la seva actuació el 19 de juliol, perquè s'adona que per fer front a l'aixecament de Goded, no hi ha més remei que fer que la gent surti al carrer. És conscient que es quedarà sense poder. Si haguessin volgut, els anarquistes l'haguessin eliminat.

- Hi havia la Guàrdia Civil, també.

- Sí, hi havia la Guàrdia Civil, és veritat, però si la confrontació hagués estat entre la Guàrdia Civil i els militars, ja ho haguéssim vist. Però la gent surt al carrer, s'assalten algunes casernes i es distribueixen armes. I això acaba decantant les coses en favor de la República. Ho havia de fer. El que passa és que això desferma una violència a Catalunya de la qual se'l fa responsable. Per omissió, té una responsabilitat. Però què podia fer? Pel poc poder que tenia, va salvar molta gent. Hi ha molts capellans que se salven gràcies a Companys.       

- Hi ha un moment en el llibre, quan descriu el darrer dia de Companys al Palau, on diu que "ha passat allò que ningú imaginava però que tothom augurava". Hi havia consciència que la Catalunya republicana i autònoma ho tenia tot perdut des de molt abans?

- Des de la derrota de l'Ebre. Tothom ho sabia, militars inclosos. La màxima pretensió era allargar-ho per si es produïa el conflicte europeu. No hi havia armes i, el que era pitjor, no hi havia moral. Hi havia molts soldats amagats als boscos de Catalunya. Les lleves joves van ser massacrades a l'Ebre pels franquistes i de manera volguda. Quan els franquistes arriben al Llobregat, es troben que els republicans ni tan sols han pogut posar explosius als ponts. No hi havia capacitat de resistència. 

"Les divisions dins dels catalanistes i en el camp de les esquerres van fer que la derrota, a més, fos un desgavell"

  
- Creu que s'han extret prou lliçons de les causes de la derrota del 39?

- Aquesta és també la meva obsessió. El meu pare sempre deia que la guerra no l'havia guanyat Franco sinó que l'havien perdut els republicans. No és per treure-li cap responsabilitat a Franco. Jo no escric novel·les per donar lliçons sinó perquè la gent s'ho passi bé. Però la lliçó principal és elemental: quan hi ha divisions, Catalunya perd. Va passar clarament, hi havia una divisió profunda dins de les esquerres, dins del catalanisme, entre els qui creien que calia anar amb la República, com Companys, i els qui somiaven amb operacions diplomàtiques amb Gran Bretanya i França per buscar una sortida catalana que era absolutament utòpica. I aquestes divisions ens van fer molt de mal, van contribuir a que la derrota fos, a més, un desgavell. S'acusava Companys d'haver fet el joc als soviètics... Quin joc podia fer, si els soviètics eren els únics que enviaven menjar i armes? Quan Catalunya es divideix, Catalunya perd.
 

- Aquesta lliçó de la derrota serveix també per l'avui?

- Salvant totes les distàncies, sí. És útil que els polítics en siguin conscients. Catalunya no té un poder d'Estat i necessita d'una cohesió social forta per fer front a tots aquells que la volen anorrear. Calen fronts molt amplis que apleguin no només els qui combreguin amb una determinada opció política, sinó amb tots els catalanistes. Hi ha una cita al llibre que és de Rovira i Virgili quan diu que "vivíem políticament en un món imaginari". Si vivim en un món imaginari, no ens en sortirem. Hem de saber calcular la correlació de forces. Quan Batista i Roca i altres anaven al Foreign Office a vendre sopars de duros, era ridícul. No s'han de buscar responsabilitats de ningú, però sí extreure conclusions generals. 

"Si em pregunto què és un catalanista, em responc que Pau Casals; era d'unes conviccions gens exaltades, però que t'arribaven"

 
- Ha esmentat el seu pare, Andreu Claret Casadessús, que va ser un home important de l'Esquerra republicana i amic de Companys. I molt proper a Pau Casals, de qui ara es compleixen els 50 anys del seu discurs a les Nacions Unides. Quin record guarda de Casals?

- En tinc un record fet de dues coses. Pau Casals era padrí dels meus dos germans. La primera vegada que vaig anar a Prada de Conflent va ser perquè el mestre els escoltés, Gerard Claret, violinista, i Lluís Claret, viol·loncelista. Jo devia tenir 14e o 15 anys i un dels meus records és quan el vaig sentir tocar a l'església. Era una mena de monstre que omplia de música l'església de Prada, tocant les Suites de Bach. I l'altre record era sentir-lo parlar. Era un home gens exaltat, parlant lent, des d'unes conviccions humanistes i catalanistes que t'arribaven. Per mi, si em pregunto què és un catalanista, em responc que Pau Casals. Les seves conviccions eren profundes i va mantenir durant anys la decisió de no tocar en països que haguessin contribuït per activa o per passiva a la caiguda de la República. I va sacrificar part de la seva trajectòria professional. En algun moment, fins i tot, es va pensar en Casals per presidir la Generalitat. Ara ha sortit un llibre de Joan Esculies sobre això. Crec que no era un home per ser president però sí que era, i és, un home per inspirar Catalunya. Si tots ens poséssim d'acord amb Pau Casals, potser estaríem en millors condicions per defensar els drets de Catalunya.    

"No soc independentista, però he col·laborat a defensar la imatge de Catalunya al món i estic disposat a seguir-ho fent"

  
- Vostè és a la vegada assessor del Diplocat i del Reial Institut Elcano, que presideix el rei. Com s'ho fa per estar als dos costats?

- Sí, soc l'únic. Tinc una experiència internacional per haver viscut anys al món àrab, a l'Amèrica Llatina i per Europa, i aquesta experiència m'han demanat que la posi al servei de l'Estat, a través de l'Institut Elcano, i de la Generalitat a través del Diplocat. I ni Elcano ni Diplocat m'han demanat de subscriure res. Saben que no soc independentista, però he col·laborat a defensar la imatge de Catalunya al món i estic disposat a seguir-ho fent. Poc abans del 6 i 7 de setembre del 2017, el consell consultiu de Diplocat vam tenir una reunió amb el president Puigdemont. També hi havia el conseller Romeva. El president ens va explicar les lleis que havia d'aprovar el Parlament i ens va demanar la seva opinió. Recordo perfectament el que li vaig dir: mentre el tema sigui que els catalans volen votar sobre el seu destí, Europa ens entendrà i ens donarà algun tipus de suport. Ara, si tirem pel dret, no tindrem el suport d'Europa. El conseller Romeva va dir que depenia del com. Europa és l'imperi de la llei, per bé i per mal. Gràcies a això, Puigdemont ha pogut guanyar batalles.
- Posem un moment la mirada en els mitjans de comunicació. Diria que, abans del procés i ara, estan fent el seu paper?

- Els mitjans segueixen jugant un paper de mediació, d'ajudar els ciutadans a navegar per l'oceà de les notícies. Però, malauradament, aquest paper està molt disputat per un seguit de xarxes que privilegien el sensacionalisme i l'extremisme per damunt de la complexitat. Les xarxes són l'univers del blanc i el negre. Això també val per la complexitat de Catalunya. Fa falta més que mai que hi hagi mitjans convencionals, que poden ser en paper, televisius, digitals, amb periodistes que facin aquesta feina. Un periodista és una persona que ha d'ajudar a guiar el ciutadà per un món que és cada cop més complex.   - El paper dels digitals com el valora?

- Si els digitals serveixen per fer periodisme, jo crec que són molt necessaris. Si serveixen per abonar-se al sensacionalisme o el periodisme groc, faran un paper negatiu. I vull precisar que la feina de NacióDigital va en la línia d'intentar afrontar la complexitat. 

"Les societats del sud de la  Mediterrània estan en un procés lent però inexorable de canvis que s'expressaran a través de les dones i els joves"

  
- Com ha dit, acumula molta experiència internacional. Ha dirigit l'Institut Català de la Mediterrània i ha estat al capdavant de la Fundació Euromediterrània Anna Lindh, amb seu a Alexandria. En els darrers anys, la situació a la Mediterrània s'ha fet més complicada?

- La Mediterrània està en un procés lent, però inexorable. Les societats estan canviant. Les del nord, per suposat, però també les del sud. En el món àrab hi ha transformacions molt profundes que no s'acaben d'expressar políticament i sembla que es mantingui l'statu quo al Marroc, a Egipte, però per sota s'estan produint uns canvis socials molt importants. Que les societats són presoneres de l'islamisme radical és un estereotip que no s'aguanta. Hi ha un islamisme radical que és molt perillós i al qual s'ha de fer front, però per sota hi ha una joventut que vol el mateix que aquí: feina i modernització. I aquests canvis que es donen a la societat crec que s'acabaran expressant en el pla polític. Com s'expressaran no ho sabem.

- Les Primaveres Àrabs no van reeixir.

- Sí, excepte a Tunísia. Potser no serà a través de revolucions perquè també n'han après. Una revolució a Egipte és complicat perquè topa amb tot un aparell militar que té un poder econòmic també. Però aquests afanys acabaran penetrant en diversos estaments i s'acabaran obrint pas. I aquest serà el paper de la joventut i de les dones. A Egipte sembla que no passa res, amb el general al-Sisi. Però si vas a les universitats d'Alexandria, ara hi ha més dones que homes. Duran el vel, però estudien. Hi ha transformacions de fons, que potser seran lentes, però que ajudaran a canviar les societats del sud de la Mediterrània. A l'Iran, els sectors retrògrades han guanyat les eleccions, però si vas a Teheran hi perceps uns canvis culturals que escapen al control dels aiatol·làs. Això portarà a conflictes, a tensions i finalment a canvis que acabaran penetrant en l'Islam.