vídeo | informe exterior

La diplomàcia marroquina o la força dels no tan forts?

La politòloga Rosa Cabús aborda la situació de la diplomàcia al món i com Catalunya en pot aprendre

per Catalonia Global Institute, Barcelona, Catalunya | 9 d'octubre de 2021 a les 16:51 |
Manifestants a favor de l'autodeterminació del Sàhara Occidental en una protesta davant del consulat del Marroc | ACN
NacióDigital i el Catalonia Global Institute, un think tank de política internacional, publiquen el sisè episodi de la col·laboració que permet als lectors del diari atansar-se, de forma periòdica, didàctica i també realista, a l'envitricollat àmbit de les relacions internacionals. La politòloga Rosa Cabús explica la gestió de la diplomàcia del Marroc a l'hora de gestionar problemes interns amb els seus veïns, aliats i enemics.



Israel construeix l’estratègia diplomàtica de travar una xarxa de relacions en l’àmbit mediterrani i de l’Orient Mitjà que li permeti mantenir relacions profitoses i a la vegada desactivar futures aliances hostils. Va començar pels anomenats Pactes d’Abraham. L’any passat es van signar els Acords d’Abraham entre els Emirats Àrabs Units i Israel, recolzat pels Estats Units. Aquests van ser seguits per Bahrain, Sudan i per Marroc, els quals mai havien tingut relacions formals amb Israel. L’administració de Trump va negociar alguns incentius pels països que formalitzessin les relacions amb Israel.

Hi destaquen per exemple, la promesa als Emirats Àrabs Units de vendre’ls-hi els avions Stealth F-35; el reconeixement dels Estats Units de la sobirania del Marroc sobre el Sàhara Occidental; i retirar a Sudan de la llista d’estats patrocinadors de terrorisme, després dels atacs de l’11 de Setembre de 2001. L’administració de Biden, primer havia congelat el pacte sobre els avions, però si va tornar a comprometre i sembla que mantindrà tots els pactes intactes.

 
El Sàhara Occidental era una antiga colònia espanyola que va ser annexionada el 1975 al Marroc i a Mauritània, qui després abandonaria. L’any següent el Front Polisario va proclamar la República Àrab Sahrauí Democràtica, enviant el seu govern a l’exili a Algèria. Els anys d’insurgència van culminar el 1991 amb la promesa de les Nacions Unides d’un referèndum d’independència que encara no s’ha celebrat. Marroc encara que és a l’altre extrem de la Mediterrània, va saber llegir el moment i aprofitar-lo per aconseguir una fita molt difícil: portar els Estats Units a reconèixer el Sàhara occidental com a territori de sobirania marroquina i rebre’n ajuda militar. Fins ara d’entre els països rellevants, només el recolzava França.


La diplomàcia marroquina no s’atura aquí. Posa els ulls en la fractura europea: el Brexit li brinda una nova ocasió. El dèficit energètic del Regne Unit i el seu despenjament del mercat únic europeu és una bona ocasió. Aquí encaixa la proposta d’unir el Marroc i la Gran Bretanya amb un cable submarí de transport d’electricitat. La companyia Xlinks construirà un parc solar i eòlic gegantí a la regió Guelmin Oued Noun al sud de Marroc que connectarà la instal·lació amb l’illa britànica a través del cable submarí més llarg del món, d’uns 3.800 quilòmetres. Quan aquest estigui completat subministrarà un 8% de les necessitats elèctriques del Regne Unit. 

La posició britànica sobre el Sàhara era la de la Comunitat Internacional, és a dir en favor del poble sahrauí, i no ha canviat. Però, el Regne Unit va donar la benvinguda a la normalització de les relacions entre Israel i Marroc i ara parla d’arribar a una negociació política per l’autodeterminació del Sàhara Occidental. Tanmateix, a ningú se li escapa que Marroc negocia amb el Regne Unit tenint present el seu objectiu pragmàticament i gradual. 
El Marroc està enfadat amb Algèria pel seu suport al Front Polisario. El Marroc insisteix que és ell qui té la sobirania del Sàhara Occidental. Les relacions entre Marroc i Algèria es van seguir deteriorant sobretot aquest estiu quan Algèria va acusar el Marroc de començar alguns incendis greus al seu territori. Marroc ha anat tensant les relacions amb Algèria fins al trencament l’agost passat. No hem de perdre de vista que el contracte del gasoducte del Magreb (GME) que surt dels camps gasistes algerians i passa per territori marroquí acaba el pròxim 30 d’octubre. Algèria ha dit que aquest dia planeja tallar el subministrament de gas que arriba per aquesta via a Marroc, Espanya i Portugal. D’aquesta manera el gas algerià arribarà a Espanya només per Medgaz, que és el gasoducte que connecta Algèria directament amb la costa de Cadis. La capacitat d’aquest gasoducte és menor que el del Magreb i es preveu que si això no és suficient es farà arribar la resta en vaixell. 

I què passa a Europa? La Unió veu com el preu del gas puja a mesura que s’apropa l’hivern. Per  l’Est depèn en gran mesura de la posada en funcionament del nou gasoducte del Bàltic (Nord Stream 2) que ve dels camps russos. I pel flanc sud-occidental només queda el gasoducte que ve directament d’Algèria (Medgaz) que hem anomenat i els vaixells. La reacció europea ha estat jurídicament impecable i aparentment desvinculada del tauler polític: el Tribunal General de la Unió Europea ha anul·lat els tractats pesquer i agrícola entre la UE i Marroc, per no haver consultat a la població sahrauí. Veiem que Espanya és el país de la Unió Europea que queda més afectat per aquesta decisió, ja que la seva flota pesquera depèn molt d’aquestes aigües, quasi un terç,  però també  pressiona Marroc per les grans contrapartides que li suposava.

Com veiem, el Marroc que no és una potència regional, aconsegueix apropar als seus postulats els estats més forts i pressiona als dèbils pels seus interessos. Quines lliçons podem aprendre els catalans de l’observació d’aquesta manera de fer? Les lliçons per Catalunya, van més enllà d’avaluar la justa causa sahrauí. L’aprenentatge que n’hem d’extreure com a país és com Marroc navega per les aigües de la Comunitat Internacional. Marroc ens dona una lliçó de realisme. La seva prioritat en aquest moment és que se li reconegui sens dubte el seu domini del Sàhara Occidental. Ja té el suport francès. Va aconseguir, a rebuf dels acords Abraham, el reconeixement dels EUA. Ara va a pel Regne Unit. Com que aquests són Estats forts, ho aconsegueix satisfent-los-hi oportunament alguna necessitat important. A la vegada, exerceix pressions cap a països més dèbils com Algèria  i Espanya, amb qui trenca relacions i porta al tall del gasoducte en el primer cas; o sotmet amb crisis d’emigrants en el segon. En definitiva els intenta doblegar. 

És cert que Catalunya no és ara per ara propietària de si mateixa, però faria bé de vincular el seu camí i projecte a promeses i intencions futures que li guanyessin el favor d’estats significatius; sense dogmes i pensant només en el que ens atansa als grans objectius de país. És la lliçó d’un país com Marroc que des de la feblesa sap anar acomplint els seus propòsits. No tria els vents que li venen donats, però sap aprofitar-los.  Recordem finalment l’avís de Sèneca, segons el qual "No hi ha vent favorable per al qui no sap on va".

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació