04
d'octubre
del
2021
Actualitzat
a les
17:23h
Ha mort el gran Josep Maria Forn als 93 anys. És un dels cineastes més importants i decisius de la història del cinema català. Potser molta gent sap que va ser el director de La pell cremada, de Companys procés a Catalunya i d'El coronel Macià. Potser hi ha qui sap que va dirigir una quinzena de pel·lícules entre 1957 i 2015. Potser hi ha qui sap que va rebre el Gaudí d'Honor de l'Acadèmia del Cinema Català.
Potser hi ha qui sap que La pell cremada és un film fonamental dels anys seixanta i de tot el cinema espanyol i que poques vegades s'ha retratat amb més encert, eloqüència i risc el decisiu fenomen de la immigració andalusa a Catalunya. Tot això és més o menys conegut i està bé tornar-ho a explicar. Val la pena recalcar, però, que molt probablement, sense Forn l'Acadèmia del Cinema Català no existiria perquè, molt probablement, el cinema català no existiria. I per què passaria això? Doncs perquè a banda d'haver dirigit una quinzena de pel·lícules, Forn va ser un puntal de la indústria del cinema català quan ningú li deia cinema català. Va fer de productor, de mentor de joves inquiets que volien dirigir la seva primera pel·lícula, va saber capturar entusiasmes i donar-los forma.
Va dirigir Companys, procés a Catalunya l'any 1979, en plena Transició Democràtica, quan els ànims estaven encesos i els sabres es movien, quan parlar de política catalana era excitar moltes susceptibilitats, encabritar molts fanatismes. A ell li importava un rave, feia el que creia que havia de fer. S'atrevia i vencia. En la imparable sensació de retrocés intel·lectual i polític que vivim, un no pot deixar de pensar què devia significar fer una pel·lícula sobre Lluís Companys fa quaranta anys. Ara, quan encara hi ha qui es posa a la boca el nom del president de la Generalitat assassinat per a tacar la seva memòria i per a atiar odis passats que es projecten sobre el present de manera inexorable i tinyosa.
Josep Maria Forn va conèixer bé els intersticis de la professió, la va amassar, la va soldar, va construir els seus motlles, al costat d'un clàssic: Ignasi F. Iquino, mite de la cinematografia a casa nostra, director i productor estajanovista que va marcat a foc el cinema de quatre dècades i, a la pràctica, tots els professionals que van treballar al seu costat. Va ser director general de cinematografia, va aixecar columnes i va dissenyar ponts, va ser un home fonamental per a la cultura catalana contemporània. Com en tants altres casos, ho va fer tot perquè creia que ho havia de fer, sense esperar ningú, sense demanar excessius permisos. Fa vergonya veure que la seva feina, que el seu llegat i el de tantes persones decisives més, compta poc o gens per als representants públics, incapaços de valorar com es mereix el sector cultural, incapaços de saber transcendir la dinàmica perniciosa de la subvenció, desconeixedors profunds i ignorants de què la cultura és la fonamental de les estructures d'un estat.
Potser hi ha qui sap que La pell cremada és un film fonamental dels anys seixanta i de tot el cinema espanyol i que poques vegades s'ha retratat amb més encert, eloqüència i risc el decisiu fenomen de la immigració andalusa a Catalunya. Tot això és més o menys conegut i està bé tornar-ho a explicar. Val la pena recalcar, però, que molt probablement, sense Forn l'Acadèmia del Cinema Català no existiria perquè, molt probablement, el cinema català no existiria. I per què passaria això? Doncs perquè a banda d'haver dirigit una quinzena de pel·lícules, Forn va ser un puntal de la indústria del cinema català quan ningú li deia cinema català. Va fer de productor, de mentor de joves inquiets que volien dirigir la seva primera pel·lícula, va saber capturar entusiasmes i donar-los forma.
Va dirigir Companys, procés a Catalunya l'any 1979, en plena Transició Democràtica, quan els ànims estaven encesos i els sabres es movien, quan parlar de política catalana era excitar moltes susceptibilitats, encabritar molts fanatismes. A ell li importava un rave, feia el que creia que havia de fer. S'atrevia i vencia. En la imparable sensació de retrocés intel·lectual i polític que vivim, un no pot deixar de pensar què devia significar fer una pel·lícula sobre Lluís Companys fa quaranta anys. Ara, quan encara hi ha qui es posa a la boca el nom del president de la Generalitat assassinat per a tacar la seva memòria i per a atiar odis passats que es projecten sobre el present de manera inexorable i tinyosa.
Josep Maria Forn va conèixer bé els intersticis de la professió, la va amassar, la va soldar, va construir els seus motlles, al costat d'un clàssic: Ignasi F. Iquino, mite de la cinematografia a casa nostra, director i productor estajanovista que va marcat a foc el cinema de quatre dècades i, a la pràctica, tots els professionals que van treballar al seu costat. Va ser director general de cinematografia, va aixecar columnes i va dissenyar ponts, va ser un home fonamental per a la cultura catalana contemporània. Com en tants altres casos, ho va fer tot perquè creia que ho havia de fer, sense esperar ningú, sense demanar excessius permisos. Fa vergonya veure que la seva feina, que el seu llegat i el de tantes persones decisives més, compta poc o gens per als representants públics, incapaços de valorar com es mereix el sector cultural, incapaços de saber transcendir la dinàmica perniciosa de la subvenció, desconeixedors profunds i ignorants de què la cultura és la fonamental de les estructures d'un estat.