08
de desembre
del
2021
Actualitzat
a les
11:23h
El Bundestag ha escollit aquest dimecres Olaf Scholz com a canceller. La cambra baixa del parlament alemany ha elegit el socialdemòcrata, que governarà amb els verds i els liberals -coalició semàfor- després de 16 anys d'Angela Merkel. Scholz, que necessitava 369 vots, n'ha obtingut 395.
La pandèmia ha salvat la socialdemocràcia alemanya. L'any 2017, quan les anteriors eleccions alemanyes, l'històric Partit Socialdemòcrata Alemany (SPD), va quedar reduït a un esquifit 20% dels vots, pagant així anys de govern de coalició amb els democristians (CDU-CSU) d'Angela Merkel. SPD i CDU, antagonistes històrics, han governat junts dotze dels darrers setze anys, el que ha causat desgast en la CDU d'Angela Merkel, però encara més en els socialdemòcrates.
En les últimes eleccions, les tornes van canviar. La CDU i l'SPD s'han desgastat enormement. La retirada de Merkel, la candidatura fràgil del seu successor al capdavant del partit, Armin Laschet, i la major solidesa del socialdemòcrata Olaf Scholz, el van dur a la primera posició i suposen un canvi de cicle a Berlín. Però qui és aquest socialdemòcrata de l'ala dreta que ha desafiat tots els pronòstics que, fins fa unes setmanes, li donaven poques opcions?
Nascut a Osnabruck, a la Baixa Saxònia, des de ben jove Olaf Scholz es va establir a Hamburg, i és a la gran urbs portuària on ha construït la seva base política. Pragmàtic, va defensar les polítiques de rigor financer de l'anterior canceller, el socialdemòcrata Gerard Schröder (1998-2005), i es va desgastar al seu costat. Sempre amb problemes amb l'ala esquerra del seu partit, que el veu com un exponent de la tecnocràcia, Scholz va saber reinventar-se al capdavant de l'alcaldia d'Hamburg, una ciutat estat dins del sistema federal alemany.
Scholz va governar Hamburg entre el 2011 i el 2018, demostrant capacitat per combinar el rigor pressupostari amb una política ambiciosa d'ajudes a les famílies amb fills i a la partida d'habitatge. Després de les eleccions del 2017, quan l'SPD va quedar reduït a un 20% que era l'anunci d'una davallada històrica, Scholz va tornar al govern federal de la gran coalició CDU-SPD per ser el número dos d'Angela Merkel com a vicecanceller i ministre de Finances.
Sense la pandèmia, és possible que els socialdemòcrates no haguessin aixecat el cap i que l'espai d'una esquerra moderada i, sobretot, moderna, hagués recaigut ja en els Verds, cada cop més centrats i guanyadors. Després de governar tants anys junts, els democristians de Merkel i l'SPD de Scholz estaven molt desgastats però sobretot ho estava la força petita de la coalició, l'SPD. L'intent de Scholz de fer-se amb la presidència del partit el 2019 va acabar en un fracàs humiliant. El principal dirigent de la formació en el govern federal va ser derrotat en el congrés del partit a mans del tàndem format per Norbert Walter-Borjans i Saskia Esken.
Un polític que fos menys resistent que Scholz no hagués resistit la humiliació. Però el vicecanceller és un polític dur de pelar, fred i calculador. Va posar bona cara, sabent potser que des d efa dècades cap líder de l'SPD resisteix gaire temps al capdavant del partit. I en això va venir la pandèmia. Merkel va haver d'optar per una política intervencionista i deixar de banda la rigidesa en els criteris de dèficit.
De cop i volta, Scholz, ministre de Finances, va passar de ser el més antipàtic dels membres de tot govern a encarnar un intervencionisme decidit davant la magnitud de la crisi. La disciplina pressupostària passava a segon terme i Scholz va encarnar l'aposta ferma per la recuperació i l'expansió, amb un paquet d'estímuls de 130.000 milions d'euros. En poc temps, el vicecanceller va passar a ser un dels polítics més populars del seu partit, que el va fer candidat a la cancelleria.
Amb una Merkel en retirada, Scholz s'ha vist reforçat per factors inesperats: la feblesa del candidat democristià Armin Laschet i de la verda Annalena Baerbock. A aquesta li van fer mal alguna mentida en el seu currículum, com els plagis en la seva tesi doctoral. Un fet que en altres llocs, com Espanya, li hagués fet poc mal, però que en un país seriós té un cost enorme. Això i certa manca de gruix en els debats han erosionat l'aspirant ecologista. Mentre que a Laschet l'han afectat un seguit d'errors en campanya, començant per una escena en què se'l veia rient sense parar mentre el president alemany Steinmeier feia un discurs davant dels aiguats que van assolar Alemanya fa uns mesos.
La revenja de Helmut Schmidt
Amb Scholz, s'imposa un corrent pragmàtic i centrista dins de la socialdemocràcia que ningú com l'hamburguès Helmut Schmidt va saber encarnar millor. També com ell, Scholz va saber convertir el govern d'Hamburg en la seva plataforma de poder. L'avui guanyador no amaga l'admiració per Schmidt, canceller en uns anys gloriosos de la socialdemocràcia alemanya (1974-82) i exponent també d'una moderació ideològica i una preferència per polítiques basades en la serietat de les dades i no gaire en posturetes o afirmacions buides.
Per Merkel, el resultat no deixa de ser paradoxal. La dirigent política més poderosa d'Europa es retira deixant el seu partit en una situació malmesa i ha de veure com el candidat pel qual ha apostat surt destrossat de les urnes. La líder més emblemàtica de l'Europa actual no ha pogut evitar un pèssim resultat per al seu partit. Una dada que ha de merèixer anàlisis profundes.
La pandèmia ha salvat la socialdemocràcia alemanya. L'any 2017, quan les anteriors eleccions alemanyes, l'històric Partit Socialdemòcrata Alemany (SPD), va quedar reduït a un esquifit 20% dels vots, pagant així anys de govern de coalició amb els democristians (CDU-CSU) d'Angela Merkel. SPD i CDU, antagonistes històrics, han governat junts dotze dels darrers setze anys, el que ha causat desgast en la CDU d'Angela Merkel, però encara més en els socialdemòcrates.
En les últimes eleccions, les tornes van canviar. La CDU i l'SPD s'han desgastat enormement. La retirada de Merkel, la candidatura fràgil del seu successor al capdavant del partit, Armin Laschet, i la major solidesa del socialdemòcrata Olaf Scholz, el van dur a la primera posició i suposen un canvi de cicle a Berlín. Però qui és aquest socialdemòcrata de l'ala dreta que ha desafiat tots els pronòstics que, fins fa unes setmanes, li donaven poques opcions?
Nascut a Osnabruck, a la Baixa Saxònia, des de ben jove Olaf Scholz es va establir a Hamburg, i és a la gran urbs portuària on ha construït la seva base política. Pragmàtic, va defensar les polítiques de rigor financer de l'anterior canceller, el socialdemòcrata Gerard Schröder (1998-2005), i es va desgastar al seu costat. Sempre amb problemes amb l'ala esquerra del seu partit, que el veu com un exponent de la tecnocràcia, Scholz va saber reinventar-se al capdavant de l'alcaldia d'Hamburg, una ciutat estat dins del sistema federal alemany.
Scholz va governar Hamburg entre el 2011 i el 2018, demostrant capacitat per combinar el rigor pressupostari amb una política ambiciosa d'ajudes a les famílies amb fills i a la partida d'habitatge. Després de les eleccions del 2017, quan l'SPD va quedar reduït a un 20% que era l'anunci d'una davallada històrica, Scholz va tornar al govern federal de la gran coalició CDU-SPD per ser el número dos d'Angela Merkel com a vicecanceller i ministre de Finances.
Sense la pandèmia, és possible que els socialdemòcrates no haguessin aixecat el cap i que l'espai d'una esquerra moderada i, sobretot, moderna, hagués recaigut ja en els Verds, cada cop més centrats i guanyadors. Després de governar tants anys junts, els democristians de Merkel i l'SPD de Scholz estaven molt desgastats però sobretot ho estava la força petita de la coalició, l'SPD. L'intent de Scholz de fer-se amb la presidència del partit el 2019 va acabar en un fracàs humiliant. El principal dirigent de la formació en el govern federal va ser derrotat en el congrés del partit a mans del tàndem format per Norbert Walter-Borjans i Saskia Esken.
Un polític que fos menys resistent que Scholz no hagués resistit la humiliació. Però el vicecanceller és un polític dur de pelar, fred i calculador. Va posar bona cara, sabent potser que des d efa dècades cap líder de l'SPD resisteix gaire temps al capdavant del partit. I en això va venir la pandèmia. Merkel va haver d'optar per una política intervencionista i deixar de banda la rigidesa en els criteris de dèficit.
De cop i volta, Scholz, ministre de Finances, va passar de ser el més antipàtic dels membres de tot govern a encarnar un intervencionisme decidit davant la magnitud de la crisi. La disciplina pressupostària passava a segon terme i Scholz va encarnar l'aposta ferma per la recuperació i l'expansió, amb un paquet d'estímuls de 130.000 milions d'euros. En poc temps, el vicecanceller va passar a ser un dels polítics més populars del seu partit, que el va fer candidat a la cancelleria.
Amb una Merkel en retirada, Scholz s'ha vist reforçat per factors inesperats: la feblesa del candidat democristià Armin Laschet i de la verda Annalena Baerbock. A aquesta li van fer mal alguna mentida en el seu currículum, com els plagis en la seva tesi doctoral. Un fet que en altres llocs, com Espanya, li hagués fet poc mal, però que en un país seriós té un cost enorme. Això i certa manca de gruix en els debats han erosionat l'aspirant ecologista. Mentre que a Laschet l'han afectat un seguit d'errors en campanya, començant per una escena en què se'l veia rient sense parar mentre el president alemany Steinmeier feia un discurs davant dels aiguats que van assolar Alemanya fa uns mesos.
La revenja de Helmut Schmidt
Amb Scholz, s'imposa un corrent pragmàtic i centrista dins de la socialdemocràcia que ningú com l'hamburguès Helmut Schmidt va saber encarnar millor. També com ell, Scholz va saber convertir el govern d'Hamburg en la seva plataforma de poder. L'avui guanyador no amaga l'admiració per Schmidt, canceller en uns anys gloriosos de la socialdemocràcia alemanya (1974-82) i exponent també d'una moderació ideològica i una preferència per polítiques basades en la serietat de les dades i no gaire en posturetes o afirmacions buides.
Per Merkel, el resultat no deixa de ser paradoxal. La dirigent política més poderosa d'Europa es retira deixant el seu partit en una situació malmesa i ha de veure com el candidat pel qual ha apostat surt destrossat de les urnes. La líder més emblemàtica de l'Europa actual no ha pogut evitar un pèssim resultat per al seu partit. Una dada que ha de merèixer anàlisis profundes.