04
de setembre
del
2021
Actualitzat
el
06
de setembre
a les
10:39h
El periodista Cristian Segura (Barcelona, 1978) explica que va decidir ser d'esquerres el dia que va veure l'escriptor Gabriel García Márquez al bar del Club de Polo. Ho explica en el llibre Gent d'ordre (Galàxia Gutenberg), on dissecciona el que ell considera que és un món que s'acaba, el de l'upper Diagonal. Un concepte que, per cert, va inventar ell.
Gent d'ordre és un retrat que uneix el rigor periodístic i la traça d'escriptor irònic, sarcàstic en moltes pàgines. El llibre és una guia per on passen llocs i figures perfilades amb estil incisiu. En la conversa parla delspijoprogres i els pijolocos, de les diferències entre el Polo i el Tennis Barcelona, de com el procés ha fragmentat la zona alta. I també del periodisme i de les seves contradiccions.
- Vostè es va inventar el concepte d'upper Diagonal. En aquest llibre li canta les absoltes. És realment un món en extinció?
- Crec que sí. Les elits són com l'energia, es transformen. Vull subratllar que parlo de Barcelona. De la burgesia de Girona o de l'agrícola de Lleida no m'atreviria a escriure. Aquesta burgesia de Barcelona que neix de la "pau social" del franquisme està desapareixent i s'està transformant en una altra cosa, molt més fragmentada.
- Per què desapareix?
- Primer, per la globalització. Amb la globalització, passem de tenir industrials a tenir una burgesia que ja no és productora, sinó extractiva i que viu de rendes. Quan parlo de casos concrets, esmento la meva família. Acabem vivint dels parracs dels avis. Això és un canvi molt gran, no només de tipus econòmic sinó també de com aquesta burgesia interactua amb la resta de la societat. L'altre factor és que la societat del benestar, malgrat totes les desigualtats que pugui generar el capitalisme, s'ha consolidat. Com la classe mitjana en els darrers quaranta anys. Ara està perdent pes, però ha estat així. I aquestes elits han acabat convivint, sigui en clubs esportius o en discoteques, amb altres grups socials. Ara mateix acaben d'enderrocar l'edifici on hi havia el mític bar l'Universal. Quan es va fundar els anys vuitanta, hi anaven les elits. Les darreres dècades hi anaven les elits però també gent que venia d'altres zones i sectors. Això ha estat un gran factor de canvi. Un altre factor de canvi és que les famílies que esmentava Millet, allò que feia que el PP de Santi Fisas es trobés bé amb els convergents, o amb els socialistes, saltés pels aires. Perquè la política era vista per aquests sectors com un factor disruptiu, amb desconfiança.
- Això ha canviat?
- Ara la política té un pes i fa que hi hagi conflictes entre ells. Neixen unes noves elits entorn l'administració pública catalana, que és molt potent, malgrat que es reclamin més competències. L'administració catalana mou més diners que alguns països de la Unió Europea. Hi ha companyies com Comsa, Mediapro o els Sorigué que creixen a partir d'aquesta administració. Abans no era així. Ara fins i tot es manifesten perquè alliberin el director general de Tributs de la Generalitat. Per un lector de NacióDigital això serà vist de manera positiva. Però per la burgesia que votava CiU, acabar anant a una manifestació per demanar que s'alliberi un funcionari és un sotrac. Tot plegat fa que aquest món que neixia de la "pau franquista" estigui desapareixent.
- Assenyala a Gent d'ordre les diferències entre la burgesia dels anys anys de Sagarra, que havia fet algunes apostes estratègiques de país, com la Mancomunitat, i l'actual. La burgesia s'ha degradat?
- I tant! Exceptuant noms que també cito, com Vila Casas, que és un altre exemple d'un senyor que era industrial farmacèutic i ven l'empresa. I gestiona molt bé el seu capital. Però ja no té la indústria, la tenen uns altres, els Gallardo. Però és una excepció d'interès pel món de l'art i la cultura. O el cas de Monega, de Myrurgia. Era un gran il·lustrador, un gran cartellista. La gent de la Lliga era una gent que aposta pel país. No cal anar tan lluny. El Cercle d'Economia dels anys cinquanta i seixanta que empeny Vicens Vives és un exemple de pragmatisme i voluntat de construir país i canviar el sistema. Això, des de la Transició i la democràcia, va retrocedint.
- Fa en el llibre una dissecció de les diferents tipologies de l'upper. En què es diferencia un pijoprogre d'un pijoloco?
- El paradigma del pijoprogre és Jaime Gil de Biedma. Té un poema que sintetiza perfectament el remordiment de classe de qui vol ser el número u en progressisme i lluita pels drets socials: "A vosotros pecadores / como yo, que me avergüenzo / de los palos que no me han dado / señoritos de nacimiento / por mala conciencia escritores/ de poesía social". L'antítesi paradigmàtica, com a pijoloco, és José Cusí, l'armador del rei emèrit. Pijoloco és una paraula inventada pel meu pare. Personalment, crec que és molt més sa el pijoloco, perquè no té aquestes complexitats mentals de demostrar que és d'esquerres. No, és un ésser amoral que és tal com raja. Tots dos tenen coses bones i dolentes. Jo soc un reflex mínim del que és Gil de Biedma i molts altres com ell.
- Vostè és un pijoprogre?
- O ho he estat. Faig broma en el llibre de quan em vaig trobar amb Gabriel García Márquez al Polo. Jo tenia 16 anys. Era un lector voraç. La meva mare t'ho pot dir. García Márquez era un dels meus referents i un dia me'l trobo al bar del Club de Polo, en calça curta i una raqueta, amb uns nois que semblaven sortits d'un anunci de Lacoste. I em quedo parat. Un referent de l'esquerra més combativa i íntim de Fidel Castro. Estava en el club més elitista de Barcelona. Ell estava bevent Coca-Cola. Dels nervis li pregunto: "¿Es usted García Márquez?". "Sí, soy yo". "Pues vaya con cuidado, no se atragante con la Coca-Cola". Em mira i diu: "¿Por qué?". "Es una bebida imperialista", li vaig dir. Ell es va girar i no em va dir res més. Aquell dia vaig decidir ser d'esquerres. Si García Márquez pot estar al Polo jugant al tennis i la setmana següent va a entrevistar al subcomandant Marcos, jo també vull ser d'esquerres.
- En el llibre assegura que és majoritari a l'upper Diagonal un decantament cap al sobiranisme.
- Només cal veure els resultats electorals. Bona part del meu entorn és independentista i abans no ho era. En la meva família predominava el vot convergent de Barcelona, el més pragmàtic, que fins i tot podia haver votat Aznar en les eleccions de la majoria absoluta del 2000. Si mirem els resultats electorals, Junts és majoritari a Sarrià-Sant Gervasi. I a l'Eixample, també. Ara s'han fragmentat. Abans podia haver un votant d'aquesta mena que era el convergent o el del PP, o també socialista. Hi ha hagut un trencament de l'oasi i un seguit de conflictes que ara s'estan cicatritzant. Vila Casas explica que ja no pot parlar d'aquests temes amb amics seus perquè ell és independentista. El procés ha dividit l'upper Diagonal. Abans la gran casa de tots ells era Convergència i una part ha passat a abraçar posicions sobiranistes. Han seguit la inèrcia que ha fet el món convergent. Hi ha hagut un canvi: abans els homes forts de Convergència eren de Barcelona. No només Pujol i Artur Mas, també Xavier Trias o els Molins. Ara tots són de comarques.
- Diu que el torneig de tennis Comte de Godó és un dels pocs llocs on la gent d'ordre es pot sentir guanyadora.
- L'Open Godó és com un d'aquells gags del Polònia en què s'entra en un museu de la història. Hi entres i et sents com fa vint o trenta anys. Tot aquesta zona de Pedralbes és com un món ancorat en el passat. Crec que va ser David Fernández que va dir que l'únic gueto que queda a Catalunya de debò era Pedralbes. Ell ho deia de manera despectiva. Jo també ho puc dir de manera despectiva, però Pedralbes no és ni millor ni pitjor que Sant Adrià de Besòs. En tot cas, és una realitat que existeix.
- I diu en el llibre que l'ambient al Godó és diferent al que es dona al Concurs de Salts Internacional del Polo.
- Ara el Polo s'ha obert. Hi ha un acord amb l'Ajuntament que fa possible que tothom pugui anar a veure els salts. Però posaré un exemple de com és el Polo respecte a d'altres clubs, com el Tennis Barcelona o el de Matadepera. Al Polo hi havia un senyor que venia tots els equipaments d'hoquei, que es deia Mohinder Lal, que era un jugador indi. La relació d'ell amb els qui li compraven el material era d'absoluta submissió. A Matadepera qui venia i ven els pals es diu Ranjit. En aquest cas no hi havia cap relació de submissió. Ranjit ha fet una empresa a Terrassa. Són diferències entre diferents tipus de classes benestants. El Polo encara continua tenint aquesta posició de venir de la tradició d'haver estat fundat per patrimonis molt alts vinculats al poder militar, i que van ser molt forts durant el franquisme. El Tennis Barcelona sempre va estar més vinculat a una burgesia més catalanista. I Matedepera encara més. Recordo que de petits anàvem a jugar hoquei a Terrassa i ens cridaven "Pijos! Fatxes!". Jo sempre els deia que no sabia perquè ens ho deien, si era un dels municipis més rics i tenien unes cases espectaculars.
- Vostè treballa a El País. El periodisme, de tots els matisos, ha perdut l'oremus durant el procés?
- Crec que tothom ha perdut l'oremus durant el procés i el periodisme no és aliè a la resta de la societat. A Catalunya i a Espanya, el procés ha estat un fenomen de trasbalsament i de prendre decisions difícils i sobtades. Si agaféssim l'hemeroteca d'El País o de La Vanguardia veuríem que, en general, el periodisme que es fa ara és millor que fa vint anys. A nivell de recursos, vull dir. Com a feina és molt precària. Amb el procés hem vist coses que han estat bé i d'altres que no.
- En un moment del llibre, diu d'El País que parlar-hi com si fos un diari progressista ja és una cosa del passat.
- D'esquerres, dic al llibre. A vegades es parla d'El País d'abans. Jo no veig que hagi canviat tant, diria que ha representat l'establishment espanyol, des d'un vessant socialdemòcrata. Només cal llegir les excel·lents memòries de Juan Luis Cebrián. Crec que a nivell editorial no és diferent ara a abans. Va ser fundat per unes persones de mentalitat liberal, però des d'una posició d'establishment. Hi ha un porter de la meva família que sempre em regala La Razón perquè sap que escric a El País i encara deu tenir en ment que es veu com un diari d'esquerres. Ara és de dretes? I el PSC? A Sarrià, el PSC treu resultats molt bons perquè el vota burgesia no-independentista, tot i que menor al que vota Junts i ERC junts.
- Entre la gent propera al Cercle d'Economia, en aquests moments, deu haver molts votants del PSC.
- Al Cercle d'Economia no en tinc cap dubte que guanya el PSC. Això és dolent? No. Jo crec que existeixen les dretes i les esquerres, però l'etiqueta d'esquerres per al PSC o per a El País em resulten difícils. No diria que són de dretes en absolut. És la socialdemocràcia. Jo crec que les revolucions són dolentes. Acabo de llegir L'Antic Règim i la Revolució de Tocqueville i crec que arribar a una revolució és una cosa dolenta.
- Per què ho creu?
- Perquè el que ve després és molt injust i paguen molts justos per pecadors. Per això dic que aquesta burgesia ha abraçat molt a la lleugera un intent de revolució com era declarar de manera unilateral la independència.
- Una informació seva, concretament sobre unes conferències del magistrat Sant Vidal, va esperonar el jutjat 13 a iniciar la persecució judicial contra els líders del procés. Va sentir algun remordiment o va fer alguna reflexió?
- Remordiment, cap ni un. Si em pregunta si duc una càrrega de pena com a català, no, perquè jo vaig fer la meva feina. El que sí que recordo és que el dia que el jutjat número 13 va utilitzar aquesta informació, vaig vomitar pels nervis, quan em va trucar el fiscal per anar a declarar. No perquè pensés que per culpa meva passava allò, perquè la justícia espanyola hagués agafat qualsevol altre motiu. Ara, sí que és noticiable que un senador, de forma reiterada, expliciti coses que eren notícia.
- Va testificar davant del jutjat 13.
- Vaig parlar amb el fiscal i li vaig dir que hi havia uns vídeos que estaven a YouTube. I res més.
- Fins a quin punt s'ha sentit en algun moment dins d'una trinxera?
- He tingut aquesta sensació que hi ha hagut trinxeres. De la feina que he desenvolupat com a periodista durant el procés n'estic molt satisfet. Sí que m'he sentit en diversos moments situat en una trinxera. Si en algun moment he comès errors que puguin ser significatius, els he comès a Twitter. Perquè he estat, i encara soc, però crec que d'una forma més civilitzada, molt proactiu per veure els defectes del costat del nacionalisme català. Però per què he estat molt crític i he monitoritzat de forma especialment severa el nacionalisme català? Perquè és el que governa Catalunya, que és el meu país. Perquè el que va passar aquí és prou greu com per ser analitzat amb severitat. Però reconec que he estat desigualadament crític amb el nacionalisme català. També perquè jo veig Pere Aragonès i Pedro Sánchez i em sento més proper al senyor Aragonès. Perquè jo soc d'aquí i això em fa ser més sever amb els meus. És l'única manera de fer que una societat millori. Si un dia Catalunya és independent seré tan sever com ara perquè és el meu país.
Gent d'ordre és un retrat que uneix el rigor periodístic i la traça d'escriptor irònic, sarcàstic en moltes pàgines. El llibre és una guia per on passen llocs i figures perfilades amb estil incisiu. En la conversa parla delspijoprogres i els pijolocos, de les diferències entre el Polo i el Tennis Barcelona, de com el procés ha fragmentat la zona alta. I també del periodisme i de les seves contradiccions.
- Vostè es va inventar el concepte d'upper Diagonal. En aquest llibre li canta les absoltes. És realment un món en extinció?
- Crec que sí. Les elits són com l'energia, es transformen. Vull subratllar que parlo de Barcelona. De la burgesia de Girona o de l'agrícola de Lleida no m'atreviria a escriure. Aquesta burgesia de Barcelona que neix de la "pau social" del franquisme està desapareixent i s'està transformant en una altra cosa, molt més fragmentada.
- Per què desapareix?
- Primer, per la globalització. Amb la globalització, passem de tenir industrials a tenir una burgesia que ja no és productora, sinó extractiva i que viu de rendes. Quan parlo de casos concrets, esmento la meva família. Acabem vivint dels parracs dels avis. Això és un canvi molt gran, no només de tipus econòmic sinó també de com aquesta burgesia interactua amb la resta de la societat. L'altre factor és que la societat del benestar, malgrat totes les desigualtats que pugui generar el capitalisme, s'ha consolidat. Com la classe mitjana en els darrers quaranta anys. Ara està perdent pes, però ha estat així. I aquestes elits han acabat convivint, sigui en clubs esportius o en discoteques, amb altres grups socials. Ara mateix acaben d'enderrocar l'edifici on hi havia el mític bar l'Universal. Quan es va fundar els anys vuitanta, hi anaven les elits. Les darreres dècades hi anaven les elits però també gent que venia d'altres zones i sectors. Això ha estat un gran factor de canvi. Un altre factor de canvi és que les famílies que esmentava Millet, allò que feia que el PP de Santi Fisas es trobés bé amb els convergents, o amb els socialistes, saltés pels aires. Perquè la política era vista per aquests sectors com un factor disruptiu, amb desconfiança.
- Això ha canviat?
- Ara la política té un pes i fa que hi hagi conflictes entre ells. Neixen unes noves elits entorn l'administració pública catalana, que és molt potent, malgrat que es reclamin més competències. L'administració catalana mou més diners que alguns països de la Unió Europea. Hi ha companyies com Comsa, Mediapro o els Sorigué que creixen a partir d'aquesta administració. Abans no era així. Ara fins i tot es manifesten perquè alliberin el director general de Tributs de la Generalitat. Per un lector de NacióDigital això serà vist de manera positiva. Però per la burgesia que votava CiU, acabar anant a una manifestació per demanar que s'alliberi un funcionari és un sotrac. Tot plegat fa que aquest món que neixia de la "pau franquista" estigui desapareixent.
"Per la burgesia que votava CiU, acabar anant a una manifestació per demanar que s'alliberi el director general de Tributs és un sotrac"
- Assenyala a Gent d'ordre les diferències entre la burgesia dels anys anys de Sagarra, que havia fet algunes apostes estratègiques de país, com la Mancomunitat, i l'actual. La burgesia s'ha degradat?
- I tant! Exceptuant noms que també cito, com Vila Casas, que és un altre exemple d'un senyor que era industrial farmacèutic i ven l'empresa. I gestiona molt bé el seu capital. Però ja no té la indústria, la tenen uns altres, els Gallardo. Però és una excepció d'interès pel món de l'art i la cultura. O el cas de Monega, de Myrurgia. Era un gran il·lustrador, un gran cartellista. La gent de la Lliga era una gent que aposta pel país. No cal anar tan lluny. El Cercle d'Economia dels anys cinquanta i seixanta que empeny Vicens Vives és un exemple de pragmatisme i voluntat de construir país i canviar el sistema. Això, des de la Transició i la democràcia, va retrocedint.
Cristian Segura: "Els casos d'un Monega o un Vila Casas, burgesos que s'interessen per l'art i la cultura, són excepcions". Foto: Gala Espín
- Fa en el llibre una dissecció de les diferents tipologies de l'upper. En què es diferencia un pijoprogre d'un pijoloco?
- El paradigma del pijoprogre és Jaime Gil de Biedma. Té un poema que sintetiza perfectament el remordiment de classe de qui vol ser el número u en progressisme i lluita pels drets socials: "A vosotros pecadores / como yo, que me avergüenzo / de los palos que no me han dado / señoritos de nacimiento / por mala conciencia escritores/ de poesía social". L'antítesi paradigmàtica, com a pijoloco, és José Cusí, l'armador del rei emèrit. Pijoloco és una paraula inventada pel meu pare. Personalment, crec que és molt més sa el pijoloco, perquè no té aquestes complexitats mentals de demostrar que és d'esquerres. No, és un ésser amoral que és tal com raja. Tots dos tenen coses bones i dolentes. Jo soc un reflex mínim del que és Gil de Biedma i molts altres com ell.
- Vostè és un pijoprogre?
- O ho he estat. Faig broma en el llibre de quan em vaig trobar amb Gabriel García Márquez al Polo. Jo tenia 16 anys. Era un lector voraç. La meva mare t'ho pot dir. García Márquez era un dels meus referents i un dia me'l trobo al bar del Club de Polo, en calça curta i una raqueta, amb uns nois que semblaven sortits d'un anunci de Lacoste. I em quedo parat. Un referent de l'esquerra més combativa i íntim de Fidel Castro. Estava en el club més elitista de Barcelona. Ell estava bevent Coca-Cola. Dels nervis li pregunto: "¿Es usted García Márquez?". "Sí, soy yo". "Pues vaya con cuidado, no se atragante con la Coca-Cola". Em mira i diu: "¿Por qué?". "Es una bebida imperialista", li vaig dir. Ell es va girar i no em va dir res més. Aquell dia vaig decidir ser d'esquerres. Si García Márquez pot estar al Polo jugant al tennis i la setmana següent va a entrevistar al subcomandant Marcos, jo també vull ser d'esquerres.
"El paradigma del pijoprogre és Jaime Gil de Biedma, l'antítesi com a pijoloco és José Cusí, l'armador de l'emèrit"
- En el llibre assegura que és majoritari a l'upper Diagonal un decantament cap al sobiranisme.
- Només cal veure els resultats electorals. Bona part del meu entorn és independentista i abans no ho era. En la meva família predominava el vot convergent de Barcelona, el més pragmàtic, que fins i tot podia haver votat Aznar en les eleccions de la majoria absoluta del 2000. Si mirem els resultats electorals, Junts és majoritari a Sarrià-Sant Gervasi. I a l'Eixample, també. Ara s'han fragmentat. Abans podia haver un votant d'aquesta mena que era el convergent o el del PP, o també socialista. Hi ha hagut un trencament de l'oasi i un seguit de conflictes que ara s'estan cicatritzant. Vila Casas explica que ja no pot parlar d'aquests temes amb amics seus perquè ell és independentista. El procés ha dividit l'upper Diagonal. Abans la gran casa de tots ells era Convergència i una part ha passat a abraçar posicions sobiranistes. Han seguit la inèrcia que ha fet el món convergent. Hi ha hagut un canvi: abans els homes forts de Convergència eren de Barcelona. No només Pujol i Artur Mas, també Xavier Trias o els Molins. Ara tots són de comarques.
Cristian Segura acaba de publicar "Gent d'ordre". Foto: Gala Espín
- Diu que el torneig de tennis Comte de Godó és un dels pocs llocs on la gent d'ordre es pot sentir guanyadora.
- L'Open Godó és com un d'aquells gags del Polònia en què s'entra en un museu de la història. Hi entres i et sents com fa vint o trenta anys. Tot aquesta zona de Pedralbes és com un món ancorat en el passat. Crec que va ser David Fernández que va dir que l'únic gueto que queda a Catalunya de debò era Pedralbes. Ell ho deia de manera despectiva. Jo també ho puc dir de manera despectiva, però Pedralbes no és ni millor ni pitjor que Sant Adrià de Besòs. En tot cas, és una realitat que existeix.
- I diu en el llibre que l'ambient al Godó és diferent al que es dona al Concurs de Salts Internacional del Polo.
- Ara el Polo s'ha obert. Hi ha un acord amb l'Ajuntament que fa possible que tothom pugui anar a veure els salts. Però posaré un exemple de com és el Polo respecte a d'altres clubs, com el Tennis Barcelona o el de Matadepera. Al Polo hi havia un senyor que venia tots els equipaments d'hoquei, que es deia Mohinder Lal, que era un jugador indi. La relació d'ell amb els qui li compraven el material era d'absoluta submissió. A Matadepera qui venia i ven els pals es diu Ranjit. En aquest cas no hi havia cap relació de submissió. Ranjit ha fet una empresa a Terrassa. Són diferències entre diferents tipus de classes benestants. El Polo encara continua tenint aquesta posició de venir de la tradició d'haver estat fundat per patrimonis molt alts vinculats al poder militar, i que van ser molt forts durant el franquisme. El Tennis Barcelona sempre va estar més vinculat a una burgesia més catalanista. I Matedepera encara més. Recordo que de petits anàvem a jugar hoquei a Terrassa i ens cridaven "Pijos! Fatxes!". Jo sempre els deia que no sabia perquè ens ho deien, si era un dels municipis més rics i tenien unes cases espectaculars.
- Vostè treballa a El País. El periodisme, de tots els matisos, ha perdut l'oremus durant el procés?
- Crec que tothom ha perdut l'oremus durant el procés i el periodisme no és aliè a la resta de la societat. A Catalunya i a Espanya, el procés ha estat un fenomen de trasbalsament i de prendre decisions difícils i sobtades. Si agaféssim l'hemeroteca d'El País o de La Vanguardia veuríem que, en general, el periodisme que es fa ara és millor que fa vint anys. A nivell de recursos, vull dir. Com a feina és molt precària. Amb el procés hem vist coses que han estat bé i d'altres que no.
"No en tinc cap dubte que al Cercle d'Economia hi guanya el PSC"
- En un moment del llibre, diu d'El País que parlar-hi com si fos un diari progressista ja és una cosa del passat.
- D'esquerres, dic al llibre. A vegades es parla d'El País d'abans. Jo no veig que hagi canviat tant, diria que ha representat l'establishment espanyol, des d'un vessant socialdemòcrata. Només cal llegir les excel·lents memòries de Juan Luis Cebrián. Crec que a nivell editorial no és diferent ara a abans. Va ser fundat per unes persones de mentalitat liberal, però des d'una posició d'establishment. Hi ha un porter de la meva família que sempre em regala La Razón perquè sap que escric a El País i encara deu tenir en ment que es veu com un diari d'esquerres. Ara és de dretes? I el PSC? A Sarrià, el PSC treu resultats molt bons perquè el vota burgesia no-independentista, tot i que menor al que vota Junts i ERC junts.
Cristian Segura: "El dia que em van cridar a declarar al jutjat 13 pels vídeos de Santi Vidal vaig vomitar". Foto: Gala Espín
- Entre la gent propera al Cercle d'Economia, en aquests moments, deu haver molts votants del PSC.
- Al Cercle d'Economia no en tinc cap dubte que guanya el PSC. Això és dolent? No. Jo crec que existeixen les dretes i les esquerres, però l'etiqueta d'esquerres per al PSC o per a El País em resulten difícils. No diria que són de dretes en absolut. És la socialdemocràcia. Jo crec que les revolucions són dolentes. Acabo de llegir L'Antic Règim i la Revolució de Tocqueville i crec que arribar a una revolució és una cosa dolenta.
- Per què ho creu?
- Perquè el que ve després és molt injust i paguen molts justos per pecadors. Per això dic que aquesta burgesia ha abraçat molt a la lleugera un intent de revolució com era declarar de manera unilateral la independència.
- Una informació seva, concretament sobre unes conferències del magistrat Sant Vidal, va esperonar el jutjat 13 a iniciar la persecució judicial contra els líders del procés. Va sentir algun remordiment o va fer alguna reflexió?
- Remordiment, cap ni un. Si em pregunta si duc una càrrega de pena com a català, no, perquè jo vaig fer la meva feina. El que sí que recordo és que el dia que el jutjat número 13 va utilitzar aquesta informació, vaig vomitar pels nervis, quan em va trucar el fiscal per anar a declarar. No perquè pensés que per culpa meva passava allò, perquè la justícia espanyola hagués agafat qualsevol altre motiu. Ara, sí que és noticiable que un senador, de forma reiterada, expliciti coses que eren notícia.
"Reconec que he estat desigualadament crític amb el nacionalisme català però perquè és el meu país"
- Va testificar davant del jutjat 13.
- Vaig parlar amb el fiscal i li vaig dir que hi havia uns vídeos que estaven a YouTube. I res més.
- Fins a quin punt s'ha sentit en algun moment dins d'una trinxera?
- He tingut aquesta sensació que hi ha hagut trinxeres. De la feina que he desenvolupat com a periodista durant el procés n'estic molt satisfet. Sí que m'he sentit en diversos moments situat en una trinxera. Si en algun moment he comès errors que puguin ser significatius, els he comès a Twitter. Perquè he estat, i encara soc, però crec que d'una forma més civilitzada, molt proactiu per veure els defectes del costat del nacionalisme català. Però per què he estat molt crític i he monitoritzat de forma especialment severa el nacionalisme català? Perquè és el que governa Catalunya, que és el meu país. Perquè el que va passar aquí és prou greu com per ser analitzat amb severitat. Però reconec que he estat desigualadament crític amb el nacionalisme català. També perquè jo veig Pere Aragonès i Pedro Sánchez i em sento més proper al senyor Aragonès. Perquè jo soc d'aquí i això em fa ser més sever amb els meus. És l'única manera de fer que una societat millori. Si un dia Catalunya és independent seré tan sever com ara perquè és el meu país.