11
de setembre
del
2021
Actualitzat
a les
14:46h
Van ser només 102 minuts, però es van convertir en suficients per canviar el món de dalt a baix. Entre l'impacte del primer avió a la torre nord del World Trade Center de Nova York i l'esfondrament dels dos edificis es va desencadenar un neguit global que va incloure un atac al Pentàgon i, també, un vol que es va estavellar -mai s'ha acabat de saber cap a on es dirigia- a Pennsilvània després que els passatgers es regiressin contra els segrestadors. Han passat vint anys dels atemptats de l'11-S i el món, en certa manera, no ha tornat a ser el mateix. Els atemptats planificats per Al-Qaida van fer entrar la geopolítica al segle XXI, van fer saltar pels aires la fi de la història preconitzada pel neoliberalisme i va obrir un debat, el dels límits de la llibertat en nom de la seguretat, que encara és viu i continuarà marcant les properes dècades.
Amb 2.977 víctims mortals -a banda dels 19 terroristes que van executar els atemptats- i prop de 25.000 ferits, els fets de Nova York i Washington van comportar la intervenció militar a l'Afganistan -on s'oferia refugi a Osama Bin Laden, convertit en l'enemic públic número u i a qui no es va poder capturar fins deu anys després-, ja en el marc de la guerra global contra el terrorisme. Aquestes són les conseqüències de tot el que va sorgir d'un matí assolellat als Estats Units que va sacsejar els fonaments de les democràcies occidentals i va alterar les regles del joc a nivell internacional.
D'Al-Qaida a Estat Islàmic, l'impacte del terrorisme
No era la primera vegada que el grup comandat per Bin Laden atemptava, però cap maniobra havia estat tan efectiva com aquella. Al cap de tres anys, Al-Qaida va actuar a Espanya, que sota el mandat de José María Aznar havia fet costat de manera acrítica a la política internacional de George W. Bush després de l'11-S. El 2005 va ser Londres qui va patir el terrorisme islamista en una sèrie d'atacs coordinats al transport públic. Les grans capitals involucrades en la guerra global contra el terror havien estat colpejades en un moment en què la guerra de l'Iraq, encetada sota el pretext que Saddam Hussein disposava d'armes de destrucció massiva, ja estava en marxa.
La progressiva pèrdua de protagonisme d'Al-Qaida, debilitada en el trànsit cap a la captura i mort de Bin Laden el 2011, va comportar l'ascens d'un altre grup, encara més eficient en termes comunicatius i eficaç a l'hora de causar estralls. Es tractava d'Estat Islàmic, que va deixar el seu segell a França -centenars de víctimes a la sala Bataclan i als carrers de París-, a Bèlgica -l'aeroport de Zaventem i el centre de Brussel·les van ser els objectius- i també a Barcelona, amb l'atropellament a la Rambla i l'actuació a Cambrils protagonitzada per una cèl·lula islamista molt jove.
Un gran germà per contenir l'amenaça islamista
Una de les conseqüències immediates dels atemptats de l'11-S va ser la creació del departament de Seguretat Nacional, que va incrementar la vigilància a la ciutadania dels Estats Units sota el pretext de garantir-ne la seguretat. També es va posar en marxa l'anomenada Patriot Act, que atorgava més poders al govern amb l'argument de prevenir atacs terroristes. S'havia entrat, de cop, en l'era de la seguretat, que sovint passava per davant de la llibertat. La vigilància de les comunicacions telefòniques i electròniques va passar a ser una constant per part de l'administració.
Quan van produir-se els atemptats del 2001, l'ús dels mòbils estava molt estès, però encara no eren telèfons intel·ligents com ara. Un dels grans debats del segle XXI és quin ús fan les companyies privades de les dades dels usuaris i què passa si aquestes companyies -com va passar amb Cambridge Analytica, Facebook i la campanya de Donald Trump a la presidència- no les preserven amb confidencialitat.
El vesper de l'Orient Mitjà
L'11-S i la política menada per la primera superpotència a l'Orient Mitjà van canviar la correlació de forces a la zona, però no hi van dur la pau. L'accentuació de la polarització ideològica a escala global també es va produir allí, amb un reforçament de la dreta falcona israeliana. Benjamin Netanyahu va aconseguir mantenir-se en el poder amb una política expansionista, mentre que la causa palestina va perdre suports i protagonisme en l'agenda internacional. Un fet que es va veure subratllat per la desaparició de Iàsser Arafat el 2004. La caiguda del règim de Saddam Hussein a l'Iraq va dur la guerra civil al país, ocupat pels EUA. El fonamentalisme religiós sunnita va agafar embranzida, amb organitzacions com Al Qaida i Estat Islàmic amenaçant els equilibris tradicionals i guanyant pes a països com el Pakistan i l'Afganistan. L'Orient Mitjà i l'Àsia Central van continuar sent un vesper.
Els Estats Units, una policia del món en entredit i focalitzada en la Xina
Bush va aconseguir la reelecció el 2004, encara sota l'impacte dels atemptats i en plena croada contra el terrorisme, però quatre anys després els nord-americans van optar pel canvi -polític i retòric- que encarnava Barack Obama. Per primer cop, un membre de la minoria negra arribava a la presidència dels EUA. Durant vuit anys, el país va estar governat per un mandatari que va encarnar una visió progressista de la societat nord-americana. La reforma sanitària que va engegar va donar cobertura a milions de ciutadans. Però la política nord-americana no va sortir dels paràmetres neoliberals clàssics i finalment la coalició entorn Obama no va aconseguir refermar el lligam amb una part de la població blanca treballadora.
L'atac a les Torres Bessones va ser, simbòlicament, un avís de la fi del món hegemonitzat pels Estats Units que havia semblat omnímode després de la caiguda del Mur i la fi de l'imperi soviètic. La Xina va emergir com un gegant en condicions de plantar cara als EUA i de plantejar-li un pols de resultat incert pel control de les noves tecnologies. Washington miraria cada cop amb més angoixa en direcció a l'Àsia, que reclamava una nova primacia. La sortida de les darreres tropes nord-americanes de l'Afganistan sota l'atenta mirada de la Xina -i de Rússia- donaria una de les imatges més metafòriques d'un món diferent.
La fallida del món "neocon"
L'esgotament del model Obama i un fort malestar en territoris industrials depauperats van preparar el terreny per un moviment populista que es va expressar, de maneres diferents, en diversos indrets del món. Quinze anys després de la caiguda de les Torres Bessones, els aires progressistes que semblava anunciar el triomf d'Obama van ser substituïts per un gir regressiu. Als EUA, va dur Donald Trump a la Casa Blanca. A Europa, partits d'extrema dreta van nodrir el malestar social més que l'esquerra tradicional. Al Regne Unit, els partidaris del Brexit van guanyar el referèndum. Al Brasil, l'ultra Jair Bolsonaro va arribar al poder.
La derrota de l'URSS a la Guerra Freda va convertir en guanyadora la tesi popularitzada per l'historiador Francis Fukuyama sobre la fi de la història. La victòria de l'imperi nord-americà, però, no va crear un nou ordre mundial basat en el capitalisme liberal com el que va enunciar George Bush pare els anys noranta. El seu fill, George W. Bush, va haver d'encarar l'atac a les Torres Bessones amb l'impuls d'un pensament "neocon" que aviat es desvetllaria ple de mancances. La crisi econòmica del 2008 i, després, la que vindria acompanyant la pandèmia del 2020, tornaven a demostrar que, en realitat, la història continuava endavant amb final incert.
Amb 2.977 víctims mortals -a banda dels 19 terroristes que van executar els atemptats- i prop de 25.000 ferits, els fets de Nova York i Washington van comportar la intervenció militar a l'Afganistan -on s'oferia refugi a Osama Bin Laden, convertit en l'enemic públic número u i a qui no es va poder capturar fins deu anys després-, ja en el marc de la guerra global contra el terrorisme. Aquestes són les conseqüències de tot el que va sorgir d'un matí assolellat als Estats Units que va sacsejar els fonaments de les democràcies occidentals i va alterar les regles del joc a nivell internacional.
D'Al-Qaida a Estat Islàmic, l'impacte del terrorisme
No era la primera vegada que el grup comandat per Bin Laden atemptava, però cap maniobra havia estat tan efectiva com aquella. Al cap de tres anys, Al-Qaida va actuar a Espanya, que sota el mandat de José María Aznar havia fet costat de manera acrítica a la política internacional de George W. Bush després de l'11-S. El 2005 va ser Londres qui va patir el terrorisme islamista en una sèrie d'atacs coordinats al transport públic. Les grans capitals involucrades en la guerra global contra el terror havien estat colpejades en un moment en què la guerra de l'Iraq, encetada sota el pretext que Saddam Hussein disposava d'armes de destrucció massiva, ja estava en marxa.
Vigilància a Notre Dame per l'amenaça terrorista. Foto: Europa Press
La progressiva pèrdua de protagonisme d'Al-Qaida, debilitada en el trànsit cap a la captura i mort de Bin Laden el 2011, va comportar l'ascens d'un altre grup, encara més eficient en termes comunicatius i eficaç a l'hora de causar estralls. Es tractava d'Estat Islàmic, que va deixar el seu segell a França -centenars de víctimes a la sala Bataclan i als carrers de París-, a Bèlgica -l'aeroport de Zaventem i el centre de Brussel·les van ser els objectius- i també a Barcelona, amb l'atropellament a la Rambla i l'actuació a Cambrils protagonitzada per una cèl·lula islamista molt jove.
Un gran germà per contenir l'amenaça islamista
Una de les conseqüències immediates dels atemptats de l'11-S va ser la creació del departament de Seguretat Nacional, que va incrementar la vigilància a la ciutadania dels Estats Units sota el pretext de garantir-ne la seguretat. També es va posar en marxa l'anomenada Patriot Act, que atorgava més poders al govern amb l'argument de prevenir atacs terroristes. S'havia entrat, de cop, en l'era de la seguretat, que sovint passava per davant de la llibertat. La vigilància de les comunicacions telefòniques i electròniques va passar a ser una constant per part de l'administració.
Quan van produir-se els atemptats del 2001, l'ús dels mòbils estava molt estès, però encara no eren telèfons intel·ligents com ara. Un dels grans debats del segle XXI és quin ús fan les companyies privades de les dades dels usuaris i què passa si aquestes companyies -com va passar amb Cambridge Analytica, Facebook i la campanya de Donald Trump a la presidència- no les preserven amb confidencialitat.
El vesper de l'Orient Mitjà
L'11-S i la política menada per la primera superpotència a l'Orient Mitjà van canviar la correlació de forces a la zona, però no hi van dur la pau. L'accentuació de la polarització ideològica a escala global també es va produir allí, amb un reforçament de la dreta falcona israeliana. Benjamin Netanyahu va aconseguir mantenir-se en el poder amb una política expansionista, mentre que la causa palestina va perdre suports i protagonisme en l'agenda internacional. Un fet que es va veure subratllat per la desaparició de Iàsser Arafat el 2004. La caiguda del règim de Saddam Hussein a l'Iraq va dur la guerra civil al país, ocupat pels EUA. El fonamentalisme religiós sunnita va agafar embranzida, amb organitzacions com Al Qaida i Estat Islàmic amenaçant els equilibris tradicionals i guanyant pes a països com el Pakistan i l'Afganistan. L'Orient Mitjà i l'Àsia Central van continuar sent un vesper.
Soldats dels EUA ajuden un nen afganès. Foto: ACN
Els Estats Units, una policia del món en entredit i focalitzada en la Xina
Bush va aconseguir la reelecció el 2004, encara sota l'impacte dels atemptats i en plena croada contra el terrorisme, però quatre anys després els nord-americans van optar pel canvi -polític i retòric- que encarnava Barack Obama. Per primer cop, un membre de la minoria negra arribava a la presidència dels EUA. Durant vuit anys, el país va estar governat per un mandatari que va encarnar una visió progressista de la societat nord-americana. La reforma sanitària que va engegar va donar cobertura a milions de ciutadans. Però la política nord-americana no va sortir dels paràmetres neoliberals clàssics i finalment la coalició entorn Obama no va aconseguir refermar el lligam amb una part de la població blanca treballadora.
L'atac a les Torres Bessones va ser, simbòlicament, un avís de la fi del món hegemonitzat pels Estats Units que havia semblat omnímode després de la caiguda del Mur i la fi de l'imperi soviètic. La Xina va emergir com un gegant en condicions de plantar cara als EUA i de plantejar-li un pols de resultat incert pel control de les noves tecnologies. Washington miraria cada cop amb més angoixa en direcció a l'Àsia, que reclamava una nova primacia. La sortida de les darreres tropes nord-americanes de l'Afganistan sota l'atenta mirada de la Xina -i de Rússia- donaria una de les imatges més metafòriques d'un món diferent.
La fallida del món "neocon"
L'esgotament del model Obama i un fort malestar en territoris industrials depauperats van preparar el terreny per un moviment populista que es va expressar, de maneres diferents, en diversos indrets del món. Quinze anys després de la caiguda de les Torres Bessones, els aires progressistes que semblava anunciar el triomf d'Obama van ser substituïts per un gir regressiu. Als EUA, va dur Donald Trump a la Casa Blanca. A Europa, partits d'extrema dreta van nodrir el malestar social més que l'esquerra tradicional. Al Regne Unit, els partidaris del Brexit van guanyar el referèndum. Al Brasil, l'ultra Jair Bolsonaro va arribar al poder.
El Pentàgon, després de l'atac Foto: Wikipedia Commons
La derrota de l'URSS a la Guerra Freda va convertir en guanyadora la tesi popularitzada per l'historiador Francis Fukuyama sobre la fi de la història. La victòria de l'imperi nord-americà, però, no va crear un nou ordre mundial basat en el capitalisme liberal com el que va enunciar George Bush pare els anys noranta. El seu fill, George W. Bush, va haver d'encarar l'atac a les Torres Bessones amb l'impuls d'un pensament "neocon" que aviat es desvetllaria ple de mancances. La crisi econòmica del 2008 i, després, la que vindria acompanyant la pandèmia del 2020, tornaven a demostrar que, en realitat, la història continuava endavant amb final incert.