NacióDigital i el Catalonia Global Institute, un think tank de política internacional, publiquen el quart episodi de la col·laboració que permet als lectors del diari atansar-se, de forma periòdica, didàctica i també realista, a l'envitricollat àmbit de les relacions internacionals. Abel Riu explica en aquesta nova entrega les implicacions de l'arribada al poder dels talibans a l'Afganistan.
Després de 20 anys de presència nord-americana a l’Afganistan, i d’intentar construir-hi un Estat afganès funcional i viable, el món segueix en estat de shock després de veure com els Talibans van tenir-ne prou amb unes poques hores per a fer-se amb el control del país, incloent la seva capital, Kabul, diumenge passat.
L’esfondrament polític i militar de les autoritats afganeses davant de la sortida nord-americana ha deixat en evidència el fracàs històric de l’estratègia dels Estats Units en aquest país. Aquest fracàs nord-americà és paradigmàtic, i alhora consolida una sèrie de tendències i canvis globals que s’han anat produint durant els darrers anys al planeta, i que el mirall afganès ha posat de relleu de forma dramàtica.
Les incoherències d’un sistema polític i administratiu dissenyats en base al patró occidental per a governar un país tribal, un govern profundament corrupte que ha servit els interessos dels coneguts com a senyors de la guerra, així com el paper jugat pels contractistes militars nord-americans, van contribuir a generar un Estat afganès fallit, que no va poder garantir ni la seguretat ni uns estàndards de vida per a la seva població.
La retirada nord-americana ha deixat també en evidència la gran dependència que existia envers els Estats Units, desplomant-se l’Estat afganes i les seves forces armades com un castell de cartes en qüestió d’hores davant l’avenç dels Talibans. Un escenari que demostra també el fracàs de la intel·ligència nord-americana, incapaç de preveure aquest escenari.
Després de quatre presidències nord-americanes, la sortida militar del país s’ha fet de forma precipitada i desastrosa, provocant situacions de caos, una crisi de refugiats amb milions d’afectats, i deixant milers de milions de dòlars en equipament militar sobre el terreny, a mercè dels Talibans, però potencialment, també de la Xina i de Rússia, principals competidors globals dels Estats Units.
Després de més de 40 anys de guerres i conflictes interns, és possible que ens trobem davant de l’acte inicial d’una nova tragèdia afganesa. Per molt que es presentin com un actor raonable, amb la presa del poder per part dels Talibans es probable que es produeixi una onada repressiva, amb vulneracions massives de drets humans (especialment contra les dones), i una resistència anti talibana, sense descartar l’escenari d’una hipotètica nova guerra civil.
Cop a la reputació internacional dels EUA
La retirada de l’Afganistan i la forma com s’ha portat a terme, suposa un cop molt important per a la imatge i a la reputació internacional dels EUA, especialment en relació als seus aliats. Així, es tracta de la culminació de 20 anys de desastrós lideratge polític, econòmic i militar a la regió, amb conseqüències nefastes. La influència global dels Estat Units queda doncs greument afectada, i tot i que Biden estigui sent la personificació d’aquest desastre, aquest és també responsabilitat dels tres presidents que l’han precedit.
El fet que la negociació amb els Talibans per a la retirada militar durant el mandat de Trump, es fes sense comptar amb els aliats de l’OTAN amb presència a la zona, i sense el govern afganès, unit al fet que l’execució de la retirada no s’hagi pactat ni planificat ni amb els uns ni amb l’altre, ha erosionat greument la seva reputació com a aliat fiable. La conclusió que ja n’extreuen diversos aliats nord-americans, especialment a l’Àsia i a Europa, és que els cal reforçar les capacitats pròpies per a la seva defensa.
En aquest sentit, inclús el Regne Unit, l’aliat més proper dels nord-americans, ha criticat en boca del seu primer ministre Boris Johnson la manera com els EUA han gestionat la sortida de l’Afganistan. Així, per molt que Biden s’esforci en pregonar el retorn dels EUA amb el seu “America is Back”, els fets demostren que els càlculs de l’administració nord americana evolucionen cap a una consolidació del conegut com a “America First” de l’època Trump, un posicionament de fet cada cop més popular dins dels Estats Units.
Caos a l'Afganistan Foto: Europa Press
Més enllà de raons de política interna, el principal motiu de la retirada de l'Afganistan és justament poder centrar més esforços en la competició directa amb la Xina, i la contenció d'aquesta a la zona de l’Indo-Pacífic, desentenent-se progressivament d’altres zones o conflictes que consideren menys prioritaris.
En aquest nou escenari de fragmentació global, caldrà veure en quina situació queda l’OTAN, i si els EUA aposten també per una desvinculació progressiva en relació a conflictes com el d’Ucraïna i la seva confrontació amb Rússia. Caldrà veure també fins a quin punt la Unió Europa és capaç d’adaptar-se al nou escenari i posar en pràctica la tan pregonada “autonomia estratègica”, reforçant les seves capacitats col·lectives, especialment a nivell de defensa.
La manca d’un ethos europeu és un factor que possiblement hi actuarà en contra, en un context global de creixement dels nacionalismes i fragmentació també dins la UE, fentla més vulnerable com a suposat bloc davant de les ingerències de Xina, de Rússia, i sí, també dels EUA.
La fi de l’ordre internacional unipolar
Just quan es compleixen tres dècades de la caiguda de la Unió Soviètica, el fracàs dels Estats Units a l'Afganistan posa també el punt i final a l’ordre internacional unipolar. Creient que el món unipolar duraria per a sempre, i que el segle XXI seria també dels Estats Units, la manera com els nord americans s’han comportat, intervenint i generant conflictes en base a la doctrina de l’intervencionisme liberal, com els de l’Afganistan, l’Iraq i Líbia, ha estat plagada d’errors de càlcul estratègic.
Aquests no només han generat inestabilitat i s’han cobrat la vida centenars de milers de persones, si no que també, a la llarga, han anat contra els seus propis interessos, i la seva capacitat de projectar poder i influència cap a l’exterior. Una doctrina alhora plagada d’incoherències i dobles estàndards, ja que mentre s’intervenia militarment a l’estranger per a suposadament promoure règims democràtics, allà a on interessava es recolzaven alguns dels règims més autoritaris del planeta, inclús a través de la promoció de cops d’Estat.
Els esdeveniments i les declaracions dels darrers dies apunten a que la política exterior nord-americana podria estar finalment adoptant una cosmovisió més realista del món, posant fi també a l’exepcionalisme nord-americà.
Així, l’administració Biden podria haver acceptat que el paradigma global multipolar ha arribat per a quedar-se, adoptant un nou approach realista que segueix els primers passos donats en aquesta direcció per l’administració Trump, amb la nova estratègia de seguretat nacional anunciada a finals de 2017. Amb això, els EUA renunciarien també a l’hegemonia global, i a imposar una ideologia com a regla de funcionament bàsic de les relacions internacionals.
En aquest sentit, la retirada de l’Afganistan i la indiferència de l’administració Biden pel que fa a bona part de les conseqüències de la presa de poder talibà de Kabul, així com situar els Talibans com a interlocutors vàlids en tant que és són qui tenen el control del territori, és la consolidació del gir cap a un realisme polític imperatiu en un món multipolar. Una predisposició a interlocutor que, per cert, ha estat també mostrada pels països de la UE.
La Xina, Rússia i el retorn d’Àsia
En aquest nou paradigma multipolar i de retirada nord americana, pel que fa a la qüestió afgana hi juguen un paper cada cop més important els altres dos actors globals: la Xina i Rússia.
Pel que fa a Beijing, la seva prioritat és l’estabilitat d’un país amb el qual comparteixen frontera a una de les seves regions més sensibles: el Xinjiang. Així, durant els darrers temps han buscat construir una relació positiva amb els Taliban, mirant de tutelar-los, en previsió d’una possible presa del poder per part seva, especialment per a evitar que, un cop victoriosos, el país esdevingui de nou un hub de promoció del terrorisme jihadista internacional.
En aquest sentit, durant les darreres setmanes portaveus talibans han declarat que no permetran que des de l'Afganistan es posi en risc la seguretat nacional de la República Popular de la Xina, definint-la com un país amic, del qual esperen que col·labori en la reconstrucció del país. També, comprometent-se a garantir que els inversors i els treballadors xinesos no correran cap risc.
Per les seves connexions amb Àsia Central, l’Iran i el Pakistan, el territori afganès potencialment podria jugar un paper clau en el Belt and Road xinès, per a la connexió de la Xina amb Turquia, i des d'allí amb Europa. En tot cas, tot i que els Talibans maldin per a projectar-se com un actor racional i responsable, aquest és un escenari encara llunyà, i tenint en compte els precedents i les grans incerteses, i la desconfiança que de moment encara regna entre ambdues parts.
Concentració a Barcelona en solidaritat amb les dones afganeses. Foto: Gala Espín
Pel que fa a Rússia, les preocupacions i interessos són similars, sobretot tenint en compte que l’Afganistan fa frontera amb tres dels països ex soviètics de l’Àsia Central, regió considerada per Moscou com una de les seves zones d’influència, i a on té una presència militar i acords de defensa mútua, especialment al Kirguistan i el Tadjikistan.
Per això, la principal prioritat de Rússia és evitar un buit de seguretat a la zona, i que el país pugui convertir-se en un niu de terrorisme com ja va passar els anys 90. Així, per a Moscou és clau el destí dels militants d’organitzacions com Al-Qaida que es troben a l’Afganistan, i que fins ara han estat protegits pels Talibans, una part important dels quals són precisament originaris d’aquestes repúbliques centre asiàtiques.
De moment, i a diferència del que passava els anys 90, sembla que els Talibans estarien disposats a tenir una actitud constructiva, i és que, de fet, és en el seu propi interès el mantenir-la. De moment, durant les darreres setmanes Rússia ha estat portant a terme assajos militars al Tadjikistan conjuntament amb les forces locals, per a reforçar les seves fronteres i com a demostració de força.
La retirada dels Estats Units no només deixa més marge d’actuació als seus dos grans rivals globals, si no que també consolida la reorientació de les relacions internacionals cap a l’Àsia, amb els seus actors jugant un paper cada cop més autònom i central a nivell regional, i també a l’Afganistan, incloent països com Turquia, Paquistan, l’Iran o l’Índia.
En el cas del Paquistan, es tracta d’uns dels principals valedors i suports històrics dels Talibans, així que caldrà veure si la creixent influència de Beijing sobre aquest país pot jugar un paper positiu en fer d’ells un actor més responsable.
En aquest sentit, és important destacar que el mes que ve tindrà lloc la cimera anual de la coneguda com a Organització de Cooperació de Xangai, organisme internacional asiàtic format per Rússia, la Xina, l’Índia, el Paquistan, i 4 dels coneguts com a “stans” de l’Àsia Central, a on l’Iran i l’Afganistan entre altres tenen l’estatus d’observadors. És d’esperar que en aquest fòrum s’abordi de forma determinant el futur de l’Afganistan, amb decisions que podrien tenir conseqüències importants pel país i per a la regió a mig i llarg termini.
Tot i que evidentment hi haurà altres fòrums a on s’abordarà la qüestió, també pel que fa a la qüestió dels refugiats, el fet que una organització regional com l’Organització de Cooperació de Xangai, liderada pels dos principals competidors dels EUA, jugui un paper clau, pot marcar un abans i un després pel que fa a la institucionalització multipolar de les relacions internacionals, en la línia de la estratègia xinesa d’“Àsia pels asiàtics”.
I Catalunya?
Per últim, el mirall afganès també posa de relleu les mancances pel que fa a la capacitat de Catalunya per a projectar-se cap a l’exterior. Més enllà de les declaracions grandiloqüents, i de les bones intencions, el país segueix vivint en la comoditat de no ser un actor internacionalment responsable, en tant que no sobirà, per tant sempre amb un paper subsidiari i supeditat als interessos i decisions d'un actor extern com és el govern espanyol.
Si des de Catalunya realment es vol contribuir de forma efectiva a la crisi afganesa (i en el futur a d'altres situacions similars arreu del món) especialment pel que fa a l'acollida de refugiats, el més útil que pot fer és precisament assumir el nou paradigma global, entendre la importància dels fets consumats, i lluitar per a esdevenir un Estat sobirà amb plenes competències i capacitat de decisió pel que fa a les seves relacions internacionals i a la seva defensa, incloent qüestions d’asil i d’acollida de refugiats
.jpeg)