Internacional

De la Guerra Freda a la fi del somni «neocon»: causes i conseqüències de la crisi a l'Afganistan

El país de l'Àsia Central ha esdevingut en les últimes dècades una peça cobejada per les superpotències amb la població civil, especialment les dones, com a grans víctimes de tots els bàndols en pugna

per Pep Martí, Barcelona, Catalunya | 16 d'agost de 2021 a les 20:00 |
Ronald Reagan, reunit amb dirigents mujaidín afganesos a la Casa Blanca, el 1983. | Wikicommons
La retirada dels Estats Units i la reconquesta del poder pels talibans a l'Afganistan ha ofert una imatge de derrota d'Occident -una més- a la regió asiàtica. El triomf dels fonamentalistes és un fet i moltes veus crítiques amb la intervenció nord-americana en aquell país es tornen ara en contra d'una política, la de Washington, que ha deixat els afganesos abandonats a la seva sort. Les escenes viscudes a l'aeroport de Kabul són una mostra gràfica del que s'està vivint. Però més enllà dels fets d'aquests dies, la crisi afganesa és força complexa. 

L'Afganistan, un país de 37 milions d'habitants, clou amb la retirada nord-americana un cicle que va començar l'any 2001, després de l'atac a les Torres Bessones. Els talibans es van negar a lliurar als EUA el cervell de l'operació terrorista, Ossama Bin Laden, que hi estava refugiat. La invasió dels Estats Units va acabar amb el règim fonamentalista, tot i que Bin Laden no va ser eliminat fins al 2011, quan es trobava refugiat al Pakistan. Vint anys després de l'11-S, l'Afganistan torna a marcar l'agenda internacional. Aquestes són algunes claus del que està passant, que no s'entén sense tenir en compte la història tràgica d'aquest país de l'Àsia Central.       


1. 1978: l'inici de la tragèdia

 
S'ha definit l'Afganistan com la "tomba dels imperis". L'imperi britànic va topar, durant el segle XIX, amb una geografia gairebé inexpugnable i la voluntat dels afganesos. Aquests van assolir la independència el 1919 establint una monarquia que va mantenir certa estabilitat interna fins al 1973. Les anàlisis d'aquests dies recorden els vint anys de guerra després de la invasió nord-americana del 2001, però l'Afganistan es troba en el centre de l'escaquer internacional des dels anys setanta. 


El país ha experimentat diversos règims polítics, però només la monarquia, durant el llarg regnat del rei Zahir (1933-73), va aconseguir certa estabilitat. El monarca, conscient de la situació estratègica del país, va actuar com un equilibrista, proclamant la neutralitat del país a la Segona Guerra Mundial i mantenint una equidistància entre blocs, compatible amb un bon veïnatge amb l'URSS. Fou derrocat el 1973 per un parent seu, el príncep Daoud, que uns anys després va voler realinear l'Afganistan amb el bloc occidental. Moscou va donar ales al Partit Democràtic del Poble, la formació comunista local, que va enderrocar Daoud en un sagnant cop d'estat el 1978. Des d'aleshores, es van trencar els costosos equilibris que les elits afganeses van construir durant dècades. 

2. Els islamistes, mal menor pels EUA

 

Els esdeveniments d'aquests dies expliquen molt de la fredor dels interessos geoestratègics. Una clau sembla evident: per a Washington, l'islamisme sempre ha estat una carta a jugar enfront enemics considerats més perillosos. Ho va ser després que la incapacitat dels dirigents comunistes els anys 1978-79 forcés la invasió soviètica, el desembre del 1979, que va desfermar la revolta islamista i va convertir l'Afganistan en una peça més de la fase final de la Guerra Freda. Les administracions de Jimmy Carter i Ronald Reagan van alimentar els mujahidins (combatents islàmics) contra la presència soviètica i el règim comunista, que va acabar el 1992. El perill islamista -del qual sorgiria Bin Laden- era aleshores un fantasma llunyà.

Durant quatre anys, les tensions entre les diferents faccions mujahidines que governaven a Kabul (els fonamentalistes més radicals de Hezbi Islami, propers al Pakistan, envers els seguidors del general Ahmed Massoud, amb base al nord tadjik) van ensangonar el país i van preparar el terreny per a la revolta liderada pels talibans, que van imposar-se el 1996. Ara, amb el nou triomf talibà, sembla tancar-se un cicle històric que només el temps dirà si és tan sols l'inici d'una nova tragèdia històrica. 

3. Qui i què són els talibans?


Els Taliban no són una ètnia o una tribu en un país fragmentat com l'Afganistan. El terme (que, literalment, significa estudiants de l'Alcorà) designa una organització fonamentalista, nodrida en el seu nucli dur per joves d'aquesta tendència oposats als clans tradicionals que havien dominat la societat afganesa. El seu rigorisme els situa en l'ala més radical del pensament islamista, no allunyada del wahhabisme, la branca que domina a l'Aràbia Saudita, que sempre els ha protegit.
   
L'ofensiva militar dels talibans pot ser qualificada de moltes maneres, però no pas d'imprevista. Des que la coalició internacional va posar fi el 2014 a les seves operacions de combat, la possibilitat d'un retorn dels Taliban era més que una hipòtesi. Disciplinats i ben provistos, amb vies de finançament provinents de l'Aràbia Saudita, el Pakistan i els Emirats Àrabs, la sortida de les tropes nord-americanes els han deixat el camp lliure davant un poder establert a Kabul molt impopular i ineficaç.   

4. Rússia i la Xina, a l'expectativa


Pels EUA, ara la prioritat és la lluita per l'hegemonia amb la Xina. Si la sortida de les forces nord-americanes pot ser vista amb bons ulls per Moscou i Pequín, el cert és que russos i xinesos observen amb inquietud els efectes que pot tenir el triomf islamista a Kabul. Que l'Afganistan esdevingui un gran santuari terrorista fa por a Washington, però també a Rússia, que ha afrontat accions armades jihadistes a la zona del Caucas, i a la Xina, amb tensions a la regió nord-occidental del país, entre la població uigur, de confessió musulmana. 

Rússia i la Xina han obert contactes diplomàtics amb els talibans en les darreres setmanes. L'objectiu és aprofitar l'espai deixat per Washington per guanyar influència. I alhora, intentar potser cert modus vivendi amb el nou govern de l'Afganistan per impedir que sigui un nou focus d'inestabilitat contra els interessos russos i xinesos. Vladímir Putin, especialment, té molt present el record de la fracassada invasió soviètica.     

5. El temor a una nova onada migratòria a la UE


A la Unió Europea creix el temor a una nova onada de refugiats, fruit del triomf dels Taliban. El record de l'anterior govern dels fonamentalistes, amb la seva política regressiva i els seus atacs brutals als drets de la dona, és ben present. Els EUA s'ha compromès a tramitar els visats necessaris a tot el personal afganès que ha col·laborat amb les tropes nord-americanes. Però pot haver un allau de persones que fugin dels islamistes davant la por a un nou règim de terror. Només una dada: des de l'any 2015, un total de 570.000 afganesos van sol·licitar asil en països de la Unió. El record del que va suposar la crisi de refugiats arran de la guerra a Síria, el 2015, és ben present a la UE. 
 

6. El fracàs del projecte "neocon"


La sortida d'escena dels EUA, amb la reconquesta del poder a l'Afganistan per part dels Taliban, deixa a les clares la derrota del projecte global "neocon", l'intent de redefinir les regles de joc en les relacions internacionals després de l'11-S. L'Administració Bush va desfermar l'operació Llibertat Duradera per castigar Bin Laden i, sobretot, per fixar una nova correlació de forces al món. Però l'ordre "neocon" va esdevenir un major caos global. L'Administració Obama va voler corregir el rumb en alguns aspectes de la política internacional de Washington, però enel cas de l'Afganistan no es van produir canvis substancials. 

Va ser Donald Trump, erràtic en molts aspectes, qui va recollir part de les crítiques a les guerres fracassades dels anys de Bush. Els acords de Doha (Qatar) del febrer del 2020 entre els EUA i els talibans van preparar el camí per a la sortida de l'Afganistan. Joe Biden, que vol ser el contrari de Trump en tantes coses, ha fet efectiva l'abandonament del país en un context global del tot diferent. El combat contra la crisi pandèmica, l'aposta per la reactivació econòmica i l'evidència del fracàs del model econòmic neoliberal emmarquen la fi del somni "neocon".   

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació