El politòleg Dani Roldán explica la pugna per l'energia que viuen diversos països europeus i com Catalunya hauria de posicionar-se si vol esdevenir un estat
NacióDigital i el Catalonia Global Institute, un think tank de política internacional, publiquen el tercer episodi de la col·laboració que permet als lectors del diari atansar-se, de forma periòdica, didàctica i també realista, a l'envitricollat àmbit de les relacions internacionals. Dani Roldán explica en aquesta nova entrega la pugna a la Unió Europea per a la transició energètica, encapçalada per Alemanya i França.
El passat 14 de juliol la Comissió Europea aprovava el paquet de propostes legislatives anomenat Fit for 55, que pretén donar resposta a l’objectiu de reduir les emissions de CO₂ de la Unió Europea en un 55% l’any 2030. Algunes de les mesures detallades en aquest pla, com l’establiment d’un mercat d’emissions per al transport de mercaderies a la carretera i per als edificis, han generat polèmica pel seu possible impacte en els sectors més vulnerables de la societat. En qualsevol cas, l’establiment d’un objectiu de reducció d’emissions d’aquest nivell certament comporta prendre mesures no exemptes de polèmica.
I un dels elements polèmics que emergeixen quan parlem d’aquesta temàtica, més enllà de les que hem esmentat, és la qüestió de les fonts energètiques de transició. A què ens referim amb això? Doncs ens referim al fet que, tal com reconeixia la Cancellera alemanya Angela Merkel el passat 21 de juliol, no és possible assolir aquests nivells de reducció d’emissions d’aquí al 2030 només amb energies renovables, prescindint al mateix temps de la producció d’energia mitjançant combustibles fòssils, carbó i l'energia nuclear.
Alemanya que va decidir renunciar completament a l'energia nuclear enmig de la commoció generada per l’accident provocat per un tsunami a la central japonesa de Fukushima. Aquesta decisió ha desembocat en un augment de la producció d'electricitat a partir de la crema de carbó, un fet que ha augmentat de manera notable les seves emissions de CO₂, que són de les més elevades de la UE -i això, malgrat tenir una notable implantació d'energies renovables.
D’altra banda, la decisió de prémer el botó de l’apagada nuclear ha augmentat la dependència alemanya de la importació de gas rus. D'aquí que el govern federal alemany sigui molt ferm en la defensa de la construcció del gasoducte Nord Stream 2, que proveirà gas rus de manera directa cap Alemanya a través de la Mar del Nord.
Alemanya s’ha mostrat inflexible en la defensa d’aquest projecte malgrat la profunda preocupació que han mostrat la majoria dels Estats de l’est de la UE, com els Bàltics i Polònia, i els Estats Units. De fet, el recent viatge de Merkel als Estats Units tenia com a objectiu principal aconseguir que el president Biden tolerés la posada en marxa del gasoducte a canvi de certes concessions, com el compromís de donar suport a l’establiment de sancions de la UE contra Rússia, en cas que el govern rus utilitzi el subministrament d’energia com a arma per desestabilitzar altres Estats.
Així doncs, Alemanya ha triat el gas com a energia de suport mentre duri el procés de transició cap a les renovables. Amb tot, cal subratllar que aquesta opció no era l’única que hi havia sobre la taula. Contràriament a Alemanya, l’altra gran potència de la UE, França, ha decidit recolzar-se completament en l’energia nuclear com a font de transició.
Per fer-se una idea, a hores d’ara França produeix al voltant d’un 80% de la seva electricitat a partir d’energia nuclear i pretén seguir donant protagonisme a aquesta energia en els pròxims anys per tal de garantir la seguretat energètica de país mentre duri la transició cap a les renovables, anunciant fins i tot la construcció de noves centrals. Aquesta decisió ha comportat que França sigui un dels Estats de la UE que menys C02 emet per produir la seva electricitat, i també que la seva dependència energètica de l’exterior sigui molt inferior a la d’Alemanya.
A més de les conseqüències geopolítiques que comporta el fet de decidir per una font o l’altra de transició, és interessant també veure com França i Alemanya pugnen perquè el finançament proveït per les institucions de la UE en matèria energètica prioritzin aquell tipus d’energia de transició que els convé més. Per exemple, és remarcable com Alemanya intenta promoure que la producció d’hidrogen, un vector energètic fonamental per a la descarbonització de sectors que requereixen una intensitat energètica més forta, com a la indústria o el transport, prioritzi la utilització del gas com a energia de transició en detriment de la nuclear. Aquest és un dels múltiples casos on podem veure que els Estats membres de la UE, lluny de compartir un interès comú, pugnen per utilitzar els recursos d’aquesta organització internacional de manera estratègica en benefici del seu interès nacional.
Com qualsevol altre país, Catalunya no pot produir tota l'energia final que requereix amb renovables, i a mitjà termini, es requeriran fonts energètiques de transició. A tall d'exemple, avui dia les energies renovables podrien tècnicament substituir tot el consum elèctric actual de Catalunya a mitjà termini, però el consum elèctric només suposa un 25% del nostre consum energètic final. Dit d'una altra manera, si analitzem el consum energètic final podrem observar que el sector del transport és la fracció més important i, per tant, els combustibles fòssils són la font energètica principal. L’electrificació del transport és el camí ja definit per reduir significativament l'ús de combustibles fòssils; ara bé, l'augment necessari de producció d'electricitat per fer possible aquesta electrificació no serà assolible només amb renovables al curt i mitjà termini.
Una imatge de la xemeneia d'Ascó Foto: ACN
Catalunya té un punt de partida molt problemàtic, i és que el fet de no ser un Estat independent comporta que en bona part no pugui decidir el seu model energètic. En qualsevol cas, el posicionament del país s’hauria de decidir en funció del nostre interès nacional. En aquest sentit, la conclusió que n'hem d’extreure és que, a Catalunya, el pes de l’energia nuclear i el gas són similars i, per tant, les dues són importants per a la nostra seguretat energètica a curt i mitjà termini. En conseqüència, no seria intel·ligent que Catalunya prengués partit de manera activa respecte de la possibilitat que la UE prioritzi l’ús de l’energia nuclear o el gas com a fons energètiques de transició.
Ara bé, el cas de França mostra que l’ús de la nuclear, a diferència del gas permet reduir de manera notable i ràpida les emissions de CO₂, a la vegada que, a diferència d’Alemanya, garanteix la producció d'electricitat de la manera més estable possible sense dependre en gran manera de les importacions exteriors, ni d'una volatilitat del preu del gas que segueix lligada a l'estabilitat política dels seus productors i una demanda global creixent.
Tanmateix, i per concloure, cal tenir sempre present que l’objectiu final és arribar a abastir tot el nostre consum energètic final amb energies renovables, i fer-ho en el termini més breu possible. En aquest sentit, Catalunya, ha d’apostar sense complexos per assolir aquesta fita de la manera més autosuficient possible, construint tota la infraestructura necessària sobre el seu territori, que ofereix múltiples oportunitats per a la producció d’energia eòlica i solar, a més de la infraestructura hidràulica que ja hi ha disponible. La sobirania energètica és un dels elements fonamentals per garantir la sobirania d’un Estat independent, i Catalunya aspira a ser un Estat independent. És per aquest motiu que recents decisions com les de la moratòria sobre les renovables o plantejar-se l’externalització de la producció d’energies renovables a l’Aragó són molt difícils d’entendre.
