Oriol Pi de Cabanyes: «Espanya ens coneix més del que ens coneixem a nosaltres»

La idea de continuïtat és essencial per Oriol Pi de Cabanyes (Vilanova, 1950), que acaba de publicar Estels que encara fan llum (Pòrtic). És un recull de perfils de figures del món intel·lectual que ha conegut, i que recupera amb força literària i una espurna d'ironia. Una ironia amb la qual contempla la realitat, també la seva, com quan el diari La Vanguardia va decidir el desembre passat posar fi a trenta anys de col·laboració, un tema del qual no vol fer parlar. 

Acostumat a guanyar premis literaris de petit, Pi de Cabanyes va aconseguir el primer als deu anys, a l'escola, amb un conte ambientat en un petit poble brasiler, Albunhâ. Va obtenir el Prudenci Bertrana per la seva primera novel·la, Oferiu flors als rebels que fracassaren (1973). Des d'aleshores, ha estat un autor prolífic que ha conreat l'assaig, la literatura i el periodisme. També ha exercit responsabilitats en l'administració i va ser el primer director de la Institució de les Lletres Catalanes (1988-96). Ara observa els esdeveniments un punt allunyat de la vida social i preservant les lleialtats de sempre. L'entrevistem a l'Ateneu Barcelonès.

- Amb Estels que encara fan llum, vol combatre contra el possible oblit dels que considera referents?

- Són gent singular que encara que no hi siguin físicament, ens interpel·len, ens diuen coses. Jo tinc un sentit de la continuïtat. Una cultura és una continuïtat i jo em sento inserit en una tradició, en la cultura catalana i en la cultura humanista europea. En el llibre no tots són catalans, però tots tenen un pòsit d'humanisme que interessa preservar.   

- De tots els que esmenta, n'hi ha algun amb risc de caure en la foscor?

- El segle XX ha estat el segle de la vitesse, de la velocitat, i, per tant, també de l'oblit. Hi ha massa immediateses que reclamen la nostra atenció. Risc d'oblit? Tots ells. Una cosa que m'interessaria remarcar és que Tísner i Calders, quan van tornar els anys seixanta, van trobar una societat que emergia, que tenia empenta. Es van trobar amb generacions joves que els incorporaven. I ara això no passaria. 

- Com creu que ho viurien ara?

- Es moririen de l'ensurt. Aleshores, ells van entrar en el circuit mediàtic. Ara és una època de gran massificació. Tot el que s'ha guanyat en extensió s'ha perdut en intensitat. 

- Tots són morts. Bé, menys un, oi? Edgar Morin.

- És del 1921. I Ramon Prats, un gran tibetòleg. 

- Hi ha figures molt reconegudes, de Porcel al pare Batllori. Ja no diguem un Borges. Però n'inclou d'altres que han estat rellevants en alguns moments. Com mossèn Dalmau. També té un record per a Josep Fornas, el nom del qual potser no diu molt a molta gent.

- Mossèn Dalmau és l'home que va impulsar la manifestació de capellans, l'any 1966. Fornas va començar Pòrtic. De fet, ell em va encarregar el primer llibre, La generació literària dels 70. Va ser diputat d'ERC l'any 1980, era un home d'una esquerra liberal. 
 
- Hi ha molt poques dones. 

- Sí. És una circumstància que s'ha donat. El llibre és un recull, ha estat construït d'aluvió, no ha estat programat, s'ha fet a partir de les instantànies que jo anava fent al llarg dels anys. La majoria són inèdits, extrets de dietaris meus.  

- Sobta l'absència de Mercè Rodoreda.

- És que no la vaig conèixer personalment. 

- Està molt bé el retrat que mostra de la Maria Aurèlia Capmany, ja molt malalta, en la penombra del Liceu.

- És això, una instantània. La Maria Aurèlia va ser una gran galvanitzadora de voluntats en una època de represa. Va ser realment un personatge molt important. 

- En més d'un retratat, es deu percebre la distància entre l'obra i la persona. Es pot admirar l'obra d'una persona gens admirable?

- Sí, és clar. Jo he llegit Céline, he llegit Brasillach, Charles Maurras. Brasillach i Maurras van ser processats per col·laboració amb l'enemic i Brasillach condemnat a mort amb De Gaulle. Céline era un antisemita i militarista brutal, però això no vol dir que no sigui interessant literàriament. És possible admirar l'escriptor i menystenir la persona. 

"Jo he llegit Céline i Maurras, és possible admirar l'escriptor i menystenir la persona"

- Li ha passat amb algun personatge del llibre?

- No, a tots ells els admiro. Potser amb la que mantindria més distància és amb Marta Harnecker, la historiadora que vivia a Cuba, d'un marxisme molt ortodox. La vaig conèixer a l'Havana i vaig ser a casa seva. Era una dona acomodada al benestar. Era molt idealista, però un excés d'idealisme a vegades genera contradiccions. Som àngels i dimonis alhora. 

- El personatge Porcel també té contradictors. 

- I tant! Ja en vida. Porcel va ser víctima de la seva relació amb la política. Ell, a El cor del senglar, s'inventa una genealogia. Es crea una identitat i supera un món seu que venia de moltes limitacions, però és molt ambiciós i, amb un gran esforç de la voluntat, es converteix en un triomfador. Veurem si l'obra aguantarà. Jo crec que aspirava a un títol nobiliari. És una suposició. També li va passar a Eduard Toda, que va fer el castell d'Escornalbou i va ser un diplomàtic important. Volia un reconeixement. Porcel crec que també. Ell volia triomfar materialment. I va triomfar.
 
- Tenia escrúpols?

- Sí, crec que sí. Jo li vaig preguntar per la seva relació amb la Llei, en majúscula. Era un mallorquí una mica sicilià. Manuel Ortínez en les seves memòries diu que els catalans es divideixen en carrabiners i contrabandistes. Hi ha un joc entre poder i antipoder que és molt català.

"Espriu mereixia el Nobel, més que Carner, ha estat el nostre gran Nobel frustrat"

- I Pla?

- Hi ha dies mítics en tota existència. Per mi, un d'ells va ser portar Pla en el meu dos cavalls. Albert Manent volia anar a veure en Pla al seu mas i m'ho va dir a mi perquè ell no tenia cotxe. I vam anar-hi. Ens va treure unes galetes i vaig veure com anava posant whisky al cafè. I a mitja tarda, ens va dir que anéssim al mirador del Pedró de Pals i ens ensenyaria l'Empordà. Jo era molt jove i vaig poder conèixer Pla en directe, però no ho vaig plasmar com m'hagués agradat. L'he llegit molt, això sí. Molts, i sobretot molts espanyols, parlen d'un Pla conservador i tòpic, però Pla és un catalanista, amb una fidelitat a la tradició literària i lingüística catalana brutal. Per tant, és un home admirable en aquest sentit. Ara, el relat que es va forjar a Destino entorn el Premi d'Honor era una insensatesa. 

- No se'l mereixia?

- El Premi d'Honor tenia unes bases redactades per Josep Benet vinculades a una fidelitat resistencial i, per tant, Pla no se'l mereixia. Com a Premi d'Honor. Ara, se'n mereixia d'altres.

- El Nobel?

- No, el Nobel tampoc. Salvador Espriu mereixia el Nobel. Espriu ha estat el nostre gran Nobel frustrat. Tenia totes les condicions, molt més que Carner. També que Martí i Pol, amb qui es va cometre l'error que el Parlament es manifestés a favor del Premi Nobel per a ell. Jo vaig manifestar-me en aquella ocasió perquè els parlaments no s'han de posar en això. Que, per cert, un dels personatges del llibre és Knut Ahnlund, que va ser secretari del Comitè Nobel. Jo el vaig convidar a casa, val a dir que per compte propi. 

"Pla era un catalanista fidel a la tradició lingüística que mereixia molts premis, però no el Premi d'Honor"

- Cita en el llibre precisament una frase de Pla, que deia que en el fons, no havia conegut ningú a la vida, només simulacres d'homes i dones. A vostè, després d'haver-ne conegut tanta de gent, l'assalta el mateix sentiment?

- Tampoc he pretès conèixer el fons dels personatges. He intentat interpretar-los a partir d'una circumstància concreta, d'una instantània, oferir un vessant en un moment concret que potser ells no volien mostrar. Perquè el llibre té un component assagístic, d'idees. Si no ens coneixem bé a nosaltres mateixos, com vols que coneguem els altres? En el fons, la nostra existència és una construcció social. Per això potser també estic una mica allunyat de la representació social. La vida literària l'hem convertit una mica en la vida social literària, que no m'interessa gaire. Hi ha gent que no es perd una festa social i ha publicat un llibre. I què? L'etiqueta d'escriptor, de fet, està devaluadíssima.     
 

- En la seva obra destaca La generació literària dels 70, escrita amb Guillem-Jordi Graells, que va donar notícia de tot una nova fornada de creadors. Com veu ara l'estat de la creació literària? 

- Aquest llibre va voler donar també una idea de la continuïtat. Posava en evidència el fracàs d'una determinada política del que en Benet deia el genocidi cultural. En la creació, veig que prima molt la comercialitat, el guionisme, la voluntat d'èxit i la fama. Però no tant valors més profunds vinculats a l'escriptura. A banda que estem davant d'un gran canvi, amb la fi de la cultura del llibre, del logos, de la paraula, i s'imposa el món de la sensació. Això ens afecta com a cultura i com a cultura catalana.

- Aquesta continuïtat de la cultura catalana com la veu ara?

- Amenaçada. En tant que cultura específica. Sempre he pensat que el concepte de llengua pròpia era inadequat. Prefereixo el de llengua específica. Les paraules importen. Veig amenaçat el manteniment de l'especificitat del que els espanyols consideren una anomalia, l'anomalia catalana. És un xoc que dura des de fa segles. 

- Què és el que més el neguiteja?

- Jo sempre he defensat l'ètica de la inserció. Que vol dir que quan tu neixes o vius en un lloc, sigui a Estònia o a Singapur, has de fer un esforç per inserir-te, per considerar-te una part  del projecte de futur que també t'incorpora a tu. I això no veig que s'hagi fet prou aquí i no se n'ha parlat gaire. Això explicaria, per exemple, el fracàs de la immersió lingüística. Tu, si vius en un carrer que es diu Verdaguer, o et mous pel carrer de Balmes, o per l'Ateneu, poc o molt t'ha d'interessar saber qui són aquests personatges o institucions. No entenc molt bé aquesta ignorància o aquesta desídia de viure una mica desarrelat. No és normal. Si tu ets a Suïssa, t'has de sentir un suís més. No vol dir que has de renunciar als teus orígens o identitat. Res de tot això. Estem entre el pes del passat d'un contingent important de catalans i el projecte de futur, compartit, que potser no ha tibat prou. En Michael Ignatieff, un intel·lectual canadenc fill d'una família russa tsarista, té un llibre que es titula L'àlbum rus. És un gran politòleg. No parla rus, no renuncia al seu passat, però se sent canadenc. Una altra cosa que ha passat aquí és que s'ha fet bandera de la llengua com a element de confrontació.

"Defenso l'ètica de la inserció, que vol dir que quan tu vius en un lloc, has de fer un esforç per inserir-te"

- Està pensant en un moment concret?

- Quan al Parlament de Catalunya es parla desacomplexadament en castellà com a acte d'afirmació, sense concessió a la llengua específica del país. Això qüestiona el Catalunya, un sol poble, o el català llengua de tots. Arribarà un moment en què també serà Els Segadors i la història de Catalunya. És a dir, el relat d'una singularitat que no és assumida. 
 
- Vostè ha crescut encara en ple franquisme. De petit, a l'escola de les monges concepcionistes, aprenia el nom sencer del bisbe Modrego. Després, ha estat testimoni de la Transició i la recuperació de les institucions. I després, el procés. Arribats a aquí, la idea de Catalunya, un sol poble, la veu amenaçada?

- Sí, sí, claríssim. Hi ha qui diu que el procés ha fet que el català hagi baixat com a llengua habitual dels catalans. Jo crec que és just el contrari. El procés no ha estat causa, sinó conseqüència. És una manifestació fruit de la sensació de perill d'extinció. És una reacció d'afirmació en un moment de consciència d'una terminalitat. Potser és un cant de cigne... Però el procés no el veig causa d'una decadència, sinó una resposta a l'amenaça per a la cultura catalana i per a l'economia, que al capdavall és una externalització de la manera de ser. La manera de fer és una expressió de la manera de ser, de conceptuar la realitat. Ara també caldria fer una gran reflexió sobre el que representa la revolució tecnològica i postindustrial. No sé si tindrem prou força interna per escometre-la amb èxit.      

- En aquest context que dibuixa, què ha de tornar a fer i què no l'independentisme?

- Primer, fer un gran esforç per conèixer-nos. Ens coneixen més els adversaris. Ens falta un gran sentit del poder. És també la nostra tradició cultural. 

"A Pujol se li pot retreure és haver donat per fet que el llegat de la catalanitat era prou sòlid i que no calia fer res per nodrir-lo"

- Espanya ens coneix més del que ens coneixem a nosaltres?

- Sí, és evident. Hi ha coses que no es poden fer. Per exemple, posar terminis i dir que es materialitzarà un projecte en divuit mesos. S'han comès molts errors d'aquest estil. Els catalans encara coneixem poc la nostra història. Si mirem els anys de la República, l'any 1932, l'any després de la seva proclamació, ja hi havia gent a la conca del Llobregat que volia abatre la República. Per no recordar els fets de maig del 37, l'enfrontament dins del camp republicà en plena Guerra Civil. Els anys cinquanta, Vicens Vives repetia la consigna "Coneguem-nos".  

- Aquesta setmana s'ha presentat Entre el dolor i l'esperança, un llibre-entrevista de Vicenç Villatoro a Jordi Pujol. Vostè va ser director general de Relacions Culturals de la Generalitat i director de la Institució de les Lletres Catalanes durant la seva presidència. Si hagués d'afegir una semblança d'ell al seu llibre, què en diria?

- Jordi Pujol és un hiperactiu i no dubto que ha tingut una gran voluntat de construir realitats i donar consistència material a la catalanitat. El que crec que se li pot retreure és haver donat per fet que aquest llegat de la catalanitat era prou sòlid i que no calia fer res per nodrir tota la recuperació de tipus material. Per exemple, en la llengua. Creure que el sentit de la continuïtat ja tenia una inèrcia que no era aturable també potser el va fer descuidar aquesta continuïtat en la pròpia família. Les tradicions es renoven contínuament.   
 
- Li ha interessat sempre la cultura jueva. De ben jove, va estar uns mesos a un kibbutz. De fet, va guanyar el premi Oriflama per un reportatge sobre els kibbutz israelians.

- Aquest premi que esmenta va ser el primer d'Oriflama per a periodistes joves, amb un jurat on hi havia Néstor Luján de president i Martí i Pol de secretari, amb noms com Porcel o Huertas Clavería. Era una època en què la gent que era als jurats s'ho prenien molt seriosament.

"Israel-Palestina? Jo tinc una gran pietat per les víctimes de les víctimes"

- Li ho comento perquè aquest és un tema que rosega sectors contraposats de la societat catalana. Com és que és tan difícil trobar opinions matisades sobre el conflicte Israel-Palestina?

- Sobre Israel, recordo que ja en el mateix viatge d'anada vam conèixer uns estudiants de medicina palestins que anaven a veure la seva família a la Cisjordània ocupada en la Guerra dels Sis Dies. Érem al 1969. I en el tram d'Atenes a Israel vam conèixer uns catalans que parlaven molt críticament dels israelians. Jo tinc una gran pietat per les víctimes de les víctimes. Perquè el que està passant també és un reflux de l'Holocaust. Les víctimes de les víctimes. En el Levític, un dels llibres del Pentateuc, ja hi és la Llei del Talió. La Bíblia també s'ha llegit poc, per cert. Aquell conflicte és una lluita per la supervivència duta a l'extrem: o tu o jo. Jo comprenc les posicions d'uns i altres, i és dolorós perquè no té remei immediat. Dit això, sempre m'ha atret la cultura jueva, m'interessa molt. Hi ha jueus que diuen que haver apostat per un estat sionista és haver-se posat en una ratera. Ho han donat a entendre la mateixa Hannah Arendt, Isaiah Berlin o George Steiner. És un tema molt delicat. L'admiració per Israel ho és també per com ha ressuscitat l'hebreu després que el nazisme acabés amb el yiddish, la llengua popular. És una cosa admirable.