11
d'abril
del
2021
Actualitzat
el
20
d'abril
a les
10:52h
El rol de l'exili independentista és un dels elements que marquen el debat sobre l'estratègia de la nova fase del procés. L'exili independentista, però, no és una realitat nova, sinó que és una constant des de fa prop d'un segle, des que Francesc Macià va haver de buscar refugi a Perpinyà després del cop d'estat de Miguel Primo de Rivera, i que s'ha repetit periòdicament. I les experiències de les últimes dues generacions d'independentistes exiliats queden plasmades en un seguit d'entrevistes publicades a Ferides d'exili (Pagès Editors), que aquesta setmana ha arribat a les llibreries.
La subdirectora del FAQs de TV3 Mònica Hernàndez (Tarragona, 1975) i el periodista de NacióDigital Roger Tugas (Sant Cugat del Vallès, 1986), conversen amb 17 independentistes que van haver-se d'exiliar durant els darrers anys del franquisme i la Transició i en l'actualitat, d'organitzacions plurals i amb destinacions diverses. Realitats diferents pel context i el moment històric però amb característiques comunes que dibuixen el fil roig d'una lluita i una repressió compartides. El llibre es fixa sobretot en el vessant més personal i emocional d'aquesta experiència, com les dificultats per mantenir la vida familiar, les incerteses respecte del futur més immediat, o la necessitat d'aconseguir certa estabilitat sense fer massa arrels, com evidencien els següents fragments de les entrevistes a Carles Puigdemont, Marta Rovira, Lluís Llach i Josep Maria Reñé.
- Has plorat molt els últims tres anys?
- No, no he plorat gaire. A vegades m'emociono però no soc una persona que plori amb facilitat. Avui, per exemple, fa exactament un any que va morir el meu pare, i recordo haver seguit en directe el funeral través de la càmera que em van posar. Estava sol i em vaig emocionar. Però crec que estan bé les emocions, les beneeixo, però la política, el combat polític, no pot estar polaritzat per les emocions. Has de fer un esforç, t'has de disciplinar molt. Les emocions són imprescindibles per a la humanitat i per a la política humanista però per a la praxi política has de tenir una disciplina perquè no colonitzin espais que són de la raó i no de les emocions.
- Però hi ha un moment que tu i la teva dona heu d'explicar a les filles que has optat per l'exili. Elles com ho entomen?
- No vam preparar res perquè normalment sempre he fet feines polítiques i m'han vist poc. Per tant no troben rar que jo pugui estar uns dies fora, que no em vegin. Per a elles no va representar una anormalitat gaire gran al principi. Fins que arriba el dia que et pregunten: "Quan tornes?" I aleshores els ho has d'explicar. Hi ha hagut dos moments que hem hagut d'exposar a les meves filles: el moment de per què no torno a casa i el moment de la presó a Alemanya. I he de dir que estic admirat de com si als nens i a les nenes els tractes amb respecte, però també amb responsabilitat, ho agraeixen molt.
I els has d'explicar les coses, no els pots explicar un sopar de duro, una fantasia. Els has d'explicar la realitat de manera que no els faci mal i que els ajudi a entendre. I, sobretot, desdramatitzar-ho amb elles. Els expliquem molt que som afortunats. Aquest vespre, per exemple, vindran a passar el cap de setmana. Per a elles Brussel·les és com una segona residència. Cada dia fem els deures per videoconferència. Parlem dues vegades al dia. Ens hem de plànyer pels qui realment passen dificultats. Nosaltres fem vida aparentment normal. Hem de trobar les maneres de normalitzar i això ajuda a explicar-los totes les situacions.
- Et referies a la teva estada a Alemanya. Hi vas estar quatre mesos, dotze dies a la presó. Aquella experiència com va ser? Alguna vegada has dit que l'estada a la presó va tenir un punt satisfactori.
- Dit així entenc que pugui sobtar i no vull que se'm mal interpreti. Evidentment que no vull estar a la presó. Hauria preferit no haver-hi estat. Però és veritat que va tenir unes parts positives. Estar en una presó a Alemanya no és el mateix que estar en una presó espanyola. El tracte dels policies, dels guardes de la presó, els fiscals i jutges amb qui t'has de veure no té res a veure amb el que els meus companys a la presó m'expliquen. El fet de ser tractat amb dignitat, amb correcció, com a tothom, això ja et disposa d'una manera molt més positiva en aquella experiència que no pots evitar un cop ets dins.
Vaig comprovar que hi ha dues maneres d'entendre l'aplicació de la justícia i la política de presó preventiva de dos països membres a la UE. A Alemanya, la presó preventiva és l'últim dels recursos i s'intenta sempre evitar-la. A Espanya és el primer dels recursos. És una diferència cultural que explica les diferències de les democràcies espanyola i alemanya.
Aquesta és la primera lliçó. La segona és que aquella estada a la presó va servir per internacionalitzar la causa catalana i generar un corrent empàtic que ens va ajudar molt. Ho vaig viure dins de la presó. A més, aquella presó en particular és molt monàstica, molt resilient, molt reposada en el sentit que és antiga i hi havia un silenci sepulcral, cosa que vaig agrair, també. Va ser com un petit parèntesi que em va permetre llegir molt, escriure, tenir una pauta molt més serena. És una experiència que positivitzo. Quan entres a la presó has d'escollir: t'enfonses o t'adaptes. I em vaig adaptar de seguida i el que més em va ajudar és que vaig veure la cel·la i vaig dir: "Això està molt millor que el col·legi on jo vaig estudiar de petit." Era millor que l'internat.
- Quan vas decidir que t'exiliaries?
- Jo havia decidit que em quedava, per això vaig anar el febrer a declarar al Suprem i no vaig marxar llavors, però hi ha un abans i un després d'aquella declaració. L'abans incloïa preparar-me per no marxar, cosa que implicava dues opcions: que em deixessin en llibertat o que em tanquessin. A casa ens preparem per al pitjor escenari, i crec que aquesta preparació fa els seus efectes unes setmanes després.
Parlem de què significa que et tanquin, qui ho diu a la filla i com, on ha de ser perquè no li quedi un mal record del lloc... Com es diu a una nena a qui estàs educant en uns valors que la mare va a la presó? Per quins motius, si hi van els dolents? Vam consultar dues psicòlogues infantils que ens van dir el contrari. Una, que a un nen no se li pot amagar res perquè les mentides no es curen però el dolor ja ho farà...
- Al Toni Comín li van dir això exactament.
- Aquesta era una psicòloga on anaven tots els represaliats. I vam anar també a una altra que ens va dir que, efectivament, no podíem dir-li una mentida, però que una nena no té tots els recursos per fer front al dolor i que, per tant, havíem d'explicar-li una història. Vam agafar un punt intermedi: no direm cap mentida, però construirem una història. Com? Ella ja sabia que l'Oriol Junqueras era a la presó, havia conegut també el Jordi Cuixart, amb un bebè, i també hi era... Ja hi havia un tros fet, ella havia vingut a les concentracions, però calia un plus.
Li vam dir que la mare s'estava preparant molt per convèncer el jutge que ni l'Oriol ni els Jordis ni ningú que era a la presó havia fet res mal fet, que havien volgut que la gent votés, sense voler fer mal a ningú. Aquesta és la història i va funcionar, tot i que ella va patir. Com va predir la psicòloga, ens va preguntar què passaria si el jutge també se'm quedava. Ella patia molt quan jo anava a Madrid a veure els presos, pensava que no tornaria. No la podíem enganyar, li havíem de dir que tot hauria d'anar bé, però que podria ser que no. Tot això va repercutir després de la declaració a Madrid, on vaig veure que no hi havia res a fer, estava tot preparat.
El jutge Marchena fa tres preguntes sobre indicis molt clars segons els quals jo havia preparat l'1-O, la fiscal hi ha un moment en què només pregunta sobre titulars de notícies de la caverna mediàtica, i Vox és molt bèstia. La fiscal hi ha un moment que admet que jo hauria pogut destruir les proves feia mesos i demana tan sols fiança. "T'ha anat d'un pèl", penso. Al cap d'una setmana, el meu company, el Raül, em diu: "Treballes setze hores cada dia, ho tenim tot debatut, però hem de parlar de què està passant." I em proposa que hem de marxar els tres i lluitar des de fora. A mi ja m'havia vingut al cap i ho comencem a madurar fins que decidim dir-ho als pares.
- Com ho van entomar?
- Llavors m'adono que l'entorn familiar no aguantava que pogués acabar a la presó i no intentés una altra opció, i amb el Raül comencem a preguntar jurídicament alternatives. I un dimecres, poc després, ens tornen a citar a Madrid per divendres, per revisar la llibertat. Jo me n'assabento viatjant a Madrid per veure els presos, i tothom en fa la mateixa lectura, que és una maniobra política per torpedinar la investidura de Turull i que complim condemna abans d'hora. Quan visito l'Oriol, a través del vidre, em fa un senyal que me'n vagi. "Ho dius de debò?", li pregunto, i em diu que a la presó hi són els que hi han de ser: "Vull que marxis ara a Barcelona i que convencis tothom, no n'ha de quedar ni un." Nosaltres podríem lluitar des de fora, des de dins no podríem ajudar.
Arribo a Vic a la matinada i l'endemà organitzo mil reunions, amb l'advocat i amb els represaliats, i, durant la nit, amb el Raül mirem on anar i com fer-ho. Jo intento convèncer tothom perquè m'ho crec i perquè m'ho ha demanat l'Oriol, però em trobo que ningú en té ganes, i als advocats me'ls trobo pessimistes, cosa que em fa dubtar. Em trobaré sola? No ho fa ningú més, potser faig el ridícul! El Raül Romeva ho havia meditat i volia militar des de la presó, i la Carme i la Dolors crec, en perspectiva, que pensaven que deixant l'escó evidenciarien que no hi ha possibilitat de reincidència i no passaria res. A la sortida del ple de dijous, ens agafem dels braços amb elles dues i m'insisteixen: "Nosaltres no ho farem, però entenem perfectament que tu ho facis."
I en relació amb Josep Rull i Turull, parlo amb una determinada gent del PDeCAT i em diuen que altres persones ja estan intentant que ho facin i em dono per satisfeta. A l'escó, els tenia davant i els ofereixo que, si valoren marxar, podríem posar-los els mitjans, però responen que no ho faran. Què havia de fer? Em feia la sensació que seria l'última oportunitat i vaig decidir marxar.
- En relació amb l’Agnès, però, vas tenir poc marge per explicar-li una altra història.
- Molt poc, però, per sort, ja teníem una història i la vam estirar. Va ser complicat perquè dissabte era el seu aniversari i la festa del ram de Vic, molt important, i teníem dinar familiar, tot estava molt organitzat..., però jo no hi seria. Dijous al matí, li vaig dir que la mare havia de tornar a Madrid perquè el jutge no havia acabat d'entendre algunes coses. Ella aquí ja es va posar a plorar, no va fer falta que li diguéssim res més. "Per què hi has d'anar tu?", em demanava, i vaig admetre que potser m’hi hauria de quedar algun dia més.
Va plorar molt, va entendre que passava alguna cosa, i li vaig donar els regals perquè probablement no hi seria l'endemà. D'alguna manera, vam poder planificar on seria l'Agnès, ja que divendres no va anar a l’escola per aïllar-la de la notícia que jo havia marxat i que ningú li digués res allí.
- Curiós que et dediquessis a això [a la música], amb tanta timidesa.
- Els primers anys, quan encara no tenia piano, em dirigia directament a la cadira o als focus... O mirava on acaba l'última fila, per no veure-hi ningú, cosa que resulta que els actors et diuen que és el que has de fer. Però em va anar molt bé de seguida, no puc fer gens de victimisme. Feia cançons senzilles, molts cops amb lletres primàries, i em sembla que encertava la melodia. I després van aparèixer dues coses rares. La primera, "El bandoler", que vaig fer per diversió perquè m'agradava cantar amb veu de baríton, i després "L'Estaca".
- Com vas arribar a fer els dos concerts de l'Olympia?
- Joan Molas [un dels seus mànagers] es va posar a trucar a teatres i, en tots, la resposta és que no. Excepte un. I quin obre les portes? El més inimaginable, l'Olympia, on els que hi anaven eren les trenta vedets mundials. Molas va agafar els discos i va anar a veure el gerent artístic, que els va escoltar i va respondre que ell no em podia programar, perquè el programa estava planificat per als propers dos anys, però que, si estàvem disposats a anar-hi un dilluns, ens trobaria treballadors per obrir l'Olympia. Emocionat, Molas em va dir: "Podem fer un Olympia!" Era una animalada i ho vam fer el gener del 1973. Vam omplir-lo, com a mínim la part de baix -la de dalt, ni la veia, és molt gran allò.
Curiosament, va causar un impacte molt fort a Catalunya. Periodistes, intel·lectuals o cantants es preguntaven: com és que Llach pot fer un Olympia però no pot cantar a casa nostra? Hi havia articles sobre això, cosa que fa que comenci un procés de mitificació del personatge. Aquell dia, a més, va venir el gerent artístic i li va agradar, i em va proposar tornar a tocar-hi un dilluns i un dimarts, ja dos dies. És l'hòstia! I van encartellar els pirulins, fet que evidencia que ja ets algú, i a partir de llavors, vaig començar a tenir feina al circuit de teatres de les ciutats franceses.
Des que vaig tornar, de fet, un terç dels meus concerts ja van passar a França. Canto al Théâtre de la Ville, Le Palace, Bobino... Només em queda un teatre per fer, dels grans. I en l'àmbit estatal, va ser molt bonic fer els teatres d'Occitània, tots plens... A partir dels noranta, me'n vaig cansar una mica, perquè, pel tipus de teatre que fèiem, no podíem viatjar en avió.
- Joan Molas és més gran que tu?
- Un o dos anys més gran. És economista, ja llavors era independentista -jo encara no ho era-, i volia guanyar-se la vida. Em defensava econòmicament i, quan hi havia dubtes ideològics, m'ajudava.
- És un ascendent i un home amb iniciativa.
- I tant! És qui em va fer anar al Camp Nou. Quan no trobàvem teatres, va dir: "Fem el camp del Barça!" Confiança mútua absoluta, anava més enllà de la representació.
- Hi és sempre durant l'exili?
- Pràcticament sempre, sí, quatre anys al meu costat. Quan començo a tenir vida pròpia i nuclis, cap als dos o tres anys, quan m'instal·lo amb gent jove, desapareix una mica perquè va a fer feina. Jo, mentrestant, intento fer discos. Algun dels que vaig preparar allí va haver de superar molts problemes, com 'Viatge a Ítaca', que va trigar molt a sortir des que el vaig fer.
- El 1974, però, vas poder tornar.
- L'assassí de l'Arias Navarro va impulsar l'apertura, amb Franco encara viu, i em va permetre venir a fer el Palau de la Música. Havíem de tocar set recitals i, en el segon, em van aturar i vam haver de tornar a marxar, després de tenir-me unes quantes hores a Via Laietana. La data en què realment van acabar les prohibicions i l'exili va ser el 1976.
- Vas triar Israel per una qüestió de curiositat política?
- Si una persona es considera socialista, ha d'haver conegut un quibuts. És la societat socialista -no comunista- ideal. Ara han canviat, però abans eren gent que havien fundat l'estat d'Israel -alguns encara amb els tatuatges de camps de concentració nazis-, en vaig conèixer d'argentins o mexicans -amb qui t'hi entens millor, per l'idioma-, i metges, advocats o arquitectes, gent d'alt nivell que ho havia deixat tot per anar a treballar allí.
No hi havia propietat privada, tot era del quibuts. Des de la direcció fins anar a netejar la merda de les gallines es feia rotatiu. Fins i tot hi havia el president del govern d'Israel, en un quibuts del voltant, que va deixar el càrrec durant un mes per anar-hi a rentar plats, quan li va tocar. Els infants es cuidaven comunitàriament -nens i nenes conjuntament- i els pares només tenien dues hores per veure'ls, les cases eren de la comunitat, el menjar també i et donaven el que et tocava. La gent vivia bé.
- I tu?
- A mi em van fer ràpidament ajudant del cap de voluntaris, que era un xilè. La meva habitació era un estanc, plena de tabac, i qui en volia més del que li tocava havia de venir a mi i pagar-m'ho amb un altre favor. Als catalans ja ens anomenaven la màfia catalana. Un era ajudant de cuina, l'altre treballava a la fàbrica de plàstic però també era l'ajudant de l'encarregat de voluntaris, i l'altre treballava a la granja, on hi havia d'anar tothom a treballar i recollir pollastres.
- Cuina, tabac i pollastres...
- Exacte, si volien algun favor havien de venir-nos a buscar. A la màfia catalana. Estàvem ben col·locats i, com que estàvem a la cuina, un cop a la setmana fèiem un dinar o berenar per a nosaltres, amb pa amb tomàquet i embotit d'allà, sense porc. El cap de la cuina, que també era xilè, ens deixava fer-ho amb la condició que el convidéssim. Ens tenien molt ben considerats. Els jueus, que no convidaven ningú a casa perquè tenien por de tothom, ens van obrir les portes a nosaltres i el cap dels voluntaris em donava les cartes que venien de l'estat espanyol al quibuts perquè les contestés jo i em deia: "Catalans i bascos, sí; espanyols, no."
- Per què?
- No en volien, perquè deien que havien tingut molts problemes amb els espanyols, que feien de confidents dels palestins. Hi havia hagut atacs de quibuts per informacions que havia passat gent de dins, o això deia. Els catalans anàvem a aquell quibuts i els bascos, amb gent d'ETA, a un altre que es trobava a quatre quilòmetres.
- Allí va ser el primer lloc on vas poder teixir un espai de relacions personals?
- Sí, i vaig saber per primer cop què era el socialisme i fins on arriba la lluita per aconseguir un país, com de malament ho havien passat i com de bé ho passaven d'altres, com els jueus mexicans. Hi havia diversos ambients, el ric que hi anava per complir amb la religió, el que veritablement ho sentia i ho havia deixat tot per anar allí, els que havien viscut tota la vida allí -els quals no es consideren israelians, sinó jordans-... Allí em vaig fer sionista. La cosa ha canviat molt, el govern era socialista i ara és feixista. Només hi vaig estar un any, però em va marcar molt.
- Creus que l'experiència socialista dels quibuts es podria traslladar i seria vàlida?
- No, ja han desaparegut i eren fills d'una època i unes circumstàncies en què es creava un país nou amb gent de tot el món, molts dels quals havien patit un extermini... No es tornaran a repetir mai més. Van haver de construir un país enmig d'un lloc hostil, sols, i van fer una pinya. Els quibuts estaven aïllats. Això va crear el socialisme, tot i que sense que et faltés de res. Em pagaven un petit sou a finals de mes i no sabia en què gastar-lo.
- Què et donaven?
- Roba, tabac, menjar..., tot el que necessitessis per viure, i una petita compensació, no sé si eren l'equivalent a dues-centes o tres-centes pessetes al mes, per si volies anar al cinema a Beerxeba, la capital d'on estàvem, o altres menuderies. Allí els vam ensenyar a fer cubates, que no en sabien.
- La majoria de voluntaris eren jueus?
- No, de tot tipus. Al meu quibuts, que era petit, érem catalans i gent d'Anglaterra, Suïssa, França, Nova Zelanda, Sud-àfrica, Austràlia... Formàvem una comunitat de voluntaris, i de jueus voluntaris quasi no n'hi havia i és com si vinguessin de colònies, com a obligació. En una de les tantes alarmes de guerra, van passar dos avions sirians en vols rasants i, darrere, quatre de jueus. La meitat de jueus mexicans que hi havia van trucar just després als seus pares perquè els anessin a buscar.
La subdirectora del FAQs de TV3 Mònica Hernàndez (Tarragona, 1975) i el periodista de NacióDigital Roger Tugas (Sant Cugat del Vallès, 1986), conversen amb 17 independentistes que van haver-se d'exiliar durant els darrers anys del franquisme i la Transició i en l'actualitat, d'organitzacions plurals i amb destinacions diverses. Realitats diferents pel context i el moment històric però amb característiques comunes que dibuixen el fil roig d'una lluita i una repressió compartides. El llibre es fixa sobretot en el vessant més personal i emocional d'aquesta experiència, com les dificultats per mantenir la vida familiar, les incerteses respecte del futur més immediat, o la necessitat d'aconseguir certa estabilitat sense fer massa arrels, com evidencien els següents fragments de les entrevistes a Carles Puigdemont, Marta Rovira, Lluís Llach i Josep Maria Reñé.
| Carles Puigdemont (Amer, 1962) |
|---|
- Has plorat molt els últims tres anys?
- No, no he plorat gaire. A vegades m'emociono però no soc una persona que plori amb facilitat. Avui, per exemple, fa exactament un any que va morir el meu pare, i recordo haver seguit en directe el funeral través de la càmera que em van posar. Estava sol i em vaig emocionar. Però crec que estan bé les emocions, les beneeixo, però la política, el combat polític, no pot estar polaritzat per les emocions. Has de fer un esforç, t'has de disciplinar molt. Les emocions són imprescindibles per a la humanitat i per a la política humanista però per a la praxi política has de tenir una disciplina perquè no colonitzin espais que són de la raó i no de les emocions.
- Però hi ha un moment que tu i la teva dona heu d'explicar a les filles que has optat per l'exili. Elles com ho entomen?
- No vam preparar res perquè normalment sempre he fet feines polítiques i m'han vist poc. Per tant no troben rar que jo pugui estar uns dies fora, que no em vegin. Per a elles no va representar una anormalitat gaire gran al principi. Fins que arriba el dia que et pregunten: "Quan tornes?" I aleshores els ho has d'explicar. Hi ha hagut dos moments que hem hagut d'exposar a les meves filles: el moment de per què no torno a casa i el moment de la presó a Alemanya. I he de dir que estic admirat de com si als nens i a les nenes els tractes amb respecte, però també amb responsabilitat, ho agraeixen molt.
I els has d'explicar les coses, no els pots explicar un sopar de duro, una fantasia. Els has d'explicar la realitat de manera que no els faci mal i que els ajudi a entendre. I, sobretot, desdramatitzar-ho amb elles. Els expliquem molt que som afortunats. Aquest vespre, per exemple, vindran a passar el cap de setmana. Per a elles Brussel·les és com una segona residència. Cada dia fem els deures per videoconferència. Parlem dues vegades al dia. Ens hem de plànyer pels qui realment passen dificultats. Nosaltres fem vida aparentment normal. Hem de trobar les maneres de normalitzar i això ajuda a explicar-los totes les situacions.
Carles Puigdemont, a la Universitat Catalana d'Estiu. Foto: Josep M. Montaner
- Et referies a la teva estada a Alemanya. Hi vas estar quatre mesos, dotze dies a la presó. Aquella experiència com va ser? Alguna vegada has dit que l'estada a la presó va tenir un punt satisfactori.
- Dit així entenc que pugui sobtar i no vull que se'm mal interpreti. Evidentment que no vull estar a la presó. Hauria preferit no haver-hi estat. Però és veritat que va tenir unes parts positives. Estar en una presó a Alemanya no és el mateix que estar en una presó espanyola. El tracte dels policies, dels guardes de la presó, els fiscals i jutges amb qui t'has de veure no té res a veure amb el que els meus companys a la presó m'expliquen. El fet de ser tractat amb dignitat, amb correcció, com a tothom, això ja et disposa d'una manera molt més positiva en aquella experiència que no pots evitar un cop ets dins.
Vaig comprovar que hi ha dues maneres d'entendre l'aplicació de la justícia i la política de presó preventiva de dos països membres a la UE. A Alemanya, la presó preventiva és l'últim dels recursos i s'intenta sempre evitar-la. A Espanya és el primer dels recursos. És una diferència cultural que explica les diferències de les democràcies espanyola i alemanya.
"Quan vaig veure la cel·la de la presó alemany, vaig dir: "Això està molt millor que el col·legi on jo vaig estudiar de petit." Era millor que l'internat"
Aquesta és la primera lliçó. La segona és que aquella estada a la presó va servir per internacionalitzar la causa catalana i generar un corrent empàtic que ens va ajudar molt. Ho vaig viure dins de la presó. A més, aquella presó en particular és molt monàstica, molt resilient, molt reposada en el sentit que és antiga i hi havia un silenci sepulcral, cosa que vaig agrair, també. Va ser com un petit parèntesi que em va permetre llegir molt, escriure, tenir una pauta molt més serena. És una experiència que positivitzo. Quan entres a la presó has d'escollir: t'enfonses o t'adaptes. I em vaig adaptar de seguida i el que més em va ajudar és que vaig veure la cel·la i vaig dir: "Això està molt millor que el col·legi on jo vaig estudiar de petit." Era millor que l'internat.
| Marta Rovira (Vic, 1977) |
|---|
Marta Rovira, a Ginebra. Foto: J. Baurier
- Quan vas decidir que t'exiliaries?
- Jo havia decidit que em quedava, per això vaig anar el febrer a declarar al Suprem i no vaig marxar llavors, però hi ha un abans i un després d'aquella declaració. L'abans incloïa preparar-me per no marxar, cosa que implicava dues opcions: que em deixessin en llibertat o que em tanquessin. A casa ens preparem per al pitjor escenari, i crec que aquesta preparació fa els seus efectes unes setmanes després.
Parlem de què significa que et tanquin, qui ho diu a la filla i com, on ha de ser perquè no li quedi un mal record del lloc... Com es diu a una nena a qui estàs educant en uns valors que la mare va a la presó? Per quins motius, si hi van els dolents? Vam consultar dues psicòlogues infantils que ens van dir el contrari. Una, que a un nen no se li pot amagar res perquè les mentides no es curen però el dolor ja ho farà...
- Al Toni Comín li van dir això exactament.
- Aquesta era una psicòloga on anaven tots els represaliats. I vam anar també a una altra que ens va dir que, efectivament, no podíem dir-li una mentida, però que una nena no té tots els recursos per fer front al dolor i que, per tant, havíem d'explicar-li una història. Vam agafar un punt intermedi: no direm cap mentida, però construirem una història. Com? Ella ja sabia que l'Oriol Junqueras era a la presó, havia conegut també el Jordi Cuixart, amb un bebè, i també hi era... Ja hi havia un tros fet, ella havia vingut a les concentracions, però calia un plus.
Li vam dir que la mare s'estava preparant molt per convèncer el jutge que ni l'Oriol ni els Jordis ni ningú que era a la presó havia fet res mal fet, que havien volgut que la gent votés, sense voler fer mal a ningú. Aquesta és la història i va funcionar, tot i que ella va patir. Com va predir la psicòloga, ens va preguntar què passaria si el jutge també se'm quedava. Ella patia molt quan jo anava a Madrid a veure els presos, pensava que no tornaria. No la podíem enganyar, li havíem de dir que tot hauria d'anar bé, però que podria ser que no. Tot això va repercutir després de la declaració a Madrid, on vaig veure que no hi havia res a fer, estava tot preparat.
"La meva filla patia molt quan jo anava a Madrid a veure els presos, pensava que no tornaria"
El jutge Marchena fa tres preguntes sobre indicis molt clars segons els quals jo havia preparat l'1-O, la fiscal hi ha un moment en què només pregunta sobre titulars de notícies de la caverna mediàtica, i Vox és molt bèstia. La fiscal hi ha un moment que admet que jo hauria pogut destruir les proves feia mesos i demana tan sols fiança. "T'ha anat d'un pèl", penso. Al cap d'una setmana, el meu company, el Raül, em diu: "Treballes setze hores cada dia, ho tenim tot debatut, però hem de parlar de què està passant." I em proposa que hem de marxar els tres i lluitar des de fora. A mi ja m'havia vingut al cap i ho comencem a madurar fins que decidim dir-ho als pares.
- Com ho van entomar?
- Llavors m'adono que l'entorn familiar no aguantava que pogués acabar a la presó i no intentés una altra opció, i amb el Raül comencem a preguntar jurídicament alternatives. I un dimecres, poc després, ens tornen a citar a Madrid per divendres, per revisar la llibertat. Jo me n'assabento viatjant a Madrid per veure els presos, i tothom en fa la mateixa lectura, que és una maniobra política per torpedinar la investidura de Turull i que complim condemna abans d'hora. Quan visito l'Oriol, a través del vidre, em fa un senyal que me'n vagi. "Ho dius de debò?", li pregunto, i em diu que a la presó hi són els que hi han de ser: "Vull que marxis ara a Barcelona i que convencis tothom, no n'ha de quedar ni un." Nosaltres podríem lluitar des de fora, des de dins no podríem ajudar.
"Quan visito l'Oriol , a través del vidre, em fa un senyal que me'n vagi, em diu que a la presó hi són els que hi han de ser"
Arribo a Vic a la matinada i l'endemà organitzo mil reunions, amb l'advocat i amb els represaliats, i, durant la nit, amb el Raül mirem on anar i com fer-ho. Jo intento convèncer tothom perquè m'ho crec i perquè m'ho ha demanat l'Oriol, però em trobo que ningú en té ganes, i als advocats me'ls trobo pessimistes, cosa que em fa dubtar. Em trobaré sola? No ho fa ningú més, potser faig el ridícul! El Raül Romeva ho havia meditat i volia militar des de la presó, i la Carme i la Dolors crec, en perspectiva, que pensaven que deixant l'escó evidenciarien que no hi ha possibilitat de reincidència i no passaria res. A la sortida del ple de dijous, ens agafem dels braços amb elles dues i m'insisteixen: "Nosaltres no ho farem, però entenem perfectament que tu ho facis."
I en relació amb Josep Rull i Turull, parlo amb una determinada gent del PDeCAT i em diuen que altres persones ja estan intentant que ho facin i em dono per satisfeta. A l'escó, els tenia davant i els ofereixo que, si valoren marxar, podríem posar-los els mitjans, però responen que no ho faran. Què havia de fer? Em feia la sensació que seria l'última oportunitat i vaig decidir marxar.
"Vaig oferir a Rull i Turull que, si valoren marxar, podríem posar-los els mitjans, però responen que no ho faran. Què havia de fer? Em feia la sensació que seria l'última oportunitat"
- En relació amb l’Agnès, però, vas tenir poc marge per explicar-li una altra història.
- Molt poc, però, per sort, ja teníem una història i la vam estirar. Va ser complicat perquè dissabte era el seu aniversari i la festa del ram de Vic, molt important, i teníem dinar familiar, tot estava molt organitzat..., però jo no hi seria. Dijous al matí, li vaig dir que la mare havia de tornar a Madrid perquè el jutge no havia acabat d'entendre algunes coses. Ella aquí ja es va posar a plorar, no va fer falta que li diguéssim res més. "Per què hi has d'anar tu?", em demanava, i vaig admetre que potser m’hi hauria de quedar algun dia més.
Va plorar molt, va entendre que passava alguna cosa, i li vaig donar els regals perquè probablement no hi seria l'endemà. D'alguna manera, vam poder planificar on seria l'Agnès, ja que divendres no va anar a l’escola per aïllar-la de la notícia que jo havia marxat i que ningú li digués res allí.
| Lluís Llach (Girona, 1948) |
|---|
Lluís Llach, en una imatge d'arxiu. Foto: Adrià Costa
- Curiós que et dediquessis a això [a la música], amb tanta timidesa.
- Els primers anys, quan encara no tenia piano, em dirigia directament a la cadira o als focus... O mirava on acaba l'última fila, per no veure-hi ningú, cosa que resulta que els actors et diuen que és el que has de fer. Però em va anar molt bé de seguida, no puc fer gens de victimisme. Feia cançons senzilles, molts cops amb lletres primàries, i em sembla que encertava la melodia. I després van aparèixer dues coses rares. La primera, "El bandoler", que vaig fer per diversió perquè m'agradava cantar amb veu de baríton, i després "L'Estaca".
- Com vas arribar a fer els dos concerts de l'Olympia?
- Joan Molas [un dels seus mànagers] es va posar a trucar a teatres i, en tots, la resposta és que no. Excepte un. I quin obre les portes? El més inimaginable, l'Olympia, on els que hi anaven eren les trenta vedets mundials. Molas va agafar els discos i va anar a veure el gerent artístic, que els va escoltar i va respondre que ell no em podia programar, perquè el programa estava planificat per als propers dos anys, però que, si estàvem disposats a anar-hi un dilluns, ens trobaria treballadors per obrir l'Olympia. Emocionat, Molas em va dir: "Podem fer un Olympia!" Era una animalada i ho vam fer el gener del 1973. Vam omplir-lo, com a mínim la part de baix -la de dalt, ni la veia, és molt gran allò.
"Periodistes, intel·lectuals o cantants es preguntaven: com és que Llach pot fer un Olympia però no pot cantar a casa nostra?"
Curiosament, va causar un impacte molt fort a Catalunya. Periodistes, intel·lectuals o cantants es preguntaven: com és que Llach pot fer un Olympia però no pot cantar a casa nostra? Hi havia articles sobre això, cosa que fa que comenci un procés de mitificació del personatge. Aquell dia, a més, va venir el gerent artístic i li va agradar, i em va proposar tornar a tocar-hi un dilluns i un dimarts, ja dos dies. És l'hòstia! I van encartellar els pirulins, fet que evidencia que ja ets algú, i a partir de llavors, vaig començar a tenir feina al circuit de teatres de les ciutats franceses.
Des que vaig tornar, de fet, un terç dels meus concerts ja van passar a França. Canto al Théâtre de la Ville, Le Palace, Bobino... Només em queda un teatre per fer, dels grans. I en l'àmbit estatal, va ser molt bonic fer els teatres d'Occitània, tots plens... A partir dels noranta, me'n vaig cansar una mica, perquè, pel tipus de teatre que fèiem, no podíem viatjar en avió.
- Joan Molas és més gran que tu?
- Un o dos anys més gran. És economista, ja llavors era independentista -jo encara no ho era-, i volia guanyar-se la vida. Em defensava econòmicament i, quan hi havia dubtes ideològics, m'ajudava.
- És un ascendent i un home amb iniciativa.
- I tant! És qui em va fer anar al Camp Nou. Quan no trobàvem teatres, va dir: "Fem el camp del Barça!" Confiança mútua absoluta, anava més enllà de la representació.
"Algun dels discos que vaig preparar a París va haver de superar molts problemes, com 'Viatge a Ítaca', que va trigar molt a sortir des que el vaig fer"
- Hi és sempre durant l'exili?
- Pràcticament sempre, sí, quatre anys al meu costat. Quan començo a tenir vida pròpia i nuclis, cap als dos o tres anys, quan m'instal·lo amb gent jove, desapareix una mica perquè va a fer feina. Jo, mentrestant, intento fer discos. Algun dels que vaig preparar allí va haver de superar molts problemes, com 'Viatge a Ítaca', que va trigar molt a sortir des que el vaig fer.
- El 1974, però, vas poder tornar.
- L'assassí de l'Arias Navarro va impulsar l'apertura, amb Franco encara viu, i em va permetre venir a fer el Palau de la Música. Havíem de tocar set recitals i, en el segon, em van aturar i vam haver de tornar a marxar, després de tenir-me unes quantes hores a Via Laietana. La data en què realment van acabar les prohibicions i l'exili va ser el 1976.
| Josep Maria Reñé (Lleida, 1952) |
|---|
Josep Maria Reñé va ser militant d'Epoca i, el 1978, es va exiliar un any a Israel i després, a Andorra. Foto: Cedida
- Vas triar Israel per una qüestió de curiositat política?
- Si una persona es considera socialista, ha d'haver conegut un quibuts. És la societat socialista -no comunista- ideal. Ara han canviat, però abans eren gent que havien fundat l'estat d'Israel -alguns encara amb els tatuatges de camps de concentració nazis-, en vaig conèixer d'argentins o mexicans -amb qui t'hi entens millor, per l'idioma-, i metges, advocats o arquitectes, gent d'alt nivell que ho havia deixat tot per anar a treballar allí.
No hi havia propietat privada, tot era del quibuts. Des de la direcció fins anar a netejar la merda de les gallines es feia rotatiu. Fins i tot hi havia el president del govern d'Israel, en un quibuts del voltant, que va deixar el càrrec durant un mes per anar-hi a rentar plats, quan li va tocar. Els infants es cuidaven comunitàriament -nens i nenes conjuntament- i els pares només tenien dues hores per veure'ls, les cases eren de la comunitat, el menjar també i et donaven el que et tocava. La gent vivia bé.
- I tu?
- A mi em van fer ràpidament ajudant del cap de voluntaris, que era un xilè. La meva habitació era un estanc, plena de tabac, i qui en volia més del que li tocava havia de venir a mi i pagar-m'ho amb un altre favor. Als catalans ja ens anomenaven la màfia catalana. Un era ajudant de cuina, l'altre treballava a la fàbrica de plàstic però també era l'ajudant de l'encarregat de voluntaris, i l'altre treballava a la granja, on hi havia d'anar tothom a treballar i recollir pollastres.
"Als catalans ens anomenaven la màfia catalana. Un era ajudant de cuina, l'altre era l'ajudant de l'encarregat de voluntaris, i l'altre treballava a la granja"
- Cuina, tabac i pollastres...
- Exacte, si volien algun favor havien de venir-nos a buscar. A la màfia catalana. Estàvem ben col·locats i, com que estàvem a la cuina, un cop a la setmana fèiem un dinar o berenar per a nosaltres, amb pa amb tomàquet i embotit d'allà, sense porc. El cap de la cuina, que també era xilè, ens deixava fer-ho amb la condició que el convidéssim. Ens tenien molt ben considerats. Els jueus, que no convidaven ningú a casa perquè tenien por de tothom, ens van obrir les portes a nosaltres i el cap dels voluntaris em donava les cartes que venien de l'estat espanyol al quibuts perquè les contestés jo i em deia: "Catalans i bascos, sí; espanyols, no."
- Per què?
- No en volien, perquè deien que havien tingut molts problemes amb els espanyols, que feien de confidents dels palestins. Hi havia hagut atacs de quibuts per informacions que havia passat gent de dins, o això deia. Els catalans anàvem a aquell quibuts i els bascos, amb gent d'ETA, a un altre que es trobava a quatre quilòmetres.
- Allí va ser el primer lloc on vas poder teixir un espai de relacions personals?
- Sí, i vaig saber per primer cop què era el socialisme i fins on arriba la lluita per aconseguir un país, com de malament ho havien passat i com de bé ho passaven d'altres, com els jueus mexicans. Hi havia diversos ambients, el ric que hi anava per complir amb la religió, el que veritablement ho sentia i ho havia deixat tot per anar allí, els que havien viscut tota la vida allí -els quals no es consideren israelians, sinó jordans-... Allí em vaig fer sionista. La cosa ha canviat molt, el govern era socialista i ara és feixista. Només hi vaig estar un any, però em va marcar molt.
"Els quibuts eren fills d'una època i unes circumstàncies en què es creava un país nou amb gent de tot el món, molts dels quals havien patit un extermini... No es tornaran a repetir mai més"
- Creus que l'experiència socialista dels quibuts es podria traslladar i seria vàlida?
- No, ja han desaparegut i eren fills d'una època i unes circumstàncies en què es creava un país nou amb gent de tot el món, molts dels quals havien patit un extermini... No es tornaran a repetir mai més. Van haver de construir un país enmig d'un lloc hostil, sols, i van fer una pinya. Els quibuts estaven aïllats. Això va crear el socialisme, tot i que sense que et faltés de res. Em pagaven un petit sou a finals de mes i no sabia en què gastar-lo.
- Què et donaven?
- Roba, tabac, menjar..., tot el que necessitessis per viure, i una petita compensació, no sé si eren l'equivalent a dues-centes o tres-centes pessetes al mes, per si volies anar al cinema a Beerxeba, la capital d'on estàvem, o altres menuderies. Allí els vam ensenyar a fer cubates, que no en sabien.
- La majoria de voluntaris eren jueus?
- No, de tot tipus. Al meu quibuts, que era petit, érem catalans i gent d'Anglaterra, Suïssa, França, Nova Zelanda, Sud-àfrica, Austràlia... Formàvem una comunitat de voluntaris, i de jueus voluntaris quasi no n'hi havia i és com si vinguessin de colònies, com a obligació. En una de les tantes alarmes de guerra, van passar dos avions sirians en vols rasants i, darrere, quatre de jueus. La meitat de jueus mexicans que hi havia van trucar just després als seus pares perquè els anessin a buscar.