Anàlisi

Memòries del present, verí per al futur

La política catalana viu la distorsió de balanços escrits sense la perspectiva dels anys, relats com els de Quim Torra a Palau, que lesionen convivències

per Joan Serra Carné , 21 de març de 2021 a les 07:55 |
Pere Aragonès i Quim Torra, en una reunió del Govern de la legislatura passada. | Govern
"La política és poc més que un esport sagnant. Com a resultat, la nostra disposició a pensar el pitjor de tots els que estan fora de la nostra pròpia bombolla està creixent, i la nostra capacitat per resoldre problemes i aprofitar oportunitats s'està reduint". La frase és de Bill Clinton i correspon a una radiografia sobre la realitat de la política nord-americana, extremadament polaritzada, però les paraules de l'expresident encaixarien també com un retrat de la política catalana, agitada aquests dies no només per les negociacions que han de permetre formar el nou Govern sinó per una nova entrega de memòries de vivències presidencials.

El dietari de Quim Torra, un exercici sui generis de relat en primera persona de l'etapa a Palau, presenta un president volgudament sol, amb dificultats per traçar complicitats polítiques fora d'una war room convertida en la pròpia bombolla, i allunyat del discurs d'unitat que havia practicat en el trànsit entre el sobiranisme civil i la vida institucional. A les pàgines de Les hores greus (Símbol Editors), l'esforç per la unitat no hi té cabuda. Hi regna el retret, reacció automàtica de la decepció viscuda, també de la frustració acumulada, per no poder articular des de la presidència els objectius de país que havien motivat Torra a fer el salt a la política. Els partits en surten malparats del balanç.


El més rellevant del que plasma la ploma de l'expresident, però, no són els dards als propis consellers -de Junts i d'ERC-, ni les discussions constants amb els socis independentistes. Tampoc la sensació transmesa d'un mandatari superat per les circumstàncies ni la constatació, decebedora, de la volatilitat amb la qual es prenen decisions a Palau. El que resulta més destacable del llibre és el propi fet de la publicació. Els records de Torra no han reposat, es difonen encara en calent. Una anomalia més, que fins i tot topa amb la llei de la presidència de la Generalitat i del Govern, que en el seu article 30.1 recorda que "les deliberacions de l'executiu, com també les opinions i els vots que s’hi emeten, tenen caràcter secret" i que aquest secret s'ha de mantenir després de cessar en el càrrec.

La política catalana viu la distorsió de les memòries del present, escrites gairebé en directe i sense la perspectiva dels anys que s'imposaven els presidents d'abans, relats que esdevenen verí per a les relacions polítiques del futur. El llibre de Torra és un exemple clar de les ferides que deixa posar el retrovisor massa aviat, i el volum doble firmat per Carles Puigdemont des de Waterloo -amb la col·laboració de Xevi Xirgo, amic i també director d'El Punt-Avui- n'és una altra mostra. Puigdemont sempre ha defensat que va arribar a la conclusió d'autoritzar-ne la publicació després de sentir-se atacat reiteradament per ERC, i que el miler de pàgines escrites, també carregades de dards, exposaven una realitat no coneguda, la que va viure a la presidència i en el període inicial d'exili. Oriol Junqueras i Marta Rovira van estrenar llibre poc després, en una resposta en forma de proposta política i no de diari de bitàcola. 


Torra i Puigdemont no estan sols en aquesta revisió accelerada del passat més immediat. Tots els presos polítics han rebut propostes per escriure i molts han acceptat endinsar-s'hi. De les presons n'han sortit llibres de diversa factura, no necessàriament salpebrats de retrets, però que han aportat les veritats de cadascú. És pertinent preguntar-se, però, si les experiències editorials que han tingut més ressò mediàtic contribueixen a documentar la història o, simplement, a perfilar la pròpia biografia. El que segur que no faciliten és la convivència d'aquells que diuen compartir un mateix horitzó d'emancipació nacional.

"Amb massa freqüència, la ira funciona millor que les respostes sensates; i el ressentiment, millor que la raó", argumentava Clinton sobre la política viscuda. Altre cop, els paral·lelismes no grinyolen.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació