Aparteu el dit de la lluna

Rep El Despertador cada matí al teu correu

Conduir la massa és molt difícil. Impossible. L'empresonament del raper lleidatà Pablo Hasél, injust i desproporcionat gràcies a un codi penal ple d'excessos, ha estat el detonant d'un seguit de protestes als carrers. Lleida, Terrassa, Girona, Vic o Barcelona han viscut aldarulls de diversa intensitat als seus carrers malgrat el toc de queda i les mesures de confinament. Les del dissabte a la nit a la capital han provocat un crit d'alerta de les institucions per la situació de perill que es va viure a la comissaria de la Guàrdia Urbana a la Rambla. Avui l'alcaldessa Ada Colau, el vicepresident Pere Aragonès i el conseller Miquel Sàmper es reuniran per parlar-ne. 

Milers de joves -i altres que no ho són tant- s'han manifestat per Hasél i també per moltes altres causes, des de la protesta per un mercat laboral precari a la repressió política passant pels abusos al mercat de l'habitatge. La sensació que la precarietat i la injustícia s'han convertit en quelcom estructural a les seves vides, que el futur pot ser encara més negre i que la crisi pandèmica serà només una excusa per cronificar crisis superposades s'ha apoderat d'una generació sencera.

Afegiu-hi actuacions policials desproporcionades -i lògicament qüestionades- que han impactat en la negociació entre la CUP i ERC i Junts per formar Govern. Els republicans i els anticapitalistes comparteixen la necessitat de revisar i reformar el model de seguretat. Sobre les bases del nou pacte de Govern n'he escrit aquesta opinió. 

La resposta ha estat en alguns casos violenta i alguns rebentaires s'han sumat a les protestes només amb ànim de destruir tot el que trobaven al seu pas o de robar a botigues. Això ha fet que, a diferència de com reaccionem quan veiem protestes a Xile, a Rússia o a Hong Kong, alguns se centrin més a criminalitzar el moviment que en abordar-ne els perquès. Però són minoria els violents i els que protesten poden al·legar que, dissortadament, les seves causes tampoc traurien el cap als mitjans si tothom actués de forma inequívocament pacífica. O és que alguns programes de televisió haurien cridat els joves als platós sense l'espectacularitat de determinades imatges?

Les manifestacions del procés, sempre pacífiques i sense "ni un paper a terra", han estat olímpicament ignorades a Madrid i a les institucions europees els darrers anys. Només els mitjans es feien ressò de la seva vistositat. Ha estat la lamentable violència de l'1-O i també els resultats de les urnes les que han posat el focus sobre les demandes polítiques dels catalans. I no hauria de costar tant fer-se sentir. 

Per avançar i fer-se notar és evident que qualsevol moviment polític necessita tibar les coses. També tenir objectius clars i compartits i saber-los traslladar a les institucions més enllà de retòriques buides o grandiloqüents. És el que no va saber o poder fer el 2011 el 15-M i el que va acabar fent anys més tard, i amb un resultat ambivalent, a través de Podem. Els catalans ho han fet també amb el 52% de vot independentista que ara haurà de tenir efectes o apuntalant a Madrid majories que prometien derogar la llei mordassa.

El malestar pel malestar i la violència per la violència acaben sovint generant frustració i poca cosa més. Els aldarulls i protestes com les que hem viscut aquest cap de setmana a Barcelona, malauradament només regalen arguments i complicitats a qui defensa les idees més immobilistes -que incorporen la violència estructural- i que són partidaris d'ofegar la protesta amb cops de porra per mirar el dit mentre ignoren la lluna.  
 

---

Avui no et perdis

» La solitud d'Interior; per Oriol March.

» Entrevista a Miquel Sellarès: «Dissoldre la Brimo seria una ximpleria»; per Pep Martí.

» Opinió: «Res a perdre?»; per Jordi Bianciotto.

» ERC endurirà ara l'estratègia negociadora a Madrid; per Sara González.

»La borsa dels lideratges de Junts després del 14‑F: qui puja i qui baixa; per Oriol March.

» Fil directe: «Vetos inversemblants»; per Germà Capdevila. 

» Dades | Qui vota a Vox a Catalunya? Més nacionalisme espanyol i pobresa que reacció a la immigració; per Roger Tugas Vilardell.

» Entrevista a la sindicatura electoral de l'1‑O: «Hi tornaríem a participar»; per Bernat Surroca.

» Opinió: «Els judicis que venen»; per Jordi Muñoz.

» Entrevista a Arcadi Oliveres: «No sé si deixo cap llegat»; per Pep Martí i Anna Mira.

» Mapes i gràfics | La vacunació a Catalunya, en dades; per Roger Tugas Vilardell.

» Opinió: «Geopolítica de les vacunes»; Montserrat Tura.

» «Han trigat 35 anys a diagnosticar‑me la meva malaltia»; per Albert Hernàndez.

»Pot el Barça sobreviure en el mar de taurons del futbol internacional?; per Oriol March.
 

---

 El passadís

Junts és un espai polític en configuració, i lògicament convuls. Fa uns mesos la JNC, les històriques joventuts de CDC, es van escindir del PDECat per esdevenir el referent juvenil del partit de Carles Puigdemont. Semblava que no hi havia d'haver problemes, però divendres va sorgir Joves Junts amb l'ànim d'integrar tots els joves de Junts i les organitzacions dels partits que li han donat suport. Això ja va incomodar la JNC, que ho va llegir com una opa hostil.

Entre els promotors de Joves Junts es presentaven com a "líders" el tàndem Anthony C. Sànchez i Mariona Rull, neboda de Josep Rull (que, per cert, va ser secretari general de la JNC). La nova organització ha tingut una arrencada convulsa. D'entrada es va canviar de nomper no quedar tan identificada amb el partit, que encara no ha pres una decisió formal sobre quin és el referent juvenil. Ara es diuen Joves per Catalunya. I ja hi ha les primeres desercions: Mariona Rull se'n va desvincular ahir perquè, afirmava, ella no vol formar part d'un projecte utilitzat com a "ens per créixer i fer mal a la JNC".

Vist i llegit

A El Suplement de Catalunya Ràdio el seu presentador i director Roger Escapa va emetre un reportatge de valor periodístic. Va passar la tarda-vespre de dissabte dalt d'una furgoneta de la Brigada Mòbil, els antiavalots dels Mossos, durant les protestes a Barcelona. El sergent li explicava que s'havia apuntat a la unitat perquè volia acció, però negava que ell o els seus agents, molt qüestionats els darrers dies, gaudissin pegant o ho fessin amb menor o major intensitat depenent de qui tenien davant.

El reportatge estava formalment ben presentat i permetia entendre millor la funció de la Brimo, però a les xarxes a Escapa el van criticar -alguns després d'escoltar-lo, altres només per fer-ho- per una presumpta complaença amb els uniformats. És possible (molt) que si Escapa -que la setmana passada va fer el mateix amb els manifestants- no hagués pujat a la furgoneta el comportament i el to dels agents hauria estat diferent. I també que aquesta mena de reportatges amb els periodistes "empotrats" gràcies al consentiment dels seus protagonistes permeten el que permeten. Això no treu rellevància al seu treball. El reportatge el podeu escoltar aquí i veure a les xarxes del programa. I si voleu treure dramatisme podeu escoltar les conyes que a Escapa li van fer el de la secció el "Dominical" del seu programa, amb Mayka Navarro inclosa. 

 L'efemèride

L'aplicació del 155 va servir per destituir tot el Govern i convocar eleccions autonòmiques. L'Audiència Nacional va culminar la feina amb l'ingrés a la presó dels membres de l'executiu que van descartar marxar a l'exili. La normalitat -entre cometes- institucional no es va recuperar fins que Quim Torra va prendre possessió com a president al juny de 2018. La història, cíclica, serveix per repassar situacions similars. És el cas de l'1 de març del 1936, avui fa 85 anys, dia en el qual es va restituir la Generalitat amb Lluís Companys al capdavant. El president ja havia tastat la presó i tornava després de la victòria de les esquerres a Espanya i a Catalunya. La resta de la història -exili i afusellament- és coneguda. L'historiador Joaquim Campa ha recuperat en un arxiu britànic les imatges de l'arribada triomfal de Companys a Palau.

 L'aniversari

L'1 de març de 1994, avui fa 27 anys, va néixer al Canadà el cantant Justin Bieber, un autèntic fenomen de masses la passada dècada, quan va emergir com a joveníssima estrella. Bieber va publicar el 2009 el seu primer àlbum i des d'aleshores n'ha venut milions i també ha fet algunes incursions al món del cinema. El 2011 i el 2013 va passar per Catalunya de gira. Aquí podeu recuperar l'arrencada del seu concert al Palau Sant Jordi de Barcelona a la seva darrera visita. 
 ​Fes clic aquí per rebre'l