16
de febrer
del
2021
Actualitzat
el
17
de febrer
a les
20:44h
El 18 de juliol del 1936, els pares de Joan Margarit tornaven de banyar-se a Castelldefels. S'havien casat feia només tres mesos. Eren feliços. Aquell dia, però, la seva vida va quedar trasbalsada, com la de molts altres. Ho explicava el poeta en una entrevista a NacióDigital, amb motiu d'un dels seus darrers llibres, Per tenir una casa has de guanyar la guerra (editat per Proa). Aquest dimarts ha mort després d'una batalla que no podia guanyar. Però en aquell estiu truncat del 36 hi ha moltes pistes del que seria el bressol d'una obra literària que els seus crític ja han subratllat.
Esquiu a les grans paraules, aliè a la vanitat, en l'entrevista esmentada, Margarit va explicar com la poesia podia oferir una mica de consol. Per ell ho va ser. Sorprèn la presència del dolor i la pèrdua en la vida del poeta. És la mort d'una germana, la Trini, víctima de meningitis en la postguerra. Margarit recordava perfectament el combat dels pares per intentar salvar la nena, una nit a la llum d'una espelma, banyada en un cubell d'estany per intentar fer baixar la febre. O el drama patit per una altra germana, l'Esther, que al ser esquerrana, era obligada a anar amb el braç esquerre lligat a l'esquena i va acabar perdent el sentit d'orientació.
L'obra de Margarit és fruit d'una experiència molt dura i està arrelada als anys tèrbols de la dictadura, des de la presència de la por que palpava a casa al clima pesant generat per una religiositat opressora ("convé que vagis a missa"), tot i que guardava bons records de la seva etapa als minyons escolta amb mossèn Batlle. El moment del Congrés Eucarístic del 1952 el recordava amb sarcasme com una explosió de fanatisme. Com a arquitecte, va decidir especialitzar-se en Càlcul d'Estructures després d'haver vist els aiguats del Vallès del 1962.
La tragèdia va trucar molts cops a la casa del poeta, que va veure perdre dues filles. Una d'elles, l'Anna era només un nadó, però la malaltia i la mort de Joana van trasbalsar la casa i ocupen un espai determinant en la seva creació poètica. Una desgràcia que assegurava que no es podia superar ("la paraula superar és un eufemisme") i que potser el feien especialment escèptic davant conceptes com el somni i l'esperança.
Margarit no era, però, un pessimista. Amb una consciència crítica molt viva, afrontava la vellesa sense enyorances perquè havia viscut intensament. Assegurava que si enyoraves alguna cosa era perquè no havies arribat al final. I se'n reia amb ganes dels vells que fantasmejaven es resistien a deixar enrere els anys joves ("la vida està feta per acabar-se").
El desembre passat, ja molt malalt, va rebre el Premi Cervantes, el colofó d'un seguit de reconeixements a una de les obres més interessants de la literatura catalana. Anteriorment havia rebut anteriorment els premis Carles Riba i, en l'àmbit de l'Estat, el Nacional de Poesia i el Nacional de la Crítica. També va guanyar el Premi Iberoamericà de Poesia Pablo Neruda. Joan Margarit era un poeta que no es feia il·lusions, però estava convençut del poder enorme -aquell bocí de consol- que pot donar la paraula.
Esquiu a les grans paraules, aliè a la vanitat, en l'entrevista esmentada, Margarit va explicar com la poesia podia oferir una mica de consol. Per ell ho va ser. Sorprèn la presència del dolor i la pèrdua en la vida del poeta. És la mort d'una germana, la Trini, víctima de meningitis en la postguerra. Margarit recordava perfectament el combat dels pares per intentar salvar la nena, una nit a la llum d'una espelma, banyada en un cubell d'estany per intentar fer baixar la febre. O el drama patit per una altra germana, l'Esther, que al ser esquerrana, era obligada a anar amb el braç esquerre lligat a l'esquena i va acabar perdent el sentit d'orientació.
L'obra de Margarit és fruit d'una experiència molt dura i està arrelada als anys tèrbols de la dictadura, des de la presència de la por que palpava a casa al clima pesant generat per una religiositat opressora ("convé que vagis a missa"), tot i que guardava bons records de la seva etapa als minyons escolta amb mossèn Batlle. El moment del Congrés Eucarístic del 1952 el recordava amb sarcasme com una explosió de fanatisme. Com a arquitecte, va decidir especialitzar-se en Càlcul d'Estructures després d'haver vist els aiguats del Vallès del 1962.
La tragèdia va trucar molts cops a la casa del poeta, que va veure perdre dues filles. Una d'elles, l'Anna era només un nadó, però la malaltia i la mort de Joana van trasbalsar la casa i ocupen un espai determinant en la seva creació poètica. Una desgràcia que assegurava que no es podia superar ("la paraula superar és un eufemisme") i que potser el feien especialment escèptic davant conceptes com el somni i l'esperança.
Margarit no era, però, un pessimista. Amb una consciència crítica molt viva, afrontava la vellesa sense enyorances perquè havia viscut intensament. Assegurava que si enyoraves alguna cosa era perquè no havies arribat al final. I se'n reia amb ganes dels vells que fantasmejaven es resistien a deixar enrere els anys joves ("la vida està feta per acabar-se").
El desembre passat, ja molt malalt, va rebre el Premi Cervantes, el colofó d'un seguit de reconeixements a una de les obres més interessants de la literatura catalana. Anteriorment havia rebut anteriorment els premis Carles Riba i, en l'àmbit de l'Estat, el Nacional de Poesia i el Nacional de la Crítica. També va guanyar el Premi Iberoamericà de Poesia Pablo Neruda. Joan Margarit era un poeta que no es feia il·lusions, però estava convençut del poder enorme -aquell bocí de consol- que pot donar la paraula.