Eleccions catalanes 14-F: perfil

Anna Grau, la catalanista abduïda per Madrid

La periodista i número dos de Ciutadans el 14-F va consolidar la seva carrera com a delegada del diari "Avui" a la capital espanyola i sempre ha estat a l'escalf del poder establert

per Pep Martí , 1 de febrer de 2021 a les 16:01 |
La periodista Anna Grau, fitxatge de Ciutadans per a les eleccions del 14-F. | ND
Era un dia de juliol del 1998. Governa Espanya l'executiu de José María Aznar, després de la llarga hegemonia del PSOE felipista. El secretari d'Estat de Comunicació, Miguel Ángel Rodríguez, controvertit i desllenguat, compareix a la sala de rodes de premsa del consell de ministres i anuncia la seva dimissió per "motius personals". Fa temps que el seu estil matusser provoca un desgast que Aznar no es pot permetre. És la seva primera legislatura i sobreviu políticament gràcies al suport de la "Minoria Catalana", el grup de CiU al Congrés. La darrera polèmica de Rodríguez ha estat a propòsit de la immersió lingüística. Al final de la roda de premsa, quan encara no s'ha tallat la connexió, es pot veure una periodista que, la primera, se li acosta, l'abraça solidària i li fa un petó de comiat. És Anna Grau, la delegada de l'Avui a Madrid.


Aquell fet, un senyal d'empatia amb el portaveu d'Aznar, escenificava la bona sintonia que la periodista va saber teixir amb el Madrid polític, especialment amb el més conservador, des de la seva arribada. El gest amb Rodríguez va indignar molts companys del diari, on l'ara número dos de Carlos Carrizosa a les eleccions catalanes tenia pocs amics. Però, de fet, aquella l'escena a la Moncloa seria només un senyal del seu particular pas del Rubicó.

Nascuda a Girona el 1967, Grau era una de les periodistes estrella a la secció de política de l'Avui, on seguia les informacions del Govern i CiU, i disposava de fonts de primer nivell, aspecte en què els qui la coneixen asseguren que té habilitat. Amb olfacte periodístic i bona ploma, Grau sempre ha sabut obrir-se camí, expliquen. El pas d'Enric Hernàndez de l'Avui a El Periódico va deixar vacant la delegació del diari a Madrid, i Grau s'hi va postular davant Vicent Sanchis, que era el director. Va aconseguir el lloc, que era molt preuat.


Eren els anys en què el pes de CiU en la política espanyola era enorme. El pacte del Majestic va dur Aznar al poder i va convertir el pujolisme en un soci imprescindible. En aquest context, l'Avui es feia respectar en els cercles polítics madrilenys i la delegada del mitjà era algú. Grau no va desaprofitar l'ocasió.

S'ha parlat i escrit molt de la capacitat d'atracció de Madrid sobre molts catalans. El cas de Grau sembla que és dels més accentuats. Els qui la van conèixer en aquells anys expliquen que la periodista se sentia còmoda amb el catalanisme moderat de CiU. El 2003 va publicar un llibre-entrevista a Xavier Trias, aleshores portaveu de la federació nacionalista a Madrid i que es preparava per optar a l'alcaldia de Barcelona. Però en aquell moment ja havia penetrat en l'entorn polític d'un PP que havia assolit l'hegemonia i compartia les posicions de la dreta espanyola en temes polèmics com la guerra d'Iraq, la reforma laboral o el PHN. 


Les qüestions personals la van dur a Nova York el 2005. La jove periodista en excedència a l'Avui es va convertir en corresponsal de l'Abc a la ciutat nord-americana. Quan va tornar, es va consolidar encara més dins de la xarxa mediàtica conservadora, on regnaven bones amigues seves com Isabel San Sebastián. Grau, que ja abans s'havia deixat veure a TV3 o al caòtic debat de Moros y cristianos de Tele5, que va fer populars Aramis Fuster, el pare Apel·les o Javier Nart, es va convertir en omnipresent en tertúlies i mitjans espanyols. Això l'ha portada de RTVE a la Sexta, de 13TV a Onda Cero, de Telemadrid a Castilla-La Mancha TV. 

"Negres sense orgull"

Amb tot, va mantenir algun lligam amb mitjans catalans, sent columnista del diari Ara durant un temps. Un lligam, aquest de l'Ara, que es va trencar de manera brusca el 2011. El diari es va negar a publicar un article per considerar-lo racista i ella s'hi va tornar. Es titulava L'orgull a l'autobús, i pretenia descriure -a partir d'un incident amb una dona en un autobús de Nova York- una determinada categoria de negres nord-americans que ella anomenava "negres sense orgull" i que es caracteritzen, segons ella, per ser maleducats. Aquest tipus de persones "ha nascut i morirà sense orgull, convençut que del primer a l'últim hem vingut al món a fotre'l".

La ruptura amb l'Ara va ser un altre esglaó en el seu definitiu allunyament del carril central de la societat catalana, que ja venia de molt abans i que li ha fet revisar la seva visió sobre Catalunya, que veu com una comunitat amb seriosos tics autoritaris i no tan diferent de la societat franquista. En aquests anys Grau ha escrit llibres de política o sobre el fet de ser mare i col·laborat amb programes no només d'opinió. Amb l'escriptor Fernando Sánchez-Dragó, amb qui va tenir una relació sentimental, va presentar un espai de literatura a TVE.

Sembla que Grau ha anat revisant la seva pròpia memòria i reinterpretant-la. En un article recent, explica el calfred que va sentir l'any 2003 en un acte al Liceu en què, després d'una intervenció de l'aleshores president del Barça, Joan Laporta, tots els assistents es van aixecar per cantar Els Segadors. L'escena va portar, pel que es veu, evocacions wagnerianes i totalitàries a l'aleshores delegada de l'Avui a Madrid. 

"Que la nena no se'ns casi amb un andalús"

Però es veu que el mal ja estava inoculat en l'ànima catalana. Perquè en el mateix article explica una estada de ben petita a Granada, seguint la feina del seu pare. Grau, aleshores de tres anys, va començar a parlar en castellà i un dia el pare la va escoltar resant en castellà, cosa que va alarmar l'home, que va decidir adoptar mesures enèrgiques: "Teresa -li va dir a la seva dona-, hem de tornar a Catalunya abans que la nena no se'ns casi amb un andalús". 

Després d'haver forjat la seva trajectòria ben relacionada amb el poder pujolista a Catalunya, va traspassar la seva lleialtat al cor del poder madrileny. Polemista, Grau, que ha estat presidenta de Societat Civil Catalana a Madrid i que ja fa anys que va donar suport a Albert Rivera, es disposa a encetar una nova etapa en la seva trajectòria, ara com a diputada al Parlament d'una Catalunya que està disposada a rescatar. I si no se'n surt, sumarà una nova experiència.  

Altres notícies que et poden interessar





 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació