Adeu al 2020

De Maradona a John Le Carré: 20 comiats del 2020

L'any, farcit d'adeus dolorosos, ha vist com se n'anaven figures com Rosa Maria Sardà, Montserrat Carulla, Sean Connery o Kobe Bryant

per Pep Martí , 29 de desembre de 2020 a les 06:35 |
Montserrat Carulla ens ha dit adeu | ACN
L'any 2020 s'acomiada deixant un panorama trasbalsat per la Covid-19 i les seves destrosses, així com pels efectes que la crisi sanitària ha desfermat sobre la societat i l'activitat econòmica. La pandèmia ha centrat bona part de l'atenció informativa, tot i que l'any també ha generat altres notícies i ha posat els focus en personatges que han estat actualitat al marge del coronavirus, perquè el 2020 se'ls ha endut per sempre més.

L'any es va endur Diego Armando Maradona i Kobe Bryant, icones de l'esport, i se n'ha anat dient adeu a un personatge fascinant com John Le Carré. Però també a persones anònimes fins al moment de la seva mort, com Mónica Linde, la primera dona assassinada per la seva parella, o grans figures que, tot i la seva rellevància, han viscut sovint a l'ombra per no ser homes blancs, com la genial matemàtica Katherine Johnson. Aquí podeu trobar 20 noms que han sortit per sempre de les nostres vides.  

 Mònica Linde, la primera dona assassinada 

Els Mossos retiren els cossos de M. Linde i la seva filla. Foto: ACN



El 6 de gener, Mónica Linde, de 28 anys, no va poder celebrar els Reis. Va ser la primera dona assassinada a Catalunya, junt amb la seva filla de 3 anys, a mans de la seva parella. Els fets es van produir a Esplugues de Llobregat. El seu assassí, Rubén Darío, amb qui havia iniciat els tràmits de separació, va ser detingut. Ella treballava com a coordinadora de vol. Havia començat a buscar un nou pis, però no va gtenir temps. Mónica Linde va encapçalar una llista sinistra de dones assassinades que va arribar a la xifra de catorze a finsls d'any. 

 Kobe Bryant, la llegenda dels Lakers 

Kobe Bryant, jugador dels Lakers. Foto: Europa Press


La notícia de la mort de Kobe Bryant als 41 anys, a l'estavellar-se amb helicòpter a Califòrnia el 26 de gener, va provocar una autèntica commoció. Llegenda del bàsquet, vinculat a Los Angeles Lakers, va ser el quart màxim anotador de la NBA, sumant 33.643 punts. "Aquests nois estan jugant a les dames, jo estic jugant als escacs", va dir en una ocasió quan va voler explicar com entenia el joc i la manera freda i cerebral amb què actuava quan sortia a la pista. Però emprava tots els seus recursos per guanyar, la seva gran obsessió, i els seus comentaris sarcàstics podien molestar a rivals i companys. Però com ella solia repetir, "si et puc fer plorar pel que dic, no vull jugar amb tu els playoff".

 Katherine Johnson, l'afroamericana de la NASA 

Katherine Johnson durant els seus anys a la NASA. Foto: europa press



L'any 2020 es va emportar també grans científics. Dos dels més destacats van morir amb pocs dies de diferència. La mort de Louis Nirenberg el 26 de gener no va fer saltar ningú del seient. No era un actor, ni cap esportista, ni tampoc una figura coneguda en el mitjà televisiu. Però va transformar la ciència amb la seva recerca entorn les equacions diferencials. El 24 de febrer moria als 102 anys Katherine Johnson, una nord-americana negra el nom de la qual potser tampoc cridarà l'atenció, però que va ser una ment genial de la matemàtica aplicada a la recerca espacial. Nascuda al sud dels Estats Units i havent patit la segregació racial, es va sobreposar a tots els entrebancs. "Mai vaig tenir cap sentiment d'inferioritat", sempre explicava. Va ser contractada per la NASA per treballar en els càlculs de verificació previs a les missions de l'agència, on va destacar fins al punt de ser considerada clau en la missió que va dur l'ésser humà a la lluna. Diuen que l'astronauta John Glenn es va negar a enlairar-se a l'espai fins que Katherine Johnson confirmés els càlculs dels ordinadors d'IBM destinats a l'operació. Tot i això, va romandre en l'oblit durant anys, fins que el president Obama li va concedir la Medalla de la Llibertat l'any 2015.    

 Olivia de Havilland, l'última diva 

Olivia de Havilland Foto: Wikipèdia

 

El 5 de febrer va morir Kirk Douglas als 103 anys. Tenia 103 anys i amb ell se n'anava un dels darrers supervivents del Hollywood més llegendari. Només Olivia de Havilland restava com la darrera diva d'uns temps mítics de la gran pantalla. Fins en aquest darrer moment, ells va voler ser la principal protagonista. El mes de juliol, l'actriu deia adeu al món que va encisar als 104 anys. Nascuda l'any 1916, va obtenir dos premis Oscar a la millor actriu protagonista per La vida íntima de Julia Norris (1946) i L'hereva (1949). Va ser una de les estrelles de Hollywood més cèlebres de la dècada de 1940 i de la història del cinema. Però, sens dubte, pels cinèfils més apassionats, ella sempre serà la Melania Hamilton d'Allò que el vent d'endugué (1939).

 Hosni Mubarak, l'últim faraó 

Hosni Mubarak quan ho era tot a Egipte. Foto: Reuters


La mort de Hosni Mubàrak, el 25 de febrer, va ser probablement la de l'últim faraó d'Egipte. La seva vida política havia acaabt molt abans, el 2011, quan va haver de recular per primer cop a la seva vida, davant de l'onada de la Primavera Àrab. La revolta democràtica d'aquell moment va ser prou forta per fer trontollar el seu reialme, però no pas per consolidar un veritable règim democràtic a Egipte, que avui torna a ser regit per un dictador amb botes militars, el general al-Sisi. Mubàrak, símbol de l'aliança entre alguns règims de la zona i Occident, va ser al poder durant trenta anys. La seva caiguda, tan sols un triomf aparent de l'Egipte liberal. Només Tunísia pot mostrar la conquesta de nous espais de llibertat després de les onades àrabs.   

 Max von Sydow, el talent enigmàtic 

Max von Sydow, al festival de Sitges del 2016 Foto: ACN


El 8 de març s'enduia Max von Sydow. Des que va encarnar un cavaller medieval que juga a escacs amb la mort a El setè segell, dirigida pel seu compatriota suec Ingmar Bergman, l'actor va ser una figura venerada pels amants del cine. Va encarnar altres personatges mítics, com el sacerdot Lancaster Merrin de L'exorcista, un jerarca nazi a Evasió o victòria, o l'assassí Joubert a Els tres dies del Còndor, competint amb Robert Redford. I ha deixat frases memorables, com la que posa en boca d'un dels seus personatges, Frederick, a Hanna i els seus germans de Woody Allen: "Auschwitz, molts pregunten com va poder succeir això. Però la pregunta no és aquesta. Coneixent l'ésser humà, la pregunta és com és que no ha succeït més?". 

 Kenny Rogers, el comiat del jugador 

Kenny Rogers, estrella del country Foto: Europa Press


Els seus biògrafs han explicat que la carrera musical de Kenny Rogers va ser una lluita constant contra els entrebancs. Però quan va morir, el mes de març passat, als 81 anys, ja en feia molts que havia conquerit la llegenda. Li va costar consolidar un espai propi però amb títols com Lucille o Coward of the County va esdevenir un nom rellevant del country-pop nord-americà. Però, sens dubte, va ser amb The gambler (El jugador) que va assolir la fama. Un tema que va acabar sent la seva targeta de presentació als escenaris. Pensant en ell va fer la darrera gira, el 2017, sota el títol La darrera aposta. 

 Rafael Gómez, vencedor de Hitler 

Un moment de l'entrada de La Nou a París. l'agost de 1944 Foto: Viquipèdia


Als 99 anys, el 31 de març moria Rafael Gómez Nieto. El seu nom dirà poc a la majoria de lectors, com sol succeir amb molts herois anònims. Ell ho era. Va ser un dels republicans espanyols que, refugiats a França després de la Guerra Civil, es va enrolar en la Resistència i va entrar al París que va ajudar a alliberar de Hitler el 1944.  Rafael Gómez, nascut a Andalusia i que va viure anys a Catalunya, va ser un dels integrants de La Nou, la llegendària companyia que, a les ordres del general Leclerc, va passejar-se pels Camps Elisis després de fer escapar els nazis invasors. Aquell dia, ell va ser un dels pocs derrotats per Franco que va poder cantar victòria. Només la Covid va poder derrotar el combatent de sempre. 

 Aute, cançó d'albada 

Luis Eduardo Aute actuarà al Palau de la Música Foto: Europa Press


La mort de Luis Eduardo Aute, el 4 d'abril, va apagar una de les veus referencials de la cançó d'autor. Als 76 anys, Aute s'acomiadava deixant uns temes de gran força poètica, amb una obra molt impactada per les obres de Jacques Brel o George Brassens. Queden en la memòria noms com Rosas en el mar, Pasaba por aquí o Las cuatro y diez. Pels amants de la lletra compromesa, Aute serà sempre l'autor d'Al alba, un tema d'amor que era alhora una denúncia de la dictadura amb motiu dels darrers afusellaments del franquisme, el setembre del 1975. Aute s'havia referit a la situació política a Catalunya dient que creia que s'havia de fer un referèndum però que lamentaria una ruptura.    

 Julio Anguita, el mestre roig 

Julio Anguita, exalcalde de Córdoba i exlíder d'Izquierda Unida. Foto: europa press


Quan Julio Anguita es va jubilar, va decidir que cobraria la pensió que li corresponia com a mestre i no pas com a dirigent polític i parlamentari que havia estat durant tants anys. Tot un senyal que indica molt d'aquest personatge de caràcter fort, actitud emfàtica i integritat personal. Anguita va morir de la seva afecció cardíaca el 16 de maig. Líder històric d'Izquierda Unida, comunista de tradició antiga, no devia ser fàcil negociar-hi. Ho va poder comprovar el Felipe González dels darrers anys. També va conèixer la gestió, com a alcalde de Còrdova, on va acabar guanyant amb majories àmplies. El van anomenar "el califa roig", però potser seria més exacte definir-lo com un mestre roig que sempre va voler impregnar d'ensenyances el seu auditori, en una barreja de política leninista i senequisme.    

 Ruiz Zafón, la llum de la tenebra 

L'escriptor català Carlos Ruiz Zafón Foto: Europa Press


El càncer va posar fi a la vida l'escriptor Carlos Ruiz Zafón als 55 anys. L'autor de L'ombra del vent, el seu llibre més conegut, va morir a Los Ángeles. L'autor català va ser dels creadors literaris més destacades de les darreres dècades. Pocs mesos després de la seva mort, es va publicar La ciutat de vapor, la seva obra pòstuma, un recull d'onze relats que ell havia escrit com un homenatge particular als seus lectors. La tetralogia El Cementiri dels Llibres Oblidats -de la qual L'ombra del vent va ser el primer títol- ha quedat com una referència de la seva obra, truncada pel càncer. Els seus crítics sempre van destacar la seva capacitat per captivar amb una narrativa que aplegava enigma i elements màgics. Potser perquè, com deia ell, hi ha coses que només es poden veure entre tenebres. 

 Pau Donés, líder de Jarabe de Palo 

Pau Donés, cantant de Jarabe de Palo Foto: ACN


Després d'una llarga batalla amb el càncer, el 9 de juny es va conèixer la mort de Pau Donés, el líder de Jarabe de Palo. Tenia només 53 anys. Poques setmanes abans, el grup va treure el seu darrer tema, Tragas o escupes. Una de les cançons que incloïa és Eso que tu me das, on l'artista agraeix a tota la gent que el va ajudar a combatre la malaltia (Gracias a ti seguí/remando contra la marea). Tenia previst tornar al escenaris, que convivien amb el seu pols amb el càncer, però l'agreujament del seu estat va fer que precipités la sortida del single. El seu nom ja està lligat per sempre a la història de la millor música recent, des que amb 30 anys, el 1996, va fundar Jarabe de Palo i toqués l'èxit amb un tema que seria mític, La Flaca

 Quino, l'humor de Mafalda 

Quino amb la seva Mafalda. Foto: europa press


"Unió Buenocràtica? Acció Cívica Bondadista? Bonisme Popular Independent? Per què sona sempre malament bondat i política?", es preguntava Mafalda en un acudit. L'humor àcid i sempre tendre de la popular creació de Quino va patir una forta ensopegada el 30 de setembre quan es va fer pública la mort de l'autor, als 88 anys. Es deia Joaquín Salvador Lavado i havia nascut a l'Argentina. Com sol succeir a molts artistes, no va encaixar gaire amb alguns dels règims establerts als eu país i el 1976 va haver d'anar a l'exili. Als militars, Mafalda no els feia gràcia. El 2014, va rebre el Príncep d'Astúries de Comunicació i Humanitats. Ell ja no hi és, però la seva Mafalda resta plena de salut i amb la barreja única de mala llet i ingenuïtat vivint juntes com només Quino sabia combinar.   

 Rosa Maria Sardà, la millor florista 

Rosa Maria Sardà el novembre del 2017 Foto: ACN


Víctima del càncer, l'11 de juny va morir Rosa Maria Sardà als 78 anys. Era una de les intèrprets més carismàtiques de l'escena catalana. Va començar com a actriu còmica, però va consolidar una carrera que abastava tots els gèneres en cine, teatre i televisió. L'escena li venia de sang: una àvia i un besavi havien estat actors i ella es va casar amb un integrant de La Trinca, Josep Maria Mainat. Des dels anys seixanta la seva trajectòria no va fer més que ascendir, amb interpretacions antològiques a l'Esperant Godot de Samuel Beckett o La Rambla de les floristes de Josep Maria de Sagarra. Va treballar amb tots els grans de la direcció i la creació, de Benet i Jornet a Mario Gas, de Fernando Trueba a Pedro Alomdóvar i Ventura Pons. La Sardà, com tothom l'anomenava, va ser la millor "florista". Com en l'obra de Sagarra, i com va repetir després dels atemptats del 17-A, va voler defensar sempre l'esperit de llibertat: "Vostè sap què és la Rambla de les Flors? Si em treuen de la Rambla, em mataran. Perquè jo aquí respiro un aire lliure, però amb un rei a dins del cos". 

 John Hume, pau a Belfast 

John Hume ha mort als 83 anys Foto: EuropaPress



Quan va morir John Hume el 3 d'agost als 83 anys, feia temps que no estava en el primer pla. Però això no li treu transcendència a una figura que va canviar la història d'Irlanda del Nord. Hume va ser un dels artífexs dels acords de pau de Divendres Sant del 1998, que van posar fi a la violència a Belfast i van afermar les bases d'una pau consensuada. Hume va obtenir per això el Nobel de la Pau. Líder del Partit Socialdemòcrata i Laborista de l'Ulster, amb presència dins de la comunitat catòlica irlandesa, les seves posicions sempre van ser minoritàries davant de les del Sinn Fein o de l'unionisme probritànic. Hume sabia que res es podia construir des de la retòrica i l'odi.   

 R.B. Ginsburg, la jutgessa indomable 

La jutgessa del Tribunal Suprem dels Estats Units, Ruth Bader Ginsburg Foto: ACN


El 25 de setembre moria la jutgessa Ruth Bader Ginsburg, magistrada del Tribunal Suprem nord-americà. Tenia 87 anys i combatia un càncer des de feia temps. Era una dona que va anar agafant protagonisme fins a convertir-se en un símbol de la justícia més compromesa amb les gtransformacions socials. En un tribunal d emajoria conservadora, sovint li va tocar liderar les veus dissidents. Defensora dels drets de la dona, va saber unir una convicció de fons pels seus ideals amb una actitud empàtica i una gran capacitat per sumar aliances. Per això repetia sovint: "Lluita per les coses que t'importen, però de manera que convidis els altres a unir-se". No era una jutgessa estrella. Simplement, va intentar ser coherent. Per deixar petjada, en va tenir prou. 

 Sean Connery, agent especial d'Escòcia 

Sean Connery interpretant a James Bond Foto: Wikipedia Commons


L'octubre ens deixava Sean Connery, un dels actors més carismàtics, als 90 anys. Conegut pel seu paper com a James Bond o agent 007, Connery era un mite del cine. Tot i que el seu únic Oscar el va guanyar per un paper d'actor secundari a Els Intocables, de Brian de Palma. Però no tot en la seva vida va ser glamurós. Connery va créixer en un barri obrer d'Edimburg i el seu camí cap a la catifa vermella va ser un trajecte d'esforç i feines dures, inclosa la de constructor de taüts. A la gran pantalla va donar vida a un agent secret al servei de la Corona britànica. Però ell sempre va tenir clar quin era el seu país i va comprometre's amb la causa del nacionalisme escocès. Un dels símbols culturals de l'imperi britànic era un independentista d'Escòcia.

 Montserrat Carulla, icona del teatre 

L'actriu Montserrat Carulla en un moment de l'espectacle Foto: ACN


Als 90 anys, el 24 de novembre ens deixava Montserrat Carulla. Icona de l'escena catalana, va deixar empremta interpretant personatges d'obres clàssiques com Hamlet (Shakespeare), Primera història d'Ester (Salvador Espriu), Pigmalió (G.B. Shaw) o La filla del mar (Guimerà). Però també va treballar en el cinema o en sèries populars com El cor de la ciutat. D'ella quedarà igualment el seu compromís amb la llengua i la cultura del país, i també amb la causa sobiranista, que va expressar en una frase: "Soc actriu, catalana i independentista". Com moltes altres personalitats generoses, la seva feina era una expressió més d'una actitud de lliurament al país i la societat. Li van preguntar en una entrevista si tenia por a la mort i va contestar: "No gens. El cel, l'infern i el purgatori són en aquesta vida, i jo he viscut al cel"

 Maradona, l'astre etern 

Maradona, en un partit com a entrenador Foto: Europa Press


Moren els "eterns"? Pel que es veu, sembla que sí. O potser és que Déu els crida per compartit la immortalitat. Diego Armando Maradona va morir el 25 de novembre i, per un instant, malgrat la pandèmia que assolava el planeta, el món es va aturar. L'astre del futbol havia dit adeu per sempre per una aturada cardiorespiratòria, després d'arrossegar nombrosos problemes de salut, i començava la seva posteritat. Maradona va dur al triomf un club com el Boca Juniors, quee stava en dificultats, i aviat va ser un mite fet realitat sobre el camp de joc. El 1982 va fitxar pel Barça, on va tenir una estada accidentada però va deixar un record memorable (amb 20 gols en quaranta partits). L'any 1986, la seva actuació al Mundial de Mèxic, va fer una de les millors demostracions de bon futbol de la història. L'argentí -nascut a Buenos Aires el 1960- Després, a partir del Mundial del 1994 als EUA, iniciaria el seu trajecte cap a la degradació quan se li van detectar cinc substàncies prohibides. Encara va entrenar la selecció argentina, liderant un altre geni, Leo Messi, en els Mundials del 2010. Però ja no tornaria ser el mateix. La seva mort, però, va fer reviure la llegenda.   

 John Le Carré, Smiley 

John le Carré, en una imatge d'arxiu Foto: Wikipedia


Els lectors de novel·les d'espies estan orfes. Aquest desembre ha mort als 89 anys l'escriptor John Le Carré, el creador d'obres d'espionatge que s'han fet emblemàtiques, i de personatges com l'agent George Smiley, protagonista de L'espia que va sorgir del fred, del 1963, el títol que li va proporcionar més seguidors i popularitat. Les obres de Le Carré (pseudònim de David John Moore Cornwell) expliquen tan bé com molts treballs històrics la Guerra Freda i el combat entre les grans potències per l'hegemonia. Altres títols que el van fer famós van ser El talp o El llegat dels espies. A diferència d'altres autors d'èxit en el gènere de l'espionatge, John Le Carré també ha estat considerat un escriptor de qualitat i un creador de figures immortals. I de grans frases, sovint descarnades i cíniques: "Ets un espia perfecte. L'únic que necessites és una causa".    

 Katherine Johnson, l'afroamericana de la NASA 
a Medalla de la Llibertat l'any 2015.    

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació