19
de desembre
del
2020
Actualitzat
el
21
de desembre
a les
9:55h
Passen un minuts de les vuit del vespre i al barri de Sant Martí de Provençals la temperatura comença a baixar. En un solar on hi ha uns quants cotxes aparcats també hi ha sis barraques fetes amb fusta i planxes metàl·liques. Fora no hi ha ningú i amb el soroll de les passes, les rates fugen. Un bidó amb fustes crema per fer escalfor i un home d'uns quaranta anys surt quan sent soroll. És de l'Europa de l'est i parla en francès. Comparteix barraca amb un compatriota que parla clar: "Després de Badalona tots us fixeu en nosaltres, però no servirà de res".
Tots dos fa dos anys que viuen en aquest solar i es guanyen la vida com poden. No tenen esperança que la seva situació millori i no volen parlar gaire més per evitar "problemes". L'incendi a Badalona ha situat sota el focus la realitat sovint invisibilitzada de l'infrahabitatge a l'àrea metropolitana de Barcelona. A la capital, segons dades de l'Ajuntament, hi ha 77 assentaments identificats en els quals viuen 397 persones.
Coincidint amb el polèmic desallotjament d'una nau industrial el 2013 al carrer Puigcerdà el 2013, el govern municipal de Xavier Trias va crear l'Oficina del Pla d'Assentaments Irregulars (OPAI). Des d'aquesta oficina s'ha constatat que amb el temps les naus han deixat pas a les barraques com a solució per no dormir al ras. Això també ha fet que la mitjana d'ocupants per assentament sigui de poc més de cinc persones.
Per sota de la Meridiana, l'Abraham i l'Ahmed viuen en un assentament que compleix aquestes característiques. En el seu cas ni tan sols disposen de fustes i planxes però han agrupat sis tendes de campanya per protegir-les les unes amb les altres. L'Abraham té 49 anys, és del Camerun i fa 18 anys que és a l'Estat. En el seu cas ni el fet de tenir papers li ha permès evitar el carrer. "Abans treballava en supermercats o fent de paleta però ara fa dos anys que no trobo feina", explica. Ara aconsegueix diners venent ferralla i fa sis mesos que viu en aquest assentament. "Assentament? Això és viure al carrer", insisteix. "És perillós viure en un lloc així perquè mai saps què et pot passar", apunta.
L'Ahmed se l'escolta mentre surt de la tenda. Ell és del Marroc i no pot viure de la ferralla perquè té l'esquena molt castigada. Fa 20 anys que va arribar i des del 2013 és a Barcelona. A la pregunta de com es guanya la vida, respon fent gestos amb les mans i dient "com puc". Tinc papers però no tinc ni feina ni sostre", explica. "Els polítics només diuen paraules... que vinguin aquí!", els reclama.
No gaire lluny, tocant també a la Meridiana, un assentament de barraques s'aixeca per donar sostre a un grup reduït de persones. Un d'ells és del Senegal i prefereix no dir el seu nom. "No tinc papers i és l'única opció que em queda", defensa. Tocant a les Glòries encara es pot trobar un altre assentament, buit bona part del dia. Irònicament, els seus residents han utilitzat com a protecció per a l'entrada una lona amb el lema "Naturalitzem Barcelona".
Ajudes i obstacles
L'Oficina del Pla d’Assentaments Irregulars (OPAI) va atendre l'any passat 287 persones que viuen en assentaments a la ciutat, segons dades de l'Ajuntament. El perfil majoritari és el d'un home entre 30 i 45 anys, majoritàriament d'ètnia gitana i procedent de l'Europa de l'Est, tot i que també és alta la presència de persones africanes.
Segons fonts municipals l'OPAI treballa per atendre necessitats bàsiques. Les mateixes fonts apunten que l’any passat 57 persones van entrar en recursos d’allotjament i es van completar 23 cursos de formació i capacitació amb la participació de 189 persones. El servei d’assessorament jurídic de l’OPAI va permetre igualment regularitzar la situació administrativa de sis persones que complien els requisits i la renovació dels permisos de 10 persones més.
Un assentament a Barcelona. Foto: Andreu Merino.
Són molts els obstacles de les persones que viuen en barraques per accedir a un habitatge digne. Els requisits per entrar a la mesa d'emergència inclouen tenir nacionalitat espanyola, d'un país de la UE o disposar de permís de residència vigent. A l'hora de la veritat, un impediment per a moltes persones migrants abocades al bucle de la llei d'estrangeria. També es requereix acreditar de forma "fefaent" la residència a Barcelona. Una barraca no és un habitatge regular i per això l'Ajuntament assenyala la política d'empadronament actiu com a possible solució. A través d'aquesta mesura, el consistori empadrona persones que viuen en infrahabitatges, ocupen o no poden acreditar la seva residència. Amb tot, la manca de papers continua sent un problema cabdal.
Gairebé 50.000 persones "mal allotjades" a Catalunya
Des de SOS Racisme, Gemma Ferreón, assenyala la llei d'estrangeria com a principal obstacle per dignificar les condicions de vida dels barraquistes migrants. "L'incendi de Badalona no és només una desgràcia. És la conseqüència d'un problema estructural del qual no n'és només responsable un partit", defensa. Ferreón lamenta que la llei aboqui les persones sense papers al treball informal i apunta una regularització exprés com a via per "garantir" els seus drets.
Ferreón també demana a altres ajuntaments que se sumin a la política d'empadronament actiu que fa Barcelona per garantir l'accés a cobertura social i recorda que, per exemple, Badalona denega aquesta possibilitat. La realitat del barraquisme no acaba a Barcelona i segons un informe de l'Agència de l'Habitatge de Catalunya el 2016 -últimes dades disponibles- hi havia 48.454 persones "mal allotjades" arreu del país. D'aquestes, 7.682 vivien en un habitatge inadequat, on es podrien englobar les barraques. Fins a 26.705 vivien en un habitatge insegur, 5.433 eren considerades sensesostre i 8.634 estan classificades com "sense habitatge".
El director d'Arrels Fundació, Ferran Busquets, recorda que sensellarisme no és només dormir al ras. "Afecta a tothom que no tingui un habitatge segur", afirma. La Federació Europea d'Organitzacions Nacionals que treballen amb persones sense llar (FEANTSA, per les sigles en anglès) classifica el sensellarisme en quatre categories principals: sense sostre, sense habitatge, habitatge insegur i habitatge inadequat.
Barraquisme metropolità i cronificat
El 1992 l'aleshores alcalde, Pasqual Maragall, escenificava la fi oficial del barraquisme a la ciutat amb el primer cop de mall del procés de demolició de la considerada "última barraca" per l'Ajuntament, al Carmel. El barraquisme, però, no s'ha acabat, tot i que ha anat prenent diferents formes amb el temps.
Des d'aleshores hi ha famílies que no han pogut abandonar mai les barraques. Ho explica Sílvia Torralba, voluntària del Moviment Quart Món. "A finals dels 90 van arribar famílies de nacionalitat espanyola de Barcelona i van començar a viure en barraques. Avui, continuem treballant amb elles i els seus descendents", afirma. Torralba assegura que s'han aconseguit millores com garantir l'escolarització i l'atenció mèdica però insisteix en la impossibilitat crònica d'accedir a un habitatge i a feines "normalitzades".
Campament els afectats per l'incendi de Badalona. Foto: Helena Margarit.
El procés de desindustrialització va fer del Poblenou un lloc propici per a l'ocupació de naus. El desallotjament de la del carrer Puigcerdà i altres casos similars al final de l'etapa Trias, però, va marcar un punt d'inflexió a la zona, que la Xarxa de Suport als Assentaments ha viscut de prop. "Ara més de la meitat de persones que vivien en naus ho fan en pisos ocupats, havent comprat claus a grups criminals i d'altres han muntat campaments amb tendes. Els que han accedit a pisos de l'administració són una minoria", explica Quim Estivill, membre de la xarxa.
L'entitat CEPAIM treballa amb persones que viuen en barraques a tota l'àrea metropolitana i el seu subdirector, Raúl Martínez, coincideix amb Estivill a l'hora d'assenyalar l"atomització" del barraquisme. "Encara hi ha naus ocupades, però hi viu menys gent que abans i, a banda, s'han anat formant petits campaments", explica. L'entitat treballa per intentar cobrir necessitats bàsiques com l'accés al padró, l'alimentació i l'accés a un habitatge, igual que ho fa la Creu Roja.
El seu coordinador a la demarcació de Barcelona, Ramon Jané, posa el focus en l'objectiu de garantir la higiene i la salubritat dels espais de barraques i també en la prevenció de la salut. La Creu Roja no treballa el fenomen del barraquisme a la capital però sí que ho fa a L'Hospitalet, Terrassa i Sabadell. Igual que CEPAIM, treballava amb els residents a la nau incendiada a Badalona. "Potser fa dues dècades pensàvem que només hi havia barraquisme i infrahabitatge a la capital, però s'ha estès per tota l'àrea metropolitana. Això evidencia la manca d'habitatge social i una situació de vulnerabilitat elevadíssima i estructural", apunta. Totes les entitats consultades es posen d'acord en una cosa: si es vol aconseguir la fi del barraquisme, cal un pla coordinat per totes les administracions que garanteixi l'accés als drets bàsics.
Tots dos fa dos anys que viuen en aquest solar i es guanyen la vida com poden. No tenen esperança que la seva situació millori i no volen parlar gaire més per evitar "problemes". L'incendi a Badalona ha situat sota el focus la realitat sovint invisibilitzada de l'infrahabitatge a l'àrea metropolitana de Barcelona. A la capital, segons dades de l'Ajuntament, hi ha 77 assentaments identificats en els quals viuen 397 persones.
Coincidint amb el polèmic desallotjament d'una nau industrial el 2013 al carrer Puigcerdà el 2013, el govern municipal de Xavier Trias va crear l'Oficina del Pla d'Assentaments Irregulars (OPAI). Des d'aquesta oficina s'ha constatat que amb el temps les naus han deixat pas a les barraques com a solució per no dormir al ras. Això també ha fet que la mitjana d'ocupants per assentament sigui de poc més de cinc persones.
Per sota de la Meridiana, l'Abraham i l'Ahmed viuen en un assentament que compleix aquestes característiques. En el seu cas ni tan sols disposen de fustes i planxes però han agrupat sis tendes de campanya per protegir-les les unes amb les altres. L'Abraham té 49 anys, és del Camerun i fa 18 anys que és a l'Estat. En el seu cas ni el fet de tenir papers li ha permès evitar el carrer. "Abans treballava en supermercats o fent de paleta però ara fa dos anys que no trobo feina", explica. Ara aconsegueix diners venent ferralla i fa sis mesos que viu en aquest assentament. "Assentament? Això és viure al carrer", insisteix. "És perillós viure en un lloc així perquè mai saps què et pot passar", apunta.
L'Ahmed se l'escolta mentre surt de la tenda. Ell és del Marroc i no pot viure de la ferralla perquè té l'esquena molt castigada. Fa 20 anys que va arribar i des del 2013 és a Barcelona. A la pregunta de com es guanya la vida, respon fent gestos amb les mans i dient "com puc". Tinc papers però no tinc ni feina ni sostre", explica. "Els polítics només diuen paraules... que vinguin aquí!", els reclama.
No gaire lluny, tocant també a la Meridiana, un assentament de barraques s'aixeca per donar sostre a un grup reduït de persones. Un d'ells és del Senegal i prefereix no dir el seu nom. "No tinc papers i és l'única opció que em queda", defensa. Tocant a les Glòries encara es pot trobar un altre assentament, buit bona part del dia. Irònicament, els seus residents han utilitzat com a protecció per a l'entrada una lona amb el lema "Naturalitzem Barcelona".
Ajudes i obstacles
L'Oficina del Pla d’Assentaments Irregulars (OPAI) va atendre l'any passat 287 persones que viuen en assentaments a la ciutat, segons dades de l'Ajuntament. El perfil majoritari és el d'un home entre 30 i 45 anys, majoritàriament d'ètnia gitana i procedent de l'Europa de l'Est, tot i que també és alta la presència de persones africanes.
Segons fonts municipals l'OPAI treballa per atendre necessitats bàsiques. Les mateixes fonts apunten que l’any passat 57 persones van entrar en recursos d’allotjament i es van completar 23 cursos de formació i capacitació amb la participació de 189 persones. El servei d’assessorament jurídic de l’OPAI va permetre igualment regularitzar la situació administrativa de sis persones que complien els requisits i la renovació dels permisos de 10 persones més.
Són molts els obstacles de les persones que viuen en barraques per accedir a un habitatge digne. Els requisits per entrar a la mesa d'emergència inclouen tenir nacionalitat espanyola, d'un país de la UE o disposar de permís de residència vigent. A l'hora de la veritat, un impediment per a moltes persones migrants abocades al bucle de la llei d'estrangeria. També es requereix acreditar de forma "fefaent" la residència a Barcelona. Una barraca no és un habitatge regular i per això l'Ajuntament assenyala la política d'empadronament actiu com a possible solució. A través d'aquesta mesura, el consistori empadrona persones que viuen en infrahabitatges, ocupen o no poden acreditar la seva residència. Amb tot, la manca de papers continua sent un problema cabdal.
Gairebé 50.000 persones "mal allotjades" a Catalunya
Des de SOS Racisme, Gemma Ferreón, assenyala la llei d'estrangeria com a principal obstacle per dignificar les condicions de vida dels barraquistes migrants. "L'incendi de Badalona no és només una desgràcia. És la conseqüència d'un problema estructural del qual no n'és només responsable un partit", defensa. Ferreón lamenta que la llei aboqui les persones sense papers al treball informal i apunta una regularització exprés com a via per "garantir" els seus drets.
Ferreón també demana a altres ajuntaments que se sumin a la política d'empadronament actiu que fa Barcelona per garantir l'accés a cobertura social i recorda que, per exemple, Badalona denega aquesta possibilitat. La realitat del barraquisme no acaba a Barcelona i segons un informe de l'Agència de l'Habitatge de Catalunya el 2016 -últimes dades disponibles- hi havia 48.454 persones "mal allotjades" arreu del país. D'aquestes, 7.682 vivien en un habitatge inadequat, on es podrien englobar les barraques. Fins a 26.705 vivien en un habitatge insegur, 5.433 eren considerades sensesostre i 8.634 estan classificades com "sense habitatge".
El director d'Arrels Fundació, Ferran Busquets, recorda que sensellarisme no és només dormir al ras. "Afecta a tothom que no tingui un habitatge segur", afirma. La Federació Europea d'Organitzacions Nacionals que treballen amb persones sense llar (FEANTSA, per les sigles en anglès) classifica el sensellarisme en quatre categories principals: sense sostre, sense habitatge, habitatge insegur i habitatge inadequat.
Barraquisme metropolità i cronificat
El 1992 l'aleshores alcalde, Pasqual Maragall, escenificava la fi oficial del barraquisme a la ciutat amb el primer cop de mall del procés de demolició de la considerada "última barraca" per l'Ajuntament, al Carmel. El barraquisme, però, no s'ha acabat, tot i que ha anat prenent diferents formes amb el temps.
Des d'aleshores hi ha famílies que no han pogut abandonar mai les barraques. Ho explica Sílvia Torralba, voluntària del Moviment Quart Món. "A finals dels 90 van arribar famílies de nacionalitat espanyola de Barcelona i van començar a viure en barraques. Avui, continuem treballant amb elles i els seus descendents", afirma. Torralba assegura que s'han aconseguit millores com garantir l'escolarització i l'atenció mèdica però insisteix en la impossibilitat crònica d'accedir a un habitatge i a feines "normalitzades".
El procés de desindustrialització va fer del Poblenou un lloc propici per a l'ocupació de naus. El desallotjament de la del carrer Puigcerdà i altres casos similars al final de l'etapa Trias, però, va marcar un punt d'inflexió a la zona, que la Xarxa de Suport als Assentaments ha viscut de prop. "Ara més de la meitat de persones que vivien en naus ho fan en pisos ocupats, havent comprat claus a grups criminals i d'altres han muntat campaments amb tendes. Els que han accedit a pisos de l'administració són una minoria", explica Quim Estivill, membre de la xarxa.
L'entitat CEPAIM treballa amb persones que viuen en barraques a tota l'àrea metropolitana i el seu subdirector, Raúl Martínez, coincideix amb Estivill a l'hora d'assenyalar l"atomització" del barraquisme. "Encara hi ha naus ocupades, però hi viu menys gent que abans i, a banda, s'han anat formant petits campaments", explica. L'entitat treballa per intentar cobrir necessitats bàsiques com l'accés al padró, l'alimentació i l'accés a un habitatge, igual que ho fa la Creu Roja.
El seu coordinador a la demarcació de Barcelona, Ramon Jané, posa el focus en l'objectiu de garantir la higiene i la salubritat dels espais de barraques i també en la prevenció de la salut. La Creu Roja no treballa el fenomen del barraquisme a la capital però sí que ho fa a L'Hospitalet, Terrassa i Sabadell. Igual que CEPAIM, treballava amb els residents a la nau incendiada a Badalona. "Potser fa dues dècades pensàvem que només hi havia barraquisme i infrahabitatge a la capital, però s'ha estès per tota l'àrea metropolitana. Això evidencia la manca d'habitatge social i una situació de vulnerabilitat elevadíssima i estructural", apunta. Totes les entitats consultades es posen d'acord en una cosa: si es vol aconseguir la fi del barraquisme, cal un pla coordinat per totes les administracions que garanteixi l'accés als drets bàsics.