La prevenció del suïcidi, més important que mai en pandèmia

"Si el confinament ha estat dur per a la resta de la gent, per a les persones amb problemes mentals o de depressió ha estat una hecatombe. La qüestió del suïcidi és un tema oblidat, però hem de fer saltar les alarmes". Aquest és el fragment d'una carta enviada a l'Associació Catalana de Prevenció del Suïcidi (ACPS) per part d'una usuària, el marit de la qual ha mostrat actituds suïcides els darrers mesos. Les causes d'un suïcidi són multifactorials i, per tant, no es pot atribuir a la pandèmia un efecte directe en el repunt de casos, però és innegable que les conseqüències que es deriven de la Covid-19 fan més necessària que mai la tasca de prevenció, tal com demanen les entitats.

Des de l'associació DSAS (Després del Suïcidi - Associació de Supervivents) van encara més enllà i asseguren que la pandèmia ha estat un impediment per donar suport a totes aquelles persones afectades tant abans, durant com després dels efectes de la crisi del coronavirus. "Ara és quan estem notant més els efectes i no durant el confinament. La societat està fent un dol general i notarem les conseqüències. Hem d'estar preparats", explica la presidenta de l'entitat, Cecilia Borràs, qui va perdre el seu  fill.

No hi ha xifres encara dels efectes que ha tingut la pandèmia en intents o suïcidis consumats, perquè l'Institut Nacional d'Estadística (INE) actualitza les dades cada dos anys. "Pràcticament tothom que ens ha visitat des del juliol ens ha plantejat una dificultat afegida pel context provocat per la Covid-19", assegura Clara Rubio, cofundadora de l'ACPS, que ha atès enguany un 25% de persones que l'any passat. No és l'única entitat que ha registrat un increment. El Telèfon de l'Esperança rep cinc trucades al dia d'algú que es vol suïcidar, mentre que abans la freqüència era d'una cada tres dies.

Rubio insisteix que no es pot establir una causalitat directa entre la pandèmia i l'augment de casos, però explica que la Covid-19 és un "factor de risc" més. Les conseqüències de tenir una malaltia mental es poden veure agreujades per la pèrdua de la feina, no tenir o no disposar de xarxa. "La Covid-19 agreuja els factors de risc, sobretot a partir de la incertesa sobre el futur i els problemes econòmics", defensa la vicepresidenta de l'Associació per a la Prevenció del Suïcidi i l'Atenció al Supervivent (APSAS), Anna Canet.

Canet fa una crida a les administracions per redoblar esforços per a la prevenció del suïcidi i, en aquest sentit, celebra la nova campanya que ha posat en marxa l'Ajuntament de Barcelona, així com el nou telèfon d'atenció 24 hores i el servei d'atenció a l'espai Barcelona Cuida. A la capital, el suïcidi és la primera causa de mort en homes d'entre 14 i 44 anys, i la segona en el cas de les dones. A Catalunya, és la primera causa de mort prematura entre els joves. "Cal un esforç de tothom, des de la política i del conjunt de la societat. La salut mental és un àmbit poc cuidat i hem de ser conscients que la vida d'una persona amb idees suïcides està en risc", recorda Canet. "No pot ser que es trigui tres mesos a donar hora per un psiquiatre a la sanitat pública", afegeix.

El telèfon de la Fundació Ajuda i Esperança, obert les 24 hores i els 365 dies de l'any (900 92 55 55), ha rebut en dos mesos el mateix volum de trucades que durant la pandèmia. Són xifres molt altes, on el 53% d'aquestes mateixes trucades estan fetes per joves entre 18 i 29 anys. Tot i això, des de la DSAS segueixen denunciant que el col·lectiu de supervivents i víctimes són "una realitat silenciada". Com Canet, Borràs (DSAS) insisteix en el fet que "l'administració no pot arribar perquè no té recursos suficients". "Com pot ser que acompanyem a un jove adult en el seu dol i ens diguin des de l'administració que no saben quan la psicòloga li podrà donar hora? És molt greu", denuncia.

La prevenció en adolescents i joves
El suïcidi és la primera causa de mort prematura entre els joves de Catalunya. A Barcelona, específicament, és la primera causa de mort en homes d'entre 14 i 44 anys i la segona en el cas de les dones. Les associacions de supervivents saben que el focus de prevenció ha de ser, en bona part, cap als joves. "Amb els joves parlem molt poc del suïcidi com a tal. El que és important és identificar els factors de risc, d'on els hi prové la ràbia, l'angoixa, els pensaments invasius sobre la mort... en definitiva, l'origen", explica Borràs (DSAS).

Els estigmes sobre el suïcidi són nocius en molts àmbits de la societat, però en els menors i els adolescents solen tenir un efecte encara major. Tot i això, des de les diferents associacions de víctimes i supervivents assenyalen un canvi generacional palpable, ja què els joves "tenen més capacitats ara de parlar de la mort, dels seus sentiments o d'intentar sortir-se'n que abans". El més important, però, segueix sent el factor de risc. "Han de saber amb qui parlar primer, no amb qualsevol persona o el grup d'amics per evadir-se", insisteixen des del món associatiu.

El dol dels supervivents
Les entitats que treballen per la prevenció del suïcidi tracten també amb persones que han patit el suïcidi d'algú proper. Aquestes persones reben el nom de supervivents. Com a supervivent, Rubio va decidir fundar l'ACPS, després de perdre la seva mare. "Jo no vaig rebre suport d'entitats ni de la salut pública quan vaig passar situacions crítiques. És necessari trobar una veu amiga", argumenta.

La Mònica, que va perdre fa cinc anys la seva parella per suïcidi, li dona la raó. En aquell moment no tenia feina ni casa. "La necessitat de cobrir necessitats bàsiques va fer que no em pogués ocupar del dol de manera natural", explica. Fa un parell d'anys va començar teràpia i ara és usuària d'APSAS. "Per a mi ha estat una obertura molt gran, perquè m'anava recloent en la meva pròpia història", afirma.

El suport és encara més necessari en persones joves o adolescents, que necessiten un acompanyament molt més delicat, ja que el seu impacte amb la mort és de manera molt brusca, gairebé antinatural per la seva edat. La Laura fa sis anys que va perdre el seu germà per suïcidi, sent encara una adolescent, i ha sofert els estigmes socials, l'opressió d'entorns suposadament de confort i la falta de coneixement general sobre com tractar una situació així.

"Quan va morirel meugermàideia quehaviaestatper suïcidi, la gent reaccionava de manera molt violenta. Des dels 17 anys he patitcomentarismolt desagradablesiaixò et condiciona des del primer minut a saber com explicar-ho, com afrontar-ho.Gràcies a l'ajudadels meuspsicòlegsvaig poder afrontar-hoiavui dia notinc cap problema endir-ho", recorda la Laura. "Campanyes com les de l'Ajuntament són molt necessàries i agraïdes, sobretot a tots els voluntaris. Però necessitem més, més visibilització, recursos i ajudes", reclama.

La Mònica considera que el suïcidi encara és un tema tabú per a molta gent i creu en la importància de l'entorn per detectar senyals d'alerta. "Poder parlar obertament i expressar-se és una manera d'acompanyar algú que té idees suïcides i a l'hora d'identificar situacions de risc", defensa. A més, alerta que la pandèmia pot dificultar aquest procés. "És necessària l'ajuda mútua", insisteix.

Des de l'ACPS, Rubio assegura que gran part dels suïcidis es poden prevenir i, per això, demana fer cas d'aquests senyals d'alerta. "Les famílies són les primeres que els detecten, però no poden afrontar el problema ells sols i han de buscar ajuda", diu. Entre els senyals més obvis, Rubio parla dels verbals. "Sovint s'expressen sentiments de desesperança, sentiment de culpa, vergonya o comentaris relacionats amb la mort", explica. La cofundadora de l'ACPS també assenyala els canvis de conducta. Per exemple, que una persona habitualment molt sociable deixi de ser-ho o viceversa. Però per sobre de tot, Rubio insta les famílies a trencar el tabú. "Està molt relacionat amb el sentiment de culpa heretat de la cultura catòlica", argumenta. 

Borràs insisteix en el fet que "encara hi ha molta por vers el suïcidi". "Marquen a les persones, siguin víctimes, siguin persones que coneixen la notícia o que fins i tot és el seu primer contacte amb la mort", explica. Els estigmes socials i culturals, assenyala Borràs en la línia de Rubio, deriva d'un extracte eclesiàstic. Recorda que fins al 1983 no es podia enterrar de manera digna -i catòlica- a una persona que s'havia pres la vida. I, per això, mateix reivindica la feina proactiva d'iniciatives com els telèfons d'atenció, on posa èmfasi en un dels punts més transcendentals a l'hora de parlar sobre suïcidis: "No et jutgen ni et jutjaran mai".