04
de desembre
del
2020
Actualitzat
a la
13:35h
És matemàtic. Cada vegada que mostres descontentament per l'estat actual de Barcelona, per la seva inexorable despersonalització, per estar venuda al mercat, per la privatització del litoral, per la pèrdua de cinemes i teatres, per la plaga de les franquícies, per la gentrificació corrosiva, pels barris sense veïns, per l'especulació sense fre ni sostre... sempre, sempre, sempre hi ha algú que exclama: "Ah, suposo que devies preferir la Barcelona dels setanta i els vuitanta, oi? Aquella Barcelona bruta, la Barcelona dels ionquis i els carteristes, la dels edificis sense sanejar, la Barcelona de la cabra i els gitanos a la Rambla...". I coses similars.
Doncs mira, ja que m'ho pregunteu, i encara que podria donar-li molts matisos, molts pros i contres, us respondré amb tota claredat: sí, sí, sí que preferia aquella Barcelona. També és habitual el raonament següent. Retreure de forma sistemàtica a aquells que acostumem a lloar la personalitat, la força, l'empenta de la Barcelona del passat que no la vam viure ni veure, que tenim nostàlgia d'una ciutat que no vam conèixer.
En general, el concepte nostàlgia com a retret o com a insult l'estimen bastant aquesta mena d'esperits ultraliberals que estan encantats amb la desferra que és avui Barcelona. No tot són esperits ultraliberals, és clar que no, també hi ha els elitistes, els més llestos de la classe, els que hi tenen la mà trencada amb ser trols de Twitter sense anonimat.
Els que sempre estan a punt per a retreure't la teva nostàlgia i ja de pas el teu masclisme encobert, però no s'adonen de com de sectaris són, de fins on arriba el seu fonamentalisme de fireta. Ja que hi estem posats, hi ha un llibre recent que dedica un esforç historiogràfic molt merescut i anhelat a una de les manifestacions culturals que més curiositat m'ha despertat sempre d'aquella Barcelona que "no vaig viure i de la qual tinc nostàlgia".
La Barcelona de la segona meitat dels setanta, la Barcelona expectant, il·lusionada, que conqueria llibertats perquè li sortia dels ovaris, impregnada de brutícia, però també oliosa d'il·lusió, de projectes, d'associacionisme que valia la pena. El llibre sobre el Saló Diana, és clar, que es diu Saló Diana (1977-1978) El fantasma del paradís Barceloní. Quin títol tal preciós, el fantasma del paradís, com aquella pel·lícula de Brian de Palma que tant estimo, que barreja els mites del Faust i el Fantasma de l'Òpera i que és un prodigi de creativitat, de romanticisme, de fatalisme exacerbat. El llibre l'ha editat Arcadia en col·laboració amb l'ajuntament i l'han coordinat Montse Badia i Mario Gas i és un testimoni imprescindible d'aquella sala del carrer de Sant Pau que durant uns quants mesos va ser un bullidor d'inquietud teatral, de projectes bojos, de compromís cultural i polític.
Tan relacionat amb l'empenta que va donar lloc al decisiu Grec del 76, engegat per l'Assemblea de Treballadors de l'Espectacle, el Saló Diana va fer pujar el nivell cultural de la ciutat, la va fer més divertida, més diversa, més convulsa. Aquella gent volien canviar els sistemes de producció del teatre, la seva ètica i estètica, assumir-ne les contradiccions, fer-lo créixer, obrir-lo al públic, democratitzar-lo, injectar-li vida.
Quan em pregunten, estranyats, que per què m'agrada tant la Barcelona del passat, podria donar-los mil exemples de per què m'agradava tant abans i per què m'agrada tan poc ara. No té res veure amb la neteja, amb les màquines, amb la projecció internacional, amb aquell eslògan vomitiu de "la ciutat intel·ligent". No, té a veure, amb la humanitat, els desitjos, la cultura i la personalitat.
Doncs mira, ja que m'ho pregunteu, i encara que podria donar-li molts matisos, molts pros i contres, us respondré amb tota claredat: sí, sí, sí que preferia aquella Barcelona. També és habitual el raonament següent. Retreure de forma sistemàtica a aquells que acostumem a lloar la personalitat, la força, l'empenta de la Barcelona del passat que no la vam viure ni veure, que tenim nostàlgia d'una ciutat que no vam conèixer.
En general, el concepte nostàlgia com a retret o com a insult l'estimen bastant aquesta mena d'esperits ultraliberals que estan encantats amb la desferra que és avui Barcelona. No tot són esperits ultraliberals, és clar que no, també hi ha els elitistes, els més llestos de la classe, els que hi tenen la mà trencada amb ser trols de Twitter sense anonimat.
Els que sempre estan a punt per a retreure't la teva nostàlgia i ja de pas el teu masclisme encobert, però no s'adonen de com de sectaris són, de fins on arriba el seu fonamentalisme de fireta. Ja que hi estem posats, hi ha un llibre recent que dedica un esforç historiogràfic molt merescut i anhelat a una de les manifestacions culturals que més curiositat m'ha despertat sempre d'aquella Barcelona que "no vaig viure i de la qual tinc nostàlgia".
La Barcelona de la segona meitat dels setanta, la Barcelona expectant, il·lusionada, que conqueria llibertats perquè li sortia dels ovaris, impregnada de brutícia, però també oliosa d'il·lusió, de projectes, d'associacionisme que valia la pena. El llibre sobre el Saló Diana, és clar, que es diu Saló Diana (1977-1978) El fantasma del paradís Barceloní. Quin títol tal preciós, el fantasma del paradís, com aquella pel·lícula de Brian de Palma que tant estimo, que barreja els mites del Faust i el Fantasma de l'Òpera i que és un prodigi de creativitat, de romanticisme, de fatalisme exacerbat. El llibre l'ha editat Arcadia en col·laboració amb l'ajuntament i l'han coordinat Montse Badia i Mario Gas i és un testimoni imprescindible d'aquella sala del carrer de Sant Pau que durant uns quants mesos va ser un bullidor d'inquietud teatral, de projectes bojos, de compromís cultural i polític.
Tan relacionat amb l'empenta que va donar lloc al decisiu Grec del 76, engegat per l'Assemblea de Treballadors de l'Espectacle, el Saló Diana va fer pujar el nivell cultural de la ciutat, la va fer més divertida, més diversa, més convulsa. Aquella gent volien canviar els sistemes de producció del teatre, la seva ètica i estètica, assumir-ne les contradiccions, fer-lo créixer, obrir-lo al públic, democratitzar-lo, injectar-li vida.
Quan em pregunten, estranyats, que per què m'agrada tant la Barcelona del passat, podria donar-los mil exemples de per què m'agradava tant abans i per què m'agrada tan poc ara. No té res veure amb la neteja, amb les màquines, amb la projecció internacional, amb aquell eslògan vomitiu de "la ciutat intel·ligent". No, té a veure, amb la humanitat, els desitjos, la cultura i la personalitat.