entrevista

Miguel Pajares: «Anem cap a societats autoritàries si no es canvien les polítiques climàtiques»

L'antropòleg explica que l'escalfament global implicarà un augment de les migracions i avisa que si Europa continua militaritzant les fronteres, acabarem "disparant" els refugiats

per Antònia Crespí , 6 de desembre de 2020 a les 18:04 |
Miguel Pajares Alonso president de la Comissió Catalana d'Ajuda al Refugiat | Josep M Montaner
Miguel Pajares fa molts d'anys que treballa en el camp de les migracions i dels drets humans. És president de la Comissió Catalana d'Ajuda al Refugiat i entre el 1991 i el 1996 va ser un dels responsables de SOS Racisme. Però des de fa un temps ha centrat esforços en el canvi climàtic i en les seves conseqüències en els moviments migratoris. Fruit d'anys d'investigació, aquest doctor en Antropologia Social, ha publicat a Raig Verd el seu darrer llibre, Refugiats climàtics. Més enllà del debat sobre la consideració dels refugiats climàtics, fa un repàs per tots els fronts que planteja el canvi climàtic: les emissions de CO2, la desertització, la pujada del nivell del mar o bé l'escenari d'un planeta que s'escalfi fins a 4 graus més.

Un any després de la COP25, amb la crisi migratòria de les Canàries a sobre de la taula i en plena pandèmia, parlem amb l'antropòleg sobre les dimensions de la crisi climàtica. Un fet que entronca directament amb els moviments migratoris, posa en qüestió el futur del desenvolupament tecnològic com el coneixem ara, i que pot fer perillar els mateixos principis democràtics que sostenen la nostra societat.


- Per fer front a la Covid s'ha recorregut a la limitació de determinades llibertats. Les conseqüències de l'avenç del canvi climàtic també ens poden situar en un escenari de retrocés de drets?

- Si seguim amb les polítiques actuals i no comencem a gestionar millor el canvi climàtic i les migracions que se’n derivaran, anem cap a societats militaritzades i autoritàries. Primer, perquè quan els combustibles fòssils comencin a faltar i hi hagi menys energia augmentarà molt més la competència pels recursos, i segon, perquè a causa de les conseqüències del canvi climàtic cap al 2060 es preveu que les migracions climàtiques representin entre 175 i 300 milions de persones. Amb les polítiques europees actuals, irracionals i basades en la por, aquestes xifres no es poden gestionar.

 
- Quan diu que no es poden gestionar vol dir que...


-  Vull dir que si Europa ja aplica una política migratòria que es basa a deixar-los morir al mar, necropolítica que en diuen alguns, quan arribem a aquesta xifra del 2060 acabarem matant-los quan intentin creuar el Mediterrani. Per banalització del mal o simple racionalitat pràctica, dispararem contra els seus vaixells, i això ens porta a societats feixistes. La militarització contra els migrants també es girarà en contra dels drets dels mateixos ciutadans. Hem incorporat la mort com a part de la nostra política, i això és inacceptable com a societats que presumeixen ser defensores dels drets humans.  Això des d’un punt de vista moral, però és que en l’aspecte pràctic, fins i tot és necessària per als nostres interessos com a europeus l’arribada de persones tenint en compte l’esgotament dels combustibles fòssils.
 

Miguel Pajares Alonso president de la Comissió Catalana d'Ajuda al Refugiat Foto: Josep M Montaner



- Que té a veure la desaparició dels recursos fòssils i la recepció de la migració?
 
- Hi ha un element que ara estic investigant i que va en relació també a l’esgotament de l’energia i els combustibles fòssils. Si realment d’aquí  40 i 60 anys ja no tenim l’energia que tenim ara, haurem de tornar al treball muscular i es revalorarà. Ara ens estem fent moltes il·lusions amb la robotització i la digitalització, un fet que crec que està condemnat al fracàs perquè es basa en uns recursos finits. No hi haurà metalls per a tot. O bé es destinen al desenvolupament de les energies renovables o a la robotització. I és aquí on ens trobarem que el treball muscular, que amb la industrialització i la incorporació de les màquines es va devaluar, es revalorarà. Pe tant, en una Europa que perd població progressivament vindrà molt bé que vengui gent, molta més de la que ve ara de fet. 
 
- Que ha de passar perquè un migrant sigui considerat com a climàtic? 
 
- És difícil d’etiquetar, perquè les migracions són multicausals. Actualment el que veiem més és que a les causes econòmiques se li sumen els efectes climàtics: la destrucció de terres de cultiu i de pastura com per exemple passa al Sahel. A conseqüència d’això la gent va a les ciutats, però allà tampoc hi ha feina per a tothom i és aquí quan marxen fora. És en el pas inicial d’anar cap a les ciutats on l’impacte climàtic té molta importància. Però és molt difícil d’identificar aquestes migracions com a climàtiques, perquè ni les mateixes persones s’identifiquen com a tals.  
 
"Ens estem fent moltes il·lusions amb la digitalització, un fet que està condemnat al fracàs perquè es basa en uns recursos finits"

- Llavors, quan podem parlar de migracions climàtiques?

- El que defenso és que amb l’agreujament del canvi climàtic aquest de cada vegada serà més decisiu en la migració de moltes persones, i aquestes se’ls ha de considerar migrants climàtics. I a partir d’aquí, el següent pas en el raonament, és considerar-los refugiats climàtics, perquè el canvi climàtic no és un fet natural sinó responsabilitat dels governs. És conseqüència de les emissions i l’efecte hivernacle i d’unes polítiques determinades.
 
- Així i tot, vostè explica al llibre que hi ha reticències a acceptar la categoria de refugiat climàtic...

- Organitzacions que es dediquen a donar suport als refugiats com ACNUR, tenen una certa reticència a acceptar-la perquè amb els refugiats que ja estan reconeguts els governs ja s’estan saltant els seus drets. Si ara hi afegim una altra gent, que no està reconeguda i no hi ha cap obligació envers  ella, pensen que això farà que es devaluï encara més la categoria de refugiat. Per això dic que s’ha de parlar de refugiats de la convenció de Ginebra i de refugiats climàtics com a dos grups. És necessari començar a plantejar aquesta discussió, perquè gairebé no se’n parla.
 

Miguel Pajares Alonso president de la Comissió Catalana d'Ajuda al Refugiat Foto: Josep M Montaner



- Aquest mes es compleix un any de la COP25 de Madrid, que va acabar amb un acord de mínims i deixant fora la regulació dels mercats de carboni. Que diu això de com veuen els governs el canvi climàtic?

- Per una banda sí que va ser l'expressió que els governs volen prendre's més seriosament el tema, hi va haver moltes declaracions de bones intencions, però els acords van ser tan frustrants com els de les anteriors cimeres. No va sortir cap compromís contundent que realment serveixi per començar a reduir emissions. I tot i que això es va deixar per la COP26, que s'ha ajornat per la pandèmia, avui en dia els governs no estan fent res que demostri aquesta voluntat. Molts segueixen invertint a gran escala en combustibles fòssils. El problema de la COP25, i de totes les cimeres, és que els combustibles fòssils, què és l'origen principal de les emissions, es deixa fora. Tot i que no és l'únic, ja que també hi ha les emissions de les indústries agroalimentàries o la de l'edificació.

-I per què sempre s’acaba deixant fora el tema de les emissions?

- A les COPS i cimeres estan implicades les grans corporacions dels combustibles fòssils i altres com les automobilístiques, les companyies aèries... El que passa és que s’espera  moltíssim del sector privat. Es confia molt en les grans corporacions i els compromisos que adoptin. Però també  està la incapacitat dels governs de fer acords vinculants en matèria climàtica i imposar limitacions a aquestes corporacions.

- Aquesta incapacitat que diu, és símptoma de pèrdua de sobirania dels estats?

- Clarament. És el resultat dels quaranta anys que portem de neoliberalisme en què les grans corporacions han adquirit un poder immens i els governs ja no s’atreveixen a fer res sense comptar amb elles. El màxim que fan és a dir-los que paguin més impostos, però  si volem reduir les emissions el que s’ha de fer és imposar límits als seus negocis. Fa trenta anys que diem que les hem de reduir i no es fa. S’ha d’anar cap a governs disposats a establir límits. Sé que sona difícil, però l’alternativa passa per governs que reforcin el sector públic.

"S’estan plantejant dinàmiques de creixement econòmic com si poguéssim seguir tenint energia barata sempre"

- El canvi climàtic és resultat d’un sistema capitalista o si visquéssim en societats socialistes, però igual d’industrialitzades estaríem igual?

- El problema seria igual, clar. Però també té molt a veure amb el sistema econòmic i la política. Si tu vols treure poder a les corporacions, això no t’ho farà un govern de dretes, i ja es veu com aquestes relativitzen el canvi climàtic. A més que cal tenir present que en el futur tindrem menys energia tant sí com no. No hi ha alternativa i això no es té en compte. S’estan plantejant dinàmiques de creixement econòmic com si poguéssim seguir tenint energia barata sempre i no és així. L’energia renovable no és barata, és competitiva per produir electricitat, però l’electricitat només representa el 20% del consum energètic mundial. No hi ha res com el petroli. La rendibilitat d’un litre de petroli és 30 o 20 vegades superior a qualsevol altra cosa. El carbó i el gas també són molt rendibles. Però tot això s’acabarà. Ara bé, podem decidir si s’acaba amb un planeta assolat pel canvi climàtic, amb fins a 4 graus més de temperatura, o no.

- Cal tenir una mirada més transversal sobre les qüestions climàtiques l’hora de fer polítiques?

- Sí, de fet aquests és un dels problemes més greus que hi ha. Es fa una cimera climàtica i tothom parla del canvi climàtic. S’acaba la cimera i el tema quasi que desapareix. I el pitjor és que com la majoria de la gent no ho estem sofrint, o no de manera greu, li treim rellevància. Però no ho estem veient i fem tard, molt tard. A més que el darrer any hi ha hagut un moviment corporatiu, petrolieres incloses, molt potent del compromís "Net Zero" pel 2050. Són fantasies per aconseguir que no ens plantegem posar límits immediats al consum de combustibles fòssils i ho seguim posposant. Es crea un joc en què se’ns promet que ja estem en vies de la reducció d’emissions i no és així.

"Es crea un joc en què se’ns promet que ja estem en vies de la reducció d’emissions i no és així"

- No veu possible el "Net Zero" pel 2050?

- Les grans corporacions estan dient que el 2050 seran plenament netes. Però quan diuen això no estan dient que deixaran de cremar combustibles fòssils el 2050, sinó que el que emetin ho agafaran de l’atmosfera a través de tecnologies de captació de carboni, les quals no se sap si funcionaran. De fet, la captació de carboni de l’atmosfera té uns costos elevadíssims. Captar una tona de carboni costa 160 dòlars, una giga tona són uns 160 mil milions. Cada any estem fent unes 58 giga tones. Dubto molt que sent així de costoses les corporatives optin per aquesta tecnologia. A part que tot ho deixen pel 2050, i que passa el 2025 i el 2030? Ells es comprometen només a 2050, tot molt allarg termini.
 
- Si durant una crisi com la del coronavirus els governs han hagut de seguir prioritzant l’economia, hi ha motius per pensar que serà diferent amb la resposta a la crisi climàtica?
 
- No es pot ser molt optimista, la veritat. Hi ha molts de governs que ara estan parlant de la recuperació verda, però el 52% de les ajudes al sector de l’energia van als combustibles fòssils. Si ara ja es fa això, doncs no hi ha cap perspectiva que en els pròxims anys hi hagi d’haver un canvi. La primera companyia que s’ha rescatat a Espanya d’aquesta crisi i l'única de moment, quina és? AirEuropa, una aerolínia. El que sí que ens ha mostrat la Covid és que la naturalesa ens pot fotre molt, però no veig que això s’hagi traduït en canvis de polítiques o exigències. Ara mateix no podem dir que estem lluitant contra el canvi climàtic.
 
 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació