crítica

Els set de Chicago que ens recorden els dotze del Suprem

La nova pel·lícula de Netflix aborda els fets històrics de 1968 als Estats Units en una causa judicial que va voler perseguir idees i activistes

per Victor Rodrigo , 26 d'octubre de 2020 a les 18:50 |
Una escena del judici | Netflix
Abbie Hoffmann, interpretat per Sacha Baron Cohen, esbossa un somriure i es dirigeix als seus advocats: "Es tracta d'un judici polític contra nosaltres i ja s'ha decidit la sentència. Ignorar aquesta realitat es fa estrany per a mi". Sorprès per un concepte que considera llunyà, aliè, gairebé extraterrestre, el seu lletrat defensor, Willian Kuntsler, interpretat per un magnífic Mark Rylance, respon esgarrifat: "Hi ha judicis civils i judicis penals. No existeixen els judicis polítics!". El somriure de Hoffmann no marxa, però s'omple de resignació i d'una frustració que es consolida com el motor de la pel·lícula. The Trial of the Chicago 7 és la metàfora quasi perfecta de molts processos judicials coneguts. També a Catalunya.


El director i guionista Aaron Sorkin (el de l'Ala Oeste de la Casa Blanca) utilitza el seu talent narratiu per fer-nos viatjar 52 anys enrere. I en algun moment podem acabar pensant que estem veient el judici del Suprem al 3.24. És un toc d'atenció, una mirada al passat amb vista a un futur immediat. Un recordatori que els judicis polítics existeixen, es perpetuen sota el paraigua d'una estructura estatal suposadament justa i les idees, encara avui dia, es persegueixen amb l'excusa d'una llibertat opressora. La mirada de Sorkin és estrictament nord-americana però els ingredients del judici, de les protestes, de les càrregues policials i de moltes converses i argumentaris ressonen en el record recent.

La pel·lícula és un notable exercici de resum d'un judici que va ser transcendental per a la història dels Estats Units. El republicà Richard Nixon arribava al poder després de la presidència del demòcrata Lyndon B. Jonhson en un país amb una ferida racial profunda, una guerra del Vietnam que era un vesper i donava ales als moviments pacifistes. Nixon, icona autoritària, aprofita els enfrontaments i les protestes de Chicago del 1968, durant la convenció dels demòcrates mesos abans de les eleccionns, per intentar jutjar un any després, ja com a president, els líders polítics i socials d'aquelles mobilitzacions. I els atribueixen uns delictes que no havien comès: la conspiració per derrocar el govern.


És en aquest punt on s'encenen les alarmes de molts espectadors en comprovar que als Estats Units, un aparador de sèries judicials, pel·lícules èpiques sobre tribunals, advocats que són herois, jutges justos i jurats insubornables, també hi pot haver injustícia amb un sistema manipulador, pervers i entregat a la pulsió autoritària. Sorkin s'envolta d'un repartiment excel·lent per donar vida a una farsa que va suposar el primer bombardeig d'advertiment de la presidència de Nixon, que després protagonitzaria altres moments deplorables, com ara el cas Watergate o els papers del Pentàgon, que també ens han donat grans moments al cine.
 

Eddie Redymane, Mark Rylance, Sacha Baron Cohen i Jeremy Strong, en la pel·lícula Foto: Netflix


Baron Cohen, Rylance, Jeremy Strong i Frank Langella, que dóna vida al jutge Julius Hoffmann, són les interpretacions més creïbles i amb més personalitat de la pel·lícula. En podíem esperar més de grans actors com Eddie Redmayne i Joseph Gordon-Levitt, que es limiten a surfejar personatges plans que només guanyen protagonisme gràcies a l'afilada ploma de Sorkin. El guionista i director està molt lluny de l'excel·lència que pot aconseguir (i ja ha aconseguit) en altres obres polítiques. No s'esperava ningú una masterpiece com l'Ala Oeste però sí un film molt més crític, feridor i no tant documentalista. En aquesta línia, Sorkin deixa a l'espectador fer les seves interpretacions i crear les seves pròpies conclusions. Condueix la narrativa amb elegància pels punts clau, per les incongruències màximes del judici i per les situacions més tenses on es va poder veure, a tot el país, una causa política contra el dret de protesta i la dissidència política. 

Les comparatives amb Catalunya són inevitables tot i que els motius (i les conseqüències) siguin molt més diferents. Els set jutjats a Chicago van ser absolts pel Tribunal Suprem dels EEUU, una situació absolutament diferent de la catalana. Els motius del seu procediment penal també són substancialment distants, però en essència, se n'extreu un comportament que Sorkin vol assenyalar amb tots els dits de les mans: la injustícia, la persecució d'idees, la judicialització de la política, els abusos policials, la impunitat amb què caminen personatges perversos d'un estat; i finalment l'anhel d'una generació per trencar un statu quo que perjudica una majoria.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació