Xènia i Pau, detinguts per les protestes de la sentència: «Podria haver-li passat a qualsevol altre»

Aquest any ha estat estrany. El confinament del març i la situació incerta arran de la crisi del coronavirus, que colpeja de nou amb força Catalunya, provoquen situacions complicades de gestionar i, en alguns casos, suposa un canvi en les prioritats. Tot i que pugui semblar que ha passat més temps, aquest dimecres es compleix un any de la sentència del Tribunal Suprem contra els líders de l'1-O, un veredicte que va encendre els carrers de Barcelona i de molts altres punts del país durant diversos dies. Les protestes es van saldar amb detencions i empresonaments. Amb els pas de les setmanes, els joves detinguts van anar sortint en llibertat amb mesures cautelars i ara esperen el judici amb l'amenaça de penes de presó. Ara com ara, només Dani Gallardo continua empresonat a Alcalá-Meco (Madrid).

Amb motiu del primer aniversari de la sentència de l'1-O, NacióDigital conversa amb Pau Sànchez i Xènia García, dos joves de 24 i 23 anys que van passar per la presó per participar en les protestes de tot just fa un any. Per ells, tot plegat va ser desproporcionat i perseguia l'objectiu d'aturar la mobilització ciutadana.

Cap dels dos militava en partits o moviments, i només participaven de les mobilitzacions més importants. "Ens va tocar a nosaltres, però podria haver-li passat a un altre", lamenten en aquesta entrevista semipresencial, per culpa de la Covid-19. Asseguren que els ha condicionat més la pandèmia que no pas la seva situació judicial, però tot suma, i consideren que abans d'assolir la independència cal abordar més problemes, com la corrupció o el feixisme que encara campa lliurement pels carrers.

- Què va passar el dia que us van detenir? 

- Pau Sànchez (P.S.): A mi em van detenir la nit del 18 d’octubre, amb la vaga general. Estava entre el Parc de la Devesa de Girona i un pàrquing que hi ha allà al costat, veient com anaven els aldarulls. Van començar les càrregues policials i la gent va passar a l’altra banda del pont. Jo anava sol i em vaig separar de tota la massa de gent perquè no m’impliquessin. La mala sort va ser que vaig anar directament cap als Mossos d’Esquadra, que van ser els primers que em van aturar. Em van fotre quatre hòsties i em van deixar anar, perquè no tenien res. Vaig passar pel cordó de la Policia Nacional, que em van tornar a pegar i em van detenir. Va ser desproporcionat.

- Xènia García (X.G.): Jo baixava pel carrer Jonqueres el dia 18 d’octubre per anar a veure què passava a la Via Laietana. Era una absoluta bogeria i vam decidir marxar, a més teníem un amic que ens esperava a la plaça Urquinaona, perquè no podia baixar per la gent que hi havia. Vam tornar a pujar pel carrer Jonqueres, que no hi havia tant sarau. Quan estàvem arribant a la plaça Urquinaona, furgonetes de la policia –no sé si dels Mossos o de la Policia Nacional- ens van venir de cara, en direcció contrària als cotxes, fent un carrusel. Nosaltres no podíem tirar cap amunt perquè ens els trobàvem, i vam fer mitja volta i vam començar a córrer. 

Quan estàvem a punt d’arribar al final de Jonqueres els furgons van parar, van obrir les portes i els policies van començar a carregar. Vam intentar tornar a pujar i quan anàvem cap a Urquinaona, jo vaig xocar amb un noi que el perseguien dos policies. Jo anava mirant a terra perquè se sentien molts trets i em feia por. Vaig xocar, vaig caure a terra i el noi va marxar corrents. La meva amiga va poder arribar fins a la plaça Urquinaona i a mi em van detenir.

- Tots dos heu passat per la presó. Com va ser?

- P.S.: Va ser una experiència estranya. No t’esperes entrar a la presó per participar en una manifestació. M’esperava una multa, però no arribar a la presó. Va ser desproporcionat i una manera d’espantar la gent perquè no es mobilitzi o s’ho pensi dues vegades abans de fer-ho.

- X.G.: Jo vaig tenir la sort que vaig estar amb l’Andrea i la Paula, i en la mesura del possible podíem fer pinya entre les tres i estar juntes. Va ser una sensació molt estranya perquè no sabíem quan sortiríem o què passaria. Estaves en una bombolla, aïllada del que passava fora. Intentàvem fer vida normal però era molt difícil.

Pau Sànchez: "Passar per la presó va ser una manera d’espantar la gent perquè no es mobilitzi o s’ho pensi dues vegades abans de fer-ho"

- P.S.: Jo per sort tampoc no estava sol. Vaig estar amb el Robert, un company que també van detenir, i hi havia dos nois marroquins [Ibrahim i Charaf, dos joves empresonats durant vuit mesos i que finalment van ser absolts per l’Audiència de Girona] que els havien detingut el dia abans, el 17 d’octubre. El fet de no estar sols va permetre donar-nos suport mútuament. Si haguéssim estat sols la situació, hauria estat més complicada. El tracte a la presó va ser normal, potser vam rebre algun comentari però res més enllà del que pot passar pel carrer.

- X.G.: En el meu cas, quan vam entrar a la presó va ser el moment de més tranquil·litat, perquè ja no estàvem en dependències policials. La Policia Nacional va ser el pitjor, i els Mossos no tant, però tampoc va ser un plaer estar amb ells. La presó va ser alleujant, perquè pràcticament tots els funcionaris es van portar molt bé i no vam tenir cap problema.

- Fa un any que us van detenir i vau entrar en presó provisional. Quines mesures cautelars teniu vigents? 

- P.S.: He d’anar a firmar el dia 1 i 15 de cada mes als jutjats, i m’han retirat el passaport, però puc participar en manifestacions.

- X.G.: A mi em van retirar les mesures cautelars, la d’anar a firmar i la de manifestar-me, al febrer.

- En quin punt es troba la vostra causa? 

- P.S.: Jo estic a l’espera que posin data pel judici després que s’hagi tancat la instrucció.

- X.G.: El meu encara està en instrucció. M’havien d’obrir el mòbil i encara no se sap res.- Se us va acusar dels delictes d’ordres públics, atemptat contra l’autoritat i danys. Continuen en vigor o n’ha caigut alguna?
 
- P.S. i X.G.: Continuen sent les mateixes.

- La Generalitat exerceix com a acusació particular en el vostre cas?
 
- P.S. i X.G.: No, en els nostres casos no perquè ens va detenir la Policia Nacional.
 
- Com veieu que el Govern demani a la gent que es manifesti i després la Generalitat es personi en algunes causes?

- X.G.: És una mica hipòcrita. Sempre diuen que la gent ha de sortir a manifestar-se i lluitar pel que vol, i després fan aquestes coses... No té gaire sentit.

- P.S.: Penso el mateix. Diuen que hem de continuar lluitant, però després es posen com a acusació particular. No pot ser, no té lògica.

- Contempleu pactar amb la Fiscalia per rebaixar la pena?
 
- P. S.: A mi m’han rebaixat la petició de condemna de deu a sis anys i mig de presó. No sé pas com acabarà, però ara com ara no em plantejo pactar perquè la policia no té res en contra meu. M’acusen de ser el líder d’un grup de 25 o 30 persones que els tiraven coses i diuen que jo vaig llançar una pedra de grans dimensions que va impactar a la mà d’un agent. No és veritat, jo no em penso declarar culpable d’una cosa que no és. Si ho hagués fet no tindria cap problema en dir-ho, però no he fet res.

Xènia Garcia: "M'hauria de pensar molt un possible pacte amb la Fiscalia"

- X.G.: A vegades penses en la probabilitat de tornar a passar pel que vaig passar... M’ho hauria de pensar molt, però si al final sempre acaben guanyant ells, doncs que facin el que vulguin i ja està. Una vegada has viscut el que és estar a la presó, no sé si et surt a compte tot plegat. Està molt bé seguir els teus valors morals i tot això, però arriba un moment que penso en mi, en la meva vida i el meu futur i crec que si ho hagués de fer jo m’ho plantejaria. Encara que em fes mal, i xoqués amb els meus ideals i valors. Jo encara no sé quina pena de presó demanaran contra mi.

- Com viviu el procés judicial pel qual esteu passant?

- P.S.: Això depèn de cadascú. Jo m’estic centrant més en el judici que no en els anys que em demanen. Ja m’hi enfrontaré quan em jutgin i quan hi hagi sentencia. Respecte el procés des de la detenció i el pas per la presó... Amb paciència, assumir que és així i intentant no fer-me mala sang. He estat jo però li podria haver passat a un altre. El que m’ha passat no m’ha fet deixar de fer coses. No he deixat de ser jo.

- X.G.: Aquest any no és que hagi ajudat gens a agafar un ritme de vida normal. Vaig començar a treballar a finals de febrer un altre cop, quan m’hi vaig veure amb cor, i a principis de març ja ens van confinar. Aquest últim any no he fet res, no he pogut agafar una rutina... És un buit en el temps. Han passat moltes coses i no et sabria situar-les en el temps. És com l’any de la marmota. Jo no crec que ho hagi superat, tot i que ho he assumit. Aprens a viure amb el que ha passat i jo crec que fins que no acabi el judici sempre ho tindré en ment. Com diu el Pau, intentes no fer-te mala sang. Al principi jo sí que pensava en la possibilitat de tornar a entrar a la presó, tenia molta por i estava molt espantada. Al final acabes aprenent que no pots condicionar el teu dia a dia a una cosa que potser passa d’aquí a tres mesos o d’aquí a dos anys. Aprens a viure amb això i ja està.- Com us ha afectat en vostra vida personal?

- P.S.: A mi no m’ha limitat. No m’he deixat limitar, de fet. Simplement, estar més atent els dies 1 i 15 de cada mes (per anar a signar als jutjats).

- X.G.: Jo he patit poques conseqüències a nivell d’amistat, familiar o laboral. Crec que m’ha afectat més la Covid-19 que la detenció. Jo treballava per ETT i ens van deixar de trucar quan va arribar la pandèmia.

- Abans de la sentència estàveu involucrats políticament en algun col·lectiu, organització o partit?

- P.S.: Jo no.

- X.G.: Jo tampoc. Jo anava a manifestacions en les dates més assenyalades, com l’11 de setembre o l’octubre del 2017. Però militar, no.
 
- I el que us ha passat us ha influït a l’hora de decidir si us involucreu o no?

- P.S.: A mi m’ha reafirmat més que hem de fer alguna cosa. Que hem d’acabar d’alguna manera amb el circ que té muntat aquesta gent. No ens hem de deixar trepitjar. Tampoc militaria en algun gran partit, potser abans aniria a algun grup alternatiu i enfocar-ho des d’allà. O en grups de suport a presos. Sí que m’agradaria ajudar i compartir la meva experiència amb algú altre que malauradament hagi hagut de patir això.

- X.G.: Jo no m’ho he pensat ni crec que ho pensi. Sí que crec que hem de fer alguna cosa però estic apartada del rebombori que hi ha als carrers. Fins que no passi tot i vegi com acaba, m’ho estic agafant de manera més tranquil·la.

- Quan dieu que cal canviar les coses, us referiu a la independència o altres objectius polítics?

- P.S.: Més aviat a altres objectius polítics. Jo no em defineixo ni com a independentista ni com a no independentista. Això és una cosa que a mi m’és indiferent. Però sí que hem de fer alguna cosa perquè no es repeteixin sentències com les que han tingut la Dolors (Dolors Bassa, amb qui va estar a la presó de Puig de les Basses) i d’altres. Per això sí que insistiria que la gent es mobilitzés perquè no podem seguir així.

Pau Sànchez: "Jo no em defineixo ni com a independentista ni com a no independentista. Però sí que hem de fer alguna cosa perquè no es repeteixin sentències com la de l'1-O"

- X.G.: Abans que la independència s’han d’aconseguir moltes altres coses per viure en una societat normal. Crec que s’ha de treballar des de baix i anar escalant. Per exemple, la corrupció, la presència de grups feixistes al carrer amb impunitat... Es veu que encara vivim en un país que no ha acabat de sortir de la Transició i l’època de Franco. Jo començaria per aquí. A mi m’agradaria viure la independència algun dia de la meva vida, tot i que no crec que la vegi, però si podem arreglar aquestes coses, seria més fàcil poder-hi arribar.

- Què diríeu a les persones que encara estan a la presó, com en Mouchine o Dani Gallardo?

- P.S.: Ara m’has deixat cardat... Ostres, un any. El màxim que els hi puc dir és enviar-los ànims i que no es deixin enfonsar per la situació. No podem fer gaire més.

- X.G.: No importa res del que tu li diguis perquè no li servirà per sortir de la presó ni per tenir confort. Només espero que el dia que surti la gent del seu voltant l’ajudi molt i es deixi ajudar. Quan estàs allà no importa el que li pugui dir una mindundi com jo. El que ha viscut ell és cent vegades pitjor. Simplement, que la gent del seu costat l’ajudi i estigui per ell. Aquest és el màxim suport que li pot arribar.