Marc Antoni Broggi: «Davant de la Covid, el principi de seguretat ha passat per davant de drets bàsics»

A Catalunya hi ha una tradició de metges humanistes que, a més de fer bé la seva feina, han estat persones compromeses amb la seva societat i el seu país. A aquesta escola pertany Marc Antoni Broggi, doctor en Medicina i Cirurgia i que va dirigir els serveis de cirurgia de l'Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona. El seu pare, Moisès Broggi, va ser una figura emblemàtica de la medicina catalana.

Marc Antoni Broggi presideix el Comitè de Bioètica de Catalunya, que ha tingut feina arran de la crisi sanitària. Broggi ha fet nombroses intervencions -la darrera, davant el Club de Roma al Palau Macaya de la Fundació la Caixa- explicant el paper de la bioètica davant una pandèmia com la de la Covid-19. Broggi és un especialista en el tema de la relació entre malalt i metge, i va escriure el llibre Per una mort apropiada.    

- Què és la bioètica i per què serveix?

- La bioètica és un àmbit de reflexió racional, de mirar el que tens en l'àmbit de la salut i que aquesta mirada retorni carregada de preguntes. Convida a plantejar bé les preguntes i no tant a esperar respostes immediates. És voler analitzar la complexitat i prefereix avaluar bé un problema que no pas trobar una solució ràpida. Aquesta reflexió requereix evitar mirades esbiaixades. Per això s'han creat els comitès de bioètica, perquè les decisions que s'han de prendre des de la bioètica sorgeixin d'un marc multidisciplinar.    

- A cada hospital hi ha un comitè?

- Sí, a Catalunya hi ha seixanta comitès de bioètica assistencial. I hi ha uns espais de reflexió ètica en els centres sociosanitaris i en els de recerca. En el Comitè de Bioètica hi ha metges, filòsofs, infermeres, juristes. Perquè hi ha d'haver una mirada múltiple davant dels grans temes bioètics.

- Quan van aparèixer?

- Als Estats Units, als anys vuitanta. En part, arran del debat sobre quin triatge s'havia de fer per rebre els tractaments de diàlisi, i també a l'escalf d'una controvèrsia que va envoltar el cas de Karen Ann Quinland, una noia que va quedar en estat de coma i que finalment va ser deesconnectada a petició de la família. També van influir alguns casos d'abusos sobre experimentacions mèdiques. Aquí a Catalunya va aparèixer un primer comitè de bioètica, impulsat pel pare Abel, a l'Hospital de Sant Joan de Déu, però estava adscrit a una confessió concreta. Es van anar estenent a partir del 1991. 

"El que es considerava eficàcia contra la pandèmia va deshumanitzar la sanitat, com va ser permetre que alguns malalts s'acostessin a la mort sense un familiar"

- Què ha fallat en la gestió de la pandèmia? 

- Bé, és evident que l'arribada de la pandèmia va generar un col·lapse del sistema sanitari i va fer que el principi de seguretat sanitària passés per davant d'alguns drets bàsics de la persona. El confinament va ser una clara mostra que es decidia, de manera legítima, d'altra banda, que la seguretat passés per damunt d'un seguit de llibertats. Però es va acatar. Es pot discutir l'extensió del confinament i que no hi havia les mateixes circumstàncies en tot el territori. Però ja ho fem a posteriori.  
 
- La lluita contra la pandèmia ha deshumanitzat la sanitat?

- Ho va fer. Això és evident. L'eficàcia, o el que ens semblava que fos eficàcia, contra la Covid-19 va passar a vegades per un tracte que no era l'esperable. Dit d'una altra manera, el tractament per evitar l'expansió de la Covid va fer que es tractés alguns malalts de manera més deshumanitzada que abans. Per exemple, permetre que alguns malalts s'acostessin sols a la mort, sense un familiar a prop, amb un personal mèdic amb el rostre tapat. És una manera de morir que no és la que hauríem de voler pels nostres conciutadans que moren. S'ha de dir que, durant segles, la medicina va estar centrada en la lluita contra la malaltia. Des de la bioètica, des de fa trenta anys, hem assumit que l'objectiu ja no és només la lluita contra la malaltia sinó també l'ajuda a una persona concreta que la necessita. El ciutadà que rep aquest suport en part defineix ell mateix quin tipus d'ajuda vol. 

- La bioètica ha canviat el tracte cap al malalt?

- Ara, hem assumit que el ciutadà s'empodera en gran part de les decisions que s'han de prendre sobre ell. Això va quedar en suspens durant la pandèmia. 

"La gent gran s'acostuma més fàcilment a la soledat, però una cosa és la soledat i l'altra ser abandonat"

- La soledat que ha patit la gent gran ha estat una de les coses més desmoralitzants d'aquesta crisi?

- La gent gran necessita acompanyament. Crec que la gent gran s'acostuma més fàcilment a la soledat. És un exercici, una de les maneres de fer-se gran és acceptar la soledat. Però una cosa és la soledat i una altra és sentir-se abandonat. La seguretat no ha de comportar abandonament, que s'ha de veure com un dany. No hem de permetre mai que la seguretat sanitària impliqui mai abandonament del malalt.       

- Un aspecte dur ha estat també la desprotecció que han patit els professionals sanitaris. 

- Al llarg de la història és habitual que el personal sanitari estigui més exposat. Però la seva protecció és fonamental. Ha d'estar protegit, però no només el personal sanitari.
 
- Vostè ha dit en alguna ocasió que una mala manera de morir és fer-ho en un hospital, en una situació de degradació enmig de desconeguts o en una ambulància. Amb aquesta pandèmia s'han contemplat maneres pitjor de morir?

- Sí, hem vist maneres pitjor. Tot i que es van corregir aviat, així que es va disposar del material necessari.

- Va escriure un llibre que porta per títol Per una mort apropiada. Com és una mort apropiada?

- Amb aquest títol vaig voler insistir en la necessitat que cadascú es pogués apropiar en certa manera de les decisions que s'hagin de prendre en el moment de morir. És a dir, que la gent no se senti expropiada de la seva mort. Actualment, hi ha una sèrie de drets que s'han de conèixer sobre els moments finals, com el dret a poder dir sí o no al seu tractament, a poder decidir els límits del que se'ns proposa, que no se'ns facin actuacions que no volem, a que se'ns informi i que no se'ns faci patir. El dolor no és tolerable, no serveix per res. 

- Es pot aprendre a morir?

- Crec que no hem de tenir gaires esperances en aprendre sobre una cosa que no sabem com serà. Però tampoc és sa estar pensant massa en la mort. El que sí que és sa és poder-hi pensar quan toca. I quan toca és quan mor alguna persona propera o bé quan estem a les portes de la mort. Hem de poder tolerar la seva proximitat.

"És lògic que la mort faci por, però també ho hauria de ser encarar-s'hi com també ho van fer abans els pares i els avis"

- I això com s'ensenya?

- És lògic que la mort faci por. Això és natural, però també ho hauria de ser encarar-s'hi com també ho van fer abans els pares i els avis. 
 
- El combat contra la pandèmia ha generat una tendència cap a un major control social, des de la vigilància dels desplaçaments al control biomèdic. La bioètica què ha de fer davant això?

- Una de les pors que podem tenir és que interessi a algú mantenir algunes restriccions de llibertat fruit de la pandèmia. En aquest cas, haurem de mobilitzar-nos per recuperar les nostres llibertats. Però la llibertat no ve mai sola, és una cosa que sempre s'ha de defensar. Hem d'estar alerta i confio molt en què la gent trobi camins de solució als problemes que vagin apareixent.

- Creu que la pandèmia ens millorarà com a éssers conscients?

- Hem après molt de la pandèmia. Segurament els efectes que tindrà comportaran una crisi important i la bioètica intentarà ajudar al màxim. Però m'agradaria dir que la crisi sanitària també ha mostrat una cosa positiva. La pandèmia ha mostrat molts exemples de solidaritat entre nosaltres. Hem vist l'esforç dels sanitaris, del sector alimentari, de molts joves. La gent gran hem d'estar agraïts. Dels tres pilars de la Revolució Francesa, la fraternitat sol quedar més arraconada. I en el món sanitari, la fraternitat és important, com la compassió per qui pateix. Ens mereixem entre tots una major fraternitat.