#ELS50NOMS (41/50)

Els Suqué Mateu, quan el casino sempre guanya

La imatge d'aquesta vella nissaga burgesa està marcada per la figura de Miguel Mateu, primer alcalde franquista de Barcelona

per Miquel Macià / Pep Martí , 4 d'octubre de 2020 a les 10:00 |
Arturo Suqué Puig i Miguel Suqué Mateu, pare i fill. | ND.
16 d'octubre del 1957. L'alta societat es vesteix de llarg i el motiu no és menor: contrauen matrimoni Arturo Suqué Puig (1930) i María del Carmen Mateu Quintana (1936-2018) a la capella del castell de Peralada. L'enllaç suposa la unió de dos llinatges molt destacats de la burgesia. Suqué és fill d'una família enriquida amb el negoci tèxtil tant per part materna com paterna. La núvia és filla única d'un important empresari de l'automoció i del vi. És, a més, el senyor del castell. Però és molt més que això.

La crònica del casament que publica La Vanguardia proporciona detalls abundants de l'esdeveniment. Hi va haver més de 600 convidats. Entre ells, Carmen Polo, dona del Generalíssim. L'acte va ser beneït pel cardenal primat d'Espanya i arquebisbe de Toledo, Enrique Pla y Deniel, que era oncle del pare de la núvia.


Aquest prelat català va ser un dels dignataris catòlics més propers al règim franquista. No només això: se'l considera un dels ideòlegs del concepte de Cruzada per definir la Guerra Civil, com va expressar en l'homilia "Les dues ciutats" del 30 de setembre del 1936, sent bisbe de Salamanca.

Un altre concelebrant va ser el sacerdot José María Bulart, el capellà de Franco, el que indica que el lligam entre la família del pare de la núvia i el Pardo era estret. Miguel Mateu Pla havia estat el primer alcalde de Barcelona durant la dictadura i després va ser ambaixador a París. Era conegut popularment amb el malnom del "Mateu dels ferros" -com el seu pare i els seu avi ja ho havien estat- per haver ampliat una fortuna espectacular des del sector del metall.


Entre els convidats, hi havia el més lluït del patriciat català i de les principals autoritats. Com l'almirall Carrero Blanco, que en aquell moment era ministre subsecretari de la Presidència. En la notícia del diari, s'afegeix una curiosa nota de salutació a Miguel Mateu, de qui es recorda el seu paper durant la Guerra Civil: "Le debemos gratitud por cuanto hizo -y pocos tienen cabal noción de ello- en defensa de la causa de España durante la Cruzada hasta llegar a límites de sacrificios y abnegaciones de verdad ejemplares".

L'èxit d'un ferrallaire amb origen a Llinars del Vallès


L'origen del negoci dels Mateu havia estat un magatzem de ferros, obert per un dels avantpassats a Llinars del Vallès (Vallès Oriental) i que es va traslladar a Barcelona a principis del segle XIX. La família va prosperar i el 1888 es va fundar l'empresa Viuda e Hijos de Miguel Mateu. Damià Mateu, pare del futur alcalde, va revolucionar el negoci quan el 1902 va crear la companyia Hispano Suiza, que aviat s'especialitzaria en la construcció de cotxes, que en aquells anys eren prohibitius per a la immensa majoria.


Miguel Mateu es va fer càrrec del negoci a la mort del pare, però molt abans ja havia teixit una aliança matrimonial important, casant-se el 1923 amb Julia Quintana Ilzarbe, filla d'un empresari que era el representant de l'alemanya BASF a Espanya. Va ser en aquell any que va la família va comprar als Rocabertí el castell de Peralada, que entroncava amb l'edat mitjana, on va fundar les vinyes familiars. També formava part del grup que va comprar el Diari de Barcelona a la família Brusi.
 

Miguel Mateu, al costat de Franco en una visita a Barcelona. Foto: Ajuntament de Barcelona.


A l'esclatar la guerra, Mateu es va passar a la zona franquista i de seguida va treballar al costat del futur dictador. Empresari amb fortuna, va ser ben rebut en el cercle més íntim del general. Molt aviat va ser un dels més destacats catalans de Burgos. I un dels més acèrrims. Mateu estava avalat per Òscar Tusquets (1901-1998), preceptor de la filla de Franco i conspicu sacerdot obsessionat en la lluita contra la maçoneria. Al Burgos franquista va fundar les Edicions Antisectarias, difusores d'infinitat de llibres i pamflets contra l'orde de l'escaire i el compàs.

De tornada a Barcelona amb la Guerra Civil guanyada, Tusquets va refusar els càrrecs que li oferia el règim perquè, segons Paul Preston, "hi havia raons per sospitar que estava escandalitzat per la brutalitat de les forces d'ocupació franquistes a Catalunya i potser sentia certa culpabilitat pel seu paper de fomentar els odis que la impulsaven". Una repressió de la que el seu protegit, Miquel Mateu, n'era un gran responsable a Barcelona.

Pla i Deniel va deixar a Franco el palau episcopal de Salamanca perquè s'hi allotgés en els primers mesos de la guerra. Aquesta proximitat també va ser decisiva en el lligam que s'establiria entre el dictador i el nebot de l'arquebisbe i futur alcalde de Barcelona.

L'alcalde de les depuracions

Amic de Franco, protegit per Pla i Deniel i ben armat de fortuna personal i de bons contactes, Mateu ho dominava tot per tenir vara alta en la Catalunya vençuda. Només entrar a Barcelona, les noves autoritats el designen alcalde. El seu mandat respon al que era l'ambient d'aquell primer franquisme, el més ferotge i feixistitzat. Mateu, amb camisa blava, personificava la Barcelona falangista. Va ser l'alcalde de les depuracions, que van afectar un miler llarg d'antics funcionaris (molts, de fet, ja eren a la presó o a l'exili). I també de l'espanyolització i franquistització del nomenclàtor. 

El periodista Jaume Fabre, en l'article "El nebot del cardenal" (publicat al butlletí de la FAVB), feia un retrat descarnat del personatge, recordant els pocs escrúpols que tenia per beneficiar el seu negoci dels ferros, apoderant-se sense manies de material de cases enrunades pels bombardejos.

Cínic i oportunista més que falangista convençut, Fabre també explica que va confiar en antics membres de la Lliga de Cambó per governar la ciutat, així com en algunes figures de pes cultural, com l'arquitecte Adolf Florensa, que va retirar -però no destruir- monuments com els del doctor Robert o Rafael Casanova. Tanmateix, la sentència més espantosa sobre la seva figura la va escriure Josep Pla: "Un personatge sinistre, un burgès dominat per la por, per una ànsia econòmica sense límits, l'autèntic representant del franquisme a Catalunya".
 

Miguel Mateu. Foto: Grup Peralada.


Com a ambaixador a París, després de deixar l'alcaldia, va jugar un paper molt actiu en l'elaboració d'informes sobre les activitats dels refugiats. En això, va destacar per la seva tasca de blanquejar el franquisme, molt impopular a França, on era percebut amb raó com un règim germanòfil.   

Mateu va ser conseller nacional del Movimiento i va exercir càrrecs rellevants en la societat civil catalana, com la presidència de la patronal Foment del Treball (1952-1972) o la de la Caixa de Pensions (1940-1972) i de l'Agència Efe des de 1967. Va morir el 1972, i en un acte pòstum a Figueres un dels presents va explicar algunes dades curioses de la seva mort: va ser a la matinada del 2 d'octubre després de veure un reportatge a TVE amb motiu del Día del Caudillo, que se celebrava l'1 d'octubre. Va morir del cor i, segons l'alcalde de Figueres, va ser per l'emoció de recordar altre cop les gestes de Franco.

Soci fundador del Cercle

Mentre que el sogre era un exponent del sector de la burgesia més col·laboracionista amb el règim, el gendre Arturo Suqué va connectar amb els joves empresaris dinàmics que miraven més a Europa que a l'Espanya oficial. Això el va dur a relacionar-se amb els Carles Güell de Sentmenat i els Joan Mas Canti, que als anys cinquanta van fundar el Club Comodín, precedent del que més tard seria el Cercle d'Economia. Suqué en va ser impulsor i una de les ànimes en els primers anys, presidint l'entitat durant un temps. Allí va coincidir amb Jordi Pujol, futur president de Catalunya.

Arturo Suqué i Puig procedeix d'una nissaga tèxtil per doble tradició familiar dels seus progenitors, Arturo Suqué Anguera (1903-1974) i Isabel Puig Palau (1906-1993). El seu avi, Arturo Suqué Sucona, mort el 1932, ja pertanyia a una família del tèxtil de Reus establerta a Barcelona. Un dels seus socis de Suqué en les seves primeres etapes empresarials havia estat Jaume Castell Lastortras, banquer i industrial tèxtil, de qui era parent llunyà.

La seva mare era filla d'un altre pròsper tèxtil tarragoní, Eduardo Puig Carcereny, pioner de Sederías Puig. Un dels seus germans, Alberto (1908-1986), és el "Tío Alberto" al que Joan Manuel Serrat va dedicar la cançó que du aquest titol, un personatge original amb una vida de novel·la, que mereixeria un capítol apart: "Qué suerte tienes "cochino". / En el final del camino / te esperó la sombra fresca / de una piel dulce de veinte años / donde olvidar los desengaños / de diez lustros de amor, / Tío Alberto".

Creus i medalles per a Carmen Mateu, la dama de Peralada

L'any 2000, el darrer govern Pujol va atorgar a Carmen Mateu la Creu de Sant Jordi per la seva tasca cultural al capdavant de l'associació cultural Castell de Peralada. Va ser aquesta una més de les moltes distincions que va rebre qui havia estat coneguda com la dama de Peralada. Però la memòria és un tema delicat i que pot generar contradiccions: l'any 2018, just abans del seu traspàs, el govern espanyol va concedir-li la Medalla d'Or al Mèrit a les Belles Arts, mentre que amb poc temps de diferència l'Ajuntament de Barcelona va retirar al seu pare la medalla d'or de la ciutat per franquista i depurador.
 

Carmen Mateu, recollint la Creu de Sant Jordi el 26 d'abril de 2016. Foto: Violeta Gumà/ACN.


La senyora del castell devia ser de les poques persones a tenir la Creu de Sant Jordi i veure alhora com desposseïen el seu pare de la medalla d'or de Barcelona. Ubicada en un entorn gens amical de vella burgesia, herències franquistes, trifulques judicials amb fons polític i negocis del sector del joc, Carmen Mateu va consagrar-se a l'activitat i el mecenatge cultural, sempre des d'una simpatia personal que comunicava al seu entorn. Creació seva va ser el Festival de Peralada i la posada en valor del castell i de l'immens patrimoni artístic que alberga.


 Nom: Arturo Suqué i Puig, expresident del Gruop Peralada.

 Família: Vidu de Carmen Mateu Quintana i gendre de Miguel Mateu Pla.

 Càrrec: expresident del Grupo Peralada, retirat des de 2015.

 Negoci: El holding Inverama (Grupo Peralada), ara propietat dels seus fills Isabel, Javier i Miguel.

 Un lloc: el castell de Peralada i la finca el Garbet, al cap de Creus.

 Actitud davant el procés: Artur Suqué no ha fet declaracions polítiques. Molt lligat a CDC i a Jordi Pujol. Va mantenir les seves empreses a Catalunya el 2017.


El cognom Suqué, arrossegat pel cas Casinos

L'anomenat cas Casinos va generar muntanyes de notícies a partir de la denúncia presentada el 1989 per Jaume Sentís, un exdirectiu de Casinos de Catalunya, en què acusava Suqué d'haver desviat 2.000 milions de pessetes (uns 12 milions d'euros de l'època), cap al finançament irregular del partit governant a Catalunya, Convergència Democràtica de Catalunya, que hauria redirigit part d'aquests diners cap als mitjans afins a Pujol El Correo Catalán, Avui, i la ràdio Cadena 13.

Però ni la comissió d'investigació del Parlament del maig de 1992, ni la instrucció judicial, que es va allargar set anys, van donar cap resultat. La causa va ser arxivada pel jutjat de Barcelona el 1997, invocant el precedent que el finançament irregular del PSOE en el cas Filesa havia estat també arxivat sense judici: era cert que CDC havia rebut diners, però llei en mà el jutge no hi veia delicte. Els diaris havien emès factures contra Casinos per uns anuncis que no s'havien publicat. Casinos va defensar-se assegurant que les factures eren falses, que mai no els havien rebut ni pagat.

Quasi dos anys després va ser l'Audiència de Barcelona qui va desestimar el darrer recurs del denunciant i va tancar el cas definitivament. malgrat que en l'auto final es posaven de manifest diverses irregularitats detectades en la fase d'instrucció, que el tribunal va qualificar de "fallades alarmants". L'afer no va morir amb l'arxivament de 1998, ja que es va presentar una querella per presumpta prevaricació contra Ramon Gomis, el jutge que l'havia dictat, de tan sols 33 anys d'edat i amb només tres d'exercici, que va declarar com a imputat davant el TSJC -insòlitament- que ell no havia investigat més "per prudència", i que era fiscalia qui havia d'impulsar la investigació. També es va presentar una querella per delicte fiscal contra l'exdirectiu que havia denunciat a Casinos. Tot plegat, va acabar en res.

Tanmateix, es imprescindible aturar-se en el text de l'auto d'arxivament definitiu de l'Audiència de la causa contra el jutge Gomis, perquè constitueix un retaule de personatges i conductes del que va ser tota una època de barra lliure per als poders polítics, econòmics i judicials d'aquest país.

De la tasca del jutge, l'auto en diu que va ser deficient i "descorazonadora", que es van patir retards de "magnituds alarmants", i que el jutge no va posar prou interès en dirigir-la. Tampoc no se n'escapava la fiscalia, caracteritzada per la seva "passivitat" en la causa; ni els bancs, que no van col·laborar; ni les parts acusadores, que sovint congelaven les seves actuacions. El periodista Pere Ríos, destacava a El País l'escruixidora frase en què la sala de l'Audiència reclamava que no es repetissin mai més aquestes conductes, "amb la lamentable finalització d'una causa el desenllaç final de la qual hauria pogut ser potser un altre de diferent".

A la concessió de les loteries de la Generalitat

La concessió de les loteries de la Generalitat -amb la 6/49 com la més coneguda- a favor de l'empresa Luditec també va ser un altre focus de conflictes i acusacions degut a l'existència de societats pantalla, algunes ubicades en països estrangers, però que donaven pistes que a la fi eren sota el control directe o indirecte de Suqué. En el negoci de loteries, Suqué va intentar crear-ne una a la regió de Sant Petersburg, associat amb Enric Bernat (Chupa i Chups), i el concurs de Lluís Prenafeta, secretari general de la presidència de la Generalitat i home de confiança absoluta de Jordi Pujol.

Suqué va coincidir amb Macià Alavedra Moner (1934-2018), conseller en diversos governs de CiU, en alguns negocis industrials i urbanístics. Tot plegat integrava el que es va descriure com el "sector dels negocis de Convergència", una expressió que va fer fortuna.

En un seu llibre, el periodista Fernando González ha retrat així -com si fos una pel·lícula- aquells anys: "Al ritme d'una música festiva se succeeixen els plànols de luxoses festes, bons viatges, cotxes esportius, gent comptant diners a sobre d'una taula, restaurants de moda, actes socials plens de celebritats, reunions d'amics somrients compartint havans, encaixades de mans i lliuraments de maletins. I una altra vegada gent comptant diners a sobre d'una taula...".

La gènesi del negoci actual: el joc

El patrimoni del clan Suqué Mateu procedeix de la confluència -a l'estil antic- de diverses aportacions sumades a través d'enllaços matrimonials i culminades per l'obertura d'una xarxa de casinos a partir del primer establiment, a Sant Pere de Ribes (Garraf). L'actual  patriarca, Arturo Suqué Puig, i seva esposa, Carme Mateu, prenen possessió del castell de Peralada el 1972, com a herència del pare d'ella, Miguel Mateu, que l'havia comprat en el 1925. A partir d'aquí, Suqué fa créixer amb empenta el negoci de les caves a l'entorn d'aquest enclavament medieval empordanès.
 

Miguel i Javier Suqué Mateu, Carmen Mateu, Isabel Suqué Mateu i Arturo Suqué. Foto: Grupo Peralada.


El moment clau arriba quan a l'estat espanyol es comencen a legalitzar i regular les diverses modalitat del joc d'atzar, el març de 1977. Les competències en aquesta matèria passen a la Generalitat de Catalunya, just acabada de restaurar. L'article 9, apartat 32 de l'Estatut d'Autonomia de 1979, conegut com l'Estatut de Sau, establia que serien competència exclusiva del govern català "Casinos, jocs i apostes" .

Les llicències dels casinos, en mans de Jordi Pujol

Amb aquesta competència, que no deixava lloc a dubtes en la seva claredat, el primer Govern autonòmic, sortit de les eleccions de 1980 que guanya Jordi Pujol i Soley, de Convergència i Unió, atorga llicències definitives per a l'obertura de casinos. La primera de totes és per a Artur Suqué, que havia estat company d'aula i fins i tot de pupitre amb el president de la Generalitat al Col·legi Alemany de Barcelona als anys quaranta.

L'amistat dels dos empresaris havia funcionat a Banca Catalana, de manera que el nexe entre ells estava en la bona línia quan Pujol accedeix a la presidència del país. De Suqué, se n'ha escrit que no era pujolista, sinó que només perseguia un objectiu: els diners. Després d'aquella primera llicència, anirien venint les altres, a Peralada i a Lloret de Mar. Fins al punt d'enlairar una mena de muralla infranquejable per a d'altres companyies que van assumir -perquè no hi havia cap més remei- que els casinos "eren un negoci en règim de monopoli de fet per a Suqué i que no calia ni intentar entrar-hi", explica a NacióDigital un veterà professional del sector. Ni la totpoderosa CIRSA dels germans Lao de Terrassa va poder trencar la barrera i finalment va desistir, en aquella primera etapa.

Casinos ha tingut una vida pròpia al marge completament de les altres empreses del sector i de les patronals del joc. "Ells sempre han menjat a part, no s'han deixat veure, connectaven directament a dalt de tot", apunta una font del sector. Malgrat que Catalunya sigui una autonomia en què el joc està ben reglamentat -a diferència d'altres, en què és una orgia- i compta amb unes madures associacions patronals.

Una part de les dependències del castell de Peralada acull un altre dels casinos de la família, que ara controla tres dels quatre existents a Catalunya i compta amb ramificacions al continent americà, amb cinc establiments a Argentina, Xile i Uruguai, associat amb empresaris locals. L'únic que s'escapa d'aquest quasi monopoli a Catalunya ara és el de Lloret de Mar, que havia aconseguit Juan Lao -associat amb l'hoteler Climent Guitart- després de trencar amb el seu germà Manuel i crear la seva pròpia empresa que, sigui dit de pas, no va trobar la forma de convertir l'establiment en un negoci rendible i el va vendre al fons Blackstone. Per tal de no perdre el monopoli a Catalunya, Suqué va pugnar per la llicència de Lloret, en una curiosa aliança amb el grup Godó i Lara (Planeta), però no va reeixir.

De Sant Pere de Ribes al port de Barcelona, la millor partida del Casino

El casino pioner dels Suqué a Sant Pere de Ribes no guanyava diners. Estava massa apartat dels llocs transitats. Suqué va activar-se per tal que la Generalitat autoritzés un canvi d'ubicació. Tal dit, tal fet: l'establiment va volar el 1998 fins a la seva actual ubicació, la planta baixa de la torre de l'Hotel Arts, a Barcelona, on ha triplicat superfície -amb sales  per a màquines recreatives especials, obertes 24 hores al dia- i ha disparat la seva facturació per damunt dels 100 milions d'euros, per raons òbvies de la facilitat d'accés multitudinari i l'atractiu postolímpic i turístic de la zona.

Traslladar el casino a la Vila Olímpica de Barcelona no va ser una empresa fàcil, ja que la legislació impedia obrir-ne dins les grans ciutats, per tal de no fomentar la ludopatia. Suqué ho va aconseguir, havent de fer front, això, si, a una mobilització adversa en la que van destacar Pilar Rahola i Joan Laporta. Una vegada més, es va assenyalar Jordi Pujol com a artífex de l'autorització del trasllat.
 

Casino de Barcelona. Foto Grupo Peralada.


Aquest casino ha estat una autèntica màquina de generar beneficis a la societat Gran Casino de Barcelona. El de Peralada salva més o menys el seu compte de resultats. Mentre que el de Tarragona no surt de pèrdues i vol canviar la seva ubicació de la rambla Vella per un lloc més atractiu de la Costa Daurada. Inaugurat el 2005, en menys de quinze anys ha perdut un 40% d'ingressos vist el primer any. Aquest seria el segon trasllat ja que aquest establiment es va crear gràcies a que la Generalitat va autoritzar el trasllat de la llicència del que tenia a Lloret.

L'agost de 2019, els Suqué van fer emigrar de Barcelona a Ceuta la seu de la seva empresa de joc online Casino Barcelona Interactivo perquè a la ciutat africana es paga només un 10% d'impostos sobre la recaptació total, la meitat que a la península. L'àmbit online sempre se'ls ha resistit d'ençà que hi van entrar, el 2011: no poden estabilitzar aquesta companyia en beneficis, però la seva escassa dimensió -una desena de treballadors- no és cap problema greu per a la casa gran.

Casinos, joc online, caves, vivers marins, plàstics, edificis, finques, hotels, golf...

El vaixell insígnia del grup familiar que són els casinos i el joc online -gestionats des de les societats Inverama i Invergaming Group- es completa amb inversions en negocis industrials del sector de l'envasament en polipropilè amb factories a Portugal i Polònia de l'empresa Poligal Global Service; els cultius marins al delta de l'Ebre, de l'empresa Cumar; les tradicionals caves de la dinastia Mateu i les inversions immobiliàries. També estan presents a la companyia Electricitat Andorrana.

La seva activitat al sector primari ha crescut aquests darrers anys amb la compra d'importants caves com Grupo Bodegas Gran Feudo per uns 19 milions. També controlen el Golf Club Peralada i el seu hotel, que han reconvertit a cinc estrelles i volen vincular-lo al turisme cultural via museus Dalí de Figueres i de Púbol; les Termes Victòria a La Garriga (Vallès Oriental) i mitja dotzena d'hotels annexes a alguns dels casinos, sumen a l'ala d'oci i hostaleria del grup.

Entre les propietats immobiliàries del holding -més conegut com a Grupo Peralada- que estan valorades comptablement en uns 150 milions, destaquen un edifici d'oficines a Miami, comprat per 60 milions, i dos més a Glasgow i Madrid, per 21 milions. A més de l'herència del castell de Peralada, la família conserva una altra valuosa finca històrica, Garbet, entre Colera i Llançà, escenari de bona part de la vida de Carmen Mateu des de la seva infantesa.

Dos germans i una germana, tres parts idèntiques

Aquest conjunt de negocis es governa a través d'un laberint d'una trentena de societats filials, la gran majoria controlades al cent per cent des de la matriu, la societat Inverama. El capital està repartit en tres parts iguals entre Isabel, Javier i Miguel Suqué Mateu, d'ençà la retirada del seu pare, als 85 anys d'edat, el 2015.

Les tasques es reparteixen de manera que Javier, actual president, dirigeix l'àrea vitivinícola; Miguel, conseller delegat, la del joc, i Isabel, la Fundació Castell de Peralada i la immobiliària Camo. Formen un consell d'administració limitat als tres germans, a més del seu principal executiu, Javier Carrasco Brugada, un professional que des del Banc Sabadell va iniciar una trajectòria que el va dur  a HSBC, Gas Natural, Uniland, Vueling i Renta Corporación.
 

Miguel, Isabel i Javier Suqué Mateu, amb els membres del jurat del Young Artist European Award, Carmen Pagès i Julio Bocca. Foto: Pau Cortina/ACN.


Isabel, més coneguda com Isa Suqué (1958), està casada amb Edward A. Reger -Ed Reger per als amics-, que explica que havia estat company d'estudis del president George Bush i que li passava textos a màquina previ pagament de mig dòlar quan eren estudiants a Massachusetts (segons va revelar en una festa privada a Barcelona, el 2014, i el periodista Luis Sandoval va recollir). I també havia estat gerent del Ballet de San Francisco.

Javier està casat amb Blanca Camín Tarruella, historiadora de l'art i continuadora de l'obra de Carmen Mateu a Peralada, l'obra de la qual ha glosat a les pàgines de la revista del Liceu de Barcelona. La família està ben relacionada amb l'expresident del Círculo Ecuestre, Borja García-Nieto. La següent generació Suqué està formada per quatre nets del patriarca Arturo, que enguany compleix 90 anys. Dos d'ells, Borja i Arturo Suqué Camín, ja apareixen retratats a la revista del Círculo Ecuestre, del que el seu oncle Miguel és vicepresident. Blanca i el seu fill Borja tenen comptes actius a Instagram, però d'accés restringit.

Una economia molt sanejada

El balanç de comptes de 2019 mostrava una tresoreria de 85 milions que deixa petit al seu costat un deute financer de tan sols 33 milions. Amb una plantilla declarada de 1.532 persones, el grup ha experimentat un creixement important des de 2007, en què amb 1,252 treballadors facturava 172 milions i en guanyava 15,1, fins al 2017 en què assolia els 253 milions, amb 36,9 de benefici i una plantilla que només s'havia incrementat en 250 persones. I els fons propis s'havien doblat en aquests deu anys.

La família Suqué Mateu, en conjunt, reuneix un patrimoni valorat en uns 600 milions d'euros i ocupa el lloc número 90 entre les fortunes espanyoles i el 26 entre les catalanes, segons el rànquing del diari El Mundo, amb un increment de 70 milions (+13,2%) en relació a l'any anterior. La llista Forbes ja els havia situat el 2013 en el lloc 21, amb un patrimoni de 425 milions. No consta que tinguin patrimoni en Borsa. Ara queda per veure quins efectes negatius tindrà l'epidèmia de la Covid-19 sobre els seus negocis aquest any 2020, perquè la caiguda del turisme està castigant de valent el joc i l'hostaleria.

Hispano Suiza, la resurrecció
 

L'Hispano Suiza Carmen, presentat al Saló de Ginebra 2019. Foto: Hispano Suiza.


L'empresa Hispano Suiza Cars SA és un cas romàntic molt especial dins l'activitat dels Suqué, perquè consisteix en la recuperació després de 80 anys d'inactivitat de la històrica marca automobilística. Creada pel besavi i Damià Mateu, havia adquirit un prestigi mundial als inic is de la indústria de l'automòbil. Però no solament fabricant cotxes de gamma alta, sinó també material de guerra durant el període d'entreguerres. Ara, sota la direcció de Miguel Suqué, s'ha infantat el superesportiu elèctric Hispano Suiza Carmen, presentat al Saló de Ginebra de 2019, fent realitat així, malauradament de forma pòstuma, el somni de la seva mare, en honor de la qual s'ha batejat el cotxe amb el seu nom.



​​​​​
​​​​​
​​​​​
​​​​​
​​​​​

​​​​​
​​​​
​​​​
​​​
​​​
​​


























 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

També hauries de llegir
Fa 2 setmanes

10 coses que potser no sabies dels Suqué Mateu

Fa 3 setmanes

Les germanes Godia, una gran fortuna catalana amb arrels a l'antic règim

Fa 4 setmanes

Emilio Cuatrecasas, l'advocat més ric d'Espanya, ferit per Hisenda

Fa 5 setmanes

Lluís Bassat, entre la tragèdia jueva i el triomf a la publicitat

Fa 6 setmanes

Els Millet, de la Renaixença a l'ensorrament del Palau

Fa 7 setmanes

Vall Companys, el poder agroalimentari familiar de Lleida

Fa 8 setmanes

La Catalana Occidente de la família Serra Farré, el seny assegurat

Fa 9 setmanes

Salvador Alemany, l'empresari sense empresa

Fa 10 setmanes

Els Ferrer Salat, del Cercle d'Economia al mecenatge verd

Fa 11 setmanes

Carles Sumarroca, el patriarca que se sent pagès

Fa 12 setmanes

Antoni Vila Casas, filantrop i independentista

Fa 13 setmanes

Isak Andic, l'imperi mundial de moda Mango

Fa 14 setmanes

Maria Reig, la dona més rica i trencadora d'Andorra

Fa 15 setmanes

Demetrio Carceller: petroli, cervesa Damm i cultura

Fa 16 setmanes

Els Puig, capitans d'indústria amb fragància reial

Fa 17 setmanes

Joan Gaspart, de lloctinent de Núñez a «expert en el fracàs»

Fa 18 setmanes

Els Carulla, entre el mecenatge i la Gallina Blanca dels ous d'or

Fa 19 setmanes

Carmen Cervera, de filla d'un mecànic a baronessa Thyssen

Fa 32 setmanes

Luis Conde, el caçatalents que va apostar per Ciutadans

Fa 33 setmanes

Josep Lluís Núñez, el constructor sense manies que va regnar al Camp Nou

Fa 34 setmanes

Els Suñol, Barça, sucre i mecenatge

Fa 35 setmanes

Casa Tarradellas, les pizzes d'un empresari que només és un pagès

Fa 36 setmanes

Els Tous, el somni de les joies a l'abast de tothom

Fa 37 setmanes

José Luis Bonet, les caves Freixenet del poder

Fa 38 setmanes

Els Godó i «La Vanguardia», una nissaga i un negoci irrepetibles

Fa 39 setmanes

Els Valls-Taberner: banca, Opus i corona

Fa 40 setmanes

Manuel Lao, un home fet a si mateix

Fa 41 setmanes

Vidal-Quadras, banca, esclavisme i política

Fa 43 setmanes

Els Feliu, l'electricitat que ve d'Olot

Fa 44 setmanes

Alberto Palatchi, de Pronovias a la premsa del cor

Fa 45 setmanes

Borja García-Nieto, la burgesia «ecuestre»

Fa 46 setmanes

Sol Daurella, el secret de la Coca-Cola

Fa 47 setmanes

Els Güell, la burgesia girada cap a Madrid

Fa 50 setmanes

Grifols, l'Íbex sobiranista mimat per Washington

Fa 51 setmanes

Els Gallardo, entre la discreció burgesa i l'unionisme de carrer

Fa 53 setmanes

Els Molins: Opus, ciment i catalanisme

Fa 54 setmanes

Els Cambó, el declivi d'un llegat

Fa 55 setmanes

Els Lara, els prínceps destronats de Planeta

Fa 56 setmanes

Els ​Samaranch, entre la foscor i la glòria

Participació