Carme Elias: «El salt de la creació catalana ha estat extraordinari»

"Mirar enrere". Això és el primer que va fer Carme Elias (Barcelona, 1951) quan va saber que l'Acadèmia del Cinema Català l'havia nomenat nova membre d'honor al costat d'Assumpta Serna, Jordi Cadena, Hermann Bonnín, Elena Jaumandreu i Pere Sallent. Un reconeixement a la trajectòria de sis magnífics professionals de l'escena. NacióDigital conversa amb Elias sobre aquesta manera de mirar enrere, sobre la feina d'actriu, els seus orígens i alguns dels actors i directors que ha conegut.  

- S'esperava ser nomenada membre d'honor de l'Acadèmia del Cinema Català?

- Als premis els dono una importància relativa. Però em fa il·lusió, en aquest cas, com quan em van donar el Goya. Em fa mirar enrere i dic: "Caram!" He fet moltes coses i agafo perspectiva.  

- Vostè se sent més actriu de cine o de teatre?

- No sé si es pot parlar en aquests termes. Evidentment, hi ha actors de cine als quals no agrada gens el teatre. Jo soc una actriu a qui li encanta el teatre, i també el cine. Darrerament, faig més teatre però hi ha hagut moments a la meva vida que he fet més cinema. 

- Un dels seus darrers projectes ha estat donar vida a la Bette Davis enfrontada a Vicky Peña/Joan Crawford, una obra que rememora el xoc que van protagonitzar a un clàssic de Hollywood, Què va ser de Baby Jane. Li atreuen els papers de dones molt fortes?

- Els personatges t'arriben, no els generes tu. Però sí, m'agraden les dones fortes, les que tenen coses a dins per explicar. El món femení té per mi molts matisos i intento, en cada personatge, donar moltes parts d'ell. Però darrere d'una dona aparentment feble pots trobar elements de fortalesa. M'agrada molt fer una immersió psicològica en cadascun de nosaltres i aprofundir molt.

- Anar molt més enllà d'aprendre's el paper.

- Sí. Submergir-me en el personatge.
 
 - El personatge de Bette Davis li ha fet descobrir coses noves? 

- Què va ser de Baby Jane és una de les meves pel·lícules preferides. La revisito constantment. M'ha atret molt aquest enfrontament entre les dues actrius. Va ser màgic per mi poder interpretar-ne una d'elles. L'obra que hem fet es basa en un intercanvi de cartes, amb salts en el temps, i això permetia que cada carta transportés un diferent estat d'ànim, sempre dins del caràcter d'ella. Hi ha moments en què treus l'enorme dolor que ella sentia, en d'altres la feblesa en un instant determinat. 

"Darrere de caràcters forts sovint trobes fragilitat i indefensió"

- Ha descobert algun secret de Bette Davis? Era una dona tan forta?

- A vegades, darrere de moltes actituds, et trobes amb l'escut d'un ésser humà que està en un entorn, en aquest cas el de Hollywood, en què ha de lluitar i tenir caràcter, perquè ella el tenia. Si no, no hagués arribat on va arribar. Al final, el que trobes és una fragilitat i una indefensió. Els humans som així i és divertit quan ho descobreixes.
  
- Ser actriu deu permetre descobrir moltes coses de la naturalesa humana. 

- Sobretot descobreixes moltes coses de tu mateixa. De vegades anem pel món mirant els altres i no mirant-nos a nosaltres. 

- Entre tants personatges, li queda temps per ser Carme Elias?

- Sí, home, és clar. La pitjor època són els assajos, les etapes de preparació, quan tot va en funció d'allò i et passes el temps repetint frases. Hi ha moments en què pots estar a casa i penses en com actuaria el personatge. A vegades em sorprenc parlant sola pel carrer... Això passa. Quan tens el personatge ben estructurat, ja no. 

- Hi ha hagut algun personatge que hagi encarnat i que l'hagi deixat encisada?

- Un de l'autor August Strindberg en teatre. Cada funció era terrible. Com si no em pogués desfer del personatge. Em tenia posseïda.

- Quina obra era?

- Acreedores. Anava cada dia al teatre tremolant, cada dia era una aventura. Però normalment, quan conclou el procés d'assajos, tot això queda fora.   
 
- Estar de petita darrere d'un mostrador, venent perfums en el negoci familiar, ajuda a ser actriu?

- T'acostumes a servir el públic. Si atens en un mostrador, aprens a estar davant el públic. És com una funció i has de fer la teva representació. Però aquest no va ser l'estímul. L'estímul va ser que vaig tenir la sort que em va entusiasmar la poesia ja des de petita i m'agradava recitar els versos de Nadal. Al costat de casa hi havia un teatre de barri, a Sant Quintí, més amunt del Clot, amb un gran mestre, de qui vaig aprendre moltes coses. El senyor Balcells, a qui sempre recordaré. A vegades, quan ja era una actriu professional, em venia a veure i algun cop em renyava. Em va ensenyar les bases de l'escena. A partir d'aquí, vaig poder convèncer els pares d'estudiar a l'Institut del Teatre.

- Entre els seus professors va tenir Albert Boadella.

- Era profesor de mim. Per tant, ens feia fer coses molt abstractes. Hi havia Hermann Bonnin, a qui també s'ha homenatjat amb la distinció de soci d'honor, que era el director, i va canviar l'Institut. Vam tenir professors com Fabià Puigserver, que ens van ensenyar a ser actors des d'un altre punt de vista. Ens van regalar tot una cultura teatral.    

- De tots els directors que ha tingut, des d'Adolfo Marsillach, quins li han deixat més petjada?

- No vull destacar-ne cap. Fins i tot amb els qui en algun moment he pogut tenir una etapa difícil, després m'han servit de molt. 

"Amb Camino, quan em faltaven forces, Javier Fesser em parlava, ploràvem, i ja podíem seguir rodant"

- En la seva trajectòria un nom brilla com a referent, la Gloria de Camino, on encarna la mare d'una nena que mor de càncer en una família de l'Opus. Per aquest paper va obtenir un Goya a la millor actriu. Era una història molt dura. Com va encarar el personatge?

- Era molt dura, però jo estava molt acompanyada. Vaig encarar el personatge des de l'amor i el lliurament, que és el contrari del que sembla. Ella tot ho feia per la seva filla. La Gloria de Camino és una persona tan absorbida per la seva mentalitat que no es deixa viure. Té a veure amb tot una generació que ha existit en aquest país, i jo hi veia un vincle amb les meves àvies, una persona abduïda per una creença. Vaig tenir la sort de tenir al costat un director com Javier Fesser. Ell intel·lectualment és fantàstic. 

- La relació amb els directors no sempre ha de ser fàcil.

- Tots els actors i els directors al final ens trobem, d'una manera o altra. Però Fesser té una cosa que no tenen tots els directors, que és una capacitat d'empatia emocional enorme. Recordo que ell plorava amb mi quan preparàvem algunes escenes. O si en algun moment determinat jo sentia que em faltaven forces, m'agafava i em parlava. Ploràvem, i ja podíem seguir rodant. Ara estic rodant amb una directora així. Es diu Claudia Pinto. Amb ella vaig rodar una pel·lícula a Veneçuela, La distancia más larga. I ara estic rodant amb ella a les Canàries Las consecuencias, una història molt crua.     

- Li ha anat bé aquell consell que un dia li va donar José María Rodero: "Carme, en aquest ofici es tracta de persistir"? 

- Ell em va ajudar molt quan vaig aterrar a Madrid. Jo venia d'una escola molt diferent a la d'ell, però va ser molt generós. Ell era un dels grans.

- La generositat és una característica que abunda molt en la seva professió? 

- És necessària. Tu has de ser generós en primer lloc amb els teus personatges i els teus companys, arriscant-te, implicant-te. Els egos els has de deixar de banda davant la càmera.     
 
- Com veu l'estat de la creació teatral i cinematogràfica a Catalunya?

- Meravellós. La creació catalana viu un moment esplèndid. Hi ha una escola com l'Escac (Escola Superior de Cine i Audiovisuals de Catalunya), on els alumnes aprenen les tècniques més avançades i fan el seu curtmetratge final. Quan puc, hi col·laboro. Genera molt bons professionals. Però per mantenir aquest centre cal el suport de totes les institucions. Jo vinc del teatre amateur i després del teatre independent. I si mirem amb perspectiva, el salt que s'ha aconseguit és extraordinari. Com el Teatre Nacional, per exemple, amb unes produccions esplèndides. Tenim uns professionals excepcionals, a banda dels directors, en música, en vestuaris, en luminotècnia. Hem aconseguit que la gent vagi al teatre.    

- La Isona Passola, la presidenta de l'Acadèmia, s'ha mostrat molt crítica amb la Generalitat per deixar d'impulsar TV3 com a gran productora cinematogràfica. Sosté que TV3 ha deixat de fer de locomotora de l'audiovisual. Hi està d'acord?

- Desconec el tema en profunditat, però és evident que aquest suport és bàsic.  

- Segueix l'actualitat política? 

- La segueixo. En l'entorn familiar i personal, tots pensem d'una manera i hem de fer un esforç per entendre'ns. És una part positiva del procés, que ha obligat a buscar espais de trobada i que tothom tingui possibilitat de dialogar. Com a país, vivim un moment molt complicat.   

- Com a artista que viatja molt per l'Estat i és bastant a Madrid, el procés l'ha afectat?

- La meva experiència, des de fa molts anys, és que sempre hi ha hagut, i continua havent-hi, una gran admiració pels professionals catalans. L'escola d'actors i mestres catalans té prestigi i això es manté. En la meva experiència no he tingut cap problema ni reticència.