16
de juny
del
2019
Actualitzat
a les
17:37h
Des del 1945, quan un grup de militants encapçalat per Josep Rovira funda el Moviment Socialista de Catalunya (MSC), fins a les eleccions espanyoles de 1982, hi ha quasi quaranta anys d'història del socialisme català. A Perseguint la llibertat (L'Avenç), l'historiador Jaume Muñoz explica la lluita per construir l'espai socialista a Catalunya. Ho fa amb una nodrida investigació i un estil amè que endinsa el lector per un passat que ajuda a entendre moltes claus de l'ara mateix, com assegura Borja de Riquer en el llibre.
Muñoz fa una referència als orígens d'un socialisme en els anys de la República que, aplegat en la Unió Socialista de Catalunya, acaba dissolvent-se dins del PSUC. L'obra aprofundeix en l'activitat dels militants i quadre d'aquest espau durant el llarg combat antifranquista, quan el MSC rep la influència del pensament marxista i de corrents radicals de l'esquerra global, des de l'anticolonialisme al socialisme autogestionari. L'existència de les dues ànimes del socialisme català es farà més evident quan el PSOE "reneix" de les cendres a Catalunya, a partir d'inicis dels setanta.
El corrent de l'MSC que evoluciona cap al PSC-Congrés, liderat per Joan Reventós, mantindrà una doble rivalitat, d'una banda, amb la Federació Catalana del PSOE, i dins del socialisme catalanista, amb un PSC-Reagrupament que segueix Josep Pallach, el gran líder malaguanyat, adscrit al corrent més socialdemòcrata i "alemany" del socialisme, més imbuït pel context de la Guerra Freda.
La "pèrdua de l'avió" del 1980
Muñoz explica l'entorn del Pacte d'Abril entre el PSC-Congrés i el PSOE, i més tard el naixement del PSC (PSC-PSOE) el 1978, que trigarà anys a ser una organització veritablement unificada. El llibre analitza les contradiccions que suposa la submissió, finalment, de la sobirania del socialisme català dins de la disciplina del partit espanyol, que va tenir un moment cabdal durant l'aprovació de la LOAPA i la pèrdua del grup propi al Congrés.
La investigació de Muñoz s'endinsa en tots els elements que caracteritzen la vida d'un socialisme que, nascut en la clandestinitat, va "perdre l'avió" en les dramàtiques, per al PSC, eleccions catalanes del 1980. Un partit que sempre va tenir una elit dirigent més filla de famílies benestants que de la classe obrera. Que va trigar molts anys a arribar a la presidència de la Generalitat i que ha acabat perdent la centralitat.
Muñoz fa una referència als orígens d'un socialisme en els anys de la República que, aplegat en la Unió Socialista de Catalunya, acaba dissolvent-se dins del PSUC. L'obra aprofundeix en l'activitat dels militants i quadre d'aquest espau durant el llarg combat antifranquista, quan el MSC rep la influència del pensament marxista i de corrents radicals de l'esquerra global, des de l'anticolonialisme al socialisme autogestionari. L'existència de les dues ànimes del socialisme català es farà més evident quan el PSOE "reneix" de les cendres a Catalunya, a partir d'inicis dels setanta.
El corrent de l'MSC que evoluciona cap al PSC-Congrés, liderat per Joan Reventós, mantindrà una doble rivalitat, d'una banda, amb la Federació Catalana del PSOE, i dins del socialisme catalanista, amb un PSC-Reagrupament que segueix Josep Pallach, el gran líder malaguanyat, adscrit al corrent més socialdemòcrata i "alemany" del socialisme, més imbuït pel context de la Guerra Freda.
La "pèrdua de l'avió" del 1980
Muñoz explica l'entorn del Pacte d'Abril entre el PSC-Congrés i el PSOE, i més tard el naixement del PSC (PSC-PSOE) el 1978, que trigarà anys a ser una organització veritablement unificada. El llibre analitza les contradiccions que suposa la submissió, finalment, de la sobirania del socialisme català dins de la disciplina del partit espanyol, que va tenir un moment cabdal durant l'aprovació de la LOAPA i la pèrdua del grup propi al Congrés.
La investigació de Muñoz s'endinsa en tots els elements que caracteritzen la vida d'un socialisme que, nascut en la clandestinitat, va "perdre l'avió" en les dramàtiques, per al PSC, eleccions catalanes del 1980. Un partit que sempre va tenir una elit dirigent més filla de famílies benestants que de la classe obrera. Que va trigar molts anys a arribar a la presidència de la Generalitat i que ha acabat perdent la centralitat.