Fa un parell de mesos publicava un article titulat "Sóc la directora general de la meva família". Em va sobtar el rebombori causat, que només plasmava una generalització i identificació d'una situació més comuna del que desitjaríem. No era una cosa només percebuda en el meu entorn, sinó que és una realitat generalitzada.
De fet, fa unes setmanes es va publicar un estudi de l'empresa Procter&Gamble amb xifres vinculades, precisament, a la càrrega mental de les directores generals de les nostres famílies. L'estudi deia que la pateixen 3 de cada 4 dones, i que aquesta s'incrementa quan la dona es converteix en mare. El 87% de les mares senten que són les principals responsables de que tot funcioni a casa. I aquesta càrrega mental, sovint és invisible. Així que sí, tenim un problema.
El que em preocupa són dos factors: el primer, conèixer el motiu perquè seguim amb aquest patró familiar (patriarcal) tan marcat. El segon, trobar les pistes per solventar aquest desequilibri, i incorporar als homes en la codirecció, o en el somni del desenvolupament d'una cooperativa familiar.
Mirem d'atacar cadascun d'aquests fronts. En l'article anterior, apel·lava als permisos per paternitat i maternitat, que ja marquen l'inici d'una dedicació generalment superior per part de la mare, en l'àmbit familiar. Donar pit és un factor que pot implicar un desequilibri iniciàtic. L'equiparació de la baixa podria servir per posar remei a part d'aquesta disbauxa, però només si fós real: quan en uns anys la baixa a l'estat espanyol sigui de 16 setmanes, els homes l'agafaran? A la feina els hi posaran problemes? S'ho creuran com una cosa seva per la que han de batallar? Serà una baixa per realment ajudar en la codirecció des del minut 0?
A més, al darrere d'aquest també hi ha un debat molt més important: són les 16 setmanes suficients, per una baixa de maternitat? Recordo tornar a treballar quan la meva filla no tenia ni 4 mesos, i encara era una petita persona indefensa i dependent. Us asseguro que unes setmanes més plegades, eren necessàries. Com també ho hagués estat, a l'inici de la baixa, poder comptar amb el pare més dies sense treballar. Aleshores en van ser 15, ara són 8 setmanes.
Mirem més fronts. N'hi ha un que considero clau. Els estudis confirmen el que ja sabíem: que les dones cobrem menys que els homes. Les xifres són per esparverar-se: Les dones van cobrar un 30,1% menys que els homes a Catalunya el 2017, per posar un exemple. I crec que el nostre subconscient ens fa una mala passada, i ens fa sentir que, per compensar-ho hem d'encarregar-nos de les coses de casa. Ja que aportem menys a l'economia familiar, hi hem de posar més esforç. I així acabem fent una jornada laboral a la feina, i dirigint la casa, una mica amb la sensació de "aporto menys quartos, m'arremango més amb la família." Si socialment s'equiparés aquesta bretxa tan bèstia entre homes i dones, potser a casa la direcció es viuria amb més igualtat. O potser no.
Una de les essències d'aquesta realitat és el sistema patriarcal en el que estem immersos. I en som conscients, però ens costa tallar amb aquests fils invisibles que marquen tants factors de la nostra quotidianitat.
Busquem casos esperançadors. Què passa amb les famílies amb dues mares, per exemple? Hi ha un article molt interessant al "Mamás & Papás" d'El País que explica com l'arribada de fills afecta de manera molt diferent als pares i a les mares: així com la paternitat no afecta a la carrera professional dels homes, les mares veuen com la seva vida laboral pateix. En les parelles lesbianes, la història és molt diferent: així com en una parella heteroseuxal els ingressos de la dona baixen un 20% després de tenir criatures (i l'home ni se'n recent), en les parelles de dues dones, la mare biològica pateix una baixada del 13%, mentre que l'altra mare del 5%. Una diferència clau és que al cap de 5 anys, tot torna a la normalitat, s'equipara de nou, mentre que en les parelles heterosexuals, aquesta bretxa es perpetua.
La clau és, doncs, prendre més consciència que mai, per posar l'accent en la situació inversa. No es tracta que ara tot recaigui en l'home (o potser sí...), es tracta de la desitjada cooperativa familiar, en què cap figura es carregui tota la feina, sinó que hi hagi una cooperació. No perdem l'esperança. Mentrestant, el lema és clar: no vull ser la directora general de la meva família.