No vaig passar per cap procés de selecció. No em va caldre cap carta de recomanació. No tenia experiència prèvia en el càrrec. Ni tan sols em va caldre enviar el CV. I us costarà de creure, però vaig aconseguir l'ascens quan estava embarassada. Us sembla un miracle? Doncs no ho és. Soc directora general d'una gran empresa: la meva família. I el més trist és que no vaig tenir cap competidor en la lluita per aquest càrrec. No hi havia més candidats.
M'oblidava d'una altra dada important per valorar la dimensió de la tragèdia: és una feina no remunerada que compagino amb la meva feina anterior. Aquella de jornada completa fora de casa, la que té una remuneració econòmica. I aquesta dualitat m'ha recordat un tuit de la companya Gina Driéguez de fa unes setmanes, en què deia que "la conciliació familiar no existeix, son les mares". Doncs no només som la conciliació, les mares també som la direcció general del tinglado.
I anem de mares modernes, de dones feministes, trencadores i poderoses... i és mentida. Entomem amb resignació la direcció general de la família, com una herència a la quual no podem negar-nos. Perquè, tot i les honroses excepcions, la sensació que respiro al meu voltant és que la càrrega mental de la logística familiar majoritàriament se la menja la dona.Una amiga em comentava: "Si jo ara tingués un accident, ell no sabria
ni on guardem la targeta CatSalut per dur-los al metge, ni el nom de la pediatra". I sí, riem, però ho fem per no plorar
Qui sap quan li toca revisió mèdica al petit? Qui té clar què ha dinat per mirar què li tocarà sopar? Qui té present la logística dels llençols, el pitet i la tovallola neta cada dilluns per dur a la llar d'infants? Qui sap si ja es hora d'apretar per treure-li el xumet? O si el bebè ja pot endrapar uns cacauets a l'hora del vermut sense patir per possibles ofegaments? O quin dia toca anar amb pijama a classe per celebrar Carnaval?
Una amiga em comentava: "Si jo ara tingués un accident, ell no sabria ni on guardem la targeta CatSalut per dur-los al metge, ni el nom de la pediatra". I sí, riem, però ho fem per no plorar.
Generalitzar no està bé, cada casa és un món, hi ha moltes famílies on els pares també saben on són els documents de salut i bla, bla, bla.... D'acord. Però sopant amb un grup de dones intel·ligents, interessants, feministes i modernes, només confirmo que no sóc la única. Hi ha una càrrega mental que, amb l'arribada de criatures, en la gran majoria de casos recau en les mares. Aquesta direcció general que no lluïm ni a LinkedIn. I és cansat. Perquè sovint és una segona jornada laboral, i ni que en el millor dels casos només sigui significativa a nivell de càrrega mental (i la part executora estigui més repartida), és una direcció que requereix dedicació full time.
Hem provocat canvis i estem conscienciats del camí (o això volem creure). Però encara no ens n'hem sortit. Ni molt menys. I la sensació és que encara som lluny. I us confesso que és esgotador
El que m'alucina és que vivim en una generació en què els pares són partícips de la paternitat. Estem intentant trencar amb un model en què la dona portava la llar i l'home treballava fora tot el dia per dur els diners a casa. Hem provocat canvis i estem conscienciats del camí (o això volem creure). Però encara no ens n'hem sortit. Ni molt menys. I la sensació és que encara som lluny. I us confesso que és esgotador.
Però perquè estem així? No ho sé. Pensava hipòtesis. Un dels motius perquè això sigui així, crec, és que la baixa per maternitat sovint l'acaba entomant la mare. Una situació encara més accentuada en els casos en què s'opta per la lactància materna. Són 16 setmanes dedicades amb cos i ànima a aprendre a criar la criatura. Així que la inèrcia ja engega esbiaixada. Ja s'estableix una rutina en què és la mare qui sap quan la criatura ha d'incorporar aliments. Si el biberó és l'adequat o què no pot mai mancar a la bossa del cotxet. I així engeguem un cicle que no sabem com trencar. I que fa que enfilem posicions a corre-cuita fins a erigir-nos unes sàvies directores de l'empresa familiar. Somniàvem amb una cooperativa, i resulta que el liberalisme se'ns ha menjat.
Diuen que aviat s'equipararan les baixes. Que l'home disposarà de les 16 setmanes de la dona. Però confirmo que l'esperança en la codirecció, és igualment baixa. En la direcció general de la família no hi ha equitat, sinó una aclaparadora majoria de dones en posicions directives. Així que preguntem-nos: on son els homes?