anàlisi

El contingut de la unitat

«La suma ha de començar al propi espai polític, amb el PDECat. I abans ha de venir la unitat estratègica que no pas presentar-se amb ERC a unes eleccions, la qual cosa només pot ser un instrument i no una finalitat»

per Ferran Casas , Fòrum de Barcelona, 26 de gener de 2019 a les 20:00 |
Toni Morral, Elsa Artadi i Ferran Mascarell, en el congrés constituent de la Crida | Julio Díaz / Crida Nacional
Aquesta informació es va publicar originalment el 26 de gener de 2019 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
La Crida de Carles Puigdemont i Jordi Sànchez ja està constituïda. És un partit que aspira a funcionar com una entitat. Ho fan així perquè han arribat a la conclusió que és el que vol "la gent" (els partits, una part del sistema que l'independentisme intenta abatre o com a mínim reformar a fons, no tenen bona reputació) i perquè ajorna el conflicte amb la direcció del PDECat mentre alimenta la il·lusió que ERC s'impliqui en un procés que, per ara, és una refundació de l'espai neoconvergent.

El moviment tindrà, però -són paraules de Carles Puigdemont-, "una direcció política que prendrà decisions polítiques". Més clar, l'aigua. I les primeres giren a l'entorn de la unitat, política i electoral. Aquestes són les quatre claus, amb certeses però també amb incògnites i alguna contradicció, del nou partit/moviment:


1. Unitat, fins a on i per fer què? La unitat ha estat el gran reclam del congrés constituent. Artur Mas -absent aquest dissabte- primer i Carles Puigdemont després l'han demanada amb insistència des del 2015. Aleshores l'antiga CDC, assetjada pels casos de corrupció Palau i Pujol, el trencament de CiU i la gestió de les retallades, va aconseguir formar Junts pel Sí. Ara ho fan per les municipals i europees. Aquest cop, però, ERC no sembla disposada a deixar-se atrapar amb un argument vell i un de nou: que per separat l'independentisme suma més, i que en solitari i amb un perfil d'esquerres s'eviten vetos i els és més fàcil teixir complicitats amb els que encara no han creuat el riu i ho han de fer per materialitzar la república.

La Crida i els seus predecessors -el PDECat secunda l'estratègia- pressionen per convenciment (les qüestions ideològiques queden en segon pla davant la "urgència nacional") però també per necessitat i un temor -comprensible- a perdre l'hegemonia i el timó del procés. Consideren que anar junts és la millor resposta: ho era per posar en marxa el procés, primer; per fer el pols a l'Estat, després; i per replicar la repressió i obrir una nova "finestra d'oportunitat", ara. "La unitat és un plaer, cada Onze de Setembre és una festa", deia entre aplaudiments la dibuixant Pilarín Bayés al congrés. I sí, per als més independentistes ho és, produeix confort ideològic, evita haver de triar i sovint soterra discussions al Govern.


La pregunta que cal respondre és unitat per a què, per fer què i com cal fer-ho. ERC i la CUP només la volen estratègica (per ara sense cap èxit) i l'espai de la Crida, com el PDECat i JxCat, afegeix que ha de ser també orgànica tot i que només amb el partit de Junqueras, perquè els anticapitalistes no hi són comptats. Tretze mesos després de les eleccions del 21-D, a les portes del judici i amb l'ANC i la CUP despenjades del Govern per diferents motius, potser és més urgent la unitat estratègica que no pas presentar-se plegats a unes eleccions i després ja ho veurem. Anar junts a les urnes (esborrant la pluralitat política de qualsevol sistema democràtic) hauria de ser un instrument extraordinari i puntual, mai una finalitat.

2. Entre la unilateralitat i els fets. La Crida ha intentat resoldre aquest dissabte algunes incògnites. La retòrica de Puigdemont, que necessita mantenir la tensió -ja sigui amb la unilateralitat o la investidura- per seguir a primera fila, conviu a la Crida amb el pragmatisme de Jordi Sànchez, el nou president. La direcció d'aquest espai polític ha tret conclusions del que va passar a la tardor de 2017 i de què va fallar.


Fins ara ha estat ERC qui, entre retrets dels més decebuts, ha liderat el discurs sobre la necessitat d'ampliar la base per tornar-hi amb més força. El PDECat també l'ha posat en pràctica però amb menys soroll per no contradir Puigdemont, que no sempre ha mantingut el mateix to. La Crida, que, com ERC a la seva convenció, no renuncia a la unilateralitat -malgrat esquivar explicitar-la a la ponència-, té el repte i l'ocasió (Oriol Junqueras encara no ho ha fet) d'explicar com transitarà la via unilateral i també la bilateral i fixar els límits de l'independentisme que es reclama inclusiu i pacífic.

3. Els noms són el missatge. Jordi Sànchez diu que la seva situació (preveu estar-se uns anys a la presó) evitarà que pugui ser un president executiu i confia en Toni Morral, un ex d'ICV, per executar el seu projecte, que neix amb un nucli impulsor que és una suma de l'antiga CDC i de l'ANC de Sànchez i, fins i tot, de l'actual malgrat la duresa d'Elisenda Paluzie amb el Govern. El del màxim dirigent parlamentari de JxCat és, com deia, un lideratge calculador i diferent al de Puigdemont, que no renuncia a exercir-lo des del punt de vista moral i que és molt més volcànic i carismàtic.

Però més enllà dels accents i les figures dels principals líders, la Crida ha volgut bastir una direcció àmplia i plural dins de l'independentisme. Hi ha molt de Puigdemont i també dirigents del PDECat, com Damià Calvet i Montserrat Morante, aquesta última dins l'executiva. La llista no oficial ha tingut suports perquè el moviment neix amb una certa prevenció al dirigisme malgrat que, en el nom de la Crida, ja s'han cuinat llistes a Barcelona o a les europees. La direcció, i els gairebé 2.500 participants al congrés, han tingut interès a que es visualitzi el protagonisme de les dones (les cinc persones més votades de la llista ho són) i dels dirigents provinents d'ERC i el PSC.

A elles els han seguit Pep Andreu -veurem què fa ara el partit de Junqueras amb l'alcalde de Montblanc, crític amb la direcció- i Ferran Mascarell, que per cert no descarta presentar-se contra el candidat de la Crida i el PDECat a Barcelona, Joaquim Forn, que podria fer tàndem amb Elsa Artadi. Els impulsors del partit/moviment tenen clar que els noms són el missatge.

4. Un moviment amb... o sense el PDECat. La Crida ha nascut intentant marcar distàncies amb la política i els partits tradicionals. "No volem reaprofitar cap partit ni canviar unes sigles per unes altres", deien. El congrés se celebrava a l'escenari on el juliol del 2016 es va fundar, de forma tempestuosa, el PDECat. La del partit que lideren David Bonvehí i Míriam Nogueras no és precisament una història d'èxit. Les sigles han aguantat el xàfec, però ja no són atractives i alguns dels dirigents a l'entorn de Puigdemont han convertit el partit en l'ase dels cops o una mena de banc dolent al qual carregar-li tots els passius de la seva acció política.

Bonvehí va ser escollit per dissoldre'l dins la Crida i assegurar un trànsit no traumàtic, però està dolgut pel menyspreu al partit i influït per alcaldes i dirigents que no es volen dissoldre així com així un artefacte que els diuen que no serà tradicional i que sí s'han fet seu els crítics amb l'actual i l'anterior direcció del PDECat. ERC, la CUP, Demòcrates, l'ANC... no entraran a la Crida i optaran per enfortir espais propis. La Crida està, per tant, condemnada a entendre's amb el partit hereu de Convergència i propietari dels drets de JxCat. La pista d'aterratge és l'única via per no perdre efectius pel camí. La unitat ha de començar al propi espai polític.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació