23
de desembre
del
2018
Actualitzat
el
27
de desembre
a les
17:17h
El de diumenge a la tarda és l’únic moment lliure que la Marta té durant tota la setmana. La Marta -el nom és fictici per protegir la seva identitat- és una treballadora de la llar i les cures que dedica tot el seu temps a atendre una casa de Barcelona. Entra a treballar els dilluns al matí i no surt del pis on treballa fins diumenge al migdia. "Cobro 800 euros al mes i m’han fet moltes promeses que no han complert" explica per il·lustrar la seva situació.
No hi ha dades oficials de la quantitat de persones treballadores de les cures i la llar però l’Ajuntament de Barcelona xifra en 34.000 les dones que desenvolupen aquesta activitat a la ciutat, incloses les que ho fan de manera irregular. Les persones dependents o els seus familiars poden demanar una prestació per disposar d’un cuidador. La llei de la dependència preveu que sigui una persona del seu entorn que assumeixi la tasca, però els diners de l’ajuda fan difícil renunciar a una feina i, per això, en moltes ocasions la família acaba contractant terceres persones.
Des del 2012 és l’entorn de la persona dependent qui té la responsabilitat de donar d’alta les treballadores de la llar a la Seguretat Social i no l’Estat, com passava fins aleshores. La mesura va ser fruit d’un canvi legislatiu del PP. El mes següent de la seva aplicació, la quantitat de treballadores de la llar registrades a la Seguretat Social va baixar un 85%.
La reforma del PP, sumada a la llei d’estrangeria, són algunes de les raons de la precarietat d'aquestes treballadores. "No puc tenir un contracte de treball perquè la llei diu que no tinc papers", recorda la Marta.
A mercè dels contractadors
La regulació del sector del treball domèstic i de cures preveu que el salari mínim d’una empleada sigui de 1.100 euros i tingui 40 hores de jornada efectiva i l’obligació d’estar-ne 20 més disponible. La llei també regula el descans, que ha de ser de 10 hores al dia i d’un mínim de 36 ininterrompudes a la setmana. Això, però, depèn de la bona voluntat dels contractadors i també de la seva capacitat econòmica.
"La majoria ens tracten com a objectes”, diu la Marta. "A mi em van prometre que m’empadronarien i em farien contracte, però no han complert res", afegeix.
"Moltes companyes estan empadronades sense domicili perquè si els seus caps fessin constar la seva adreça al padró significaria reconèixer que treballen per a ells sense contracte", explica la Marta. La Isabel també ha treballat molts anys com a interna però fa poc ho ha deixat, farta dels abusos dels seus contractadors. "Em posaven problemes fins i tot per posar-me malalta”, afirma. A més, explica que ha patit nombrosos casos d’assetjament, masclisme i racisme en cases on ha treballat. "Tot per 900 euros al mes", insisteix.
A més, la naturalesa privada de les cases on treballen i viuen les empleades internes fa impossible que Inspecció de Treball hi pugui entrar. "Tot plegat fa que et tractin com si fossis una criada i això suposa un maltractament psicològic constant", argumenta Paula Santos, que ha passat per situacions similars i actualment és part de l’associació Mujeres Migrantes Diversas, integrada per empleades internes de Barcelona. "Abusen de la nostra necessitat", afegeix.
La Isabel s’expressa en la mateixa línia. “A mi m’han arribat a dir que no em paguen per dormir”, recorda. “Qui cuidaria de la gent dependent si no ho féssim nosaltres?”, es pregunta.
Organització contra la precarietat
La Paula, la Isabel i la Marta, però, eviten caure en el desànim. Una de les motivacions a les quals s’aferren és fer créixer l’associació Mujeres Migrantes Divesas, de la qual totes tres formen part. Està integrada a la Taula de Defensa dels Drets de les Treballadores de la Llar, la Neteja i les cures de Catalunya, on també hi ha els col·lectius Mujeres p’adelante, SIndillar i Libélulas. La Taula rep el suport dels sindicats CCOO i UGT.
Actualment, més de 250 dones, majoritàriament hondurenyes, formen part d'una associació que treballa per aconseguir diversos objectius. El primer, que l’estat espanyol ratifiqui el conveni 189 de l’Organització internacional del Treball (OIT), a través del qual insta els estats a garantir condicions de treball “dignes, equitatives i verificables” equiparables a la resta de treballadors. Per ara ja ho han fet 25 estats, entre els quals Alemanya, Itàlia i Bèlgica.
El conveni també reclama que siguin contractades “quan sigui possible” a través d’un document escrit. Les treballadores de la llar formen part d’un sistema laboral especial, diferent del Règim General. El PP va colar una esmena als pressupostos estatals del 2018 que endarrereix l’equiparació fins al 2024. El fet que les treballadores disposin de només mig dia a a setmana lliure, fa que el funcionament de Mujeres Migrantes Diversas s'organitzi a través d'un grup de Whatsapp.
Una de les seves integrants és Carmen Juares, que va ser pregonera de les darreres festes de la Mercè al costat de l'actriu Leticia Dolera. També ha estat treballadora interna de dilluns a diumenge amb només 12 hores lliure a la setmana i cobrant 800 euros.
Tres mesos després de fer de pregonera, considera que aquella intervenció va servir per visibilitzar la situació de les treballadores de la llar i les cures. "Les companyes van estar contentes que una dona migrada, negra, llatinoamericana i que havia passat per la seva situació parlés al Saló de Cent, al costat d’Ada Colau i Leticia Dolera", explica.
Juares també defensa la necessitat d'organitzar-se i la tasca que fa Mujeres Migrantes Diversas, que es defineix com un col·lectiu "de cuidadores i per cuidadores". "Una de les nostres claus és que no és una associació dirigida de dalt a baix per dones en situació de privilegi que busquen ajudar cuidadores", defensa. "Participem d'igual a igual sense condescendència, paternalisme ni sentiment de superioritat", afegeix.
Punts d’informació mòbils
En aquest context, els sindicats i les administracions afronten el repte de treballar pels drets de les treballadores de la llar. L’Ajuntament de Barcelona impulsa des de finals de novembre punts mòbils d’informació laboral per a les empleades.
Estan instal·lats a Les Corts i Sarrià-Sant Gervasi, els dos districtes de Barcelona amb més presència de treballadores de la llar. Segons fonts municipals des de la seva creació, ja han atès 150 dones a peu de carrer. “A moltes companyes els pot costar anar-hi per por a ser vistes i acomiadades”, diu Santos, que valora positivament la iniciativa.
També des del consistori s’ha editat la guia Cuidem qui ens cuida, és de justícia!, un document que l'Ajuntament vol adreçar als veïns que puguin contractar treballadores de la llar perquè ho facin de manera “justa i digna”, segons defensa el consistori en un comunicat. Petits passos que, segons Santos, ajuden a generar un canvi en la seva situació laboral. Ara bé, ella no preveu veure resultats a curt termini: “El canvi que aconseguim no serà per a nosaltres sinó per a les que vindran”.
No hi ha dades oficials de la quantitat de persones treballadores de les cures i la llar però l’Ajuntament de Barcelona xifra en 34.000 les dones que desenvolupen aquesta activitat a la ciutat, incloses les que ho fan de manera irregular. Les persones dependents o els seus familiars poden demanar una prestació per disposar d’un cuidador. La llei de la dependència preveu que sigui una persona del seu entorn que assumeixi la tasca, però els diners de l’ajuda fan difícil renunciar a una feina i, per això, en moltes ocasions la família acaba contractant terceres persones.
Des del 2012 és l’entorn de la persona dependent qui té la responsabilitat de donar d’alta les treballadores de la llar a la Seguretat Social i no l’Estat, com passava fins aleshores. La mesura va ser fruit d’un canvi legislatiu del PP. El mes següent de la seva aplicació, la quantitat de treballadores de la llar registrades a la Seguretat Social va baixar un 85%.
La reforma del PP, sumada a la llei d’estrangeria, són algunes de les raons de la precarietat d'aquestes treballadores. "No puc tenir un contracte de treball perquè la llei diu que no tinc papers", recorda la Marta.
A mercè dels contractadors
La regulació del sector del treball domèstic i de cures preveu que el salari mínim d’una empleada sigui de 1.100 euros i tingui 40 hores de jornada efectiva i l’obligació d’estar-ne 20 més disponible. La llei també regula el descans, que ha de ser de 10 hores al dia i d’un mínim de 36 ininterrompudes a la setmana. Això, però, depèn de la bona voluntat dels contractadors i també de la seva capacitat econòmica.
Mujeres Migrantes Diversas s'organitza a través d'un grup de Whatsapp Foto: Andreu Merino
"La majoria ens tracten com a objectes”, diu la Marta. "A mi em van prometre que m’empadronarien i em farien contracte, però no han complert res", afegeix.
"Moltes companyes estan empadronades sense domicili perquè si els seus caps fessin constar la seva adreça al padró significaria reconèixer que treballen per a ells sense contracte", explica la Marta. La Isabel també ha treballat molts anys com a interna però fa poc ho ha deixat, farta dels abusos dels seus contractadors. "Em posaven problemes fins i tot per posar-me malalta”, afirma. A més, explica que ha patit nombrosos casos d’assetjament, masclisme i racisme en cases on ha treballat. "Tot per 900 euros al mes", insisteix.
A més, la naturalesa privada de les cases on treballen i viuen les empleades internes fa impossible que Inspecció de Treball hi pugui entrar. "Tot plegat fa que et tractin com si fossis una criada i això suposa un maltractament psicològic constant", argumenta Paula Santos, que ha passat per situacions similars i actualment és part de l’associació Mujeres Migrantes Diversas, integrada per empleades internes de Barcelona. "Abusen de la nostra necessitat", afegeix.
La Isabel s’expressa en la mateixa línia. “A mi m’han arribat a dir que no em paguen per dormir”, recorda. “Qui cuidaria de la gent dependent si no ho féssim nosaltres?”, es pregunta.
Organització contra la precarietat
La Paula, la Isabel i la Marta, però, eviten caure en el desànim. Una de les motivacions a les quals s’aferren és fer créixer l’associació Mujeres Migrantes Divesas, de la qual totes tres formen part. Està integrada a la Taula de Defensa dels Drets de les Treballadores de la Llar, la Neteja i les cures de Catalunya, on també hi ha els col·lectius Mujeres p’adelante, SIndillar i Libélulas. La Taula rep el suport dels sindicats CCOO i UGT.
Actualment, més de 250 dones, majoritàriament hondurenyes, formen part d'una associació que treballa per aconseguir diversos objectius. El primer, que l’estat espanyol ratifiqui el conveni 189 de l’Organització internacional del Treball (OIT), a través del qual insta els estats a garantir condicions de treball “dignes, equitatives i verificables” equiparables a la resta de treballadors. Per ara ja ho han fet 25 estats, entre els quals Alemanya, Itàlia i Bèlgica.
El conveni també reclama que siguin contractades “quan sigui possible” a través d’un document escrit. Les treballadores de la llar formen part d’un sistema laboral especial, diferent del Règim General. El PP va colar una esmena als pressupostos estatals del 2018 que endarrereix l’equiparació fins al 2024. El fet que les treballadores disposin de només mig dia a a setmana lliure, fa que el funcionament de Mujeres Migrantes Diversas s'organitzi a través d'un grup de Whatsapp.
Una de les seves integrants és Carmen Juares, que va ser pregonera de les darreres festes de la Mercè al costat de l'actriu Leticia Dolera. També ha estat treballadora interna de dilluns a diumenge amb només 12 hores lliure a la setmana i cobrant 800 euros.
Tres mesos després de fer de pregonera, considera que aquella intervenció va servir per visibilitzar la situació de les treballadores de la llar i les cures. "Les companyes van estar contentes que una dona migrada, negra, llatinoamericana i que havia passat per la seva situació parlés al Saló de Cent, al costat d’Ada Colau i Leticia Dolera", explica.
Juares també defensa la necessitat d'organitzar-se i la tasca que fa Mujeres Migrantes Diversas, que es defineix com un col·lectiu "de cuidadores i per cuidadores". "Una de les nostres claus és que no és una associació dirigida de dalt a baix per dones en situació de privilegi que busquen ajudar cuidadores", defensa. "Participem d'igual a igual sense condescendència, paternalisme ni sentiment de superioritat", afegeix.
Punts d’informació mòbils
En aquest context, els sindicats i les administracions afronten el repte de treballar pels drets de les treballadores de la llar. L’Ajuntament de Barcelona impulsa des de finals de novembre punts mòbils d’informació laboral per a les empleades.
Un dels punts mòbils habilitats per l'Ajuntament Foto: Ajuntament de Barcelona
Estan instal·lats a Les Corts i Sarrià-Sant Gervasi, els dos districtes de Barcelona amb més presència de treballadores de la llar. Segons fonts municipals des de la seva creació, ja han atès 150 dones a peu de carrer. “A moltes companyes els pot costar anar-hi per por a ser vistes i acomiadades”, diu Santos, que valora positivament la iniciativa.
També des del consistori s’ha editat la guia Cuidem qui ens cuida, és de justícia!, un document que l'Ajuntament vol adreçar als veïns que puguin contractar treballadores de la llar perquè ho facin de manera “justa i digna”, segons defensa el consistori en un comunicat. Petits passos que, segons Santos, ajuden a generar un canvi en la seva situació laboral. Ara bé, ella no preveu veure resultats a curt termini: “El canvi que aconseguim no serà per a nosaltres sinó per a les que vindran”.