Entrevista

Meritxell Cucurella-Jorba: «Entre companys ens hauríem d'ajudar i no clavar-nos tants punyals»

Una conversa amb la poeta i traductora, que darrerament ha publicat les traduccions "Clínica de l'abandó", d'Alda Merini, "La ciutat i la casa", de Natalia Ginzburg, i el poemari "Úrsula"

per Jaume C. Pons Alorda , 2 de febrer de 2018 a les 19:25 |
Meritxell Cucurella-Jorba, en ple recital | Andrew Condon
Aquesta informació es va publicar originalment el 2 de febrer de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Dir que Meritxell Cucurella-Jorba (Els Hostalets de Pierola, 1973) és una força de la naturalesa no és caure en el tòpic, sinó fer justícia a l’hora de descriure-la. Qui ha pogut veure els seus recitals, i qui ha pogut llegir els seus llibres, sap molt bé què significa una afirmació com aquesta, feta des del respecte, la humilitat i també l’admiració. Una passió com aquesta, tan seva i tan compartida alhora, no és freqüent, però sí encomanadís.

Per això, s’entén que les seves traduccions d’Alda Merini (Clínica de l’abandó, Cafè Central/Eumo, 2016) i Natalia Ginzburg (La ciutat i la casa, Club Editor, 2017) hagin tingut una acollida tan positiva: perquè traduir, per a Cucurella-Jorba, no és simplement un exercici de trasplant lingüístic, sinó més aviat una autèntica encarnació física i espiritual.


Amb aquesta mateixa energia, ha acabat de publicar molt recentment el seu nou i darrer llibre, Úrsula (El cep i la nansa, 2017), un autèntic exercici de deliri enfervorit, i entra a formar part del llibre Generació Horiginal (LaBreu, 2017), de Marta Huertas i Dídac Rocher, un projecte antològic que recull els retrats i els poemes de tota una tropa de poetes o creadors que han passat per l’emblemàtic local de Barcelona durant els seus 17 anys d’existència.

A més, des de la seva pàgina web, el dígraf del desitx, Cucurella-Jorba intenta obrir escletxes a favor del viure poètic, amb tot el que això implica, i fins les màximes conseqüències. Sobren els motius i les ganes per parlar amb ella. Per això aquesta entrevista necessària que segur permetrà que molta gent descobreixi aquesta poeta de raça, o que se l’entengui amb més profunditat i detall.

 
- Està en una època bona, amb les traduccions d’Alda Merini i Natalia Ginzburg, amb la inclusió dins el volum antològic Generació Horiginal, i amb la recent publicació d’Úrsula. Es podria dir que està en ratxa?

 
- No noto res. Qui em segueix i sap el que faig i com ho faig em segueix avui igual que ahir. Som éssers passionals, no racionals. Al calaix tinc enllestits un text teatral i un llibre per a nens. Si estigués en ratxa no els tindria guardats. I tindria propostes de recitals internacionals, i no les tinc. No noto gairebé res, la veritat, o noto aquesta entrevista. Vaig rebre el Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia l’abril del 2016 i aquesta és la primera entrevista que em fan! Dic mentida, Jaume, el que noto, perquè és cert, és que enguany celebro els meus 20 anys de poesia. Aquest any fa 20 anys que vaig fer el meu primer recital. Era l’any 1998… En un local que ja no existeix. Hi ha tantes coses que ja no existeixen! Tot passa massa de pressa: voldria que el temps durés el doble!
 
- És una llàstima que no sigui així…
 
- Però tornem al que em preguntaves i permet-me que puntualitzi una mica la teva pregunta anterior. Quant a les traduccions, totes dues han sigut un èxit; la d’Alda Merini, Clínica de l’abandó, perquè venia avalada pel Premi Jordi Domènech i perquè s’edita en una col·lecció de luxe, "Jardins de Samarcanda". La de Natalia Ginzburg, La ciutat i la casa, perquè és una novel·la que ha atrapat lectors de tota mena, perquè ara hi hagut una revifalla de la Ginzburg i també perquè la meva traducció s’edita en una editorial històrica, Club Editor, i ja anem per la segona edició!. Aquest mes de març tindrem una nova Merini-Cucurella: Deliri d’amor. I de cara al setembre, una nova Ginzburg-Cucurella.
 
- I què passa amb l’obra pròpia, com Úrsula?
 
- Úrsula és el meu darrer llibre de poemes, encara que alguns estiguin escrits en prosa; volia fer-ne tres presentacions i només en vaig fer dues, perquè vam haver d’anul·lar la tercera. La primera va ser la primavera passada, al ras, a l’aire lliure amb sol, roselles i vinet del bo, va anar força bé, però tampoc vam arrasar; a la segona, que va coincidir amb dies de terrabastall polític, va venir una persona; érem cinc: aquesta persona, l’editor, els dos llibreters i jo. Cal que diguem aquestes dades perquè els nostres lectors es facin una idea de la (real) ruïna poètica. Quant a la inclusió del volum antològic Generació (H)original, no trobes que seria una aberració no ser-hi?
 
- Pel món passen aberracions cada dia, i les injustícies existeixen encara que ens sàpiga greu. Sigui com sigui, deu ser emocionant veure que un projecte que va començar a les seves mans com l’(H)original ara és un referent espectacular gràcies a la insistència dels seus responsables, no?
 
- Sí, és molt emocionant. Sóc una mica bruixa, jo, una mica visionària, i veia molt clarament, l’any 2000, que un projecte com l’(H)original seria un èxit immediat i un èxit a llarg termini. I així va ser i així ha sigut. Ara bé, l’(H)original també m’ha fet patir molt, des de sempre, des d’abans de ser, des de la gestació del local. Perquè no és que jo hagués començat a programar assíduament recitals de poesia al número 29 del carrer de Ferlandina, o aquell eufemisme de “ah, la noia que hi havia al principi...”. No: jo vaig idear i vaig fer néixer el local, un local que respirava poesia pertot.

- Van partir de zero.

- Sí, vam partir de zero. És molt diferent, eh. I vull puntualitzar-ho. Programàvem tota mena d’actes, des d’exposicions d’artistes diversos, fins a concerts de flamenc o espectacles teatrals de petit format, entre d’altres, i, evidentment, poesia! Hi havia els llibres de poesia per comprar i els llibres per llegir al local (tot això ho explico al pròleg…). La joia de la corona dels inicis era el Poeta(h) Resident: hi havia un poeta, el resident, que comandava la programació poètica de tot el mes, els homenatges que faríem, la taula que inauguraríem (perquè inauguràvem taules dedicades a poetes!), i proposava un recital únic i irrepetible (aquesta era una consigna sagrada!); del Poeta(h) Resident també en fèiem un fanzine. M’agrada explicar aquests detalls. Perquè disset anys ens semblen ara prehistòria, perquè molts dels que ara s’omplen la boca d’(H)original van trigar anys a anar-hi i perquè sempre he tingut la sensació que a mi se m’han tret mèrits, i m’ha dolgut, perquè qui ho ha fet han estat els mateixos companys d’ofici… També cal anar-ho dient, això, Jaume, que entre companys ens hauríem d’ajudar més, i no clavar-nos tants punyals o ignorar-nos de maneres clamoroses.
 
- Després varen arribar altres coordinadors, però també altres projectes.
 
- Després d’abandonar “la criatura” per motius extrapoètics, però que afecten de ple la poesia i els poetes, el Josep Pedrals es va acabar fent càrrec de la programació. I jo vaig estar anys sense trepitjar el local, perquè sentia una pena molt gran per l’oblit a què havia estat condemnada. El Josep m’havia convidat algun cop a recitar-hi, eh, però jo li deia que no, que no podia. Són coses. Coses que ens passen. Hi vaig tornar gràcies a l’estimat Francesc Bombí-Vilaseca, company de les batalles inicials, el dia que presentava un llibre sobre Roger Mas.

- El temps ho posa tot a lloc.

- Tot passa. Passa també el temps, aquell xarop que cura tant. Estic molt orgullosa d’haver sembrat la llavor de l’(H)original. I això és una certesa. I qui la vulgui silenciar es fa mal a si mateix. La veritat és que és molt satisfactori sentir a dir tot el que es diu sobre l’(H)original. I d’altra banda, cal dir que la feina que al llarg d’aquests anys han fet el Josep Pedrals i el Ferran Garcia, i de retruc la Nuri Isanda, és encomiable. Jo no hauria aguantat tant temps, perquè sóc més de generar. Tinc una predilecció especial per als festivals i les mogudes naixents, incipients. Després, deixen d’interessar-me.
 
- Com explicaria un projecte com Generació Horiginal?
 
- El Dídac Rocher i la Marta Huertas han fet una feina excel·lent a tots els nivells. El Dídac ha coordinat tots els aspectes del llibre i la Marta s’ha dedicat a fer les fotos. Ara bé, el que aplaudiria més d’ells dos, encara més que la bellesa i la llum, i no parlo en termes de física, eh!, que han sabut captar, és el seu component humà. Han perseguit els poetes, han tingut una paciència de sants. Van muntar l’acte d’inauguració de l’exposició, van muntar una taula rodona i encara un acte de clausura! Es mereixen tots els meus respectes. I tal com he dit en més d’una ocasió, ara hauríem de fer el making of del llibre. I que fos més salvatge i no tan correcte… El disseny del llibre, de Mariona Maresma, és una meravella, i l’edició, un luxe. L’edita LaBreu i, com sempre, els editors es comprometen amb els seus projectes fins a les darreres conseqüències. Gran cosa, això.
 
"Entre companys ens hauríem d’ajudar més, i no clavar-nos tants punyals o ignorar-nos de maneres clamoroses"

- També ha estat al darrere d’altres iniciatives com el Festival Delicadeses. Creu que cal que la poesia fugi del paper? Hauria de ser sempre un requisit?
 
- He estat al darrere de "Delicadeses · art de tros" i al darrere d’unes quantes mogudes més! La gestió cultural m’interessa, i molt. El que més m’interessa és trencar els esquemes de la previsibilitat des de tots els angles, no només pel fet de dur una programació atractiva, sinó des de la manera com es concep el projecte, com arriba al públic, com es finança. Crec que en cultura hem de seguir trencant uns quants dels esquemes que tenim establerts: són estantissos, ja: han caducat. No m’agrada dir-me “gestora” perquè em remet a buròcrata i a tràmits infernals que m’(ultra)desesperen; no m’agrada dir-me “dinamitzadora” perquè sona a entitat benèfica que va repetint patrons heretats i fa pudor de resclosit; m’agrada dir-me “dinamitadora” perquè cal això: dinamitar les bases de tot el que està establert per crear-ne de noves; potser ens equivocarem, però haurem obert una bretxa de lluita.

- El recorregut ha estat llarg, i ple de molts altres projectes.

- Pensa que el primer cop que vam entrar, jo i un company, en una empresa de manegament ens van dir, per treure-se’ns de sobre: “No, no necessitem becaris”. Ens vam mirar –teníem cara de nens– i vam respondre: “Som els organitzadors”. No sé si anàvem a contractar els Umpah-pah o les incipients T de Teatre. Han passat vint-i-cinc anys. Després vaig col·laborar amb diversos festivals i cicles poètics i culturals. Després ja va venir l’època de l’(H)original. L’any 2005 vaig muntar (per)versos a la Nau Ivanow quan era un espai autogestionat i encara per créixer, gens mainstream. L’hivern de l’any 2008 vaig començar a programar la primera sessió de PARNÀS (Poesia Apassionada Rimada-i-No Àcrata i Salvatge), que eren homenatges improvisats a poetes; ho feia perquè sí, sense esperar cap efemèride, només "pel plaer de". Així, vam homenatjar Joan Barceló (per cert, autor d’un dels grans llibres de poesia catalana amb un títol que fa caure d’esquena de tan preciós: Immortal mort que et mors), també Joan Salvat-Papasseit, Joan Vinyoli i Gabriel Ferrater.

- I també els homenatges a poetes vius...

- Vam començar, com no podia ser d’una altra manera, amb Carles Hac Mor. La darrera carta que tinc d’ell acabava dient: “I bé, espero que ens veurem aviat. Tinc molt bon record de l’homenatge que em vau fer a les Borges Blanques”. Sempre que rellegeixo aquesta frase el sento a ell, amb la seva veu inconfusible i el seu accent ponentí.
 
- L’enyorat Carles Hac Mor, que tanta falta ens fa encara…
 
- Ara tothom ret homenatges a l’Hac Mor, però nosaltres vam fer-ho d’una altra manera, cantant-li els nostres respectes a la cara, amb alegria, amb estima, amb humor. Aquella sessió va ser memorable, comptàvem amb els poetes Andríi Antonovskyi i Catalina Girona, i jo mateixa. I amb un músic que encaixava de primera amb tot plegat, Xavi Lozano. Vam fer de tot, fragments de Tirant lo Blanc La, fragments muts de Filacteri d’infrallengua, vam fer ballar la ballarina coixa, vam intentar no definir el Carles, va recitar un poema acabat d’escriure, va fer pujar públic a escena, fent gala de la seva sempre immensa generositat. Memorable.
 
- I Delicadeses quan?
 
- També l’any 2008, el mes d’agost, vam fer néixer, juntament amb el periodista Miquel Andreu i amb la complicitat de la gent de l’Ateneu Popular Garriguenc, un festival referencial que vam anomenar Delicadeses · art de tros, i que eren intervencions artístiques al territori de les Garrigues. Havia de ser un festival mínim, d’allò més insòlit. I ho va ser. Però també va tenir un èxit desmesurat i vaig decidir matar-lo. Oh: occir en ple clímax! En la primera sessió de la primera trobada de Delicadeses érem menys de trenta persones; el darrer dia, érem més de tres-cents! No podia ser, havíem de ser un festival de minories, pel format i per les intencions, i havíem acabat tenint massa èxit! Vam acabar amb un concert del Petit de Cal Eril, un recital del poeta menorquí Damià Rotger i cremant, sí: cremant, que està prohibit, una peça conceptual del tipògraf i grafista Josep Patau que era un buit que evocava Oteiza i duia, amagada, una contraforma… Amb el darrer roig del sol ponent-se de rerefons. Després, vam brindar junts per la bellesa i celebrant tots aquells anys d’experiències inoblidables en tots els sentits, artísticament i humanament. Era l’any 2016. Els actes que he muntat sempre han tingut èxit perquè he sabut connectar amb el públic, que és el que m’interessa. M’agrada enormement la tasca de construir una comunitat d’espectadors; i això no és gens fàcil quan estàs fora del circuit urbà, i menys si aquest espai està menystingut, com seria el cas de Lleida, de les Terres de Lleida, que estan a les antípodes d’un Empordà, per exemple. Ara bé, amb bones propostes i molta molta fe es pot aconseguir tot.
 
- Últimament hem pogut veure com editorials i llibreries independents han demostrat que hi ha un canvi de paradigma a favor de la creació d’activitats de tota mena en benefici de la literatura.
 
- Mirem, com a exemple, l’estela d’un dels espais més contundents i interessants no només dels Països Catalans, sinó del sud d’Europa com és el Konvent, al Berguedà. Aquí s’hi programa allò que encara no sabem que ens interessarà però que ens acabarà interessant i, sobretot, es mimen els creadors. Pep Espelt sap molt bé què fa i com ho fa. Això cal tenir-ho sempre en compte, perquè els artistes, els creadors, som éssers delicats, imprevisibles, complexos i necessitem ser tractats amb una cura especial. Sempre he mirat de fer-ho quan he dut la batuta i sempre m’ha agradat sentir aquest tracte quan he assistit a un festival o a un acte com a creadora. I acabo, ja, que em vaig perdent. Defujo les institucions que idiotitzen la cultura i obro els braços a les idees i a les complicitats de tota mena. La cultura ha de ser de les persones. Són persones els artistes que la fan i són persones el públic que la rep. En els uns i en els altres hi ha d’haver un mercadeig de diners; qui fa cultura ha de cobrar, i cobrar dignament, i qui consumeix cultura ha de pagar, un preu no excessiu, per tal de no limitar-la a qui no té un alt poder adquisitiu. Perquè ja n’hi ha prou de no pensar en els diners! És inconcebible anar a un bar i no pagar la cervesa. És inconcebible fer venir un lampista a casa i no pagar-li la feina que ha fet… Perquè, és clar, com que al lampista l’apassiona passar cables ho pot fer per amor a l’art! I així podríem seguir. És de calaix. I una lectura indispensable, ara: El entusiasmo, de Remedios Zafra!
 
- Potser el problema és que en cultura s’ha estès massa el concepte que s’ha de treballar “per amor a l’art”? Si no ho fa un, ho farà un altre, no?
 
- Entrem aquí en una de les moltes contradiccions de l’àmbit cultural: si el creador ha de cobrar dignament i el consumidor ha de pagar un preu no excessiu, d’on han de sortir els diners? M’agradaria conèixer el Sala-Martín i anar a fer un cafè curt amb ell i xerrar llargament. M’havies preguntat abans si cal que la poesia fugi del paper, oi? Torno a enfilar. La poesia no és que hagi de fugir del paper, és que neix sempre fora del paper i després hi entra. L’oralitat és primigènia. L’escriptura ve després. A Catalunya tenim una llarga tradició tant d’oralitat com de poesia impresa. Cada dia hi ha més editorials que editen poesia, però em pregunto si aquestes empreses són actes de pur romanticisme. Una editorial és un negoci i, com a tal, s’ha de sustentar econòmicament. En cultura no s’hi val el tòpic “ho fem perquè ens agrada, però tenim altres feines”. No: acció directa, compromís. I quant a l’oralitat, el mateix.

- Una via a la professionalització?

- Des de finals dels vuitanta fins als nostres dies a Catalunya, i especialment a Barcelona, s’han programat tota mena de festivals i cicles que tenen i han tingut la poesia dita com a centre. Però al meu entendre, i amb la perspectiva dels anys, hi ha hagut diverses mancances: la primera és la falta de professionalitat d’alguns dels gestors d’aquests festivals i cicles, de la qual es deriven els quatre punts següents. La segona és la no necessitat de cobrar per la feina que es fa, la de gestor cultural; és a dir, no adonar-se que el que fem té un valor d’ús. La tercera és, seguint en aquesta línia, no sempre ha estat una prioritat que els poetes cobressin per recitar, i en alguns casos en què no hi ha hagut pressupost per als catxets que ni tan sols s’hagi previst una partida per a dietes i desplaçament és greu. La quarta és que hi ha hagut poca diversitat a l’hora de programar tendències poètiques diverses: poesia sonora, poesia visual, poesia performativa, etc. I l’última, la cinquena, no sempre s’ha apostat per la qualitat... i això desencisa el públic, i un públic com el poètic, que ja d’entrada no és majoritari, no se’l pot desencisar amb propostes poc interessants o senzillament amb recitals interminables.
 
- I dient això, com veu la poesia catalana ara?
 
- No diré noms perquè hauria d’encetar una llarga llista. Però admiro molts dels poetes joves que ara mateix publiquen assíduament i que són habituals dels recitals. Les noves generacions poètiques pugen molt bé! Em sembla que tots els que ara ja passem dels quaranta hem contribuït, d’una manera o altra, a establir el pòsit sobre el qual han crescut les noves generacions. Els locals que programen poesia, els festivals, els cicles, les editorials, els premis… Tot suma i res resta. La veritat és que sempre m’ha agradat barrejar-me amb gent o molt més jove que jo o molt més gran que jo. Perquè dels uns n’absorbeixo l’efervescència i la força i dels altres, l’experiència i la no circumstancialitat. Lamento que en poesia hi hagi, des de fa uns quants anys, una falta de projecció més enllà de les nostres fronteres. Sempre he pensat que a l’Estat espanyol als catalans se’ns programa molt poc. I trobo que també hauríem d’estar més presents a Europa, especialment a la riba mediterrània. I, entre nosaltres, hauríem de ser més oberts i menys endogàmics. Sabem que, d’una banda, hi ha uns quants artífexs de la cultura contemporània que copen moltes posicions de vegades immerescudes, i, de l’altra, una colla de personatges que nedem en una intempèrie tan feliç com insegura...
 

Meritxell Cucurella-Jorba, en ple recital Foto: David Perelló


- I ara tornem a intentar parlar de la seva obra, després d’aquesta radiografia del sector. A Úrsula explica que els poemes li han caigut a les mans com pura inspiració, com un llamp que ha arribat més enllà de la voluntat. Creu que això obeeix precisament a aquesta energia de la que parlàvem abans?
 
- He dit llamp? Em sembla que no. Però m’agrada! M’agrada molt! I m’ho quedo, ja t’ho dic ara. I segueixo així. Un dia qualsevol, un dia clar o tèrbol, d’aquells dies d’hivern que fa molt sol i fa molt fred i el sol t’ajuda a obviar el fred podria caure un llamp. I el llamp et foradaria la terra que trepitges. I ploraries. Tu no has triat el llamp. Tu només tries si plorar o no. I no plores. I escrius. I amb això no vull dir que Úrsula sigui un lament, perquè és un cant ple de força i optimisme i desobediència. Però tu si tries si escoltar Nacho Vegas tot el dia i anar-te ennegrint o escoltar els Madness i senzillament ballar. Úrsula és una mena de road movie poètica que no para de moure’s, i de moure’s amb força, amb la força d’un llamp. Oh, gràcies, Jaume!
 
- Per tant, què és Úrsula per a la seva autora?
 
- No sé si Úrsula és una erupció del que sóc o podria o voldria ser jo. O no. El que sí que sé és que són els passos, de vegades segurs, de vegades inquiets, de la litúrgia d’un jo. Però no sé ben bé qui és aquest jo. No sabem mai ben bé res, Jaume. Res. És canviant i múltiple, el jo d’Úrsula, va i ve de mites i llegendes i no s’hi atura, no s’hi rabeja. De vegades sembla un manifest de revolta amb nom de dona i de vegades es col·lectivitza i s’abraça a un plural inconcret i és una reivindicació de l’acte potser dispers d’estimar molts cors i molts cossos, tots alhora. Segurament és una declaració d’amor. Però no d’un amor planer. No d’un amor que va en una sola direcció. És amor, és amor. I contradirem Bernard Marie Koltès per dir un cop i molts que hi ha amor, que hi ha amor.

- Un llibre concebut com a plaer lector.

- Úrsula és una invitació a deixar-se dur per la lectura. No cal buscar-hi raons. Cal trobar-hi, només, les ganes de seguir llegint i les ganes d’aturar-se per fer una pausa en un llibre que et lliga. El nus d’Úrsula costa de desfer. El silenci és necessari també en Úrsula. Ens cal la pausa, el reposar. Potser cada episodi és, de fet, una pausa, perquè el llibre està dividit en dues grans parts; la primera part té vint-i-un episodis, o esclats, i la segona part és un únic i llarg poema ple de sol. Úrsula és aferrar-se a un present que s’atura i es mou i es comença a enyorar quan s’està vivint, o escrivint, o llegint. És la nostàlgia d’un ara i aquí. Enyorem el present perquè el passat ens va ensenyar, cruel, que passa i no torna, que tota vivència és passatgera. Que n’hi ha que deixen rastre, certament. Que el rastre que deixen, si és feliç, voldríem no oblidar-lo. Però si és dels que fan ferida voldríem oblidar-lo, o voldríem, de fet, no haver-lo ni viscut. No es tria, però, el rastre que queda, la cicatriu. O sí. Potser sí. Sempre els dubtes, veus, Jaume?
 
- Sembla que a partir d’ara col·laborarà assíduament amb El cep i la nansa. Pot explicar una mica el que té entre mans?
 
- Ara mateix tinc un parell de projectes editorials amb El cep i la nansa, a part que Francesc Mestres és l’editor d’Úrsula. Som amics des de fa anys, quinze potser, i ja era hora que, sense deixar de ser amic, es convertís també en el meu editor! Els projectes, que de fet estan a punt de ser realitat, són dues traduccions que han de formar part d’una col·lecció bilingüe, acompanyada sempre de textos crítics. La col·lecció s’anomena “Prometeu”. Jo hi tindré una nova Alda Merini, i cada cop que ho dic a algú es genera una expectació espontània. I això vol dir que va bé, que anirà bé. Per a aquesta Merini he escrit un pròleg salvatge i delirant per explicar tot el sé i vull dir d’ella i la seva poesia i que no és altra cosa que el resum de les caòtiques presentacions que al llarg del 2016 vaig fer a propòsit de Clínica de l’abandó.

- Quan apareixerà, aquest llibre?

- A finals de febrer arribarà a les llibreries: Deliri d’amor, es titula, temes universals com l’amor, la vida, la mort o el pas del temps prenen, en l’escriptura d’aquesta Alda Merini, formes contundents, breus, tendres, salvatges. També hi tindré una petita gran cosa que em fa una il·lusió desmesurada: una Natalia Ginzburg molt desconeguda, la Ginzburg dramaturga. El mes de setembre veurà la llum Tot el teatre, editat amb dos volums, i amb un pròleg també meu. Potser el gènere que m’agrada més traduir és el teatre, i com que a la Ginzburg ja li tenia la mida presa, ha estat una aventura apassionant. Com apassionant ha estat, ja t’ho pots imaginar, escriure’n el pròleg. Però també t’ho dic molt sincerament: m’agradaria tornar a publicar amb les editorials on ja hi tinc obra pròpia o obra traduïda. Amb totes, sense excepció. Tot i que també m’agradaria conèixer nous editors. Però no sóc gaire d’anar al darrere de la gent, jo. Si ha de ser, serà. Si no és, és que no havia de ser. És tot molt més senzill que no sembla. Intuïció, sagacitat. Gaire res més.
 
"La poesia no és que hagi de fugir del paper, és que neix sempre fora del paper i després hi entra"

- Per què és important repetir al seu entendre?
 
- La figura de l’editor és, en la vida d’un escriptor o traductor, quelcom molt especial. Retorno ara al que et deia el principi, i és que tenint en compte que els creadors som éssers passionals i no racionals, l’editor passa a ser, en tot el procés de gestació, correcció, maquetació, disseny i promoció, una mena d’amant clandestí, una mare, una germana, un àngel, un dimoni. Ineludible. Voldries veure l’editor cada dia, parlar-hi cada dia. Però alhora voldries deixar de veure’l una temporadeta. El meu primer editor, Nòmada de tu. Un quadern i nuar, va ser Jesús Aumatell, i la seva unicitat i el seu esperit institucionalment crític em van captivar; ens vam escriure unes cartes abans de trobar-nos, un migdia, a la plaça Major de Vic. Sempre li dic que m’agradaria tornar a publicar un llibret amb ell. El meu segon editor eren dos, els germans Arola, Alfred i Fèlix Arola, i me’n van editar uns quants, de llibres, amb la qualitat que els caracteritza: Els amants de Sarajevo, Pare nostre que esteu en el cel, desamar i dues traduccions teatrals i uns quants llibres col·lectius. S’impliquen poc en la promoció, certament, però en aquesta vida no es pot tenir tot! I em quedo amb la qualitat dels llibres i amb la seva manera de ser, que m’encanta. Sento com si fossin els meus tiets.

- Després va venir el Premi Pollença de Poesia.

- Sí, amb Intemperància roig encès i la publicació a El Gall Editor dins una col·lecció referencial. Amb Toni Xumet ja havíem estat en contacte, perquè estava enamorat d’un llibre meu que després acabaria publicant Terrícola. La llàstima de la meva Intemperància, potser el llibre meu que salvaria d’un incendi, és que no es va promoure gens. I això és fatal per a qualsevol llibre. Cap impacte, cap ressenya, a pesar de venir avalat pel premi. Després ja va venir la naixença d’Edicions Terrícola. Recordo el dia que em va escriure Laia Noguera per preguntar-me si tenia algun text poc convencional. Li vaig dir que sí, hauria sigut difícil respondre sí si m’hagués demanat un text convencional: era Cada volcà és abans muntanya, que en una primera versió es titulava Ni de nit es pot contar un conte tan nou. També recordo el dia que em va trucar Esteve Plantada per dir-me, patint per si no m’agradaria, que la meva coberta seria de color rosa pastel. Vaig fer un crit d’alegria! Són uns llibres d’altíssima qualitat gràfica, i diria que no només...

- I, després, Natalia Ginzburg.

- Després va venir Club Editor i la meva proposta de publicar La ciutat i la casa. Maria Bohigas em va trucar encantada després d’haver-se llegit un tast d’una trentena de pàgines que li vaig enviar: era un dissabte, i em va dir: “Dilluns començo a gestionar drets”. La Maria ha agafat el relleu del seu avi, Joan Sales: és una gran editora, sap el que es fa, manega una editorial històrica i mira sempre endavant. També després va venir el tàndem Cafè Central i Eumo Editorial i semblava que m’hagués acollit una família sencera! Que el curador de Clínica de l’abandó fos Víctor Sunyol va ser un regal dels déus més àcrates, i tenir al darrere Montse Ayats fent complir tots els tempos, perquè jo havia de marxar de viatge!, també. I Gemma Redorta, i Toni Clapés. Vull tornar a publicar a “Jardins de Samarcanda”! Buscaré una autora assalvatjada i estranya i simple i complexa alhora i la traduiré i no se’m podrà dir que no!
 
- Per què traduir? Què aporta?
 
- És la manera més entortolligadament senzilla de treballar amb el llenguatge, amb els sentits literals i els sentits figurats i les frases fetes. Traduir és tenir la sintaxi sempre en plena forma i experimentar amb el lèxic. L’ortografia seria un altre tema, perquè hi ha qui acata la norma i hi ha la dissidència; formaria part de la segona opció, però no em deixen. Per mi, Jaume, però, és triar i és trair, tot alhora. Entenc la traducció com una feina que es fa amb una professionalitat extrema però també amb unes grans dosis d’intuïció. Com Marcello Mastroianni quan actuava en aquelles pel·lícules de blancs i negres impressionants. Com Egon Schiele i aquelles exageracions volgudes. Com la cuinera que no sap mai la mesura justa dels ingredients que fa servir però que elabora uns plats deliciosos; un dia és més insípid i un altre dia més fortet, el plat, però sempre és deliciós. O com la modista que pren poques mides i talla i cus a ull i fa uns vestits amb gràcia i estil; un dia et queden més ajustats i un altre dia et van una mica balders, però sempre tenen aquell toc… Doncs això. No sé si m’he explicat.

- I tant.

- De les meves àvies, una era cuinera i l’altra modista. Sóc néta de dones que no sabien que eren sàvies sense estudis. Ara bé, traduir és deixar la pell en la feina que fas. Un traductor, l’altre dia, em va reprendre i em va dir: “Les entranyes, més aviat, Meritxell”. I jo li vaig respondre, la pell, les entranyes, tot. Saps de què et parlo, Jaume, tu vas abraçar Walt Whitman i durant mesos va ser teu per ser, després, nostre. Jo abraço la pell i les entranyes i el tot de cada autor que tradueixo per lliurar-lo després a la col·lectivitat. Aleshores ja no serà més meu, serà dels altres, dels lectors, dels oïdors. O serà només una mica meu… Ara bé, cada cop, un instant abans d’enviar el text final a l’editor, m’assalten els dubtes, i diria que no, que ho deixem córrer. Però dic sí. Em deixo dur. I si m’equivoco entomaré l’error. Perquè la vida és això, anar fent i anar-se equivocant. I fer néixer de nou la passió en tot el que fem, deixar-hi novament la pell, les entranyes, tot. 
 
- I què va significar per guanyar el Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia?
 
- Una gran satisfacció i també un gran descans. Perquè feia anys que tenia aquests poemes entre mans, i no aconseguia que arribessin a bon port. Vaig presentar l’original a cinc editors. He dit cinc, eh! I aquí hauríem de fer un capítol a part, però ara no em ve de gust. No em vull recrear amb els nos. Trio el sí, i el tirar sempre endavant. Tenia una primera versió de la traducció de Clínica de l’abandó arxivada i una mica oblidada. I un dia, remenant papers, la vaig tornar a trobar i vaig sentir un mal molt fondo. El darrer editor que s’havia compromès a publicar-los no em responia els missatges ni em tornava les trucades. No podia ser!

- No va defallir.

-
Vaig agafar els poemes i els vaig treballar novament, polint-los, refent-los, transgredint-los un cop més. Quan vaig tenir el material llest el vaig enviar al premi i me’n vaig oblidar. Havia purgat els “poemes de l’abandó” del seu propi abandó. El vespre que em va trucar Toni Clapés, secretari del Premi, vaig respondre dient “ai, Toni, és que em truques en un mal moment” i ell va fer: “és que…”; llavors vaig qüestionar la meva impulsivitat i vaig pensar que potser li passava alguna cosa, i li vaig dir “digues, digues”: “Que has guanyat el premi!” En un primer moment pensava “Què diu? Quin premi?” Després em vaig posar a xisclar d’alegria. La cosa que em sap més greu d’haver guanyat el Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia, un premi altament necessari en la nostra cultura, és que no el guanyaré més. Són coses que passen un cop a la vida. I s’han de celebrar. I les celebro. Sempre. Cada dia.
 
- Per què Alda Merini?

- Per què traduir Alda Merini o per què he traduït Alda Merini? Per què traduir Alda Merini és una pregunta que haurien de respondre els qui veuen el panorama literari des de dalt, els editors, els experts. Per què he traduït Alda Merini t’ho puc respondre jo perquè m’afecta a mi: perquè la seva poesia em va atrapar el primer dia que la vaig llegir, ja fa molts anys, i encara m’atrapa, i em sembla que em seguirà atrapant. Tinc ganes de traduir algun altre llibre de poemes de la Merini, perquè el volum que sortirà ara, Deliri d’amor, no és de poemes pròpiament dits, són textos en prosa, una prosa amerada de poesia, però tanmateix prosa, horitzontalitat i fugides cap a l’irreal i cap al real. Alda Merini, cap al final de la seva vida, era una poeta molt popular a Itàlia. Sempre em sorprenia que aquí no se’n sabés res. Ara la cosa ha canviat. Tenim devots, devots seguidors de la Merini. Fixa’t que he fet servir la paraula devot… Un dia hauríem de parlar en algun lloc de si la popularitat està renyida amb la qualitat, amb l’alta literatura. Per mi Rodoreda és popular i és alta literatura.
 
- I per què Natalia Ginzburg?
 

- El 2016 es van celebrar els 100 anys del naixement de Natalia Ginzburg. N’hi ha que són enamorats de les dates i de les coincidències numèriques. Jo no. Jo sóc molt poc numèrica. Ara bé, si serveixen per treure la pols d’un autor, benvingudes siguin! La Ginzburg ja havia estat traduïda al català quan encara estava viva i havia tingut una molt bona rebuda literària a casa nostra. Després, encara es va anar publicant. Ara, però, ha sigut una explosió. I tot d’editorials petites i de grans editorials no l’han deixada de banda. Diria que pràcticament està tot traduït. Hi ha diversitat d’editors, diversitat de traductors i sempre una mateixa veu literària, la de la Ginzburg, tan aparentment irrellevant i tan punyent, tan única, tan inoblidable. Vaig traduir La ciutat i la casa per amor, per amor a la seva manera d’escriure, per amor a aquest text concret, a aquest text de tram final. També considero una gran novel·lassa Vocabulari familiar. Quan acabes de llegir aquestes dues obres et vénen unes ganes enormes d’emular l’autora: d’escriure cartes, de parlar dels teus amics i de la teva família, de pensar quin era “el teu vocabulari familiar” i de tot plegat fer-ne una novel·la. Però llavors t’atures. Hi ha moments de lucidesa, en la vida. I de cop penses que no cal. Que ja està fet, que ja ho va fer la Ginzburg.
 
- Què aporta una autora com Merini?
 
- La mística i la litúrgia de la carn i l’esperit. La meva mística es lliga sempre a la natura, a la circularitat i a la bellesa de la natura, i com aquesta circularitat i aquesta bellesa ens entren al cos i a l’ànima. Suposo que la Merini m’ha aportat coses a diversos nivells. La felicitat i la follia, la transparència i el misteri, la por i l’estimbar-se sense por, aquella manera tan desordenada d’endreçar les paraules i disposar-les verticalment. Ai, no ho sé, Jaume. De vegades naveguem en una feliç inconsciència. El que sí que està clar és que he donat veu, una veu molt meva, a Alda Merini.
 
- I què té ara entre mans?
 
- Ara mateix estic enllestint la traducció de la Ginzburg de què et parlava abans. M’encanta traduir teatre, m’hi sento comodíssima, perquè em duu al terreny de l’oralitat. De fet, vaig començar traduint teatre: Assassí, de l’italià Marco Palladini, o El setge de Leningrad, de José Sanchis Sinisterra, mestre, a qui vaig posar contra la paret: “només acceptaré traduir el teu text si tu revises la traducció”. Em va haver de dir que sí. Ara mateix estic en el ple de la feina, em llevo quan encara és fosc. M’hauria de posar a treballar uns poemes propis que fa temps que tinc deixats de banda, i em ploraran, i jo ploraré si ells em ploren. Tinc actes diversos arreu del país, clubs de lectura, recitals, seminaris. De cara al mes de març reprendrem l’espectacle Amor, que fem amb Heura Gaya i Meritxell Gené. I també he de repescar Cucurella diu Palau, un recorregut amb música electrònica de Toni Trashtorno a partir de poemes de Palau i Fabre. Però sobretot, entre mans hi tinc la vida que corre més enllà i més ençà de les lletres: els fills, la casa, el jardí, sentir l’aire fred quan vaig en bicicleta, mirar com cauen les fulles dels arbres i mirar estrelles en la nit freda.
 

Meritxell Cucurella-Jorba, en ple recital Foto: Andrew Condon

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació