José Martí Gómez: «El rebuig social a les càrregues de l'1-O s'ha de dirigir cap a Zoido»

José Martí Gómez (Morella, 1937) ha fet periodisme en la foscor del franquisme i ha estat una firma respectada en democràcia. Sempre ha excel·lit, ja fos a la redacció del Correo Catalán, a la capçalera Por Favor, o en diaris com La Vanguardia o El País, de la mateixa manera que es fa escoltar ara a la Cadena Ser. Rep NacióDigital al seu domicili de Les Corts, combatent una grip empipadora, de la qual no acaba de fer net. Perico confés, viu a tocar del Camp Nou i remuga, sense abandonar el somriure, quan diu que els nets li han sortit del Barça. Premi Nacional de Periodisme i Ciutat de Barcelona, Martí Gómez reflexiona sobre la professió, la política i l'esport. El fil conductor de la conversa és el llibre El oficio más hermoso del mundo (Clave Intelectual), unes memòries que relaten la trajectòria d'un dels periodistes més notables de la seva generació. 

- Defensa que al periodisme li falta passió, li falta trepitjar el carrer.

- I ho continuo pensant. Les noves tecnologies són positives, però al periodisme li han fet mal. En el sentit que el periodista s'ha reclòs a la redacció i es basa molt en la informació que li arriba de la xarxa, i que surt poc al carrer. Generalitzar és perillós, perquè hi ha moltes excepcions, però aquesta és una realitat. I últimament es tendeix molt a donar pes a l'opinió i els textos persegueixen ser bonics, però poques d'aquestes notícies o pocs d'aquests reportatges baixen, trepitgen i s'enfanguen en allò que està passant realment. El columnista, que a la ràdio seria equiparable al tertulià, ha fet mal als diaris. No es pot demanar a cap periodista que escrigui tres articles d'opinió a la setmana, perquè no té temps de reflexionar. El que acaba fent és reciclar idees.

- El periodisme, doncs, ha perdut ànima?

- És un fet. A mi m'ho sembla, hi ha altra gent que et dirà que no. La prova d'això és que els diaris impresos cada dia van pitjor. I els digitals tampoc acaben de funcionar. La política acaba fatigant a la gent, i els diaris insisteixen a fer política. En canvi, l'essència del periodisme, el que serien les històries de vida, des del que passa als hospitals fins a la realitat dels barris deprimits, s'està perdent. Els bons reportatges es troben en comptagotes.

"Al periodisme es tendeix a donar pes a l'opinió i els textos persegueixen ser bonics, però poques notícies o reportatges baixen, trepitgen i s'enfanguen en allò que està passant realment"

- Diu que té nostàlgia del reportatge.

- Sí. El reportatge és car. Jo n'havia fet molt, a l'època en què els diaris anaven bé. Recordo reportatges sobre la situació dels miners, que implicaven setmanes de dedicació per poder entrar a les mines. Això són diners. Un altre exemple. En un any de molta sequera, amb Pepe Encinas vam fer l'Espanya de la sequera durant un mes, recorrent tot el territori. Això també era car. Ara bé, és l'essència del periodisme: veus coses, parles amb gent i detalles històries de vida.

José Martí Gómez conversa amb Joan Serra Carné Foto: Adrià Costa

- Ho diu un periodista que ha tingut com a confidents ministres, jutges, fiscals, atracadors, farmacèutics i venedors de botigues de queviures. Sempre ha dit que l'entrevistador ha de ser humil. Avui no s'imposa més el model d'entrevistador protagonista?

- Sembla que per ser un bon entrevistador s'hagi de ser agressiu. Sempre he defensat que l'entrevistador ha de ser humil, i que la seva veu a l'entrevista ha de ser mínima, un contrapunt a allò que l'entrevistat vagi dient. Una vegada vaig haver d'entrevistar un científic pels avenços en relació a l'ADN i li vaig dir al principi de l'entrevista: "Jo sé tres coses, vinc aquí perquè m'ho expliqui bé vostè". Per què? Perquè és un error anar de savi en un tema del qual només tens una idea bàsica. A la tercera pregunta l'entrevistat comprovarà que ets un farsant. Em ve al cap una anècdota de Paco Candel. El va anar a entrevistar un noi d'una ràdio i de seguida es va adonar que el noi no sabia res del que pretenia parlar en l'entrevista. Quan el programa va connectar amb el periodista, aquest li va dir a Candel que entrarien en antena i que no es posés nerviós. Candel va respondre: "El que s'ha de posar nerviós ets tu, que no en tens ni idea". Avui en l'entrevista no es busca una història a través de l'entrevistat, es busca l'impacte.

"Sembla que per ser un bon entrevistador s'hagi de ser agressiu. Sempre he defensat que l'entrevistador ha de ser humil, i que la seva veu a l'entrevista ha de ser mínima, un contrapunt a allò que l'entrevistat vagi dient

- En el llibre que repassa les seves vivències, El oficio más hermoso del mundo, sosté que no hi ha periodisme d'investigació.

- No, no n'hi ha.

- No n'hi ha hagut mai?

-Fins i tot el famós cas Watergate, que sempre s'ha posat de model, es va fer perquè hi havia una "garganta profunda". Si no hi ha algú que et digui "estira d'aquest fil, que aquí hi ha material", com vols accedir a un bon tema. L'estafa de la Zona Franca, que implicava Javier de la Rosa pare i que vam escriure amb en Huertas, la vam destapar perquè hi havia una persona que ens va fer de confident. Després, el deure del periodista és estirar del fil. Això és veritat, però la pista te la dona algú.

- Al llibre escriu: "Avui tot val per tal de vendre, per tal de tenir audiència". Es referia al periodisme relacionat amb els successos. Però és aplicable a tota la professió?

- Bastant, sí, tot i que tinc els meus dubtes que la política faci vendre. Això passa sobretot passa amb el succés, en totes les seves varietats. El que ha fet mal al periodisme és la televisió, molt més que els diaris. Quan veig que hi ha un crim, i a la televisió entrevisten un familiar de la víctima, agafaria el periodista i faria una barbaritat. Això no és periodisme. A vegades hi ha més compassió per part dels policies que per part dels periodistes.

El llibre de Martí Gómez sobre les seves memòries periodístiques, al seu domicili Foto: Adrià Costa

- A Catalunya resulta difícil defensar la sensibilitat de la policia quan encara són tan recents les imatges de l'1-O d'octubre.

- Sí, això va ser una bestiesa. L'1-O va ser un error garrafal de l'Estat, imperdonable. Va ser una mala estratègia, un desconeixement de la realitat, i els està passant factura. Serà una imatge que perdurarà. És inconcebible que en un estat democràtic es tracti així la gent que vol votar. Una altra cosa és la consideració de si la votació era legal o il·legal. Una estratègia que hauria estat vàlida per part del govern espanyol és deixar fer el referèndum, però deixar clar que no serviria per res. Però es van obstinar a no deixar votar, i la gent va votar, amb càrregues policials incloses. Les càrregues de l'1-O també van fer mal al crèdit de la policia espanyola. Els Mossos, quan han de carregar, també carreguen, totes les policies del món ho fan. En el cas de la violència de l'1-O, el rebuig social el paguen els policies. Però el rebuig social s'ha de dirigir cap al ministre [Juan Ignacio Zoido, ministre de l'Interior], que és un inútil. Ell és el culpable.

- En el seu llibre cita una frase d'un president de l'Audiència de Barcelona, que diu: "Al Consell General del Poder Judicial, més que la justícia, li interessa la política". La frase té vigència.

- Sí. Encara passa. Les quotes es reparteixen el poder. La justícia, en el fons, la imparteixen els homes i el factor ideològic acaba pesant. Tot i que hi hagi la recerca del rigor i de les proves, quan la qüestió és política, és molt difícil que no pesi determinades coses. Tenia un amic advocat que deia que "s'havia de creure molt en el dret i gens en la justícia". I és veritat.

- I la política està judicialitzada.

- La política hauria de saber arribar a acords, sabent que les dues parts perdran. Però la tendència és judicialitzar la política. I això és dolent.

"Recordo un sopar privat amb Rajoy quan era ministre. Ens va quedar gravada una frase: 'Cuando vengo venir un problema, me digo: lo mejor es estar por ahí'. És a dir, esquivar els problemes"

- A Espanya, de diàleg, n'hi ha hagut poc els últims anys.

- Molt poc. Aquest és el gran problema d'Espanya. La segona legislatura de José María Aznar va ser nefasta per a Espanya. Es va atorgar uns poders absoluts, una prepotència perjudicial, que va conduir a l'enfrontament amb Catalunya. Després d'Aznar, l'etapa Zapatero van ser vuit anys perduts i, de Rajoy, les anècdotes parlen per ell. Recordo un sopar privat de quatre comensals amb Rajoy quan era ministre, en què vam participar Josep Ramoneda i jo. I ens va quedar gravada una frase: "Cuando vengo venir un problema, me digo: Lo mejor es estar por ahí". És a dir, esquivar els problemes. I aquesta política l'ha portada a la pràctica. A Catalunya sempre ha existit un independentisme latent, per part d'ERC, molt legítim, perquè tota la vida ho ha sigut. I la política del govern de Madrid cap a Catalunya, de l'Estatut fins a l'acció del ministre Wert contra l'escola catalana, ha revitalitzat el sentiment independentista. Tanmateix, jo crec que l'independentisme ha descarrilat. I ara ens n'adonem. Crec que s'hauria d'haver optat per una altra estratègia, tot i que és cert que negociar amb el govern espanyol és impossible. La possibilitat de trobar-se no ha exisitit.

José Martí Gómez Foto: Adrià Costa

- Per algú com vostè, que ha viscut intensament la Transició i, per tant, el debat constitucionalista, creu que hi ha una solució que passi per reformar la Constitució?

- Sí.

- Però ni els pares de la Constitució volen reformar-la.

- Com tot, la Constitució també es fa vella. La Transició va ser positiva, tot i que ara estigui molt qüestionada. Es va cometre un error, que correspon a un moment d'espant de Suárez. I aquest error va ser el cafè per a tots, quan hi havia comunitats que no tenien cap mena de tradició autonomista. Recordo que, parlant amb Tarradellas, em va dir que les autonomies amb plens poders només havien de ser Catalunya, el País Basc, Galícia i Andalusia, pels precedents previs a la República. Davant del tancament de Madrid, l'independentisme es va fer valent, però la patacada ha sigut monumental. Només cal veure quins discursos estem escoltant ara. Em ve al cap una altra conversa amb Macià Alavedra, que és cínic però molt intel·ligent. Poc abans del seu judici, vam parlar i ell estava acollonit. I em va dir la frase que sempre li recordava Trias Fargas: "Macià, l'Estat pot ser molt bo o molt dolent, però l'Estat sempre empapera". Alavedra va acabar confessant les comissions. Hem de tenir clar que l'estructura de l'Estat és forta, i empapera. Tenim gent a la presó de forma injusta, com Oriol Junqueras, que és un sant baró. Fins al judici, no pots mantenir la presó preventiva.

"Un dia Macià Alavedra em va dir la frase que sempre li recordava Trias Fargas: 'Macià, l'Estat pot ser molt bo o molt dolent, però l'Estat sempre empapera'"

- De seguida parlem de personatges amb qui ha conviscut. Però, abans, deixi'm preguntar si el periodisme ha sabut explicar el procés, a Barcelona i a Madrid?

- No ho sabria respondre.

- Potser hi ha hagut exemples d'informació polaritzada?

- Possiblement. Això de l'independentisme és com creure en Déu o no creure-hi, és un acte de fe. Hi ha gent que té aquest acte de fe, del tot respectable. I encara que sigui al costat del precipici, continuarà votant opcions independentistes. Respecto l'independentisme d'ERC; també respecto la posició de la CUP i hi tinc amistats, són conseqüents, per exemple, amb el límit d'una legislatura; però el que no entenc és l'independentisme del PDECat, i ja em perdonaran. Això va ser una deriva. És difícil explicar bé el procés, perquè hi intervenen els sentiments i no només la raó. Jo no soc independentista, però respecto els que ho són, però que ho són no només perquè ara és un filó. Als mitjans ens trobem últimament que la gent consumeix allò que vol sentir.

José Martí Gómez, en un moment de la conversa Foto: Adrià Costa

- En l'època de Jordi Pujol, al periodisme hi va haver molta autocensura?

- Sí, més que censura hi va haver autocensura. A Pujol no l'he votat mai, i ell ho sap. Ell sempre em preguntava: "Encara no em votes? Te n'arrepentiràs". Ara bé, en l'última etapa democràtica d'Espanya hi ha hagut dos polítics, amb els seus defectes, que tenien l'Estat al cap: Pujol i Felipe González. Tots dos, crec, han tingut un mal final a la política. Un dia, Pujol em va cridar a Palau per parlar dels GAL, perquè jo en tenia coneixements. I, quan vam acabar, ja de nit i al Pati dels Tarongers, em va agafar del braç i em va dir: "Militants històrics de Convergència em diuen: 'Jordi, si no recuperem l'ètica del partit, això se n'anirà en orris'". I em va acomiadar. La frase era maca, però quan veus el que ha passat a la seva família i a CDC, penses on queden els consells dels vells militants sobre l'ètica del partit. Pujol era un home ho dominava tot. Ho sabia? A mi em passa que continuo tenint un afecte personal per ell, fet que no justifica la seva actuació. Penso, per exemple, que un defecte del periodisme actual és fer llenya de l'arbre caigut. Em sorprèn que periodistes que durant 20 anys feien la pilota a un polític, després destrossin el mateix polític. Dediquem temps a fer balanços polítics seriosos.

"Un defecte del periodisme actual és fer llenya de l'arbre caigut. Em sorprèn que periodistes que durant 20 anys feien la pilota a un polític, després destrossin el mateix polític"

- Parlant de personatges amb qui va conversar, em ve el cap una àmplia entrevista que van fer amb Ramoneda a Santiago Carrillo a París, en el tram final del seu exili. Van tenir un diàleg extens i reposat. Ara és molt difícil de fer.

- El problema és que el redactor té problemes per dir al diari que estaràs tres dies fent una entrevista, com aquella que vam fer amb Carrillo. Recordo una vegada que vaig voler fer un bon tema de Tania Doris, la vedet de moda en aquella època a l'Apolo. Vaig demanar permís al diari i, durant un mes, buscava hores per saber més d'ella. I passaven els dies i el cap de secció ja estava inquiet. Dedicar temps als personatges permet que t'expliquin coses que no són possibles en una conversa ràpida. Un mes després, vaig publicar el reportatge de Tania Doris. Però els condicionants feien difícil que allò fos possible repetir-ho.

- A Fraga el va arribar a entrevistar en un portal d'un edifici de Barcelona.

- Era quan Fraga tornava de Londres, en els primers compassos de la trajectòria democràtica. I ell havia vingut a veure el cardenal Jubany. Hi havia una petita comitiva de deu persones i vaig acostar-m'hi. "Quería hacerle unas preguntas", li vaig dir a Fraga. "No quiero preguntas, joven", em va respondre. Però, enlloc de marxar, vaig seguir la comitiva. I Fraga s'anava girant i em deia: "¿Todavía está usted aquí? Márchese". I, quan passàvem pel carrer Ferran, cansa't de veurem, em va fer entrar en un portal per fer-li les quatre preguntes. Era un portal molt fosc. Li vaig fer l'entrevista i la vaig portar a la redacció del Por Favor, amb Manolo Vázquez Montalbán. I en Manolo em va preguntar si m'ho havia inventat. L'entrevista es va publicar i va ser un èxit. Revelava el Fraga com era.

- És un exemple de la proximitat que hi podia haver amb personatges que ostentaven poder. Aquesta relació avui té més intermediaris.

- Tot s'ha burocratitzat. Has de passar pel gabinet de premsa per qualsevol cosa. Tanmateix, la clau és el contacte personal. A mi sempre m'havien de dit que tenia una bona agenda. Els telèfons que jo podia tenir eren a la guia telefònica, però la relació personal obria portes. Quan trucava en un ministeri, em podien passar el ministre. Els gabinets de premsa són bons, en un sentit, i nefastos, en un altre. Però també hi ha una part de culpa del periodista.
 
- Coneixia bé Tarradellas. En el seu llibre recorda, per exemple, la llengua viperina que tenia l'expresident. Què pensaria Tarradellas avui si sabés que tothom reivindica la seva figura?

- Es fotria un fart de riure. Diria que tots són uns cínics. Tarradellas, per exemple, no deixava en bon lloc Òmnium Cultural, i en canvi avui és un entitat amb reconeixement. També malparlava de Montserrat. Moltes vegades es passava, però en algunes coses, tenia raó.

"[Què diria Tarradellas avui si sabés que tothom reivindica la seva figura?] "Es fotria un fart de riure. Diria que tots són uns cínics

- Tarradellas va ser conseqüent a l'hora de protegir la institució en una etapa molt difícil.

- Vivia per la política, i de forma molt austera. Va ser un polític molt hàbil. Primer de tot, va ser tenaç. Va aguantar anys i anys. I, quan va venir a Madrid per entrevistar-se amb Suárez, va ser prou intel·ligent per transmetre el missatge que tot havia anat molt bé. I quan va tornar a Catalunya va saber com actuar. Deia allò que en política es pot fer de tot menys el ridícul. I el ridícul és el que està fent la classe política que tenim avui. Tarradellas també tenia el principi l'autoritat. El seu valor va ser la recuperació de la Generalitat i la potència d'aquell primer gabinet.

- Vostè va ser amic d'Ernest Lluch. Què pensaria del projecte socialista?

- Es difícil de dir-ho. No m'atreveixo a pronosticar-ho. Què pensaria avui Paco Candel del salt cap a la dreta de l'emigrant? Vaticinar aquestes coses és complicat. Les persones evolucionen.

- Però Lluch va fer molt per construir una Espanya diferent.

- Sí. I va tenir un compromís molt fort en relació al País Basc, que el va acabar matant. I li devem una gestió molt positiva en matèria de sanitat, que cal recordar. L'oligarquia mèdica el volia expulsar pels canvis que va aplicar.

- Josep Ramoneda i vostè van viure una anècdota curiosa amb Ramón Mendoza, expresident del Reial Madrid. En una entrevista, Mendoza els va fer una defensa aferrissada de la família quan se sabia que tenia una amanat. I vostès es van plantar.

- Sí. Ell feia un elogi de la família i nosaltres vam respondre: "Aquest elogi de la família està molt bé, però venint de vostè és estrany, perquè té una amant". Mendoza va demanar un recés i vam aturar l'entrevista. I quan va tornar, ens va donar la raó però ens va demanar que tinguéssim en compte el que haurien de suportar els seus fills si ho escrivíem. Llavors vam ser nosaltres qui vam demanar un recés de l'entrevista. Quan la vam reprendre, vam pactar que nosaltres retiraríem la pregunta si ell retirava l'elogi a la família. El periodista s'ha de saber plantar, sense insolència, però no admetent qualsevol cosa. S'ha de ser correcte i educat, però tampoc s'ha de ser dòcil.
 
- Ara que parlàvem de Mendoza, acabem conversant de futbol. Vostè és perico. És més difícil ara ser de l'Espanyol que anys enrere?

- A l'edat que tinc, m'he anat desvinculant d'aquella passió futbolera. Veig partits de la Champions i de l'Espanyol, però no tants com abans. El problema de l'Espanyol és la indefinició. Estem en mans d'un propietari xinès.

- Han canviat moltes coses, també al futbol.

- I tant. Ara he escrit una biografia de la família Lara i vaig estar parlant amb Dani Sánchez Llibre. I li preguntava pel propietari xinès. Em deia que el seu compromís amb el club és sòlid. Crec que l'Espanyol, per diferenciar-se del Barça, hauria de fer una política convençuda de planter. Això ens diferenciaria. Tindríem un ADN. I la cosa no funcionaria pitjor que ara.

"Messi es queixa més aviat poc, i mira que l'estoven; porta una vida discreta; és un gran professional; i un tros de jugador"

- El Barça ha viscut una etapa institucional agitada en els darrers temps. No li sembla estrany que el Barça no es comprometés a tenir una posició més ferma en relació a l'1 d'octubre? On queda el lema de més que un club?

- En relació al més que un club, deixa'm dir que era molt amic de l'Armand Carabén [l'home que va fitxar Johan Cruyff pel Barça]. I, a vegades, preníem una copa al bar del Majestic. I m'explicava coses del món del futbol, quan ja no era al club. I m'explicava que el president Montal li deia que, en diversos moments, aparqués el més que un club. I que solia coincidir quan Montal i altres empresaris del tèxit anaven al Pardo a veure Franco per atendre els negocis del sector. Tradicionament, és molt del Barça la gent de la graderia però no tant la de la tribuna, que també ho són però pensen en els propis interessos. En el sentit sociològic, el Barça és més que un club. Però amb matisos. En relació a l'independentisme, a l'afició del Barça li surten determinats sentiments, i el Barça no els pot desatendre, però ho fa amb por. I té por perquè pensa en les conseqüències. Pensem en la clàusula de Messi.  

- Messi és el millor que ha vist?

- Sí. Com a jugador, segur. I no tinc la sort de conèixer-lo com a persona, però diria que també val la pena. Es queixa més aviat poc, i mira que l'estoven; porta una vida discreta; és un gran professional; i és un tros de jugador.

- A Messi el que li agrada, sobretot, és jugar a futbol. I això ho explica tot.

-Sí. El veus jugar i és un plaer. Pensa que els tres nets m'han sortit culers.