Altres Barcelones: crònica

El revolt de les Monges: una trista història de la rereguarda

«El camió va començar a pujar direcció al Tibidabo en comptes de baixar cap a Trafalgar, cosa que ja va fer que sospitessin el seu trist final»

per Dani Cortijo, Barcelona | 30 de juliol de 2017 a les 09:00 |
El Revolt de les Monges | Dani Cortijo
Aquesta informació es va publicar originalment el 30 de juliol de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Era el 27 de juliol de 1936. Menys de 10 dies abans els militars franquistes s’havien alçat per acabar amb el règim democràtic a la ciutat i havien estat aturats per les forces d’ordre públic sota ordres de la Generalitat i la militància dels partits obrers i sindicats. Barcelona vivia una sensació d’eufòria revolucionària. Als casals i ateneus llibertaris i republicans la gent es reunia i comentava que per fi havia arribat el dia. S’haurien de posar en marxa plans d’alfabetització, col·lectivitzar les empreses i fer que la gent dels barris participés en la presa de decisions.

Alguns joves, fusell a l’espatlla, sense formació militar, marxaven cap al front per aturar l’avenç dels feixistes al camp de batalla. Si havien estat capaços d’aturar-los una vegada, segur que fàcilment els podrien barrar els peus a les àrides terres aragoneses. Quan la República havia estat abandonada a la seva sort per les democràcies europees i els colpistes tenien ajuda quantiosa dels feixistes italians i l’Alemanya nazi, era el poble qui s’havia d’encarregar de la seva defensa.


A la zona alta de Barcelona, molta gent rica havia abandonat edificis i vehicles que eren confiscats com a seus o bé per les necessitats de guerra. La prioritat màxima era abastir el front. Calia moure el màxim contingent de milicians cap a primera línia de foc i dur-hi abastiments.

Tot i això, alguns impresentables van dedicar-se a aprofitar l’avinentesa per deixar-se portar per les circumstàncies i passejar-se per la rereguarda fent-se el milhomes. Mentre alguns camions apareixien amb les sigles de partits i sindicats encarregant-se de vitualles i transport de tropes, hi havia qui deambulava amb tot l’atuell de milicià i el fusell amunt i avall de la Rambla fent el fatxenda durant dies sense dur a terme cap funció útil. Alguns ocupaven el temps en el pillatge per al lucre personal. La premsa del moment els assenyalava i els criticava durament.


Aquell 27 de juliol cinc monges vestides de seglars es trobaven amagades al convent de les Dominiques de l’Anunciata que aleshores es trobava situat al carrer Trafalgar 50-52. La majoria però estaven amagades en pisos de coneguts o família. A l’edifici hi havia també altres dones que no eren monges. Cap a les 9 del matí va entrar un grup de milicians i va fer un registre de l’immoble. Després van marxar dient que més tard tornarien. Va ser cap a les 3 de la tarda quan van començar a picar enèrgicament els timbres. L’escala era plena d’homes armats que van irrompre a l’interior. Per poder fer el registre a fons van tancar a tothom en una de les habitacions durant una bona estona i en acabar van demanar les cèdules i els carnets del sindicat, que evidentment no tenien.
 

Edifici del carrer Trafalgar núm 50-52, on havia estat situat el convent de les Dominiques de l’Anunciata. Foto: Adrià Costa


El fet que una d’elles es dirigís a la Ramona Fossas amb el nom de “mare” va fer sospitar una miliciana que va dir: “Quina mare amb tantes filles...”. “Ho veus, com son monges?” va dir un altre milicià. Després de tornar-les a tancar durant una estona, les van portar a un camió i d’allà les van anar passejant d’un comitè a un altre fins que les van portar a un pis de Gràcia. Allà les van interrogar i les van pressionar per a que deixessin l’ordre, però com era d’esperar, que et forcin persones armades a fer una cosa que no vols no acaba obtenint mai un resultat sincer. Aquella vegada no en va ser una excepció. Veient que ja es feia de nit van dir a les monges que com que veien que no volien abandonar el seu estil de vida i que n’estaven convençudes, les tornarien al seu convent. El camió va començar a pujar direcció al Tibidabo en comptes de baixar cap a Trafalgar, cosa que ja va fer que sospitessin el seu trist final.

En arribar a un revolt de la carretera de la Rabassada conegut actualment com “el revolt de les Monges”, antigament anomenat “el Fero”, les van fer baixar del camió. Conforme posaven el peu sobre l’estrep del vehicle, les tres primeres en sortir van rebre un tret al cap. Quan només quedaven les dues més joves la miliciana va dir que no les matessin tan aviat, que era millor que patissin. Va ser ella mateixa qui les va disparar al ventre per deixar  després tots els cossos abandonats en aquell indret. Otilia Alonso i Ramona Perramon van quedar greument ferides al costat dels cadàvers de les seves companyes.

Segons expliquen els veïns de Vallvidrera, van ser un botiguer d’aquesta vila i la fornera que en sentir els trets van anar a veure què passava. Quan intentaven auxiliar les víctimes, el camió dels botxins, que tornava per la mateixa carretera procedent de Les Planes va frenar en sec. Es va produir aleshores una discussió sobre si era convenient o no executar també aquelles persones però finalment van decidir marxar.

Les dues monges greument ferides van ser conduïdes aleshores a la propera Quinta San Salvador, on s’hi havia instal·lat un hospital provisional de la Creu Roja. L’Otilia va sobreviure només un parell d’hores i just abans de morir va donar al doctor Serra la direcció de la seva família i va pregar-li que l’avisés. La Ramona va revifar-se a base d’injeccions del doctor Lluis Vilar i va explicar tot el que havia succeït al senyor Fernández, que en va prendre nota. Va aconseguir sobreviure aquella nit però va acabar defallint la tarda del dia 28.

La Teresa, de l’Urgell, tenia 41 anys. De jove havia estat brodadora. Va tenir una infància dura per culpa de la violència del seu pare. Quan va ser major d’edat va escapar-se d’aquell entorn fent-se monja. L’Adelfa tenia 49 anys. Era originària de Vilanova de Castelló. El seu pare era músic i sempre havia desitjat que la seva filla fos pianista, però va acabar de monja. De totes elles era la més optimista. En aquells moments aixecava sempre els ànims de les germanes més espantades. Quan la família li havia proposat tornar a casa ella va dir-los que preferia quedar-se.

L’Otilia tenia 19 anys i era d’origen asturià. Havia demanat a la priora que la traslladessin a la seva terra natal i la van enviar momentàniament a aquest edifici al qual l’havien d’anar a buscar. La Ramona tenia 36 anys. Abans d’entrar a la congregació havia fet de mainadera i treballava en una fàbrica de teixits. Ara mateix, al revolt del km 4 de la carretera BV-1462 que uneix Vallvidrera i Sant Cugat trobem una creu al pedestal en la qual podem llegir:

Aquí dieron la vida en testimonio de su fe el 27 de julio de 1936 las R.R. dominicas de la anunciata. Adelfa Soro Bo, Teresa Prats Martí, Ramona Fosas Roman, Ramona Perramon Vila, Otilia Alonso González. Sus Hermanas de congregación en recuerdo.” Casualitat o no, l’ara conegut com “El Revolt de les Monges” és considerat pels meteoròlegs el punt més fred de Barcelona.

És cert que si haguessin estat també víctimes innocents però de l’altre bàndol segurament no tindrien cap monument ni les haguessin beatificat ni recordat com a màrtirs durant tot el franquisme. De fet el més corrent és que ni tan sols se sabés del seu assassinat com passa amb els milers de víctimes republicanes enterrades als vorals de les carreteres. Però si bé el feixisme no té cap tipus de justificació, la barbàrie tampoc, vingui de qui vingui. Per això cal recordar tots els actes inhumans. També aquells dels qui deien defensar causes nobles com la lluita contra el feixisme i van emprar-la d’excusa per cometre atrocitats contra innocents.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació