Entrevista

Roser Rosés: «Aquella por que va imposar el franquisme a molta gent encara dura»

Als seus 90 anys, relata com la Unió Soviètica va protegir els republicans que fugien de la Guerra Civil i reclama que Europa aculli ara els refugiats

Ha ocultat durant 60 anys que va ser una de les moltes "nenes de Rússia", infants que el govern republicà va evacuar a l'Est per evitar-los viure la guerra

"És imperdonable que el franquisme encara continuï i que no s'hagi reparat aquesta ferida que a tot un poble se li ha fet", afirma Rosés

, Barcelona | 14/04/2017 a les 18:00h
Especial: Nació Destacat
Arxivat a: Societat, nens de Rússia, URSS, Roser Rosés, exili, memòria històrica, franquisme, Barcelona, refugiats
Roser Rosés va ser una «nena de Rússia» | Adrià Costa
Els pares de la Roser Rosés (Barcelona, 1926) la van enviar a l'antiga URSS quan tenia 12 anys per allunyar-la de les bombes de la Guerra Civil, però el que pensava que serien uns mesos es va convertir en nou anys i un recorregut de més de 12.000 kilòmetres. Rosés va ser una "nena de Rússia". El govern republicà va evacuar 2.873 infants a la Unió Soviètica durant la guerra, però hi van quedar atrapats perquè aquest país no tenia relacions diplomàtiques amb l'Espanya de Franco. Finalment va poder tornar a casa a través de Mèxic, però va mantenir l'experiència oculta per protegir-se ella i la seva família durant el franquisme. El seu silenci va durar 60 anys. A NacióDigital entrevistem Rosés, que amb 90 anys ha publicat el seu primer llibre: Trenes tallades. Records d'una nena de Rússia (Edicions Cal·lígraf).

- Durant 60 anys havia mantingut oculta aquesta història, fins i tot íntimament, però fa uns anys va decidir relatar-la. Per què ha hagut d'esperar tot aquest temps?

- Potser per aquella por que de seguida vaig respirar quan vaig venir, amb els documents arreglats. Tot això feia que la tensió nerviosa i tot plegat fos molt fort. Per la situació de la dictadura d'aquí, per la situació dels meus pares com a responsables del meu viatge, doncs hi havia moltes coses que calia no parlar-ne en absolut. El pacte de silenci va ser tant per la dictadura com per protegir-nos nosaltres mateixos, perquè si no sabíem res l'un de l'altre si venia la policia i havíem de declarar no podíem declarar res.

- No fa ni deu anys que va trencar el silenci, m'imagino que primer íntimament.

- No, quan em vaig llançar va ser públicament.

- Com ho va fer?

- Es va crear una associació d'exalumnes de les escoles de la República, en la qual m'hi vaig apuntar de seguida. Un dia se'm va ocórrer: "Jo tinc una història per explicar, no sé si us interessaria". Vaig donar quatre pinzellades, em van proposar fer la xerrada a l'ajuntament de Gràcia i la vaig fer. Em sembla que era el 2008 o el 2009.

"Els meus pares se'n van anar a l'altre món sense saber ben bé tot això. La mare va morir als 101 anys"

- Després va venir la part íntima.

- La part íntima va ser més difícil. Els meus pares se'n van anar a l'altre món sense saber ben bé tot això. La mare va morir als 101 anys, vull dir que va viure molt com per poder-li explicar, però suposo que ella en el fons se sentia responsable de tot això que m'havia passat i no en volia parlar. Aquell silenci que vam mantenir de protecció al principi, quan se'n podia parlar ja no hi havia una inèrcia que ens hi aboqués. Suposo que és una mena de silenci que avui encara molta gent manté per una por d'aleshores que va deixar un pòsit i que no t'atreveixes a trencar pel que sigui.

- Vostè podria ser la meva àvia i difícilment la gent de la seva generació ha parlat amb els seus nets de com van viure la guerra.

- Sóc voluntària del Museu d'Història de Catalunya i parlant amb la canalla això ho veus, no se n'ha parlat d'això. Aquella por que va imposar el franquisme a molta gent encara dura avui, avui eh! No en vol parlar perquè els han fet creure que allò és passat, que allò s'ha d'engolir i t'ho has de guardar i punt, com si fos un pecat.

"Han fet creure que allò s'ha d'engullir i t'ho has de guardar i punt, com si fos un pecat""

- En el llibre explica la seva experiència a Rússia, i diu: "Fer-ho (escriure) potser m'ajudarà a aclarir alguns conceptes i m'alleugerirà el pes d'aquest silenci que arrossego des de fa tant de temps...". L'ha ajudat?

- Sí, ha estat una mica una teràpia per trencar aquest silenci, per fer-me menys tímida. Jo era molt tímida abans i ara parlo en públic moltes vegades.
 

A Rosés li van tallar les trenes de camí a l'URSS per higiene. Foto: Adrià Costa


- Va anar a l'URSS en vaixell. Què va trobar quan va arribar-hi?

- Als 12 anys vaig haver de fugir de les bombes. Ara penso que l'única cosa que tenia era córrer, fugir i allunyar-me d'allò. Ens van acollir molt bé, perquè de seguida vam anar a un hotel de luxe, que posteriorment he anat a visitar per curiositat. Hi ha coses que em van meravellar. La primera que em va cridar l'atenció va ser que els coixins fossin quadrats i no llargs.
 
- Hi anava per poc temps, però va estar fora nou anys.

- Hi anava fins que s'acabés la guerra. Pensàvem que el final seria imminent.

- Al principi de la seva experiència a l'URSS, pensava amb la seva cosina Lola: "Nosaltres estàvem convençudes que aquell país era el millor del món, que Stalin era el gran protector dels infants i que enlloc podríem tenir uns estudis i una llibertat com allí". Quina visió té avui de Stalin i de l'aplicació pràctica del comunisme?

- Tot això la història ja ho ha escrit. No deixava de ser una manipulació política que amb els anys comprens que tot era fantasia. A banda, la veritat és que allà la qüestió dels estudis estava molt protegida i, si volies estudiar, podies. A part també que, nosaltres com a refugiats érem uns privilegiats. D'això ens en vam adonar després. Vivíem més bé que els propis del país. Teníem uns privilegis que els del país no tenien.

"Com a refugiats érem uns privilegiats. D'això ens en vam adonar després. Vivíem més bé que els propis del país"

- Pel fet de ser espanyols?

- Pel fet de ser refugiats espanyols, i antifranquistes, evidentment.

- En el llibre relata la seva història amb molta serenitat, gairebé com si fos una observadora. Fins i tot al principi del llibre hi ha una nota al peu que ha redactat la seva amiga Helena Vidal, segons la qual vostè té "una visió suau" de la seva experiència a l'URSS. Es calla més coses de les que diu?

- Aquí la clau és que l'Helena va néixer a Rússia. Els seus pares eren mestres de la colònia. Ella vivia la vida entre adults i jo vivia la vida entre gent de la meva edat, la canalla. Ella intuïa coses, suposo, encara que no fos explicat en veu alta. Una vida en família és molt diferent, pots captar com pensen els pares o com respiren. Nosaltres no teníem cap punt que ens pogués donar aquesta visió, encara que jo els dos primers anys vaig tenir la tieta a la colònia, i jo també veia que ella s'hi va posar d'esquena pràcticament de seguida, a part que li van fer una broma molt desagradable. Això a mi em feia ballar la bala pensant per què ella a vegades es posava en contra si tot era tan preciós i tan maco.

- Quina broma li van fer?

- Li van dir com es deia el director de la colònia, i li van contestar en rus que es deia Llop Ferotge. Ella el va saludar com a Llop Ferotge i alguns van riure, però ella va quedar marcada. Els que li van fer la broma eren espanyols, companys d'ella.

- Vivien amb incertesa. Suposo que quan va arribar a Rússia no s'imaginava que farien tot el perible.

- El que no m'imaginava és que no fóssim un nucli familiar. No m'imaginava que viuríem en una residència de canalla, només canalla, en un internat. Jo pensava que portaria vida familiar com aquí, que en lloc dels pares tindria la tieta i la cosina. Quan fuges d'un mal pas, que eren els bombardeigs d'aquí, només segueixes el camí que et marquen i prou. No teníem altra opció.

"Afortunadament, vaig sobreviure, cosa que no pot explicar tothom, perquè molts s'hi van quedar"

- Van haver de fugir de la Guerra Civil, després de la Segona Guerra Mundial. Com va portar aquest sempre fugir?

- Com que hi havia tanta necessitat, la qüestió de sobreviure és el més important, i treus forces des de no sé on, però vas vivint dia a dia com pots. Afortunadament, vaig sobreviure, cosa que no pot explicar tothom, perquè molts s'hi van quedar. Aquestes situacions límit comporten moltes malalties, moltes mancances d'alimentació, de passar molt fred, coses d'aquestes i esclar, et van fent forta, et fan endurir, et van fent créixer cada vegada més de pressa.

Rosés relata com va trencar un silenci de 60 anys. Foto: Adrià Costa


- Vostè es definiria com una supervivent?

- Trobo que és una paraula una mica grossa, però sí, és una supervivència per haver superat dificultats que altres s'hi van quedar.

- La formació que va rebre a l'URSS diferia del que es va trobar després a l'Espanya franquista. També era diferent de la que havia rebut durant la República?

- No diferia massa. Me'n vaig adonar després que la qüestió política revertia a totes les activitats que teníem. La sort que crec que vaig tenir és que, malgrat tenir 12 anys, vaig tenir una formació [durant la República] bastant sòlida i estimava molt el país perquè l'escoltisme també me'l va fer estimar. Aleshores tot això crec que era una base important per tenir la il·lusió de tornar algun dia.

La formació que va rebre a la República li va donar "una base important per tenir la il·lusió de tornar algun dia"

- Si l'hagués enganxat més petita, potser ho hauria viscut diferent.

- Exacte. Tinc companys que els ha costat entendre'm perquè eren menors o no havien tingut la sort de tenir l'educació que vaig rebre aquí en temps de la República. Vista després l'educació del franquisme i tot plegat, va ser una llàstima que allò es perdés. Era una obra capdavantera i molt important.

- En què la va marcar a vostè i va diferir dels seus companys que no van tenir tant de temps de formació durant la República?

- Estava en mans d'uns mestres que em coneixien prou a fons per saber si podia continuar estudis o no. No calia ni que m'examinessin, si el mestre deia, pot passar, doncs passava tranquil·lament. Ja veus que confien en tu, cosa que reverteix després que en els anys tinguis aquest sentiment de poder confiar en gent o no. És un ensenyament que no es pot ensenyar si no és amb l'exemple que et donen els mestres. Això és un sentiment que avui en dia no es troba enlloc, en cap estament que puguis confiar tu plenament amb una persona que desconeixes. Jo no sé si tu ara tens sensació que jo confio en tu.

- Crec que sí.

- (Rialles) És un sentiment que a mi me'l van fer entendre amb la pràctica, em van donar la lliçó, i avui en dia això no s'ensenya.

- En alguna etapa de la seva vida va perdre aquesta confiança?

- No ho sé. A vegades em pregunten si pensaves en els pares, t'enyoraves de la família, jo què sé! Hi ha moments en què no pots pensar ni en la família ni en res perquè hi ha altres coses que t'empenyen a veure què menjaràs avui. Passar gana, et fa sentir que no tens familiars, amics ni ningú. Quan tens gana, o fam millor dit, no pots pensar en l'amistat. És molt dur, però és així. Esclar ara qui no ho viu això no ho pot sentir.

"Quan tens gana, o fam millor dit, no pots pensar en l'amistat. És molt dur, però és així"

- Durant el temps que va estar fora, va comunicar-se amb la família que estava aquí?

- No, excepte des de Mèxic, quan ens escrivíem en castellà.

- Vostè a l'estranger no va parlar en català i no ho va fer fins que va tornar aquí i va retrobar-se amb la seva mare.

- Mai. La mare i el germà em van venir a esperar a Vigo i, sense adonar-me'n, els vaig parlar en català. A Mèxic, com que ja estava avisada per l'oncle que no es podia escriure en català, als pares els escrivia en castellà, perquè hi havia censura i no es podia escriure en català.
 

Molts detalls de la seva estada a Rússia no els va compartir amb els pares. Foto: Adrià Costa


- El fet de no parlar català venia marcat per la por?

- Era per inèrcia. Ja feia nou anys que parlava en castellà.

- La seva relació amb el rus va anar canviant amb els anys. De voler oblidar-lo quan va tornar a l'Espanya franquista a impartir classes a l'Escola Oficial d'Idiomes i treballar a l'agència literària AFZ, que representava els drets d'autors soviètics a Espanya. Com es va reconciliar amb el rus?

- Era una nosa. Era una por que jo tenia que, si la policia sabés que jo sabia rus, també era un punt en contra. Després em vaig assabentar pel diari que hi havia l'Escola Oficial d'Idiomes i que ensenyaven la llengua russa, i em va començar a picar el cuquet. Els 70 ja avançats vaig decidir anar a l'Escola Oficial d'Idiomes, refer la llengua russa i treure'm el diploma per poder-la ensenyar. Vaig fer classes al club de la UNESCO i de reforç a la mateixa Escola d'Idiomes als alumnes que començaven. Gràcies a saber el rus em va sortir la feina a l'agència AFZ, on vam consolidar l'amistat amb l'Helena Vidal i la seva mare.

- Primer es va adaptar a una URSS on no havia arribat la Segona Guerra Mundial in situ, després a un país més guerra; a una part més propera a Europa i a una d'Àsia, a Kokand (l'Uzbekistan). Va estar a Crimea, va conèixer les estridències de Nova York, la vida alegre de Mèxic i va arribar a l'Espanya franquista de la postguerra. Com va ser el seu retorn?

- El primer impacte gros va ser a Baltimore, perquè desembarcar en un port ple de negres a l'estiu el 4 de juliol i amb aquella calor, tot tan lluent, l'època del plexiglàs, va ser un impacte molt trist. Veníem d'un lloc amb tanta austeritat, havent passat aquella guerra, i que allà hi hagués aquella opulència semblava que no podia ser. Els 11 que anàvem ens vam quedar petrificats. D'anar de pitjor a millor és un xupa-xup tan llaminer que de seguida t'hi agafes, però hi va haver molts contrastos que ens costava d'entendre.

"Veníem d'un lloc amb tanta austeritat, havent passat aquella guerra, i que als Estats Units hi hagués aquella opulència semblava que no podia ser"

- Quan va tornar aquí va trobar un ambient d'"ofec".

- L'oncle em va alliçonar molt bé. La vida a l'URSS no existia, que sabéssim rus tampoc existia, sempre havíem viscut entre França i Mèxic, i aquí s'acabava la cosa. Explico en el llibre que vam compartir cabina amb una dona americana [en el vaixell entre l'URSS i els Estats Units per arribar a Mèxic]. No fa gaires dies, quan vaig fer la presentació del llibre al Museu d'Història de Catalunya, un oient em va dir: "Aquesta dona que va venir a la cabina a viure amb vosaltres, estàs segura que era una ciutadana americana i prou? Perquè estic segur que era una espia que venia a treure-us alguna cosa". I llavors penses, potser sí, és clar. Ella deia que sabia el rus, i no sabia res de res. La meva cosina ni jo no vam pensar mai que aquella dona pogués venir a espiar.

- Amb la publicació del llibre li han fet veure alguna cosa més?

- Aquesta n'és una, però n'hi ha d'altres. De comentaris de gent. Per exemple, el que explico de la tieta, que l'estrany és que no l'haguessin enviat al Gulag. El meu oncle suposo que tenia prou crèdit a l'URSS perquè no li fessin res a la tieta.

- Ho diu perquè la tieta no estava d'acord amb el règim soviètic.

- No estava d'acord, sí. Maleïa el fred perquè no se li eixugava la roba del nen. I se li va morir la nena, això va ser un cop molt dur. A més, sent el marit metge, penses que la podria haver salvat. Suposo que va ser el que la va destarotar més, i crec que fins i tot la va desequilibrar una mica, perquè va tenir una temporada que estava molt agressiva.

- Durant aquest viatge que van fer en vaixell cap als Estats Units, van passar per Gibraltar, però els espanyols van ser els únics que no van desembarcar. Com recorda aquell moment?

- El nen tenia 5-6 anys [el seu nebot Victorín, fill de la tieta], i ell no sabia què era físicament Espanya. Però sentia Espanya, Espanya, Espanya i passar per Gibraltar era Espanya, i que deixessin baixar tothom menys nosaltres, els 11 espanyols... Recordo amb nostàlgia que penses, deixa baixar els altres. Almenys trepitjar una mica la terra ens hauria fet il·lusió, però no va poder ser. Va ser una cosa política ben feta, però no enteníem per què.

El llibre es va publicar fa un any. Foto: Adrià Costa


- Per protegir-los.

- Políticament no podíem tocar terra espanyola, s'entén.

- En el llibre no he sabut trobar cap menció a la transició espanyola. Creu que va servir per tancar ferides de la Guerra Civil i el franquisme?

- Opino que la transició va continuar amb... no cal recordar, no cal recordar, memòria fora! I ara hem d'anar buscant la memòria històrica perquè llavors no se li va donar cap valor i es va deixar a part. Una cosa que tenia una importància cabdal van fer que la gent continués amb la por.

- Segueix obert el debat sobre la transició i si s'ha de recuperar la memòria històrica. Hi ha partits que diuen que s'han tancat les ferides i n'hi ha que no. S'ha de recuperar?

- Esclar, intento recuperar el que em toca a mi. És un granet de sorra i faig el que puc i amb molt entusiasme. És imperdonable que el franquisme encara continuï i que no s'hagi reparat aquesta ferida que a tot un poble se li ha fet. A Alemanya mateix amb el nazisme, parlo oficialment, els han procurat posar-hi una mica de remei, amb el que es pot, perquè no es pot més que demanar perdó i punt. No crec que això arregli res, però almenys que quedi clar que se sentin culpables.
 
"No crec que demanant perdó s'arregli res, però declarar-se culpable és imprescindible, és una història que hem viscut i que portem marcada encara"
- Qui hauria de demanar perdó avui?

- Ho hauries de preguntar a un altre, jo estic massa ressentida per marcar la gent, però la immensa majoria de polítics que encara manen avui ho haurien de fer. Oficialment s'hauria de fer, i això no ha passat. No crec que demanant perdó s'arregli res, però declarar-se culpable és imprescindible, és una història que hem viscut i que portem marcada encara. Jo vaig veure morir un amic, vaig veure com uns pares portaven el cos de la seva filleta morta fugint d'un bombardeig, i jo tenia 12 anys. Això no ho explico en el llibre perquè em va semblar massa dur. No pot ser que la gent deixi de saber-ho, no pot ser. Dic deixi de saber-ho ni que els que ho van fer no es marquin com a responsables. Avui en dia és imprescindible.

- Segons relata el seu germà en el llibre, el seu pare va ser detingut en la seva absència pocs mesos després d'acabar-se la Guerra Civil per "rojo separatista", i va ser represaliat pel franquisme. Va poder parlar mai amb el seu pare d'aquest episodi?

- Mai. El pare eren coses que, quan començaves a explicar... Jo tenia dèria d'explicar coses. Una vegada estava amb la mare explicant-li que li volia fer un regal. Vaig aprendre a Rússia a fer el que aquí després se n'ha dit macramé, i li vaig demanar que em comprés una mena de cintes perquè li faria un cinturó. Arran d'això vaig tenir ocasió de parlar una mica de com vivíem allà. I la mare em va tallar: "No, no, no cal que expliquis res més, això ja està". Volent dir, m'interessa el macramé i prou. Si la mestra era bona, si era dolenta, si vas passar-t'ho bé o malament ja no en vam poder parlar. Ella em deia: "Ja sabem que ho has hagut de passar molt difícil, però aquí també ho hem passat molt malament, per tant val més que ni nosaltres ni tu ens en parlem". Així va quedar la cosa, no en parlàvem.

La mare li va dir: "Ja sabem que ho has hagut de passar molt difícil, però aquí també ho hem passat molt malament, per tant més val que ni nosaltres ni tu ens en parlem"

- En tot el seu perible, vostè s'imaginava en algun moment que cauria el mur de Berlín i es desmembraria l'URSS?

- No. Quan vaig començar a treballar a l'agència literària me'n vaig començar a adonar que allò no anava bé, i així va ser. Per exemple, van tancar l'agència, fundada a Barcelona, i la van traslladar a Madrid. Com a comiat a tots els clients i les editorials vaig enviar una carta dient que s'havia centralitzat a Madrid.

- Això era un senyal per vostè?

- Que la cosa no anava bé, sí. Ja veies que la gent que venia cada vegada et demanava més papers, cada vegada et feia passar més comprovacions, etcètera.

Rosés es mostra optimista malgrat tot el que ha viscut. Foto: Adrià Costa


- Quina relació manté amb Rússia?

- Cap. Tota la gent que coneixia ja no existeixen. He fet uns quants viatges sempre que he pogut, però la darrera persona amb qui tenia relació deu fer un parell d'anys que va morir.

 

- En el seu relat de l'estada a Kokand, és l'únic lloc en el llibre que es refereix als espanyols com a refugiats, però durant l'entrevista també s'ha definit així. Es consideraven refugiats?

- Sí, esclar. El que passa que la majoria de nens no ho sabíem veure perquè els adults eren exiliats polítics, bàsicament. I els nens, de polítics, encara no en teníem res. Havíem de ser refugiats. Ens van acollir com a refugiats, evidentment.

"Les imatges dels refugiats d'avui em recorden les de quan fugien cap a França en acabar-se la guerra aquí"
- Conjuntament amb la Segona Guerra Mundial, ara és el moment de la història amb més refugiats a Europa. Quan veu les imatges dels refugiats d'avui li recorden a la seva època?

- És una situació completament diferent. Les imatges d'avui en dia em recorden les imatges de quan fugien cap a França en acabar-se la guerra aquí, que van anar a parar a camps de concentració a Argelers. Això sí que és comparable. Amb els refugiats com a nens no té res a veure. Dins de les circumstàncies d'aquell moment a l'URSS ens van acollir molt bé. Encara que perdéssim el caliu familiar i totes aquestes coses, ens sentíem protegits.

- Vostès van ser acollits en un hotel de luxe els primers dies, després els van traslladar a les colònies, però Europa avui el que ha fet és tancar fronteres o posar-ho molt difícil als refugiats.

- És inhumà totalment, no ho entenc. Durant la guerra van venir molts espanyols de les altres províncies a refugiar-se a Catalunya, i els vam acollir. Avui en dia la qüestió dels refugiats es mira d'una altra manera. Aquí mateix de gent ens en falta. Nosaltres aquí per comoditat o pel que sigui les parelles ja no tenen tants fills. També ens cal que vingui gent de fora a ajudar-nos una mica, com sempre ha passat. Quan es va fer el metro de Barcelona van venir molta gent de Múrcia, per exemple. Als forasters, que amb el franquisme els van dir xarnegos, llavors els deien murcians, perquè bàsicament venien de Múrcia. Són migracions que sempre s'han donat. On vam anar nosaltres a l'URSS quan ens van desplaçar amb motiu de la invasió nazi va ser a la República Autònoma d'Alemanys del Volga. Eren uns alemanys que en temps de la Caterina III van anar a buscar feina allà.
 
- Què hauria de fer Europa avui, per tant?

- Doncs acollir. Políticament jo no hi entenc, però crec que humanament hi hauria d'haver una solució que els polítics haurien de resoldre, haurien de ser més humans.

- A més de la crisi dels refugiats, avui hi ha un fantasma que recorre Europa, que és l'ascens de l'extrema dreta. Es pot assimilar al període previ a la Segona Guerra Mundial?

- Són coses que em fan pensar molt, i amb certa por, clarament. Els records del nazisme són molt nefastos, i que aquesta gent encara puguin aixecar el cap seria terrible.

"Els records del nazisme són molt nefastos, i que aquesta gent encara puguin aixecar el cap seria terrible"

- Hi ha elements que li van pensar en aquella època?

- Em fan pensar, no, em fan témer que pugui ser com aquella època. No és que em facin pensar que sí, sinó que em fan témer que pugui ser, que és diferent, perquè en el fons, en el fons, sóc optimista. No penso mai que pugui ser una cosa així.

- Es pot ser optimista amb les persones malgrat tot el que ha viscut?

- Sí, sí. En cas contrari, sempre t'enfonses més aviat. Això em dona sempre una mica més d'energia.

Roser Rosés en un moment de l'entrevista. Foto: Adrià Costa


- Vostè ha viscut diverses "barcelones". Al principi del llibre explica que va néixer al número 14 del carrer Floridablanca l'any 1926, i en la seva infantesa jugava al carrer amb altres nens. D'aquella època en recorda sons d'un món ja extingit: el piano de manubri, el clam de l'home que comprava pells de conill, la trompeta de l'escombriaire, el recollidor de fems, l'home que venia terres d'escudelles, el vigilant i els serenos. Com ha viscut la transformació de la ciutat?

- El trauma gros ja va ser retrobar una Barcelona diferent quan vaig tornar l'any 1947, fosca, deixada i bruta. La mica de transformació positiva que ja es va notar cap als anys 56 i 57 ja va donar una mica d'esperança, però encara hi havia totes aquelles connotacions fosques de la tradició, sobretot de les tradicions religioses que dominaven. Si tocava venir Franco a Barcelona, tot quedava bloquejat, només es podien manifestar les coses religioses, les coses militars i punt, s'ha acabat. Tot això em fa recordar que ara ha vingut Rajoy a Barcelona, i jo que vaig molt a Badalona, la línia del tren de Barcelona a Badalona era una indecència de la brutícia que hi havia a costat i costat de via. Doncs ha desaparegut! Per què? Perquè venia Rajoy. Això és el mateix que quan venia Franco, que es rentava la cara de Barcelona. Què passa? És semblant, és igual, és comparable, és paral·lel?

- Crec que estava previst netejar la via des de fa temps.

- Potser sí, però són casualitats d'aquelles que recorden llavors! Sé que les obres de la Sagrera són un desastre, i he pensat que potser Rajoy tenia previst anar a la Sagrera.

- De moment ha passat de llarg.

- Sí, sí, ha passat de llarg, però saps allò que et recorda ben bé que era així.

"No crec que d'aquell temps hagi d'explicar res més, ja està tot. No tenia intenció d'editar cap llibre"

- Vostè relata la seva història a qui la vol escoltar, però ja ha explicat tot el que voldria explicar?

- No crec que d'aquell temps hagi d'explicar res més, ja està tot. Era un record per als meus fills i punt, no tenia cap intenció d'editar cap llibre i tenia coses més íntimes que vaig treure. És una síntesi també de la meva evolució de desintoxicació política. Costa de veure una cosa que t'han inculcat de petita. Per això dic que vaig tenir molta sort de tenir els mestres que vaig tenir abans de la guerra en l'època de la República perquè t'ensenyaven a pensar, i això és molt important a la vida.

- A què es refereix quan parla de "desintoxicació política"?

- Pensa que vaig arribar a ser komsomol allà. Jo anava cap a la política de dret. Hi ha molts companys que encara viuen que això ho porten a dins, i no els ha desaparegut. La veritat és que m'ha costat molt, a part que ha estat durant molts anys en estat letàrgic, que no s'ha manifestat en cap sentit. Hi ha molts companys que això m'ho poden retreure. "Oh, després que t'han acollit...", però jo penso de la meva manera i ja està.

- Es refereix a la desintoxicació del comunisme i l'URSS.

- Sí. Sóc d'esquerres, no sóc de cap partit polític, però bàsicament el feixisme és el meu enemic. Sempre lluitaré contra això i a favor del poble, que pugui ser lliurepensador i pugui pensar com vulgui.
 

Rosés ja ha complert els 91 anys i segueix relatant la seva història. Foto: Adrià Costa

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te membre de SócNació per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

També us pot interessar

 

COMENTARIS

Hi ha una cosa que no diu
Anònim, 14/04/2017 a les 18:25
Interessant
+70
-7
Molt bona entrevista, però al final diu que és antifeixista perquè li agrada el pensament lliure.

Ho trobo perfecte, perquè el feixisme és una dictadura... però també hauria de ser anticomunista, el comunisme també és una dictadura que reprimeix qualsevol discrepancia (i molt més violentament que el feixisme).

Però aixó no ho diu.
Doncs si
Anònim, 14/04/2017 a les 19:27
+31
-10
Te tota la raó, Senyora, Tal vegada si no fos per la por,ja seri-hem independents
Tota la raó
Anònim, 14/04/2017 a les 20:33
+29
-10
Quanta raó que té!!! El franquisme ha triomfat de totes totes. Ha generat una cultura de desmobilització, d'ignorància, de por i que la Transició s'encarregà de perpetuar. No hi ha res a fer. Som un poble d'eunucs.
Un gran llibre, llegiu-lo!
Anònim, 15/04/2017 a les 08:01
+19
-2
Vaig tenir la sort de poder anar a una de les presentacions que va fer la Roser Rosés, l'any passat a Camallera, i em va signar la meva còpia. No el vaig llegir immediatament, però quan vaig fer-ho, un dia que tenia moltes estones mortes, el vaig començar i acabar en unes quantes hores.

Un gran llibre, molt ben escrit, ple de sinceritat i records que no hauríem d'oblidar mai.
No es el franquisme la causa de que no siguem ni serem independents.
Anònim, 15/04/2017 a les 10:13
+10
-18
Abans del franquisme ja existia i regnava el catalanisme politic, que defensa a ultrança el pacte i la col.laboració amb Espanya. I encara dura.
També en dura una altre.
Anònim, 15/04/2017 a les 11:29
+26
-1
Que sumada amb la del franquisme és letal.Parlo del pànic als anarquistes,dels republicans mata-capellans,dels comunistes incendiaris d'esglèsies.És evident que ni tothom era republicà ni franquista,el català del carrer normal ni volia saber de la guerra i s'amagava per no anar a files ni volia saber res del bàndol espanyol nacional-católic.De fet,a la guerra civil els catalans no tenien ni perqué anar a lluitar i el més assenyat era proclamar-se neutral.
Maaaamaaaa vull la independència... i si no me la dónes... ploraré...
Me estoy descojonando... , 15/04/2017 a les 18:45
+6
-9
Doncs ja fa més de 40 anys que va morir el dictador, més del que va durar la dictadura... Potser que ho superis, bufona, o que et posis en mans d'un psicoterapèuta... Seguir vivint del mòmio de la lluita anti-franquista més de 40 anys després fa tuf de podrit. El ressentiment i l'odi no porten enlloc.
Perdoni sra.
Anònim, 15/04/2017 a les 22:25
+12
-0
El problema es que va morir la rata i va quedar la peste afegit amb trepas col·laboracionistes.
La Rússia que va acollir els republicans catalans i espanyols, ara no vol acollir els afganesos, sirians i iraquians.
Anònim, 16/04/2017 a les 01:15
+6
-0
Som catalans, mai espanyols.
La secessió de Catalunya és la màxima expressió de l'ordre nacional català.
Anònim, 16/04/2017 a les 01:20
+7
-0
-
Espanya és una nació que, en mentides i falses promeses, no hi ha qui la guanyi.
Anònim, 16/04/2017 a les 01:23
+9
-0
Catalunya catalana, independent, sencera, democràtica, unitària i republicana.
Va més de víctima del que li toca
Anònim, 16/04/2017 a les 14:14
+7
-5
De desplaçats en guerres hi ha hagut sempre: canvi de pais, exili, etc. I fa ja décades que els que van tornar de Russia viuen perfectament aquí sense cap problema. Aquesta dona s'està inventant una persecució que fa décades que va acabar. S'està fent la víctima més del que correspon.

I per altra banda tinguem en compte que aquests nens van anar a Russia perquè els seus pares van voler enviar-los, com si els enviessin a un paradís on tot era meravellos, i en arribar allà es van trobar amb una dictadura terrible que no s'esperaven, una dictadura molt pitjor i molt més represiva que la franquista.

Hi ha que van anar a USA, però d'aquests ningú parla mai perquè van anar a un pais lliure i per a ells no va ser cap tragedia.

La tragedia d'aquests nens que van anar a Russia no és que van marxar d'aquí: la tragedia és on van anar a parar, a una dictadura.

O sigui que, senyora meva, deixi de fer-se tant la víctima, que la repressió contra els que van anar a Russia fa més de 50 anys que va acabar, inclús en els darrers 10 anys del franquisme els que havien anat a Russia i que havien tornat ja podien dur aquí una vida totalment normal.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Concentració de la Diada del 2016 al Passeig de Sant Joan. | Adrià Costa
Sara González | 2 comentaris
01/01/1970
L'entitat aprova aquest dissabte a la seva assemblea els passos a seguir davant d'un escenari encara incert en la recta final del procés | Exigiran la creació d'un òrgan de coordinació nacional format per partits, entitats i institucions que garanteixi una unitat d'acció
01/01/1970
El diputat d'ERC al Congrés assegura que els casos judicials de la família no afectaran al procés sobiranista
01/01/1970
El primer ministre irlandès, Enda Kenny, aprofitarà la cimera de dissabte per demanar als seus socis europeus que es pronunciïn sobre la qüestió
Una protesta veïnal per denunciar el model turístic de Barcelona, al documental «La ciutat dels turistes» | TV3
01/01/1970
«És urgent, molt urgent, que Barcelona escolti els seus veïns, el seu descontentament. Queda clar que els polítics, per bona voluntat que puguin tenir, no tenen marge per arreglar res. Mana l'economia, la seva és una cruel dictadura»
«Guardianes de la galaxia» torna amb una esperada segona part
01/01/1970
Aquest divendres s'estrena "Guardianes de la galàxia 2" i aprofitem per fer un repàs a alguns dels títols més destacats d'aquesta factoria d'èxits
Marta Ferrusola i Jordi Pujol, en una imatge d'arxiu, l'any 2012 | Adrià Costa
01/01/1970
Els escorcolls d'aquesta setmana i les investigacions judicials comprometen directament l'expresident i la seva dona, a qui el jutge situa al capdavant de la trama | Els hàbits de l'expresident passen per la discreció, un despatx al carrer Calàbria i poques intervencions públiques | El fundador de CDC guarda silenci aquest dijous sobre les novetats després de dir que "sentia molt" tot el que està passant
José Antonio Nieto | Europa Press
01/01/1970
El secretari d'Estat de Seguretat compareix aquest divendres al Congrés per donar explicacions sobre la seva trobada amb el germà d'Ignacio González | Era l'aposta de la secretària general del PP per convertir-se en el líder del partit a Andalusia
Pablo Iglesias, aquest dijous al Congrés | Flickr Podem
01/01/1970
L'ex-secretari general del PSOE defensa la dimissió de Rajoy mentre que Susana Díaz i Patxi López justifiquen que no es pot donar suport a la moció de censura per fer-lo caure | El pols al PP plantejat per Iglesias impacta en el debat intern dels socialistes, que han de triar el nou líder del partit
Una bústia de Barcelona | Jordi Jon Pardo
01/01/1970
«La ciutat encara té objectes i mobles que li són propis encara que hagin caigut en desús, encara que als nostres ulls siguin quasi invisibles»
Pau Vallvé presenta nou disc «Abisme cavall hivern primavera i tornar» | Eva Domínguez
01/01/1970
El músic i compositor presenta les 22 cançons d'"Abisme cavall hivern primavera i tornar" aquest dijous 27 d'abril a la Sala Apolo, en un concert emmarcat al Curtcircuit | "El piano o la guitarra són un refugi per treure les coses de dins sense prendre mal"., afirma en aquesta entrevista
Dos agents del Grup Especial d'Intervenció dels Mossos | Mossos d'Esquadra
01/01/1970
La policia catalana convoca 24 places per a l'àrea encarregada de dur a terme les accions més perilloses | El seu creixement coincideix amb l'augment de comandaments del cos policial català i la convocatòria de 500 noves places
Mariano Rajoy, en la seva arribada a Montevideo | La Moncloa
01/01/1970
L'"operació Lezo" i la citació perquè el president espanyol declari en el judici del cas Gürtel dinamiten el missatge d'estabilitat projectat per la Moncloa | José Antonio Zarzalejos, Fernando Ónega i Javier Aroca radiografien a NacióDigital el moment de dificultat del PP i dibuixen una Espanya vorejant la crisi d'Estat
David Madí, en una imatge d'arxiu | ACN
01/01/1970
Impulsada per David Madí, Marc Guerrero, Joaquima Alemany i Pere Saló, entre d'altres, el nou laboratori ideològic bandejarà el debat nacional i incidirà tan sols en el model de societat | Els promotors de l'espai també preveuen que s'hi vinculi Xavier Sala-i-Martín