Visca la micronació!

La República de Minerva, l'estat virtual de Lizbekistan, la Ciutat lliure de Chistiania, el Principat de Pontinha o Celèstia. Són només algunes de la cinquantena de localitzacions que el periodista italià Graziano Graziani ha inclòs al recorregut, estrafolari i fascinant, que suposa Atles de micronacions (Males Herbes, en traducció de Lucia Pietrelli), un llibre que explica les vicissituds d'aquests minúsculs regnes de llibertat que floreixen arreu del món, fruit d'alguna lluita, de les reivindicacions més diverses, d'ànsies de sobirania diminuta amb ganes de diferenciar-se i de ser.
 
"És un llibre llibertari", explica Graziani, que arriba a les micronacions per atzar, mentre treballava com a periodista en un setmanari en assumptes culturals i estava preparant un article sobre drets digitals. Era l'any 2005. "Havia d'escriure sobre The Pirate Bay, just quan descobreixo que els propietaris volen comprar una illa a les costes angleses, el Principat de Sealand, un estat independent que no formava part de la Unió Europea. "Sóc un apassionat de la geografia i no havia sentit mai a parlar d'aquella illa, no ho entenia". Els mecanismes de curiositat i les ganes de recerca s'activen, sense marxa enrere.
 
"No m'ho podria creure", continua Graziani, encara astorat. "Faig una recerca i confirmo que existeix un plataforma artificial al mar, que havia estat ocupada els anys 60 per fer una estació de ràdio pirata. I una persona em va dir que si podien tenir independència respecte el monopoli de la BBC, també podien fer un estat independent d'Anglaterra". La història semblava tan absurda que en va fer un article i una cosa va portar a l'altra. "Escrivint vaig descobrir que hi havia més històries com aquella i vaig creure que n'havia de fe un llibre".

On hi ha la realitat i on la ficció?

Graziani és un apassionat de les descobertes i les aventures, de la literatura de viatges. En part, aquest exemplar n'és un exponent, encara que una mica excèntric. "Aquest és un llibre híbrid, entre la investigació i la narrativa a l'ús. Al segle XXI és pràcticament impossible fer un llibre novedós sobre el tema". Però, el contacte amb les micronacions el fa entrar a un món submergit, totalment invisible. "Em va semblar que havia de parlar de tots aquests llocs desconeguts que encara no hem descobert. Totes aquestes històries són fundacions d'Estats i això les converteix en petites epopeies".
 
El dubte que tindrà el lector, quan llegeix aquest viatge per llocs inversemblants, serà el d'on comença la realitat i on la ficció. Graziani ho explica: "Sempre dic que és tot veritat, que neix de la investigació. Però també parlem d'estats imaginats per algú en concret i això els fa ser volubles. Com passa a la política, on la història mai no és neutral. La majoria de les fonts són fonts de parts implicades, són els mateixos protagonistes explicant la història". Això mateix fa que l'autor es trobi amb aspectes que són incongruències, "i això em fa sospitar que hi ha alguna cosa de ficció evidentment".
 
La redacció d'una Constitució, un fet extraordinari i poètic
 
Un dels casos més fascinants recollits al llibre és el de la República d'Uzupis, un estat que té com Sant patró Frank Zappa. "Demostra que l'escriptura de la constitució té un aspecte molt poètic. M'interessa molt aquest àmbit del llenguatge. No ho dic jo, ho diu el poeta P.B. Shelley: la llengua té, en si, una característica poètica, més enllà de fer versos. Pots fer poesia escrivint una novel·la, un article o una llei. No hi ha res més creatiu que escriure –i imaginar– una Constitució".
 
"Què és el llenguatge poètic?", es pregunta Graziani. "És el llenguatge profètic, aquell que pot captar el que està sota la realitat o imaginar el futur. La llei és un llenguatge que imagina el futur, però que, un cop feta, es torna burocràtica, i això la fa menys poètica. Un cop redactada i aplicada, la llei acaba sense parlar del futur". Es torna una administració del present. "Però, en aquell instant en què la llei imagina el futur és un gran acte poètic. I l'acte més poètic de tots és la Constitució, perquè imagina un ordre social que no existeix".
 

5 micronacions singulars

Ciutat lliure de Christiania (Dinamarca) Christiania té 900 habitants i és situada just al cor de Copenhaguen. Fundada el 1971, quan un grup de hippies va ocupar una base naval abandonada per viure-hi en comuna. La comunitat es regula de manera autogestionada i és un viver d'activitats culturals i socials, a banda de tenir algunes prohibicions que reforcen les seves arrels ecologistes: res de cotxes, res d'armes, violència, armilles antibales i drogues dures. Les toves, això sí, tenen una fructífera vida. Quan surts de la ciutat, un cartell t'avisa: "You are now entering in the EU". Principat de Sealand (Mar del Nord)   Amb una superfície de 550 m2, el Principat de Sealand és la micronació més famosa del món. Format per l'aventurer anglès Paddy Roy Bates l'any 1967, aconseguint una fita que cap altra micronació ha aconseguit mai: que hagi estat reconeguda per dos estats sobirans del Primer Món. Sealand és una plataforma de metall i formigó construïda sobre una roca sota l'aigua enmig del mar del Nord. Només s'hi pot arribar en vaixell o helicòpter. L'origen es remunta a la necessitat de fer una ràdio pirata que funcioni sense que estigui sotmesa als designis de la totpoderosa BBC. República d’Uzupis (Lituània)   No hi ha gaires nacions que puguin dir que entre els seus pares fundadors hi ha un geni de la música com Frank Zappa. Uzupis és un barri que sorgeix al costat del centre històric de Vílnius, declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. L'any 1997, els seus habitants van declarar la independència de Lituània, un fet que es relaciona amb la construcció, dos anys abans, d’una estàtua d’homenatge al músic, considerat el "sant patró de la lluita per la llibertat". Són imperdibles els 41 articles, "alhora còmics i plens d'impulsos idealistes", de la seva Constitució, que és penjada al carrer. "Un gos té dret a ser un gos", "tothom té dret a tenir dubtes, però no és obligatori" o "tothom té dret a no ser noble i famós". Garbage Patch State (Oceà Pacífic, Atlàntic i Índic) El Great Pacific Garbage Patch és una illa gegant de residus plàstics que flota enmig de l'oceà, i que és considerat un dels desastres ambientals més devastadors del planeta. Aquest arxipèlag de brutícia es desplaça per l'oceà des de fa una pila d'anys, havent-se declarat independent el 2013, per obra i gràcia de l’artista Maria Cristina Finucci, amb l’objectiu de conscienciar l’opinió pública de l’amenaça que representa i que, dissortadament, és invisible per a bona part de l'opinió pública. És una de les micronacions més extenses, amb prop de 16 milions de km, en expansió permanent. Regne d’Araucania i Patagònia (Xile i Argentina)   Només setze anys de regant, d'entre el 1860 al 1976, van ser suficients per deixar una petjada històrica innegable. A finals del segle XIX, el Regne d’Araucania i Patagònia (conegut també com a Nova França) proclama la independència de Xile. Orélie Antoine de Tounens en va ser el gran impulsor, com a mesura de defensa de la nació maputxe i la seva autodeterminació. Diversos escriptors han reconstruït les seves aventures, incloent-hi Jean Raspail o Bruce Chatwin, que l'esmenta al famós llibre de viatges In Patagonia.